Soldevila, Vives i Vilar: els tres mestres irrepetibles

Enric Pujol estableix un cànon de la historiografia contemporània amb voluntat “pedagògica” al llibre ‘Tres imprescindibles'.
Cada un va fer aportacions valuoses avui injustament oblidades.

Enric Pujol va presentar el llibre aquesta setmana a la Llibreria 22
de Girona acompanyat de Joaquim Nadal i Xavier Díez, que el flanquegen
 Foto: JOAN SABATER.

Una cultura que no hagi sabut fixar el seu propi cànon, és a dir, una llista d'obres i autors considerats amb una certa unanimitat com a indispensables, és una cultura propensa a la dispersió i la redundància, i a la llarga, debilitada per falta de puntals. És també una cultura amnèsica i més i tot: desagraïda. No és una empresa fàcil. Sovint, a la controvèrsia que susciten les exclusions i inclusions de tota tria, s'hi han d'afegir els prejudicis contra la mateixa categoria del cànon, percebut, com va recordar l'historiador Xavier Díez aquesta setmana en la presentació del nou llibre d'Enric Pujol, com un instrument elitista, autoritari i coercitiu en una societat que “abjura de la normativa en nom del pensament líquid i les idees toves”. Abordar aquestes dificultats en el cas d'una cultura minoritzada com la catalana, “qüestionada els dies parells i escarnida els dies senars”, i a sobre en una disciplina tan poc “glamurosa” com la historiografia és d'un atreviment notable.

I això és exactament el que s'ha proposat fer Enric Pujol (Figueres, 1960) amb el llibre Tres imprescindibles(Publicacions de l'Abadia de Montserrat), una proposta “pedagògica” pensada per orientar el públic general oferint-li “uns noms clau que alhora serveixen per ordenar tota la resta”. Ben mirat, partint de Ferran Soldevila, de Vicens Vives i de Pierre Vilar, els tres fars de la historiografia catalana del segle XX que assenyala Pujol, s'entenen Antoni Rovira i Virgili, Ramon d'Abadal, Jordi Rubió i Balaguer o Alexandre Galí, i fins i tot es poden valorar amb més exactitud les aportacions d'uns quants autors externs a la disciplina històrica com ara Josep Pla i Joan Fuster. No hi ha reducció, doncs, en aquest cànon, sinó una perspectiva oberta i airejada que Enric Pujol va començar a intuir mentre preparava la seva tesi doctoral sobre Ferran Soldevila, quan va prendre consciència del “desconeixement total que teníem de la història dels nostres historiadors”.

Els dos mestres que més van estimular-lo en la seva recerca des dels temps universitaris, Joaquim Nadal i Antoni Simon, eren dimarts a la Llibreria 22 fent-li costat en la presentació dels Tres imprescindibles, i van estar d'acord que a pesar del caràcter discrepant i a vegades polèmic de les tesis de cada un d'ells, constitueixen en efecte “una tríada fonamental, sense la qual no es pot entendre res”, tal com va afirmar amb contundència Nadal, que va afegir un factor no gens banal a l'elogi: eren, a més, historiadors que escrivien molt bé. El catedràtic Antoni Simon va recordar que tots ells van fer aportacions meritòries tant en treballs especialitzats com de síntesi, i el mateix Soldevila, a més d'historiador, era arxiver, dramaturg i periodista. “Són uns autors irrepetibles”, va dir en un to d'admirada claudicació, enfront de l'abundància de recerques obertes del present, en què va apuntar que “als historiadors potser ens toca assumir un paper més humil, però també rigorós”.

Enric Pujol, “el nen dolent de l'Autònoma”, com va definir-lo Díez recordant el seu primer llibre, El descrèdit de la història, ha dedicat un esforç suplementari a l'obra de Vicens i Vilar (Soldevila l'ha abordat en molts altres llibres). De Vicens, el més “possibilista” en paraules de Simon, Pujol va subratllar la capacitat de revisió de les seves pròpies anàlisis que revelen les dues edicions de Notícia de Catalunya, introduint-hi el moviment obrer i el canvi d'actitud respecte al règim de la clerecia catalana. Pel que fa a Vilar, va lamentar que hagi quedat descol·locat pels seus referents marxistes a pesar que, segons ell, “hauria de ser tingut per un precursor” per haver plantejat, dins el marc europeu, l'existència de fets nacionals al marge dels estats a partir del cas de Catalunya.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 31.05.15