Un assaig d'impuresa

Muntada, al costat de Rossich, va fer una lectura
exhaustiva del llibre.  Foto: VITEL·LA.

Des de la Crònica de Jaume I a Incerta glòria, de Joan Sales, fins a arribar a obres tan recents comPrimavera, estiu, etc., amb els barbarismes deliberats de Marta Rojals, la literatura catalana ha estat un camp fèrtil en la producció de textos que alternen més d'una llengua. Gent malintencionada potser hi veurà un reflex del caràcter bord del català, de la debilitat de les llengües minoritàries, que tendeixen a flaquejar en contacte amb les que han estat ungides d'una autoritat sobirana. Això podria ser cert si no fos que el fenomen és comú a totes les llengües del món, fins i tot algunes defortes com l'espanyola, que fa quatre dies enviava al festival d'Eurovisió una representant ben castissa que cantava alguna cosa així com “Deja caer, deja la lluvia caer, the rain, the rain, the rain”, intromissió anglòfila que va generar més inquietud entre els acadèmics que no pas les dubtoses qualitats musicals de la intèrpret, segons constata en to jocós al seu bloc el professor de la Universitat de Glasgow Jordi Cornellà, un dels autors, junt amb el catedràtic de la Universitat de Girona Albert Rossich, d'un assaig pioner, extravagant, segons com es miri provocador, que acaba de publicar Edicions Vitel·la, El plurilingüisme en la literatura catalana. El llibre, de cap a cinc-centes pàgines i amb nombrosos exemples textuals que van des de l'edat mitjana fins al temps present i des de la literatura considerada culta (novel·la, poesia, teatre) fins a exemples extrets del llenguatge del còmic, la publicitat, la cançó popular o les aplicacions informàtiques de traducció automàtica, planteja el plurilingüisme com una figura retòrica de ple dret amb fins que abracen tant la sàtira com la denúncia, el mer joc, el verisme o la persuasió, i que posa en relleu que la realitat és una construcció del llenguatge.

L'escriptor Lluís Muntada, que va presentar el llibre acompanyat de Rossich dimarts passat a la Llibreria 22 de Girona, va definir-lo sense reserves de “projecte homèric, aclaparador, imponent”, que posa en joc marcs teòrics tan diversos com la sociolingüística, la literatura comparada, les perspectives de gènere o els estudis postcolonials. Però sobretot té el mèrit de plantejar “un canvi de paradigma” en prendre en consideració un material fins ara considerat de rebuig pels historiadors de la literatura, atents principalment a aquelles obres que sostenen el cànon segons una noció de puresa lingüística i nacional. Els textos recollits per Rossich i Cornellà són des d'aquest punt de vista una anomalia, uns experiments aberrants, encara que puguin compartir una tal aberració des del Gargantua i Pantagruel de Rabelais al Finnegans Wake de Joyce, on s'hi senten a parlar fins a 63 llengües. Estudiar aquests textos pot semblar una extravagància, va admetre Rossich, però ben cert que ajuda a desmuntar molts prejudicis encara vigents sobre el plurilingüisme, sobre els autors considerats marginals o sobre l'oposició entre centre i perifèria.

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 15.05.14