Heretgia rima amb rebel·lia

 Víctor García Tur presenta un triangle edípic a ‘Els romanents’, una novel·la curta sobre ‘veure’ o no la realitat.

“Què passarà quan arribi el dia en què no entendré els joves d’avui, la seva música i estètica, o fins i tot quan la meva filla es faci gran i em sembli que la música que escolta és insuportable?” Víctor García Tur estava preocupat pensant en tot plegat, en el xoc generacional que, de manera inevitable –creu–, es produeix entre pares i fills. Per abordar aquestes cabòries que el corquen de fa temps, ha escrit una novel·la curta que ha modelat en el temps i ha pres la forma d’un trio de veus. Els romanents(Empúries) enllaça la veu de la mare, que intenta entendre el fill; la del fill, que es rebel·la contra els pares i que pren forma de dietari, i finalment una mena de textos apòcrifs que versen sobre les heretgies medievals.

“M’interessava fer aquesta connexió perquè la rebel·lió juvenil té alguna cosa de l’heretgia medieval –va explicar–, en aquest sentit els punks són com els càtars d’una altra època.” Justament, García Tur va arribar al tema del mil·lenarisme que l’interessa de fa temps a través del punk i d’una obra referent: Rastros de carmín, de Greil Marcus. Avui dia aquest element subversiu es trobaria, segons l’escriptor, en la moguda trap, “potser no està en contacte amb l’heretgia, però sí amb la seva filosofia perquè busquen un trencament total i el cas és que hi ha gent que fins i tot s’escandalitza”.

Tornant a Els romanents, guardonada amb el darrer premi Casero, cal parlar d’una quarta veu que és la del pare, que apareix, però, a través de l’opinió dels altres. “És ben bé un triangle edípic perquè el fill està enamorat de la mare i vol derrotar el pare.” I la mare? Doncs l’escriptor explica que el personatge es basa en dones que coneix, “és la típica mare permissiva que no ho vol veure”. D’aquí el joc entre veure i no veure que es plasma també gràficament en la coberta del llibre, amb títol, el nom de l’autor i l’editorial ratllats i un ull també ratllat de manera obliqua. “La novel·la té un punt fantàstic perquè reflexiona sobre com veiem les coses que no són normals i les normalitzem.”

García Tur reconeix que l’obra respira nostàlgia, la de la mare sobretot, i també un cert punt de fatalisme: “Es barregen dues visions teleològiques, la cíclica que mostra que tot és repeteix i, per tant, tot moviment és en va, i la lineal, que és la que concep la història com un moviment que avança cap a un lloc.”

Ni teòleg ni ornitòleg, tal com li agrada posar que és a les solapes de les seves novel·les per “començar de seguit la ficció”, Víctor García Tur és dissenyador gràfic i va saltar a la palestra literària el 2008 quan va guanyar el Documenta amb Twistanschauung, un recull de contes. Amb la novel·la Els ocells va obtenir el Vayreda el 2015. Actualment treballa en un llibre de contes i, paral·lelament, en una llarga novel·la sobre l’anarquisme a Barcelona a finals del segle XIX principis del XX, que no sap quan enllestirà.
Valèria Gaillard, publicat en El PuntAvui 25.01.2017