De petita cada any, des de la Barcelona dels setanta, pujàvem al 1500 negre familiar i, sense cordar-nos cap cinturó, ens desplaçàvem a unes desitjades Fires de Girona. Quan hi arribàvem, fos el matí, la tarda o el vespre, cansats i mig adormits, es produïa un dels moments feliços que tan magistralment ens va regalar el poeta Gabriel Celaya.
La casa enorme dels avis (no són, totes les cases dels avis, enormes?) lluïa perfumada i ens acollia amb les olors d'una cuina elaborada mentre que el retrobament amb els cosins, arribats de més enllà dels Monegres, anava adquirint una melodia dolça i reconfortant. Aquella era la trobada que també marcava la realitat de l'ineludible inici del curs escolar i de la fred. El moment entranyable ens col·locava al davant la crua realitat del llarg hivern ple de foscor a mitja tarda.
Aleshores Girona era una ciutat de visita que simbolitzava la nissaga càlida, sempre protocol·lària, en què els menuts no es podien aixecar de taula sense haver demanat abans el permís a l'avi. Un permís que sempre era concedit.
La ciutat és la meva des de sempre i aquest darrer llarg cap de setmana, entre passejos per la multitudinària, polsosa i democràtica Devesa, compres a les paradetes de la plaça Sant Agustí, o intents d'acostament a la mostra de pintura de Tots Sants, l'he retrobada novament amable, plena de gent, de panellets, moniatos i castanyes. I, també com cada any, com una obligació gustosa, he assistit a les activitats vinculades a l'acte de lliurament del premi Just Casero. Un acte que la Llibreria 22, és a dir Guillem Terribas, sense ínfules ni ampul·loses pretensions, aconsegueix, passi el que passi i guanyi qui guanyi, crear de manera renovada des de ja fa trenta anys un moment màgic i emotiu. Un moment feliç.
Isabel Llauger El Punt 02/11/10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada