Anna Monreal a la llibreria La Impossible de Barcelona, on va fer la presentació de Tristany En la presentació d’una novel·la sempre s’hi aprenen coses. La panerola, també coneguda com a escarabat de cuina –científicament Periplaneta americana, com es titulava provisionalment la novel·la que es va presentar a concurs–, és un insecte d’origen americà, com el seu nom indica, i a Europa diuen que és a Barcelona on n’hi ha més. Anna Monreal (Barcelona, 1976) viu a Tarragona i, no fa gaire, el seu barri va patir una plaga de paneroles que fins i tot s’enfilaven per la panxa d’una amiga embarassada mentre feia la migdiada. Monreal tenia una novel·la empantanegada i aleshores, arran d’aquesta anècdota, va trobar el desllorigador.
 |
| L'editor Jordi Rourera, l'autora Anna Monreal i Vicenç Pagès, membre del jurat a la 22 durant la presentació 23.01.2019 |
Amb Tristany, l’escriptora barcelonina ha guanyat el 38è premi Just M. Casero del 2018, que ara publica Empúries. “Un premi independent”, va recordar el seu padrí, Guillem Terribas, atès que ni la Llibreria 22 de Girona, que el convoca, ni l’editorial que el publica formen part del jurat. Sí que hi són Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino i Vicenç Pagès Jordà.
Anna Monreal ja havia guanyat El Lector de l’Odissea el 2011 amb Olives picants, i confessa que escriu al tren. Com que viu a Tarragona però treballa al Departament d’Economia de la Generalitat, a Barcelona, aquesta economista es passa cada dia més de dues hores en un vagó. Aprofita per llegir, per escriure i, quan estava embarassada, per dormir.
Des del llibre anterior ha passat molt de temps, però també hi ha hagut una criatura i un atemptat, el del Bataclan de París, que la va paralitzar i no li deixava escriure una ratlla, perquè estava esporuguida pensant en un possible atemptat al tren. Fins que van aparèixer les paneroles i la van ajudar a desencallar la novel·la, “escrita en un 94,9% a la Renfe”.
Tristany és una història sobre l’atzar i d’una felicitat que penja d’un fil. El protagonista ho té tot per tenir una vida d’èxit, però pren una decisió que ho capgira tot. “M’agrada molt el narrador omniscient, m’agrada molt ser Déu i portar els personatges per on jo vull –confessa l’autora–, tot i que en aquesta novel·la el punt de vista està focalitzat en el protagonista”.
Guillem Terribas, el llegendari llibreter gironí, considera que la veu del narrador és molt masculina: “De fet, entre els missatges que s’intercanviaven els membres del jurat durant les deliberacions, tots donaven per fet que l’autor havia de ser un home”. I afegeix: “Considero que hi ha realisme màgic perquè, entre altres coses, no em crec que un home ho pugui fer cinc o sis vegades al dia, com li passa al Tristany”, rebla Terribas.
Aquest elogi és un reconeixement de l’habilitat de l’escriptora, i Monreal confessa que és deliberat: “Volia castigar algú i he volgut posar-me en la pell d’un home”. I se n’ha sortit?, li preguntem: “M’he quedat tranquil·la amb el càstig, sí. Com que a la vida no ho pots fer, ho he fet a la novel·la”.
Mauricio Babilonia, a Cien años de soledad, de García Márquez, arribava als llocs sempre precedit per unes papallones grogues, i allò era un símbol d’alegria. Aquí són les paneroles les que revelen la presència del Tristany, que no destaca precisament per l’alegria. La pregunta següent ve rodada: no espera cap represàlia o que algú es pugui sentir ofès? L’autora somriu i es mostra molt tranquil·la: “Ningú no s’hi pot identificar”.
MAGÍ CAMPS, publicat a la Vanguardia 07.02.20119
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada