Darrera presentación de la temporada. El setembre hi tornem, segona temporada.
Josep Pastells presenta la seva novel·la sobre un fill bord del Borbó
Sang Blava”, que ha guanyat el I Premi Empordà de novel·la, ha tancat la temporada de presentacions literàries a la Llibreria 22 de Girona.
 |
| Xevi Sala, Josep Pastells i Jordi Imaz. A primer terme el "suposat" fill del borbo. |
L’escriptor Josep Pastells ha presentat aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona la seva darrera novel·la, “Sang Blava”, guanyadora del I Premi Empordà convocat conjuntament per l’editorial Fahrenheit 451 i l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà. L’acte, que ha tancat la temporada de presentacions de la llibreria gironina, va comptar amb la presència de l’autor, de l’editor, Jordi Imaz, i de l’escriptor i director adjunt d’El Punt Avui, Xevi Sala, que va fer la presentació. Durant l’acte, Pastells va explicar les peripècies que el van dur a escriure sobre un personatge tan singular, un fill bord el Borbó, en una novel·la que està explicada a dues veus i que l’editor va afirmar que havia estat unànimement seleccionada entre totes les presentades per la seva alta qualitat.
Daniel Bonaventura, Diari de Girona 03.07.2018 Foto: Joan Pastells
Text del parlament de Xevi Sala durant la presentació.
Totes les bones novel·les comencen amb una bona frase. Sang blava comença aíxi: “Em vaig entossudir a mirar enrere, a fer un balanç que, com era previsible, pudia a ceba i a crema de llet agra, dos dels ingredients més embafadors de la cuina hongaresa”. O sigui, amb poques paraules en Josep Pastells ja ens anuncia què trobarem a les planes següents. Un tros de la vida d’un personatge agre, però alhora literàriament saborós, que experimenta una sèrie d’aventures vitals en un paisatge que és Hongria però que podria ser qualsevol altre lloc on tots ens podríem reconèixer.
Parlant de paisatges propers, amb en Josep Pastells ens vam conèixer a Quart en un acte literari d’homenatge a Miquel Pairolí, ja fa sis anys. Segurament no hi ha millor manera de conèixer un amic i col·lega que fer-ho al teu mateix poble, en un acte on es parli de llibres i que al cim estigui dedicat a un referent comú com és el desaparegut Miquel. Perquè amb en Josep compartim el paisatge de Quart, jo hi visc, ell hi va néixer fins que als 26 anys es va traslladar a Banyoles. Compartim també el periodisme com a professió i la literatura com a afició. Deia que ens vam conèixer fa uns sis anys i des d’aleshores ençà en Josep no ha parat de practicar les seves dues especialitats, escriure llibres i tenir xicotes. I totes dues especialitats a la mateixa admirable velocitat. En total ha escrit tretze llibres en solitari i ha col·leccionat, o l’han col·leccionat a ell ves a saber, una quantitat no quantificada de xicotes. Avui la seva dona, la Glòria, ens acompanya en aquesta presentació o sigui que tot indica que la primera especialitat tindrà punts suspensius, per dir-ho en termes literaris, però la segona no.
Aquest cop en Josep ens presenta un llibre que ha tingut la sinceritat de dir que va escriure ja fa vuit anys, que és com recuperar un amor perdut, guardat al calaix, pendent de millor sort. Un llibre que acaba de guanyar el I Premi Empordà, convocat a la Bisbal. L’altre dia m’ho va explicar ell mateix mentre feiem un cafè: Sabeu què li ha recordat, la seva última visita a la Bisbal per a recollir el premi? És clar, ho heu endevinat, li ha recordat que fa temps va tenir una xicota bisbalenca. Van deixar de ser parella, però no van deixar de ser amics.
Una mica és el mateix que li passava amb “Sang blava”, havia abandonat el manuscrit però no l’havia oblidat del tot. Era un amor no consumat. Un amor que havia presentat fins i tot al premi Prudenci Bertrana, aquest premi que jo mateix puc dir que he guanyat però que sobretot puc dir que també en el seu moment vaig perdre. Perquè a vegades en la vida tan important és el que es perd com el que es guanya.
Justament tot això és el que li passa a Miklós Kossuth, no sé si es pronuncia així, el protagonista d’aquesta nova novel·la. Fidel al seu estil, en Josep Pastells es decanta per personatges dissortats, periodistes amb una edat molt semblant a la seva, que també és la meva, i amb la presència desinhibida del sexe com a una de les virtuts més sanes de l’ésser humà. “Sovint soc massa sincer i aquesta sinceritat a vegades juga en contra de mi mateix, em deia l’autor mentre fèiem el cafè de què us parlava. Espero, Xevi, que ho tinguis en compte, afegia, i a l’hora de la presentació no facis de fiscal”.
No cal ser fiscal perquè ja s’encarrega de ser-ho en Josep, molt exigent amb ell mateix a l’hora d’escriure, amb un estil que l’editor, en Jordi Imaz, afirma a la contracoberta del llibre que li recorda a Jean Paul Sartre. Hi estic d’acord, l’existencialisme sempre és una constant en l’obra d’en Josep, des d’aquell “Vida i miracles d’Odell Kraus”, el primer llibre seu que vaig llegir (que per cert el 2010 va guanyar el premi Vayreda), fins aquest “Sang blava”. Avui mateix en Josep ho compartia a les xarxes, hem trobat a una revista de Madrid que, a propòsit de “Ciutat d’Aigua”, la seva anterior obra, el crític comparava la seva prosa amb la de Quim Monzó. Fins i tot en alguna ocasió algú ha parlat d’en Josep com el Murakami català. També hi estaríem d’acord perquè, igual com passa amb l’escriptor japonès, els seus personatges sempre es troben en un precari equilibri emocional. Però jo hi afegiria que la seva manera d’escriure també em recorda en Josep Maria Fonalleras i en Vicenç Pagès de sempre, i també la Mar Bosch, que jo he descobert recentment, o sigui als millors, els nostres, que també enriqueixen els seus textos amb la sempre saludable ironia. Parlo de la Mar Bosch de “Les Generacions Espontànies”, d’en Fonalleras de “Botxenski i companyia” o d’en Pagès de “Robinson”, perquè els personatges d’en Josep Pastells sempre tenen moltes personalitats en una, sempre són Robinsons buscant terra ferma o Robinsons atrapats a la seva propia illa.
Una altra frase d’en Josep Pastells, sempre transparent i sempre contundent, quan parla i quan escriu, i que em va dir en el mateix esmorzar de l’altre dia: “Escric per anar-me coneixent, sempre hi ha alguna cosa meva en els personatges, però no tot, perquè jo no he viscut tantes vides. De fet he de reconèixer que tot i tenir cinquanta-dos anys encara no he descobert què hi faig en aquesta vida. Els llibres que faig no m’ho responen però crec que si mai faig res de bo, serà precisament un llibre.”
Francament jo crec que ja ho has aconseguit, Josep. Vas començar a escriure amb divuit anys, a la universitat ja escrivies relats i els comparties amb els companys, i t’has convertit en un autor prolífic. Però no sé si us passa a vosaltres, que també el coneixeu, però quan parles amb ell sempre veus que fa cara d’estar pensant, què hi faig jo aquí assentat amb aquest si ara mateix hauria d’estar escrivint el meu proper llibre?
Ara ha fet una obra “divertida i amarga, una rebel·lió contra les derrotes de la vida”, diu el mateix editor a la contraportada i a mi em sembla que aquesta frase no resumeix només tot el llibre sinó que en realitat resumeix l’obra sencera d’en Josep. Aquesta vegada, però, tria un personatge diferent, tot i que tal i com deia Manuel Vázquez Montalbán, tots els personatges són l’autor. Aquesta vegada el protagonista que en Josep ha triat per a rebel·lar-se un cop més contra les derrotes de la vida, és ni més ni menys que el fill bord del Borbó.
Un tema que sempre està d’actualitat, ho estava vuit anys enrere i ho està ara, quan membres de la família reial, aquests sí ben legítims, han acabat legítimament a la garjola. També està tristament d’actualitat la crisi del periodisme, però quan ha tingut bona salut el periodisme, oi Josep? Bé, tornem a Miklós Kossuth, aquest fill no reconegut que es passa la novel·la esperant notícies de la Casa Reial.
Però aquesta és la història d’un fill bord a la recerca de reconeixement? O és en realitat una història d’amor? O és totes dues coses? Sí, és la història d’en Miklos i també és la història de l’Herbert, la seva parella. Perquè de fet l’Herbert és un co protagonista que tot sovint li fa la competència al protagonista principal. I aquí hi ha, per a mi, els millors passatges de la novel·la. No us perdeu les cartes que de manera compulsiva en Herbert va enviant als successius amants amb els quals li fa el salt al pobre Miklós, tot i que sempre acaba tornant al seu costat, o no. Efectivament, semblen escrites per la mà del millor Woody Allen, que per aquells que no ho sàpiguen a més de gran cineasta és molt bon escriptor de contes. Llegiu-lo perquè com sempre hi trobareu el bon ofici de l’escriptor, tot de reflexions sobre la vida quotidiana i tot de dards punxants sobre la condició humana.
I per acabar, perquè l’important avui és que parli l’autor i ens expliqui la peripècia d’haver escrit aquest magnífic llibre, dos avisos a navegants. El primer no caldria fer-lo a tots els qui seguiu en Josep Pastells, però per si de cas. Aquest és un llibre amb escenes de sexe ben explícites, que és com han de ser. Aquí no hi valen metàfores sinó descripcions amb pèls i senyals, mai millor dit. I segon avís, l’altre dia es veu que després de la presentació del llibre a la Bisbal un fill il·legítim del Borbó que fa temps que surt als diaris bregant per al seu reconeixement va comprar tres exemplars ell tot sol. Avui també ens acompanya i m’ha informat que els tres exemplars ja s’han convertit en divuit. O sigui que afanyeu-vos, que si surten gaires fills il·legítims més (cosa gens improbable en aquesta familia reial de l’estat veí), la primera edició s’esgotarà aviat.
Moltes gràcies a tothom i enhorabona, Josep.
Xevi Sala
Parlant de paisatges propers, amb en Josep Pastells ens vam conèixer a Quart en un acte literari d’homenatge a Miquel Pairolí, ja fa sis anys. Segurament no hi ha millor manera de conèixer un amic i col·lega que fer-ho al teu mateix poble, en un acte on es parli de llibres i que al cim estigui dedicat a un referent comú com és el desaparegut Miquel. Perquè amb en Josep compartim el paisatge de Quart, jo hi visc, ell hi va néixer fins que als 26 anys es va traslladar a Banyoles. Compartim també el periodisme com a professió i la literatura com a afició. Deia que ens vam conèixer fa uns sis anys i des d’aleshores ençà en Josep no ha parat de practicar les seves dues especialitats, escriure llibres i tenir xicotes. I totes dues especialitats a la mateixa admirable velocitat. En total ha escrit tretze llibres en solitari i ha col·leccionat, o l’han col·leccionat a ell ves a saber, una quantitat no quantificada de xicotes. Avui la seva dona, la Glòria, ens acompanya en aquesta presentació o sigui que tot indica que la primera especialitat tindrà punts suspensius, per dir-ho en termes literaris, però la segona no.
Aquest cop en Josep ens presenta un llibre que ha tingut la sinceritat de dir que va escriure ja fa vuit anys, que és com recuperar un amor perdut, guardat al calaix, pendent de millor sort. Un llibre que acaba de guanyar el I Premi Empordà, convocat a la Bisbal. L’altre dia m’ho va explicar ell mateix mentre feiem un cafè: Sabeu què li ha recordat, la seva última visita a la Bisbal per a recollir el premi? És clar, ho heu endevinat, li ha recordat que fa temps va tenir una xicota bisbalenca. Van deixar de ser parella, però no van deixar de ser amics.
Una mica és el mateix que li passava amb “Sang blava”, havia abandonat el manuscrit però no l’havia oblidat del tot. Era un amor no consumat. Un amor que havia presentat fins i tot al premi Prudenci Bertrana, aquest premi que jo mateix puc dir que he guanyat però que sobretot puc dir que també en el seu moment vaig perdre. Perquè a vegades en la vida tan important és el que es perd com el que es guanya.
Justament tot això és el que li passa a Miklós Kossuth, no sé si es pronuncia així, el protagonista d’aquesta nova novel·la. Fidel al seu estil, en Josep Pastells es decanta per personatges dissortats, periodistes amb una edat molt semblant a la seva, que també és la meva, i amb la presència desinhibida del sexe com a una de les virtuts més sanes de l’ésser humà. “Sovint soc massa sincer i aquesta sinceritat a vegades juga en contra de mi mateix, em deia l’autor mentre fèiem el cafè de què us parlava. Espero, Xevi, que ho tinguis en compte, afegia, i a l’hora de la presentació no facis de fiscal”.
 |
| Foto Llibreria 22 |
No cal ser fiscal perquè ja s’encarrega de ser-ho en Josep, molt exigent amb ell mateix a l’hora d’escriure, amb un estil que l’editor, en Jordi Imaz, afirma a la contracoberta del llibre que li recorda a Jean Paul Sartre. Hi estic d’acord, l’existencialisme sempre és una constant en l’obra d’en Josep, des d’aquell “Vida i miracles d’Odell Kraus”, el primer llibre seu que vaig llegir (que per cert el 2010 va guanyar el premi Vayreda), fins aquest “Sang blava”. Avui mateix en Josep ho compartia a les xarxes, hem trobat a una revista de Madrid que, a propòsit de “Ciutat d’Aigua”, la seva anterior obra, el crític comparava la seva prosa amb la de Quim Monzó. Fins i tot en alguna ocasió algú ha parlat d’en Josep com el Murakami català. També hi estaríem d’acord perquè, igual com passa amb l’escriptor japonès, els seus personatges sempre es troben en un precari equilibri emocional. Però jo hi afegiria que la seva manera d’escriure també em recorda en Josep Maria Fonalleras i en Vicenç Pagès de sempre, i també la Mar Bosch, que jo he descobert recentment, o sigui als millors, els nostres, que també enriqueixen els seus textos amb la sempre saludable ironia. Parlo de la Mar Bosch de “Les Generacions Espontànies”, d’en Fonalleras de “Botxenski i companyia” o d’en Pagès de “Robinson”, perquè els personatges d’en Josep Pastells sempre tenen moltes personalitats en una, sempre són Robinsons buscant terra ferma o Robinsons atrapats a la seva propia illa.
