Al carrer de les hortes, 22

Toni Punti

Diré una cosa una mica exagerada, però no gaire: segur que a totes les cases de Girona (i província) hi ha un llibre comprat a la Llibreria 22. Un dia o un altre, tothom ha passat pel carrer de les Hortes, 22, i s’ha deixat temptar per lliure, o seguint les recomanacions de Guillem Terribas i la llarga rècula de lectors que hi han treballat... Aquests dies la 22 celebra 40 anys d’existència i, en aquesta època en què tanquen i obren tantes llibreries, és bo recordar la resistència i la consistència del projecte de Terribas i companyia.

Una de les virtuts de la Llibreria 22 és que sovint t’hi trobes amics i coneguts, i no et fa res. No és un elogi fàcil, perquè a les llibreries un prefereix estar sol amb els llibres, però en més d’una ocasió m’he sentit a la 22 com a l’estanc d’Auggie Wren a ‘Smoke’, aquesta pel·lícula de Wayne Wang i Paul Auster. Alguns d’aquests parroquians habituals participen ara en 22 x 40, la revista de número únic que busca reviure les quatre dècades amb anècdotes, llibres comprats, presentacions, premis. La idea d’un número únic m’ha fet recuperar una altra joia que es van inventar a la llibreria quan van complir 10 anys, el 1988. Es deia ‘El número’ i avui dia és ja una peça de col·leccionista. En aquest, 22 autors –11 en llengua catalana, i 11 en castellana– hi escrivien sobre un llibre, el que més els agradés o els hagués influït. La selecció era fabulosa. Jaime Gil de Biedma parlava de ‘Carmen’, el relat de Merimée. Quim Monzó defensava 'Tres tristes tigres’, de Guillermo Cabrera Infante. Josep M. Castellet llegia els ‘Quatre quartets’, de T.S. Eliot, i José M.

Valverde feia una classe sobre la literatura creada el 1922, de l’‘Ulisses’ de Joyce al ‘Tractatus’ de Wittgenstein. El jove Josep M. Fonalleras es passejava pel ‘Guardià’ de J.D. Salinger i Eduardo Mendoza per ‘El viatge sentimental’ de Laurence Sterne. I molts més, un festival. La veritat és que no sé si avui dia, en la situació política en què ens trobem, es podria fer un número així, tan divers i tan transparent, però aquesta és una altra història, i a més la 22 no en té cap culpa.
TONI PUNTI, publicat a El Periódico 19.10.2018