Vides en ruta. Miquel Aguirre

Miquel Aguirre publica ‘Animals dels marges’, una novel·la negra heterodoxa, situada en un món sòrdid

Quatre anys després d’Els morts no parlen, Miquel Aguirre (Banyoles, 1964) publica la seva quarta novel·la, Animals dels marges, també amb l’editorial Llibres del Delicte . Tot i el lema de l’editorial (“Som novel·la negra en català”), a Aguirre li costa adscriure’s a aquesta etiqueta. “És que això de les etiquetes... Crec que faig un tipus de literatura que coincideix, en part, amb el gènere negre, però sense ser gens canònica. Com a autor, me’n vaig per les branques i com a lector, el negre ocupa una petita part dels meus gustos literaris”, aclareix. I continua: “En els meus llibres, no hi ha policies, ni investigadors, ni pistes. Llibres del Delicte té una mirada generosa i, si m’accepta a mi com a escriptor de novel·la negra, accepten pop com animal de companyia.” Segurament és així, perquè l’editorial també va convidar Miquel Aguirre a participar en el volum col·lectiu Assassins de Girona (2017), a què l’escriptor banyolí va aportar el relat El mediocre. “Actualment, tots els gèneres tendeixen a l’híbrid, perquè la majoria dels autors tenen moltes influències, a més del negre. A més, en la novel·la negra tradicional ja està tot inventat”, conclou. 

Guillem Terribas, Miquel Aguirre i Miquel Torrent
 a l'Altell

“Una fosca organització de sicaris amb mètodes i codis a mig camí entre la brutalitat i el grotesc. Un dels seus homes incompleix les regles i abandona un cadàver dins d’un cotxe. La infracció el condemna a una tasca sinistra imposada per l’organització”, així comença la sinopsi d’Animals dels marges. Tot això passa en un futur distòpic en què aquesta organització criminal “es dedica a enviar símbols d’amenaça a les cases de la gent que vol liquidar”. Els símbols en qüestió són, ni més ni menys, llibres. I aquí hi ha una metàfora: “Ara mateix, per a molta gent els llibres ja s’han convertit en una amenaça, en autèntics elements subversius”, diu Aguirre amb un punt d’amarga ironia. El punt de partida d’aquesta història està inspirat per “una petita anècdota de L’illa del tresor, quan, al principi, el pirata que acaba d’arribar a la posada del protagonista rep la taca negra: una amenaça que el col·lapsa fins a la mort”. En l’organització criminal, integrada per nens i nans, Aguirre veu també un paral·lelisme amb “els estats, els partits polítics i totes aquelles estructures que van contra la llibertat de l’individu i el seu dret a dissentir, a ser diferent”. 

L’acció no es desenvolupa en un marc geogràfic concret, però “sí en espais inspirats en uns paisatges determinats, sobretot alguns hotels, bars, gasolineres, aparcaments de camions i àrees de serveis que pots trobar al llarg de l’N-II i que són autèntics no-llocs, espais desolats i sòrdids”. En aquests escenaris, Aguirre situa tota una colla de personatges marginals i perdedors. “La sordidesa forma part de la nostra realitat. A banda i banda de la carretera convencional per on transita la gent d’ordre, hi ha tota una sèrie de personatges grotescos que habiten en la foscor i la sordidesa. Aquests són conceptes que m’atreuen molt com escriptor”, diu Aguirre, que presentarà la novel·la el 28 de febrer a L’Altell de Banyoles i el 14 de març a la 22 de Girona, en tots dos casos amb Miquel Torrent i Guillem Terribas.
Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 18.02.2019.