Una altra frase d’en Josep Pastells, sempre transparent i sempre contundent, quan parla i quan escriu, i que em va dir en el mateix esmorzar de l’altre dia: “Escric per anar-me coneixent, sempre hi ha alguna cosa meva en els personatges, però no tot, perquè jo no he viscut tantes vides. De fet he de reconèixer que tot i tenir cinquanta-dos anys encara no he descobert què hi faig en aquesta vida. Els llibres que faig no m’ho responen però crec que si mai faig res de bo, serà precisament un llibre.”
Francament jo crec que ja ho has aconseguit, Josep. Vas començar a escriure amb divuit anys, a la universitat ja escrivies relats i els comparties amb els companys, i t’has convertit en un autor prolífic. Però no sé si us passa a vosaltres, que també el coneixeu, però quan parles amb ell sempre veus que fa cara d’estar pensant, què hi faig jo aquí assentat amb aquest si ara mateix hauria d’estar escrivint el meu proper llibre?
Ara ha fet una obra “divertida i amarga, una rebel·lió contra les derrotes de la vida”, diu el mateix editor a la contraportada i a mi em sembla que aquesta frase no resumeix només tot el llibre sinó que en realitat resumeix l’obra sencera d’en Josep. Aquesta vegada, però, tria un personatge diferent, tot i que tal i com deia Manuel Vázquez Montalbán, tots els personatges són l’autor. Aquesta vegada el protagonista que en Josep ha triat per a rebel·lar-se un cop més contra les derrotes de la vida, és ni més ni menys que el fill bord del Borbó.
Un tema que sempre està d’actualitat, ho estava vuit anys enrere i ho està ara, quan membres de la família reial, aquests sí ben legítims, han acabat legítimament a la garjola. També està tristament d’actualitat la crisi del periodisme, però quan ha tingut bona salut el periodisme, oi Josep? Bé, tornem a Miklós Kossuth, aquest fill no reconegut que es passa la novel·la esperant notícies de la Casa Reial.
Però aquesta és la història d’un fill bord a la recerca de reconeixement? O és en realitat una història d’amor? O és totes dues coses? Sí, és la història d’en Miklos i també és la història de l’Herbert, la seva parella. Perquè de fet l’Herbert és un co protagonista que tot sovint li fa la competència al protagonista principal. I aquí hi ha, per a mi, els millors passatges de la novel·la. No us perdeu les cartes que de manera compulsiva en Herbert va enviant als successius amants amb els quals li fa el salt al pobre Miklós, tot i que sempre acaba tornant al seu costat, o no. Efectivament, semblen escrites per la mà del millor Woody Allen, que per aquells que no ho sàpiguen a més de gran cineasta és molt bon escriptor de contes. Llegiu-lo perquè com sempre hi trobareu el bon ofici de l’escriptor, tot de reflexions sobre la vida quotidiana i tot de dards punxants sobre la condició humana.
I per acabar, perquè l’important avui és que parli l’autor i ens expliqui la peripècia d’haver escrit aquest magnífic llibre, dos avisos a navegants. El primer no caldria fer-lo a tots els qui seguiu en Josep Pastells, però per si de cas. Aquest és un llibre amb escenes de sexe ben explícites, que és com han de ser. Aquí no hi valen metàfores sinó descripcions amb pèls i senyals, mai millor dit. I segon avís, l’altre dia es veu que després de la presentació del llibre a la Bisbal un fill il·legítim del Borbó que fa temps que surt als diaris bregant per al seu reconeixement va comprar tres exemplars ell tot sol. Avui també ens acompanya i m’ha informat que els tres exemplars ja s’han convertit en divuit. O sigui que afanyeu-vos, que si surten gaires fills il·legítims més (cosa gens improbable en aquesta familia reial de l’estat veí), la primera edició s’esgotarà aviat.
Moltes gràcies a tothom i enhorabona, Josep.
Xevi Sala
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada