«Podem atrapar allò que se´n va?»
Josep Maria Fonolleras dóna una vegada més forma de novel·la a les seves inquietuds a Climent.
Ara que sembla que la humanitat vulgui deixar el tabac, en Fonalleras practica el nomadisme per les terrasses dels bars de Girona, convertides en oficina mòbil i refugi a la intempèrie del fumador. I també són un observatori privilegiat de la fauna mundana. L'escriptor dóna una vegada més forma de novel·la a les seves inquietuds a Climent (Ara Llibres). La buidor existencial i la por de morir en vida humitegen cadascuna de les pàgines d'aquesta novel·la, valgui la paradoxa, escrita des de la impotència per escriure una novel·la. És l'esterilitat del creador convertida en un acte creatiu. La presentació la faran en Narcís Comadira i en Pep Nadal el 15 de març a la Llibreria 22 de Girona.
Què canviaria de l'entradeta?
La reflexió em sembla prou encertada. Saps què em passa amb Climent? Em costa molt de parlar-ne. Em costa molt sintetitzar en un titular el que és aquesta novel·la, perquè penso que és moltes coses. Aquests dies el director de cinema Michael Haneke ha dit en una entrevista que no li interessa saber res de la vida dels creadors perquè hi ha l'obra, i amb l'obra s'expliquen.
A la novel·la apareixen nombrosos gironins que podem identificar fàcilment, com en Sunyer, en Muntada, en Domènech, en Leo, la Cristina... però qui caram és aquest Climent?
Fins i tot fent servir noms identificables i elements de la realitat, com mai he fet una història de ficció. Climent, que pot tenir trets autobiogràfics, és un escriptor que té efectivament dificultat per tirar endavant una novel·la per explicar la història del pintor suís Ferdinand Hodler, que va dibuixar la seva amant en plena agonia. Climent vol fer una obra sobre l'amor, sobre la mort, i sobre si l'art pot explicar o no això, però es veu com incapacitat per escriure.
Climent mor i un altre personatge rep l'encàrrec d'acabar el llibre que tenia a les mans.
Sí, els amics encarreguen a un altre, que també pot tenir trets autobiogràfics, que reprengui la novel·la i la refaci a partir dels papers que Climent ha deixat acumulats en una calaixera. Hi ha una pregunta que sura per tota la novel·la: podem atrapar allò que se'n va? La vida, la passió amorosa, les relacions d'amistat... podem atrapar el temps?
Podem?
La literatura dóna opcions. Podem certificar que allò se'n va, que s'esvaeix, i podem intentar que allò romangui, que existeixi una altra vegada fora del que va ser. Una novel·la pot ser un intent de resposta a la pregunta.
"No tinc talent ni capacitat", deixa escrit Climent en una de les seves llibretes de la calaixera...
Això en Climent ho treu d'un text de Balzac, de L'obra mestra desconeguda. Si es vol aconseguir una obra perfecta hi ha el perill que es retoqui tant i es repensi tant que s'acabi destruint.
En aquest llibre posa coses banals com una calaixera de plàstic dels xinesos de costat amb temes transcendentals com l'amor, la mort o la mateixa literatura.
El llibre s'obre amb una cita de Dennis Potter: "Tot és més trivial i més important que mai; la diferència entre totes dues coses ja no importa".
Hi pot haver també qui pensi que la seva no deixa de ser una literatura per a gent ociosa, que té els problemes bàsics resolts i que s'entreté amb viatges a Roma i freqüenta ambients entre la bohèmia i l'erudició.
Tothom té problemes, no? Des dels que pateixen necessitats bàsiques fins als que pateixen problemes personals tan o més dolorosos o sagnants. Tu quan escrius no penses en el que està a l'atur, el que està ben situat, el que és més ric o més pobre.
Es despulla molt en aquest llibre, l'autor és cruel amb si mateix, fa autocrítica, no?
Potser sí. Nego absolutament que sigui autobiogràfica, però he usat coses de la meva relació amb la literatura per veure'm a mi mateix davant del fet literari. Per què escrius?, què vol dir? Despullar-me ho trobo exagerat, però una certa introspecció en aquest món personal sí que hi és.
Daniel Bonaventura, publicat el Diari de Girona 28.02.13
Una calaixera plena d'absències.
Com a tots els bons llibres, l'argument aquí és el menys important: Climent mor mentre preparava la novel·la que havia d'arrencar-lo d'un llarg i aparentment peresós retir, i els seus amics encarreguen a un altre escriptor que tregui l'entrellat dels papers dispersos que havia anat guardant en una calaixera barata, una acumulació caòtica d'esborranys, cartes, fotografies, citacions literàries, reproduccions de pintures, retalls de diari, pistes, vaguetats, i un rastre de desamor. Les veus de tots dos s'intercalen a partir d'aleshores en la narració, en un poderós joc de miralls sostingut pel paral·lelisme de les vivències, però sobretot per les simetries del llenguatge mateix, que conflueixen en una elaborada reflexió sobre la creació literària. Que ningú no s'espanti, però, perquè Fonalleras assegura que amb Climent ha escrit la seva obra més autènticament de ficció, “procurant que llenguatge i anècdota col·laborin en el mateix propòsit de construir un ambient, de produir un impacte”. Així i tot, assegura que cap altra vegada no li havia resultat tan difícil explicar un llibre seu. “Alguns primers lectors m'han dit que és una ‘comèdia desolada' o ‘una història deambulatòria', perquè hi ha la mort i hi ha el viatge, i és en efecte una novel·la sobre la pèrdua i la desaparició, i sobre la pietat i la commemoració, però també una indagació sobre la creació literària, sobre com l'escriptor intenta ordenar el caos, en el seu propi procés de dol. Les diferents veus del llibre donen voltes sobre el mateix, sobre allò que perdem i com pot reflectir-ho la reflexió artística. No podem atrapar el temps, i la missió de l'art és intentar que alguna cosa romangui, però fent-ho no aconseguim sinó certificar la pèrdua mateixa, constatar que el temps ha passat.” En aquest procés hi té un paper fonamental la sèrie de retrats que el pintor suís Ferdinand Hodler va fer de la seva amant moribunda, uns dibuixos que obsessionen els personatges tant com la tomba romana de Keats, els retrats de difunts o l'agonia d'una mare real. Intentar fer literatura del sofriment dels altres planteja un conflicte moral que també es fa explícit en la novel·la.
Ja és coneguda la fixació de Fonalleras per la justesa de les paraules, la seva convicció que s'hauria de suprimir tot allò que no fos imprescindible per armar un “artefacte de sentit”. A Climent, però, ha concedit un protagonisme nou als personatges i als llocs. “És allò que Passolini va fer notar a Bassani, que en els seus primers llibres ocultava la Ferrara real amb una simple F. Els personatges són de Ferrara, va dir-li, però l'autor bé podria pertànyer a una altra ciutat que es diu F. És a dir, es planteja l'adequació entre un món fet de paraules i un univers real”. A Climent, doncs, s'hi fa present, molt present, Roma, i també París, Barcelona, Girona i alguns paisatges de Mallorca, a diferència dels seus altres llibres, en què les localitzacions eren abstraccions de llocs. “Sempre havia estat reticent a situar l'escenari dels meus llibres, però he descobert que quan parles amb més profunditat, fins i tot conceptualment, és quan et bases en detalls molt concrets i palpables.” Són igualment concrets els noms d'alguns personatges (Sunyer, Pep, Modest, Leo, Lluís Muntada), recognoscibles per qualsevol lector familiaritzat amb l'entorn de Fonalleras. Però el joc d'identificacions, tot i ser legítim, és ben poc rellevant: ancoratges en el real per transcendir-lo, alternant la trivialitat amb la transcendència, Shakespeare amb Luciano Tajoli, Roma amb el Lidl. “M'alimento de les banalitats”, dirà Climent, i Fonalleras hi afegeix: “No hi ha cap retrat fidedigne, però m'interessa aferrar-me a una noció fidedigna de la realitat per fer amb més eficàcia el salt a un altre món.”
Què canviaria de l'entradeta?
La reflexió em sembla prou encertada. Saps què em passa amb Climent? Em costa molt de parlar-ne. Em costa molt sintetitzar en un titular el que és aquesta novel·la, perquè penso que és moltes coses. Aquests dies el director de cinema Michael Haneke ha dit en una entrevista que no li interessa saber res de la vida dels creadors perquè hi ha l'obra, i amb l'obra s'expliquen.
