19/12/15

L’èpica brutal d’Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol continua promocionant la seva darrera novel·la. En aquesta ocasió, a la biblioteca Carles Rahola de Girona, aquest divendres 18, en companyia del màxim responsable de la Llibreria 22, Guillem Terribas, i el director d’El Punt Avui a la província de Girona, Jordi Grau. La presentació de Vae Victus es va celebrar en format tertúlia, amb intervencions del públic assistent.
Terribas i Grau van plantejar a Sánchez Piñol unes quantes qüestions i diatribes sobre la novel·la, tant amb relació a la seva predecessora Victus com amb els esdeveniments històrics, la tasca documental o el punt de vista de l’escriptor sobre aspectes relacionats amb la política d’aleshores i la dels nostres dies, ara que ens trobem en època d’eleccions però (per fi) lliures d’una campanya que s’ha eternitzat com mai.
Sánchez Piñol ha deixat clar que, amb Vae Victus, el seu propòsit principal ha estat –igual que a Victus– carregar-se mites romàntics sobre l’11 de setembre, la Guerra de Successió i la situació posterior a la caiguda de Barcelona. També ha afegit que ha disposat d’una gran quantitat de dades i de documents històrics, i que, si busquem a Viquipèdia, trobarem que hi ha coses que no explica i que en canvi surten a Vae Victus. “Davant el dubte, feu cas a Vae Victus”, ha dit. Per posar més èmfasi a totes aquestes dades a les quals ha tingut accés, ha revelat que “podria haver fet una novel·la gore”, perquè moltes eren d’una cruesa i una violència impactants.
Però no ha fet. Vae Victus (Ai dels vençuts, en català) està dividit en quatre històries diferents; quatre relats autònoms que narren les peripècies de Martí Zuviría, que en aquesta ocasió cedeix una mica de protagonisme a dos personatges més: el famós duc de Berwick (el mariscal que va fer bombardejar Barcelona) i un tipus anomenat Carrasclet, del Camp de Tarragona, que resultarà ser un personatge d’una èpica brutal que no s’ha sabut, pogut o volgut publicitar, que no ha transcendit, com ha passat amb mites com Serrallonga. Segons Sánchez Piñol, “si [Carrasclet] fos americà, seria tan famós com Jesse James”. Però de la seva història se’n sap ben poc. Bona oportunitat, doncs, per conèixer-la. I per conèixer el seu poble natal, Capçanes (Priorat), on Sánchez Piñol va voler fer la primera presentació oficial del llibre.
A Vae Victus, a banda de la descoberta d’en Carrasclet i de la guerra amb els francesos, hi ha una altra novetat: el viatge als Estats Units, a Carolina del Sud, on també participen en una guerra, però en aquest cas entre els anglesos i els indis yama. Aquest episodi serveix per posar sobre la taula un parell de temes destacats: l’esclavatge (d’indis, però també d’alguns homes de raça negra, que ja arribaven al país) i l’evolució del procés econòmic relacionat amb aquest esclavatge. De fet, “el que realment esclavitzava els indis nord-americans, era el deute”, va explicar Sánchez Piñol.
La història explora la moral humana (“Zuviría és un tio covard i de moral relaxada”), desmitifica determinats personatges, ens ajuda a coneixe’n d’altres, parla de la realitat catalana, barcelonina, a partir del 12 de setembre (una societat massacrada per la guerra) i del pacte fàustic i inversemblant entre Berwick i Carrasclet amb la mediació de Zubiría, dels sorgiment dels Mossos d’Esquadra, de la curiosa visió de les dones als Estats Units de l’època, de la guerra i l’aventura en un indret tan llunyà, etcètera. És una història tràgica, indubtablement. Tan tràgica, que és absolutament narrativa. Però també (o precisament per això) “hi ha molt d’humor, perquè tota tragèdia s’ha d’explicar en clau còmica”.
La intervenció de Sánchez Piñol s’ha allargat una bona estona, amb la participació de Terribas, de Grau i dels assistents que també han volgut dir-hi la seva. Al final, l’autor ha signat exemplars de la novel·la, que també ha escrit originalment en castellà. Preguntat sobre el perquè d’aquesta elecció, ha reconegut que no ho pot explicar, que li va sortir així. Al seu parer, el que val la pena amb històries i llibres com aquests és el fet de conèixer el passat perquè “ens ajuda a conèixer el present”. I això, en general, acostuma a ser necessari.

I ara, el que va passar el 12 de setembre


Assistir a un acte literari d'Albert Sánchez Piñol és disfrutar d'una lliçó d'història, de literatura i, com a bon antropòleg de formació que és, d'una autèntica sessió sobre la condició humana. Actualment és un dels nostres escriptors estel·lars, capaç tant de vendre llibres a cabassos (250.000 exemplars de Victus, traduït a setze idiomes i amb els drets cinematogràfics venuts) com de demostrar que passa olímpicament precisament d'això, de serescriptor estel·lar. No s'està de baixar del pedestal aquesta figura consagrada, inventada segons ell pels francesos –“sempre tenen la culpa de tot”, diu sorneguer–, des que van decidir d'un dia per l'altre carregar-se Déu i substituir-lo per altres tipus de divinitats: escriptors, intel·lectuals...
Això va succeir durant la Revolució Francesa, aquest període històric al qual ben aviat arribarem si, tal com desitja, i el deixen fer, va completant la sèrie literària de deu volums de Victus que té al cap. Ahir a la biblioteca Carles Rahola de Girona, plena a vessar, va presentar la segona entrega, Vae Victus. No va parar de xerrar durant una hora i mitja –tampoc de firmar exemplars després– amb un discurs fluid i ben articulat gràcies al saber fer dels seus interlocutors –el periodista Jordi Grau i el llibreter Guillem Terribas– i les intervencions d'un públic entregat. Va quedar clar que fa literatura amb rigorositat històrica, però també que més enllà de la història escriu grans llibres d'aventures. I, com defensa sempre, amb la pretensió de desmuntar els mites romàntics per oferir una visió realista d'aquells esdeveniments mundials que ara explica des de l'òptica d'un català, l'enginyer Martí camesllarguesZubiría. En aquesta ocasió, per narrar tot el que va succeir l'endemà de la tragèdia: què va passar el 12 de setembre? “Doncs una repressió brutal, gore i maquiavèl·lica”, en què tant viatgem a l'Amèrica on els indis es rebel·len i l'esclavatge és tot just incipient, com tornem a una Catalunya on apareixen personatges com Carrasclet, “el nostre particular Jesse James”. I que tota tragèdia s'ha d'explicar en clau d'humor, Sánchez Piñol ho demostra. Tant escrivint com parlant.
Jordi Camps Linnell en el Punt-Avui 19.12.315 Foto: Jordi Ribot.

«El 12-S del 1714 van tallar nassos i orelles i van cremar amb ferros, va ser espantós»

Albert Sánchez Piñol presenta «Vae victus» a la biblioteca de Girona.

L'antropòleg, africanista i escriptor Albert Sánchez Piñol va desmentir rotundament ahir que l'endemà de l'11-S de 1714, el 12-S, la vida a Catalunya seguís igual: «Això és una gran absurditat, com vols que l'endemà de caure 50.000 bombes en una ciutat de 50.000 habitants els obradors continuessin treballant amb normalitat?».

En un acte amb més de 120 persones a la biblioteca Carles Rahola de Girona, Sánchez Piñol va presentar Vae Victus, llibre que reprèn els personatges del seu best-sellerVictus, només que ara Barcelona ha caigut derrotada i el mariscal francès Berwick governa la ciutat «amb mà de ferro sota guant de seda».
Per Piñol, el relat de la Catalunya tranquil·la sota el règim borbònic de Felip V «és un mite romàntic interessat» que els vencedors van escampar sobre la Guerra de Successió per no quedar davant la història con els cruels sanguinaris que en realitat van ser.
«La repressió al país va ser cruel, van cremar amb ferros, van tallar orelles i nassos, és el que van fer amb els rebels catalans», assegura l'escriptor, que ha tingut accés a una documentació inèdita «impressionant» que no deixa dubtes sobre els fets.
A l'acte hi van participar el llibreter Guillem Terribas i el periodista Jordi Grau. Una de les conseqüències devastadores de la derrota va ser l'exili dels líders i la gent amb poder de Catalunya, que van fugir a Viena. «Com el 1939, el país perd els caps pensants», va dir Piñol, i va afegir que la gent humil va patir l'exili interior, i va posar l'exemple de Carrasclet, individu que fuig a les muntanyes i aconsegueix armar 10.000 homes contra el nou règim. I és que «la resistència popular no es va afeblir».
Berwick, que havia capitanejat els exèrcits espanyols contra els catalans, el trobem el 1719 lluitant al costat dels francesos contra els espanyols, en una nova guerra molt poc coneguda, mentre Martí Zuviria, enginyer fracassat del setge de Barcelona, acaba a Carolina del Nord (EUA), on aconseguirà dominar una ciutat sense causar cap mort.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 19.12.15

Cap comentari:

Publica un comentari