Oriol Ponsatí-Murlà va guanyar l’últim premi Casero amb una novel·la, ‘Totes les estacions de França’, que està convençut que no hauria pogut presentar a cap altre guardó literari. Creu
que per a ell, com per a altres autors admirats, el Casero pot ser un bon punt de partida.
Aquesta novel·la no surt del no-res, sinó d’un treball de la llengua que he fet durant molts anys i de fixar-m’hi molt quan escric.”
La llengua. La forma: és la prioritat literària d’Oriol Ponsatí-Murlà, sempre conscient que “forma i fons són indissociables”.
Sobre la novel·la guanyadora del Casero, amb un títol que cita l’últim vers del poema Plou de Josep Carner, l’escriptor Josep Maria Fonalleras va dir en nom del jurat que “és un brillantíssim exercici d’estil que fa pensar en els de Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar”.
El punt de partida de Totes les estacions de França és l’aparició d’una maleta carregada de lingots d’or que apareix en un vagó de rodalies de París. “Totes les estacions... està vinculada als Exercicis d’estil (1947), de Raymond Queneau, per la seva estructura d’antinovel ·la en què cada capítol no respecta el principi bàsic de coherència interna. Però per a mi els Exercicis d’estil de Queneau són també una gran novel·la, no és només la repetició d’una mateixa història amb formats diferents. I en el meu llibre també s’expliquen coses diferents en cada capítol, justament perquè s’expliquen de manera diferent.
Forma i fons estan molt interrelacionats”,reitera l’autor d’aquesta novel·la, que Empúries publicarà al gener. En tot cas, insisteix que, a pesar de la diversitat estilística del llibre, que inclou cartes i altres formats narratius, “hi ha més unitat del que podria semblar a primer cop d’ull”.
La veu narrativa, contra les cordes
Així que aquí tenim una novel·la o potser un projecte paranovel·lístic o una autoproclamada antinovel·la que fins i tot sembla acceptar la convenció d’un narrador principal... fins que desapareix i els narradors es multipliquen. “Volia assetjar els límits de la veu narrativa, posar-la contra les cordes. De fet, aquest plantejament té molt a veure amb algunes de les coses que explico als estudiants d’estètica: es tracta de forçar l’obra d’art fins que pràcticament desaparegui ique, tot i així, continuï dient coses. Aquesta és la meva manera de treballar: no sé distingir entre la meva activitat com a professor i com a escriptor, i això fa que la novel·la tingui una òptica més existencial.”
“En temo que una obra així només la podia presentar al Casero”, va dir Ponsatí-Murlà el dia que va rebre el premi. “Estic convençut que no és un material adequat per a la majoria de premis literaris, on els jurats fan un tast ràpid dels originals. En el meu cas, si haguessin passat del primer capítol, s’haurien trobat que en el segon canvia tot plegat, com si no fos la mateixa història, i potser haurien pensat que es tractava d’un recull de contes, i no d’una novel·la que no es pot entendre si no es llegeix íntegrament.
Però en el cas del jurat del Casero, estava convençut que farien una bona lectura de la meva novel·la.”
Per a Ponsatí-Murlà, “guanyar el Casero és complir un cert somni”. Ho explica amb més detall: “Per a algú com jo que s’ha educat en la cultureta gironina dels anys noranta, el Casero és un referent, el premi que has
de guanyar si vols fer carrera com a escriptor, perquè té vocació de descobrir talents i ha estat el punt de partida d’unes quantes trajectòries literàries que jo valoro especialment.”
Per tant, aquí comença també la seva carrera com a escriptor? “Jo crec que sí, que tindré continuïtat, perquè un premi com aquest anima molt. Ja estic guixant altres coses: poesia, relats breus...”
Mentrestant, Oriol Ponsatí-Murlà continua d’una manera molt activa i conseqüent amb la seva tasca com a editor independent.
Després d’haver publicat 19 llibres per a Accent Editorial, ja van 15 més amb el seu propi projecte, Edicions de la Ela Geminada, repartits en tres col·leccions. En la col·lecció de literatura Trivium ha publicat llibres de Rainer Maria Rilke, Miquel Dolç i Ernst Robert Curtius i les Cartes del festeig entre Joan Maragall i Clara Noble. En la col·lecció de pensament Quadrivium han aparegut obres de Friedrich Nietzsche, John Stuart Mill, Giulio Raimondo Mazzarino, François de La Rochefoucauld i altres autors, inclosos els presocràtics.
