L'escriptora gironina va presentar ahir a l'Espai 22 la seva segona novel·la, ‘Les generacions espontànies'. Elogien l'obra per l'estil àcid i elegant alhora.
 |
| Mar Bosch es va adaptar a l'estil poca-solta que Josep Pastells i Josep Campmajó van imprimir ahir a l'Espai 22 (Llibreria 22) a la presentació del seu llibre Foto: Lluís Serrat |
Mar Bosch (Girona, 1981) no fa ni quatre dies que coneix Josep Campmajor i Josep Pastells, però segurament tardarà a poder oblidar-los. Convidats a presentar-li la seva segona novel·la, Les generacions espontànies (Periscopi), els nois van convertir l'acte en l'escenificació d'una conversa poca-solta que tenia menys de provocació que de rendició absoluta als encants literaris d'un llibre “de tan bon beure”. I en efecte, a mitja funció van destapar un vi blanc del celler La Vinyeta, de Mollet de Peralada, que ha etiquetat la seva última collita de Llavors amb un fragment de Bedlam(2013), la primera novel·la de Mar Bosch. “És com ella: ros, fresquet i amb un punt àcid que passa molt bé”, comentava Pastells fent un glopet amb gestos de gran sommelier, i Campmajor replicava, amb idèntica gravetat, que, en efecte, “s'hi percep un to musical molt gironí que fa venir ganes de més”. L'escriptora, en lloc d'arronsar-se, va decidir que també volia tastar el vi, però els seus companys de taula li van picar els dits. Ja li arribaria el moment. Primer els experts havien de debatre sobre el seu estil bombollejant, que passa de la histèria a la polidesa, com un quadre de Hieronymus Bosch, van coincidir, que “fa basarda pel vertigen amb què s'hi acumulen les imatges, fins que t'hi acostes amb un zoom i n'aprecies tots els matisos, totes les subtilitats”. I l'humor, és clar, aquest pessigolleig picant que deixa al paladar la desimboltura d'Eva Botet, “biòloga, maquilladora de cadàvers i substituta professional”, durant la delirant entrevista de feina que articula el relat.
Quan la van deixar parlar, Mar Bosch va destapar-se com el vi i va confessar que la idea del llibre la hi havia donat el seu marit –present a la sala procurant que el fill petit no agradís ningú amb un monumental martell de goma– quan feia mesos que “estava encallada amb una novel·la sobre zombis”. El personatge d'Eva Botet, aquesta dona que el lector va coneixent a través del seu currículum desaforat, va “posseir-la”, però no per erigir-se en portaveu de cap generació desgraciada, sinó per poder parlar, va dir textualment, sobre “una tia rara de collons com qualsevol de nosaltres”.
Per escriure-la, però, havia hagut de ser més selectiva amb el seu temps que no pas amb Bedlam, quan hi havia més desig de buidar-se i menys ofici i els fills encara no havien introduït l'element frenètic a la seva vida: “Aquesta és estèticament més acurada, perquè la fatiga et fa treure el millor de tu mateix, i el mecanisme és invers: m'he acostat a la realitat, fins i tot la més banal, des del fantàstic.”
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 12.06.2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada