2/12/16

Argelagues: Elles i els de baix

Per què no escrius?, li va deixar anar Albert Forns, la seva parella, i Gemma Ruiz
Gemma Ruiz abans de començar la presentació a la 22
Foto: Manel Lledó 
es va sorprendre perquè ella ja escriu cada dia, cròniques que ha de dir en un minut i mig a TV3, és veritat, però bé que les escriu. I ell va insistir que no, que es referia a “escriure escriure”. L'anècdota podia donar per debatre llargament sobre per què el periodisme continua sent desterrat de la literatura fins i tot pels mateixos periodistes (si Pla aixequés el cap, i Xammar, i Sagarra, i Gaziel, i Cabot, i Aurora Bertrana!), però dimecres a la Llibreria 22 va servir perquè els assistents a la presentació d'
Argelagues, la primera novel·la de Gemma Ruiz, entenguéssim què l'havia motivada a posar-se a escriure diguéssim de debò. Aquests salts, a vegades, surten una mica torts, però a Gemma Ruiz li ha sortit una acrobàcia impecable: el llibre ja va per la segona edició i recull elogis fins dels escèptics, com l'‘escriptor escriptor‘ Jordi Puntí, que a les primeres pàgines es va sentir aclaparat, i en les següents, quan “ja s'hi havia fet amic”, hi va sucumbir fascinat. Si un s'acontenta amb la superfície, Argelagues, que honora aquells “arbustos humils que creixen ignorats de tothom als marges del camí, sense distinció, però amb punxes”, seria una novel·la de dones, de penúries i de Guerra Civil. I ho és. Però es perdria la pedreria verbal amb què Gemma Ruiz ha aixecat un món que ja crèiem exhaurit de tan dit i redit pels ‘escriptors escriptors'. Com que no hi tenia res a perdre, l'ha construït amb una llengua nova: una llengua de dones, i en concret de Castellterçol (i de Vacarisses, i de Sabadell), i més
Primer Plano de Salvador Sunyer, Gemma Ruiz
 i Guillem Terribas durant la tertúlia a la 22. 
específicament, amb la gràcia jovial, irreverent i castissa del parlar de les àvies. Si hagués pogut, a Gemma Ruiz li hauria agradat fer-les parlar a totes, no només la seva besàvia Remei, com Svetlana Aleksiévitx als seus ‘nois de zinc', i apartar-se en un racó perquè el lector contemplés emmudit com es posa dret el món quan es dóna veu a la terregada: les dones, els nens, els pagesos i els obrers, als més fràgils, als de baix.

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 02.12.2016

Cap comentari:

Publica un comentari