La col·lecció més recent és la dedicada a l’obra novel·lística de Prudenci Bertrana, que es va obrir amb la inèdita Violeta i que continuarà al febrer amb Josafat, en una edició a cura de Xavier Pla que ha respectat al màxim la llengua prefabriana de l’original. Algun altre projecte? “ Tinc ganes d’editar una antologia
filosòfica sobre el suïcidi.”
ConTmpo i més
Oriol Ponsatí-Murlà ha exercit l’activisme cultural en diferents fronts, sobretot la poesia i la músicacontemporània. Va ser el director artístic de ConTmpo, el Festival de Música Contemporània de Girona,
amb concerts tan destacats com el que va oferir Michael Nyman el 2006.
“Amb ConTmpo no vam aconseguir l’objectiu de fons, que era que el públic perdés la por a la música
contemporània i que tingués la seva quota dins dels circuits de música clàssica.” Ponsatí-Murlà també ha
pujat a l’escenari, per exemple per interpretar íntegrament per primera vegada a l’Estat l’obra per a piano sol Vexations, d’Erik Satie, de 20 hores de durada ininterrompuda (Música 13, Côclea, 2009). També ha recitat per tot el país el poema fonètic Ursonate, de Schwitters, i ha estrenat Cantus Specularis (2011), una obra per a rapsode i mezzosoprano.
Xavier Castillón, publicat en el Suplement Cultural del Punt-Avui 06.12.13
Fotos: Roger Casero.
que per a ell, com per a altres autors admirats, el Casero pot ser un bon punt de partida.
 |
| Oriol el dia del Premi Just M. Casero amb Guillem Terribas i Xavier Folch |
D iu Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres,1978) que, si s’ha decidit a escriurenovel·la, és perquè ha començat a viure intensament. “Encara no tinc 40 anys,que són els que Rodoreda deia que s’haviende tenir per escriure novel·les amb prou pòsitvital, però en els últims quatre anysm’han passat moltes coses: he presentat la tesi doctoral, he trobat una dona quem’aguanta, he tingut dos fills i he creat unaempresa, Edicions de la Ela Geminada, ambla qual he publicat quinze llibres. I he escritla novel·la.” La novel·la en qüestió és Totes les estacions de França, l’obra que va guanyar el 30 de novembre passat a Girona la 33a edició del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, convocat per la Llibreria 22.
Com a pare de dos nens petits i professor associat de filosofia de la Universitat de Girona, a més del temps que dedica a l’edició i a altres facetes –“Sóc com un puzle: no sóc especialista en res, ni ganes de ser-ho”–, no sembla que a Oriol Ponsatí-Murlà li quedi gaire temps per escriure, però és evident que ell l’ha trobat: “El temps per escriure i el temps per llegir, si t’agrada fer-ho, sempre l’acabes trobant. Aquesta novel·la la vaig escriure durant l’estiu del 2012 a Portbou, només de nit, quan la mainada dormia. Però la veritat és que mai no he sentit la necessitat imperiosa d’escriure i encara menys de publicar el que escric. I he escrit molt, però per a mi la llengua és una cosa que es treballa quan fas la llista de la compra, elabores un assaig o redactes un correu electrònic.Aquesta novel·la no surt del no-res, sinó d’un treball de la llengua que he fet durant molts anys i de fixar-m’hi molt quan escric.”
La llengua. La forma: és la prioritat literària d’Oriol Ponsatí-Murlà, sempre conscient que “forma i fons són indissociables”.
Sobre la novel·la guanyadora del Casero, amb un títol que cita l’últim vers del poema Plou de Josep Carner, l’escriptor Josep Maria Fonalleras va dir en nom del jurat que “és un brillantíssim exercici d’estil que fa pensar en els de Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar”.
El punt de partida de Totes les estacions de França és l’aparició d’una maleta carregada de lingots d’or que apareix en un vagó de rodalies de París. “Totes les estacions... està vinculada als Exercicis d’estil (1947), de Raymond Queneau, per la seva estructura d’antinovel ·la en què cada capítol no respecta el principi bàsic de coherència interna. Però per a mi els Exercicis d’estil de Queneau són també una gran novel·la, no és només la repetició d’una mateixa història amb formats diferents. I en el meu llibre també s’expliquen coses diferents en cada capítol, justament perquè s’expliquen de manera diferent.
