25 anys de Còmics 22

Avui,15 de febrer de 2019, fa 25 anys que Còmics 22 va obrir per primera vegada les seves portes, a un petit local amb el número 11 del carrer Hortes... o, dit d’una altra manera, a tan sols uns metres de la llibreria mare i d’on estem situats ara. Jo no vaig viure des de dintre tot el procés que va portar a obrir la botiga i, per tant, no crec que hagi de ser el que trobareu en el text que heu començat a llegir (mai m'ha agradat fer el paper d’impostor). Malgrat això, si em permeteu, sortiré per uns moment de la banda en la qual acostumo a estar del mostrador, per poder posar-me, un altre cop, en la perspectiva del lector de còmics que va viure aquest esdeveniment.

Pels que siguin tan joves que no hagin viscut aquella època, cal dir que, abans de que hi hagués una llibreria especialitzada en còmics a Girona, els aficionats havíem de fer una mena de gimcana en la qual calia recórrer tots els quioscos de la ciutat per poder seguir les col·leccions que ens interessaven. Als quiosquers no els hi podíem dir que ens guardessin l’exemplar de “Vengadores” que rebien entre els 80 milions de revistes que sortien per aquell temps, i menys que no es confonguessin amb “Nuevos Vengadores”, la qual ja no ens agradava i l’havíem deixat de col·leccionar. Per tant, el dia de sortida (que no sabiem) de cada còmic es tornava una mena de competició entre els fans per poder trobar-los. Suposo que això va fer possible que hi hagués gent que s'inspirés en escriure sagues de ficció com la dels “Jocs de la fam”... però això és tan sols una teoria meva.

Amb el que he exposat, imagineu el que va suposar tenir de sobte una llibreria on teníem fàcilment tot el que ens agradava a l’abast. I encara més... a una persona, com era en Xavier Bassó que, no tan sols ens podia assessorar sobre allò que buscàvem, sinó que era un dels nostres i compartia amb nosaltres afició. Així no va ser estrany que es creés un ambient tan genial en aquell petit local, que va fer que molts de nosaltres trobéssim en Còmics 22 un punt de trobada per compartir l’afició que tant ens agradava. De vegades, desafiant a les lleis físiques que demostraven la dificultat d'estar més de quatre persones a la vegada, xerrant sobre còmics.
A més, ens volia facilitar tant la vida que, fins i tot, organitzava expedicions en autobús en les dates que tocava agafar la motxilla per anar al Saló del Còmic. Això sí, si anaves amb la 22 t'havies de comportar... i comportar-se volia dir no demanar-li a en Xevi que posés, durant el trajecte, segons quin tipus de música. Alguna persona, que devia ser molt agossarada, va intentar que fes sonar un cassette que infringia aquesta norma no escrita. I, malgrat que ell estava en el fons del bus i jo davant de tot, no vaig poder evitar sentir els crits: "Tacatà!, Tacatà! Va i em demana el ****** que posi Tacatà!". En un primer moment no sabia de què estava parlant. Més tard vaig entendre que es referia als "Take That". Aquell noi hauria d'haver baixat amb l'autobús en marxa.

Els anys van passar. En Xevi va marxar i va deixar pas a l'etapa d'un altre gran, l' Ivan García, el que amb els anys acabaria siguent no tan sols el meu company, sinó una de les millors persones amb les que he tingut la sort de treballar. Amb ell es va produir el trasllat al local on estem ara, just davant de, com l'anomenem nosaltres, "la llibreria gran".
Apart de ser una altra persona amb un gran coneixement sobre els còmics, l'Ivan feia com els superherois: tenia una identitat secreta... però deixava pistes que vaig anar descobrint quan vaig entrar a treballar amb ell. De vegades, en els marges dels albarans de la seva taula, hi havien dibuixos brutals que ell feia com si res, en els 5 minuts en els que el client estava decidint si es quedava amb Maus o amb Persèpolis. A una persona com jo, que tinc com a màxim nivell de dibuix el saber fer un retrat amb un 6 i un 4, això li al·lucinava molt. I em donaven ganes d'emportar-me aquests albarans per emmarcar-los a casa. Avui dia, la identitat secreta de l'Ivan ja no és tal i està a punt de publicar el seu primer còmic com a autor complet per a Grafito Editorial.

I paro, que m'he allargat molt. Potser aquest text sembla un homenatge, gens dissimulat, a dues persones que van fer possible que continuem rebent còmics cada dia en la llibreria en la que ens solem veure... i la veritat és que ho és.

Xevi i Ivan, va per vosaltres. Gràcies per poder fer-nos viure aquests 25 anys.
I vosaltres, ja sabeu on som. Gràcies també (eternes) i... ens continuem veient!

By Marcel González