L'individu i el grup. Rafel Nadal

Toni Soler, Rafel Nadal i Glòria Gasch. Foto: Joan Sabater

Rafel Nadal es va superar ahir i va aconseguir omplir encara més que en les dues ocasions anteriors el saló de descans del Teatre Municipal, per presentar-hi la seva última novel·la, La senyora Stendhal (Columna), acompanyat pel periodista Toni Soler i l'editora Glòria Gasch. Més de 200 persones van deixar petita la sala –com va suggerir Guillem Terribas, de la 22, la llibreria coorganitzadora, potser caldrà fer la propera presentació de Nadal a la platea del teatre–, entre les quals hi havia el bisbe i l'alcaldessa de Girona, i també Joan Cortés, el llibreter del carrer de la Força que apareix com a personatge a la novel·la. Nadal va recordar que demà Terribas presentarà el seu llibre Alegra'm la vida a la 22 i que la setmana vinent es presentaran mútuament les seves novetats editorials a la llibreria Dòria de Mataró; dilluns la de Terribas, divendres la de Nadal.

Gasch va remarcar que amb La senyora Stendhal el Grup 62 ha estrenat un format de llibre inèdit, “perquè estem davant del llibre més poètic i especial de Rafel Nadal”, o, com va dir després el mateix autor, “un llibre molt sintetitzat i destil·lat”. Toni Soler va començar recordant, en relació amb l'escenari de la presentació, que el seu avi Guasch, que va ser arrendatari del teatre de Figueres –l'actual Teatre Museu Dalí–, va voler llogar també el Municipal de Girona, sense èxit. “Ell sempre deia que va ser perquè era figuerenc”, va recordar Soler amb ironia en un acte ple de referències familiars, abans d'entrar en matèria i constatar que La senyora Stendhal “ho té tot per ser un èxit editorial”. Segons Soler, l'ofici de periodista ha donat al Nadal escriptor “eficàcia, precisió, estratègia narrativa, tempo i també traça per titular”. “És una novel·la amb una estratègia interessant, un punt arriscada per a lectors impacients com jo, perquè està plena d'esvorancs, sobreentesos i enigmes que van formant un trencaclosques, fins a arribar a un flashback que permet encaixar les peces, tot i que el paisatge definitiu no és el que esperàvem”, hi va afegir Soler, segons el qual les “dèries” de Nadal són “l'humanisme, entès com la confrontació de l'individu amb el grup; el pes del passat, i el valor de la família, que comparteixo, tot i que les nostres famílies són diferents: ell té 48 cosins i jo no en tinc cap”.

D'aquesta història de la postguerra, des de la perspectiva dels vençuts, que narra Nadal a La senyora Stendhal, Soler va apuntar que la temàtica de fons és “si hi ha bons i dolents i si el fet d'estar amb els bonset fa bo”. “El personatge de la senyora Stendhal és el símbol d'una generació amb una tristesa tan fonda que va quedar anestesiada, sense ànims de revenja: el seu únic gest de rebel·lia era portar els nens a l'escola per aconseguir algun dia la seva emancipació”, segons Soler. I Nadal va dir també que el llibre era “un reconeixement a les senyores Stendhal” que van tenir aquesta intuïció en moltes cases sense homes ni recursos, després de la guerra. Per Rafel Nadal, que va citar el cas del pare de Modest Prats, assassinat per milicians, “per als bons” el que compta realment no són els bàndols, sinó “les responsabilitats individuals”. “Que tothom assumeixi el seu propi codi de valors morals”, va concloure, abans de tancar l'acte recomanant dos llibres: El navegant, de Joan-Lluís Lluís, que es presentava en aquell moment a la Casa de Cultura, i Entre dos silencis, d'Aurora Bertrana, just ahir que s'obria l'Any Bertrana.
Xavier Castillon, publicat en el Punt-Avui 20.01.2016