Forma i fons estan molt interrelacionats”,reitera l’autor d’aquesta novel·la, que Empúries publicarà al gener. En tot cas, insisteix que, a pesar de la diversitat estilística del llibre, que inclou cartes i altres formats narratius, “hi ha més unitat del que podria semblar a primer cop d’ull”.
La veu narrativa, contra les cordes
Així que aquí tenim una novel·la o potser un projecte paranovel·lístic o una autoproclamada antinovel·la que fins i tot sembla acceptar la convenció d’un narrador principal... fins que desapareix i els narradors es multipliquen. “Volia assetjar els límits de la veu narrativa, posar-la contra les cordes. De fet, aquest plantejament té molt a veure amb algunes de les coses que explico als estudiants d’estètica: es tracta de forçar l’obra d’art fins que pràcticament desaparegui ique, tot i així, continuï dient coses. Aquesta és la meva manera de treballar: no sé distingir entre la meva activitat com a professor i com a escriptor, i això fa que la novel·la tingui una òptica més existencial.”“En temo que una obra així només la podia presentar al Casero”, va dir Ponsatí-Murlà el dia que va rebre el premi. “Estic convençut que no és un material adequat per a la majoria de premis literaris, on els jurats fan un tast ràpid dels originals. En el meu cas, si haguessin passat del primer capítol, s’haurien trobat que en el segon canvia tot plegat, com si no fos la mateixa història, i potser haurien pensat que es tractava d’un recull de contes, i no d’una novel·la que no es pot entendre si no es llegeix íntegrament.
Però en el cas del jurat del Casero, estava convençut que farien una bona lectura de la meva novel·la.”
Per a Ponsatí-Murlà, “guanyar el Casero és complir un cert somni”. Ho explica amb més detall: “Per a algú com jo que s’ha educat en la cultureta gironina dels anys noranta, el Casero és un referent, el premi que has
de guanyar si vols fer carrera com a escriptor, perquè té vocació de descobrir talents i ha estat el punt de partida d’unes quantes trajectòries literàries que jo valoro especialment.”
Per tant, aquí comença també la seva carrera com a escriptor? “Jo crec que sí, que tindré continuïtat, perquè un premi com aquest anima molt. Ja estic guixant altres coses: poesia, relats breus...”
Mentrestant, Oriol Ponsatí-Murlà continua d’una manera molt activa i conseqüent amb la seva tasca com a editor independent.
Després d’haver publicat 19 llibres per a Accent Editorial, ja van 15 més amb el seu propi projecte, Edicions de la Ela Geminada, repartits en tres col·leccions. En la col·lecció de literatura Trivium ha publicat llibres de Rainer Maria Rilke, Miquel Dolç i Ernst Robert Curtius i les Cartes del festeig entre Joan Maragall i Clara Noble. En la col·lecció de pensament Quadrivium han aparegut obres de Friedrich Nietzsche, John Stuart Mill, Giulio Raimondo Mazzarino, François de La Rochefoucauld i altres autors, inclosos els presocràtics.
La col·lecció més recent és la dedicada a l’obra novel·lística de Prudenci Bertrana, que es va obrir amb la inèdita Violeta i que continuarà al febrer amb Josafat, en una edició a cura de Xavier Pla que ha respectat al màxim la llengua prefabriana de l’original. Algun altre projecte? “ Tinc ganes d’editar una antologia
filosòfica sobre el suïcidi.”
ConTmpo i més
Oriol Ponsatí-Murlà ha exercit l’activisme cultural en diferents fronts, sobretot la poesia i la músicacontemporània. Va ser el director artístic de ConTmpo, el Festival de Música Contemporània de Girona,
amb concerts tan destacats com el que va oferir Michael Nyman el 2006.
“Amb ConTmpo no vam aconseguir l’objectiu de fons, que era que el públic perdés la por a la música
contemporània i que tingués la seva quota dins dels circuits de música clàssica.” Ponsatí-Murlà també ha
pujat a l’escenari, per exemple per interpretar íntegrament per primera vegada a l’Estat l’obra per a piano sol Vexations, d’Erik Satie, de 20 hores de durada ininterrompuda (Música 13, Côclea, 2009). També ha recitat per tot el país el poema fonètic Ursonate, de Schwitters, i ha estrenat Cantus Specularis (2011), una obra per a rapsode i mezzosoprano.
Xavier Castillón, publicat en el Suplement Cultural del Punt-Avui 06.12.13
Fotos: Roger Casero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada