LLIBRERIES, LLIBRETERS. Rafel de Nadal Obertura Memorial Pere Rodeja 2018

He explicat alguna vegada que no tinc grans fetitxismes relacionats amb les llibreries. Ni amago subtils missatges d’amor als llibres de papallones, com fa algun escriptor, ni vaig deixant targetes de visita amagades darrere de les estanteries com fa algú de vosaltres, en espera que un dia el llibreter visitat les descobreixi i li torni la picada d’ullet. Jo no amago res, ni als llibres ni a les estanteries. Però quan arribo per primer cop a una ciutat desconeguda busco abans que res les llibreries. Amb el nas encastat als vidres de l’aparador no tardo a reconèixer algun llibre, algun autor, i amb ells m’acosto a l’ànima de les comunitats que m’acullen i les començo a entendre i a sentir una mica meves. I si, a través dels vidres, veig el llibreter al fons de la llibreria, us reconec a vosaltres i sé que des d’aquell primer moment tinc a la ciutat una adreça amiga.

A qualsevol llibreria de qualsevol ciutat del món, la desconfiança hi és substituïda per la voluntat de conèixer; la repulsió és derrotada per les ganes de comprendre; la por al desconegut dona pas a un somriure de complicitat pels autors compartits. Per lluny que siguem de casa, la llibreria és sempre un refugi, un lloc de pau. Terra d’acollida.

A les llibreries m’agrada entretenir-m’hi observant els especialistes que remenen als prestatges més polsosos; els estudiants que llegeixen les solapes amb aires d’entès; les parelles que s’intercanvien somriures a distància mentre remenen fins a trobar un senyal d’amor intel·ligent per regalar-se; els nois solitaris que busquen desesperadament una història que els faci companyia els propers dies. Les àvies que es fan embolicar un llibre per regalar a l’home que s’ha quedat a casa i de passada paguen un conte pel net que els acompanya agafat de la mà.

Valeria Gaillard, Premi divulgació. 

M’agrada espiar els llibreters que despatxen consells, que busquen un llibre precís per a cada client. I m’agrada descobrir al fons del passadís, enfilat dalt d’una escala, buscant un exemplar a les fileres més inabastables, l’amo de la llibreria, com un capità al pont de comandament, com aquell Pere Rodeja que des de la seva escala posava pausa i ordre al desori de la llibreria Geli, difícil de comprendre per tot aquell que no estava familiaritzat amb l’extraordinari local del carrer de l’Argenteria de Girona.

M’agrada inventar una biografia a cada persona, m’agrada imaginar una història per a cada comprador. I és així, creant històries dels que entren a les llibreries com sento que de cop se m’obren les portes i passejo lliurement per les biblioteques, els menjadors, els estudis, les cambres infantils i adolescents i tots els racons de totes les cases. Veig l’ànima de la ciutat palpitar i em sento a casa, a totes les cases. I per això després, quan llegeixo que cauen bombes damunt d’Alep, de Beirut, de Damasc o de Trípoli; quan veig que hi ha trets a París, a Berlín, a Londres o a Tolosa, sé que son bombes i trets sobre nois solitaris, estudiants, avis i nets que sortien de comprar un llibre de regal per celebrar una festa religiosa, un aniversari, un èxit escolar. I és llavors que la guerra, la violència, l’odi em fa mal i no necessito que m’expliquin res més.

Vosaltres per sort no esteu en guerra, però de vegades ho sembla. La feina és tanta, les factures tan seguides, el marge és tant estret i les vendes tan justes, que us envesteixen totes les desgràcies plegades: la digitalització, la globalització, la inestabilitat política, la competència de canals de distribució, la proliferació d’ofertes d’entreteniment, la política educativa encaminada al rendiment immediat. Quan sembla que tot es recupera, encara quedeu vosaltres patint els últims episodis de l’enèsima crisi.

I els que us haurien d’ajudar, els que se suposa que haurien de ser els primers de donar-vos un cop de mà, sembla que estiguin a l’altra bàndol. Estan a l’altra bàndol. No sé si avui n’hi ha algun per zaquí, però deixeu-me’ls ho dir: editors, impressors, distribuïdors, comercials, però també crítics i periodistes culturals: que difícil que és sentir dels vostres llavis una recomanació suggeridora, una emoció, una defensa apassionada d’un llibre, d’un autor. Xifres, si. Objectius, si. Informes sobre l’estat del sector, sí. Emocions, passions, tendreses, ben poques.

Però no us preocupeu, ara no us atabalaré amb xifres, ni amb informes, ni amb pronòstics que vosaltres coneixeu millor que ningú i que sovint, amb el vostre esforç, us encarregueu de desmentir. El vostre món és així. Un món difícil. I no cal donar-hi més voltes. És el vostre ofici, és el que us agrada, és el que voleu i per sort ningú no us farà canviar.

No perdré, doncs, ni un minut més donant-hi voltes. Passaré al final i aniré directe al gra. Perquè us ho dec tot i vinc a donar-vos les gràcies. Gràcies. De part meva i de tots nosaltres. Dels que ho reconeixem i dels que s’amaguen.

Tots nosaltres us ho devem tot. Els autors que ens fem els estrets i els desmenjats. Els distribuïdors que us aclaparen. Els editors que us escanyen. Els lectors que no sempre us estan prou agraïts. Sense els llibreters repartits per tota Catalunya ja fa temps que les lleis de la concentració i de la globalitat haurien acabat amb tots nosaltres. Qui aguanta la nostra literatura sou vosaltres. Qui aguanta el nostre pensament sou vosaltres. Us devem la vida. Els autors i els que sovint abusen de vosaltres, que no saben que si no us cuiden cavaran el solc de la seva pròpia desaparició.

Vosaltres ho heu fet tot per nosaltres: ens heu recomanat, ens heu promocionat, ens heu venut. Ens heu fet d’agents literaris, de crítics, d’editors, de prescriptors. Ens heu organitzat les presentacions. Ens heu acompanyat als mitjans de comunicació. Ens heu acollit, ens heu fet companyia, ens heu ajudat a superar les depressions. Ens heu fet d’altaveu, de club de lectura, de biblioteca, d’agents de dinamització cultural. I de vegades ens heu donat de menjar i ens heu fet de xofers. Sempre que hem xiulat, com Lauren Bacall, heu vingut a socorre’ns. Ara sóc aquí per aixecar-ne acta. 

A mi no m´heu de convèncer. Teniu en mi un admirador apassionat. Us professo una veneració enorme. Simple deure de gratitud. Sense vosaltres no existiria. Els meus llibres es fondrien com es fonien les coses boniques i positives de la vida a Qué bonic que és viure quan en James Stewart/George Bailey volia suïcidar-se. De la mateixa manera, si un dia vosaltres deixeu de lluitar, si un dia els llibreters us en canseu i us quedeu seguts en un sofà, el nostre món també s’haurà acabat i molts dels nostres estímuls emocionals començaran a fondre’s i desapareixeran de les vides dels nostres lectors.

Per això, per tot, per ser com sou, per existir,

avui he vingut a cridar ben fort: Gràcies! Moltes gràcies. Un miler de gràcies! Un milió de gràcies!

Com diu la meva neta: us estimo fins l’infinit. I més enllà.
Rafel Nadal 29.07.2018