El ‘Càntic' sense Déu de Joan Ferrer i Narcís Comadira

Joan Ferrer i Narcís Comadira, en la presentació  del
‘Càntic dels càntics' a La 22 de Girona,
el 30 de maig Foto: LLUÍS SERRAT.

El poeta gironí i l'hebraista i degà de la UdG presenten a l'editorial Fragmenta una nova traducció del llegendari poema bíblic de l'amor que l'acosta a la “febrada eròtica” de l'original.

Poques vegades s'haurà fet tant per acostar el Càntic dels càntics al lector modern i no banalitzar-lo pel camí. La nova traducció que acaba de publicar l'editorial Fragmenta seria la versió laica d'aquest text llegendari dels orígens de la literatura eròtica que la tradició cristiana, però, ha volgut presentar sovint com una representació de l'amor cast de Déu pel seu poble, Israel, o del diàleg encès que l'ànima humana sostindria amb aquest Déu si li fos donat el do immerescut de parlar-hi. Al contrari, la línia diguem-ne terrenal, per no dir-ne pagana, que segueixen Joan Ferrer i Narcís Comadira, el traductor literal i el traductor creatiu d'aquesta nova edició del poema de Salomó, sosté que el Càntic inequívocament tracta de l'amor, més que humà, carnal, entre un home i una dona que es toquen, s'oloren, s'escometen, s'exciten; entre un noi i una noia atacats per una “febrada eròtica” que no és símbol més que del desig mateix. Més encara; que de la presència divina aquí no hi ha sinó el prodigi d'un amor suprem, “fort com la mort”, com diu Salomó, perquè l'amor sol ja és totpoderós, “és qui fa el miracle”, hi afegeix Comadira, convençut que “en el moment de l'amor tots duem un rei al cos”.

No és pas la primera vegada que es rescata de la seva missió evangèlica aquesta composició inserida com un oasi paradisíac entre els anomenats llibres dels savis de la Bíblia hebrea, però sí una de les ocasions en què la desinhibició interpretativa es formula d'una manera més tallant: “El text és el text i Déu no hi és. No intervé per res en el poema.” Ho alerta Comadira en el pròleg del llibre per eludir tota temptació de fer-ne una lectura en clau mística o teològica, ben legítima per descomptat, però que evidentment no és la seva. Per alguna cosa ha titulat la presentació de la versió que n'ha fet, a partir de la traducció vers a vers que li havia facilitat el filòleg semític i especialista en la Bíblia Joan Ferrer, amb un “Escriure's el Càntic”, és a dir, crear-lo per a si mateix, amb la seva veu, les seves paraules, el seu ritme, la seva ànsia de sentit. Amb la seva tradició, també, perquè en el Càntic de Comadira, si es pot batejar així, hi ressonen el “llir entre cards” d'Ausiàs March i l'Amic e Amat de Llull, però no pas les traduccions que al seu dia van fer-ne Jacint Verdaguer i Carles Riba, dos poetes que admira i que li haurien contaminat massa, diu, la forma.

No ha pas forçat la màquina per fer dir al text el que no diu (prefereix, per exemple, el melic i no la vulva en un vers en què, tot i així, no hi ha dubte que el melic fa de vulva), però és contrari a edulcorar les referències fisiològiques d'un text de gran poder eròtic i, en ocasions, obertament sexual. En qualsevol cas, continua sent un dels més grans poemes d'amor de la literatura de tots els temps, “una perla fina”, en paraules de Joan Ferrer, “un jardí de símbols”, també, a través dels quals “es canta la bellesa de l'amor humà”, tingui o no la benedicció divina.

Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 09.06.13

*VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ A LA 22 http://youtu.be/jOzll071ZbE