Autoretrat de tardor



D'esquerra a dreta: Quim Torra, responsable d'Acontravent,
l'escriptor Miquel Pairlí i Xevi Planas darrera del
taulell de la Llibreria 22, amb alguns exemplars
d'Octubre. Foto: Joan Sabater.

  Miquel Pairolí presenta el dietari ‘Octubre' (A Contravent) i reivindica la il·lusió en el món editorial català per evitar l'anihilació.
La Llibreria 22 era ahir plena d'amics. Dels que encara no han marxat. Dels que es permeten dir-li a Miquel Pairolí (Quart, 1955) que en el seu darrer llibre, Octubre, el seu tercer dietari, “hi surten més morts que en una novel·la policíaca” o que “ja ho teniu això els qui us dediqueu a escriure, que podeu aturar-vos a mirar d'on bufa el vent”, respecte a una de les entrades titulada Rosa dels vents, en què l'escriptor passa revista a totes les maneres de bufar el vent al seu poble, Quart, representat ahir a la 22 per l'alcalde, Quim Cufí, i alguns regidors. Perquè Quart, ahir va quedar clar, és el ciclorama d'Octubre que, sense pretendre-ho l'escriptor ni ser-ne massa conscient fins que un amic li ho va remarcar, són unes memòries fragmentades. “També es pot fer un paral·lelisme amb l'autoretrat pictòric –va dir l'autor–, perquè les peces del dietari són formes d'autoretrat”. Respecte al poble de procedència de l'autor, Quim Torra, l'editor i responsable d'A Contravent, va formular la teoria que Miquel Pairolí “construeix un món mític, el món de Quart, que promet grans coses”.

A Xevi Planas, director de la Col·lecció Cadaqués d'A Contravent, dedicada a la literatura del jo, en què s'emmarca Octubre, li va abellir de començar a parlar, perquè convenia a les seves intencions, citant el títol d'una composició de l'esplèndid guitarrista Toti Soler, Sense esperança, sense paüra, que al seu parer és la síntesi perfecta de la manera com la gent del camp es mira la natura i, en aquest cas, com Pairolí, també vinculat a la pagesia, es mira la vida: “Al seu primer dietari (Paisatge amb flames, Columna, 1990) –va explicar Planas– hi havia un aiguabarreig de pessimisme, però sense por. El paisatge descrit era dur, però amb els anys, l'estoïcisme de la mirada s'ha banyat en l'epicureisme”. La genuïnitat i la vivesa per qualificar la veu de l'autor a Octubre, no són tòpics en aquest cas, segons Planas, ja que les evocacions a la natura, al camp, que hi ha al llibre “són viscudes, ha estat una actitud interioritzada de manera natural”, és per això, entre altres coses, hi afegeix, que “la lectura d'Octubre atrapa, perquè Pairolí sap trobar una veu pròpia, diferenciada i que resulta interessant”.
El títol del dietari, Octubre, té reminiscències del procés abans esmentat per Planas en l'ànim de l'escriptor, proper a l'ataràxia, “no és un mot contundent, és suau, tolerant– va dir el mateix autor–, i és suggeridor, perquè l'octubre és un mes entre dues aigües, indecís, en què tot mor lentament i comença un altre cicle”. Si Paisatge amb flames, segons Pairolí, va ser “el tempteig de l'escriptura”, Octubre és l'aprofitament de la forma de dietari per escriure coses que no tenen cabuda en altres fórmules, com ara l'article diari a El Punt, en què l'actualitat mana.
Absència total d'il·lusió
El torn d'agraïments va servir a Pairolí per reivindicar la tasca editorial “empesa per la il·lusió”, posant com a exemple A Contravent. L'escriptor gironí va ser taxatiu en afirmar que “l'edició catalana està sota mínims, i com més grossa és l'editorial, menys il·lusió hi ha. De fet, l'absència d'il·lusió és absoluta i la presència del capitalisme és total, només compta el guany per l'accionista i això comporta l'anihilació de la literatura catalana. Per això ens hem de refiar de les editorials amb il·lusió.” Miquel Pairolí va posar com a exemple del procés d'anihilació el fet que sigui impossible trobar actualment les obres completes de Joan Maragall, penosa situació que es donava fins fa poc amb Josep Pla. “Que se'n tornin a fer pisos i ens deixin tranquils”, va reblar.
Dani Chicano, publicat en El Punt 09.11.10

OCTUBRE

Que Miquel Pairolí és un magnífic escriptor i un lúcid analista de la realitat que ens envolta, no és cap novetat per als lectors d'El Punt que el segueixen de dimarts a diumenge en aquest diari. Assagista, novel·lista, biògraf de Joan Oró, Antoni Maria Badia i Margarit i Oriol de Bolòs i estudiós de l'obra de Josep Pla, excel·leix en els seus dietaris: Paisatge amb flames i L'enigma. Ara publica a l'editorial Acontravent Octubre, un dietari on es despulla púdicament i on he trobat el millor Pairolí, que és dir molt.

Ni sóc, ni vull, ni estic preparat per ser crític literari. Seran aquests els que diran el que hagin de dir d'aquest llibre que a mi m'ha semblat magnífic. Ja m'agradaria escriure la meitat de bé que ho fa l'autor. Com a lector només puc dir que m'ha enganxat, que he sentit plaer en llegir-lo. No només perquè hi he descobert que parla de coneguts amb qui vaig compartir algunes coses i d'enyorats amics, tots ells desapareguts, sinó perquè hi he trobat referències properes, tangibles: Quart i Palol amb les Gavarres de fons, l'Empordà i la Costa Brava, però també referències a estades seves a Lisboa o Venècia. Parla de música i de pintura, de llibres i de dones. I descriu: respires el paisatge, veus els ocells, olores la terra i sents els vents. Diran que és un llibre planià, i en parla, també, de Pla, referència inevitable que es palpa durant una passejada per la vella Girona senzillament sensacional.

He tingut la sort de llegir Octubre i hi he trobat un Pairolí potent. Si dia a dia aconsegueix sorprendre pel seu judici just, acurat i implacable de la realitat immediata, en el llibre hi ha el gran escriptor que entre lectures, articles, llibres i la feina de l'hort està bastint una obra important.
Jordi Grau, publicat en El Punt 14.10.10. Foto: Jordi Gispert.