A la novel·la apareixen nombrosos gironins que podem identificar fàcilment, com en Sunyer, en Muntada, en Domènech, en Leo, la Cristina... però qui caram és aquest Climent?
Fins i tot fent servir noms identificables i elements de la realitat, com mai he fet una història de ficció. Climent, que pot tenir trets autobiogràfics, és un escriptor que té efectivament dificultat per tirar endavant una novel·la per explicar la història del pintor suís Ferdinand Hodler, que va dibuixar la seva amant en plena agonia. Climent vol fer una obra sobre l'amor, sobre la mort, i sobre si l'art pot explicar o no això, però es veu com incapacitat per escriure.
Climent mor i un altre personatge rep l'encàrrec d'acabar el llibre que tenia a les mans.
Sí, els amics encarreguen a un altre, que també pot tenir trets autobiogràfics, que reprengui la novel·la i la refaci a partir dels papers que Climent ha deixat acumulats en una calaixera. Hi ha una pregunta que sura per tota la novel·la: podem atrapar allò que se'n va? La vida, la passió amorosa, les relacions d'amistat... podem atrapar el temps?
Podem?
La literatura dóna opcions. Podem certificar que allò se'n va, que s'esvaeix, i podem intentar que allò romangui, que existeixi una altra vegada fora del que va ser. Una novel·la pot ser un intent de resposta a la pregunta.
"No tinc talent ni capacitat", deixa escrit Climent en una de les seves llibretes de la calaixera...
Això en Climent ho treu d'un text de Balzac, de L'obra mestra desconeguda. Si es vol aconseguir una obra perfecta hi ha el perill que es retoqui tant i es repensi tant que s'acabi destruint.
En aquest llibre posa coses banals com una calaixera de plàstic dels xinesos de costat amb temes transcendentals com l'amor, la mort o la mateixa literatura.
El llibre s'obre amb una cita de Dennis Potter: "Tot és més trivial i més important que mai; la diferència entre totes dues coses ja no importa".
Hi pot haver també qui pensi que la seva no deixa de ser una literatura per a gent ociosa, que té els problemes bàsics resolts i que s'entreté amb viatges a Roma i freqüenta ambients entre la bohèmia i l'erudició.
Tothom té problemes, no? Des dels que pateixen necessitats bàsiques fins als que pateixen problemes personals tan o més dolorosos o sagnants. Tu quan escrius no penses en el que està a l'atur, el que està ben situat, el que és més ric o més pobre.
Es despulla molt en aquest llibre, l'autor és cruel amb si mateix, fa autocrítica, no?
Potser sí. Nego absolutament que sigui autobiogràfica, però he usat coses de la meva relació amb la literatura per veure'm a mi mateix davant del fet literari. Per què escrius?, què vol dir? Despullar-me ho trobo exagerat, però una certa introspecció en aquest món personal sí que hi és.
Daniel Bonaventura, publicat el Diari de Girona 28.02.13
Una calaixera plena d'absències.
L'escriptor gironí Josep M. Fonalleras torna a
la novel·la, després de més d'una dècada, amb ‘Climent', una reflexió sobre la
pèrdua i la mateixa creació literària
L'última notícia editorial de Josep M. Fonalleras data del 2007, quan va publicar el recull d'articles Un any de divorciat. Des de llavors, podríem dir com un dels personatges del seu nou llibre: “Cinc anys d'aquesta carta. I res. Quasi res.” Cinc anys llargs sense cap novetat a l'aparador, vuit sense cap obra de ficció des dels memorables relats de Sis homes (2005), més de deu des de l'anterior novel·la, August & Gustau (2001), i, finalment, aquest Climent (Amsterdam), la constatació que aquell “quasi res” en realitat ho és tot, el temps que ha calgut per donar forma a la carpeta d'apunts de l'escriptor, oberta davant el lector igual que un cos damunt la taula de dissecció. La mort, de fet, és molt a frec de l'escriptura, en la tercera novel·la de Fonalleras, però també l'amor, el patiment, l'obsessió, i els llocs on hem estat, els llibres que hem llegit, les cançons que hem escoltat, i els desconeguts que trobem al ferri o al metro, els paperets que recollim pel carrer, les fotos de la platja, els retrats de difunts, les flors molt delicades o el vol dels ocells. Climent és la destil·lació de l'ingent material d'al·luvió amb què ha estat treballant Fonalleras, com la calaixera de plàstic barat, d'aquelles que venen els xinesos, ho és per al mateix Climent, aquest escriptor que no escriu, consagrat a recopilar informació per crear una novel·la on tot hi sigui imprescindible i que, com l'obra mestra de Balzac, no pot prendre forma sense afrontar-lo a la impotència o al monstre.
Com a tots els bons llibres, l'argument aquí és el menys important: Climent mor mentre preparava la novel·la que havia d'arrencar-lo d'un llarg i aparentment peresós retir, i els seus amics encarreguen a un altre escriptor que tregui l'entrellat dels papers dispersos que havia anat guardant en una calaixera barata, una acumulació caòtica d'esborranys, cartes, fotografies, citacions literàries, reproduccions de pintures, retalls de diari, pistes, vaguetats, i un rastre de desamor. Les veus de tots dos s'intercalen a partir d'aleshores en la narració, en un poderós joc de miralls sostingut pel paral·lelisme de les vivències, però sobretot per les simetries del llenguatge mateix, que conflueixen en una elaborada reflexió sobre la creació literària. Que ningú no s'espanti, però, perquè Fonalleras assegura que amb Climent ha escrit la seva obra més autènticament de ficció, “procurant que llenguatge i anècdota col·laborin en el mateix propòsit de construir un ambient, de produir un impacte”. Així i tot, assegura que cap altra vegada no li havia resultat tan difícil explicar un llibre seu. “Alguns primers lectors m'han dit que és una ‘comèdia desolada' o ‘una història deambulatòria', perquè hi ha la mort i hi ha el viatge, i és en efecte una novel·la sobre la pèrdua i la desaparició, i sobre la pietat i la commemoració, però també una indagació sobre la creació literària, sobre com l'escriptor intenta ordenar el caos, en el seu propi procés de dol. Les diferents veus del llibre donen voltes sobre el mateix, sobre allò que perdem i com pot reflectir-ho la reflexió artística. No podem atrapar el temps, i la missió de l'art és intentar que alguna cosa romangui, però fent-ho no aconseguim sinó certificar la pèrdua mateixa, constatar que el temps ha passat.” En aquest procés hi té un paper fonamental la sèrie de retrats que el pintor suís Ferdinand Hodler va fer de la seva amant moribunda, uns dibuixos que obsessionen els personatges tant com la tomba romana de Keats, els retrats de difunts o l'agonia d'una mare real. Intentar fer literatura del sofriment dels altres planteja un conflicte moral que també es fa explícit en la novel·la.
Ja és coneguda la fixació de Fonalleras per la justesa de les paraules, la seva convicció que s'hauria de suprimir tot allò que no fos imprescindible per armar un “artefacte de sentit”. A Climent, però, ha concedit un protagonisme nou als personatges i als llocs. “És allò que Passolini va fer notar a Bassani, que en els seus primers llibres ocultava la Ferrara real amb una simple F. Els personatges són de Ferrara, va dir-li, però l'autor bé podria pertànyer a una altra ciutat que es diu F. És a dir, es planteja l'adequació entre un món fet de paraules i un univers real”. A Climent, doncs, s'hi fa present, molt present, Roma, i també París, Barcelona, Girona i alguns paisatges de Mallorca, a diferència dels seus altres llibres, en què les localitzacions eren abstraccions de llocs. “Sempre havia estat reticent a situar l'escenari dels meus llibres, però he descobert que quan parles amb més profunditat, fins i tot conceptualment, és quan et bases en detalls molt concrets i palpables.” Són igualment concrets els noms d'alguns personatges (Sunyer, Pep, Modest, Leo, Lluís Muntada), recognoscibles per qualsevol lector familiaritzat amb l'entorn de Fonalleras. Però el joc d'identificacions, tot i ser legítim, és ben poc rellevant: ancoratges en el real per transcendir-lo, alternant la trivialitat amb la transcendència, Shakespeare amb Luciano Tajoli, Roma amb el Lidl. “M'alimento de les banalitats”, dirà Climent, i Fonalleras hi afegeix: “No hi ha cap retrat fidedigne, però m'interessa aferrar-me a una noció fidedigna de la realitat per fer amb més eficàcia el salt a un altre món.”
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 28.02.13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada