La revolta de les lleves

Imatge de la presentació a la 22.

Es diu Gràcia de cognom, Carla Gràcia Mercadé, i ha novel·lat una petita guerra gairebé oblidada que es va desenvolupar en bona part a Barcelona, al barri de Sants, però sobretot a Gràcia (1870). He dit petita, però només perquè va durar pocs dies, set de justos, però cruel, acarnissada, de les que guanya l'exèrcit espanyol contra el propi poble revolat. Tampoc res de l'altre món: 47 morts, molts ferits i la majoria de cases saquejades. Després, un altre cop la lleva obligatòria –que havia d'haver acabat però no s'acabava–: un de cada cinc nois, a la guerra de Cuba, de què en tornaven ben pocs a causa de les malalties tropicals incontrolades, les pèssimes condicions de vida i les bales dels insurgents.

Es diu Gràcia l'autora i el llibre que ens presentava, també: Set dies de Gràcia. Tot passa a l'ombra del campanaret des d'on es cridava a sometent de forma incansable quan les tropes reials atacaven la vila amb tots els mitjans de l'època. Una revolta en què les dones foren protagonistes destacades: mares, germanes i esposes que no es resignaven a perdre les persones estimades que eren, tinguem-ho clar també, la base de l'economia familiar. Perdre un noi jove era perdre el jornal més important de la casa. Gràcia era un vila menestral, en què tots, homes, dones i infants, treballaven als tallers i fàbriques. No sobrava cap mà per fer just a cap de mes. Les lleves obligatòries eren la ruïna per a tothom: els que podien, pagaven per lliurar-se del deure militar, sovint hipotecant les hisendes per una generació. Ens és difícil, ara mateix, d'entendre el cost social, familiar i humà que representava per al poble ras pertànyer a l'Estat espanyol de l'època. Penso que no vaig errat quan interpreto que el Principat d'Andorra va mantenir-se independent en aquells anys pel rebuig decidit dels andorrans a ser sotmesos al tribut de sang, que era com en deien de les lleves obligatòries. Probablement, haurien acceptat les taxes i els impostos a canvi d'entrar en el món modern que significava un estat com ara l'espanyol o el francès.

Com es podria esperar, l'autora cedeix el protagonisme de la seva novel·la a una dona –un personatge anònim real, que ella bateja per a nosaltres– aferrada a la corda de la campana de Gràcia, veu decidida de la revolta, crit d'esperança pels combatents. El campanaret esdevé símbol estimat a una banda i odiat a l'altra: l'artilleria reial el té set dies en el punt de mira, sense encert. El seu dong dong dong de bronze enceta bona part dels capítols del llibre de Carla Gràcia.

L'agent literària que era en la presentació de la Llibreria 22 va dir que era una mixtura entre Rodoreda i Cabré. Se'n va anar de carta grossa. En Guillem Terribas va matisar: “Més lleugera”, va dir. Jo no en dic res, de moment. M'adono que serà de bon llegir: les pàgines que he fullejat són plenes de diàleg.

Pius Pujades 17.03.14 publicat en El Punt-Avui