Francisco Ibáñez, creador de Mortadel·lo, celebra el seu 80è aniversari amb l'edició integral de la sèrie ‘13, Rue del Percebe', nascuda a la revista ‘Tío Vivo'
A principis del anys 60, l'editorial Bruguera estava esdevenint una autèntica indústria cultural basada principalment en les historietes d'humor per a infants. Pulgarcito, Din Dan i DDT eren algunes de les principals capçaleres. L'èxit de les publicacions creava la necessitat de produir nou material, i així, s'encarregava als autors que aportessin noves idees. A Francisco Ibáñez, que havia creat Mortadel·lo i Filemó l'any 1958, també se li va demanar. I donant-hi voltes va crear una singular comunitat de veïns que tenia com a adreça el número 13 de la rue del Percebe. Utilitzar el vocable francès per definir carrer es corresponia amb l'hàbit de Bruguera d'anomenar amb altres idiomes denominacions habituals de les pàgines de còmic. Així, les pessetes eren piastres i la policia, els gendarmes. Així s'esquivaven els problemes amb la censura.
“Ara, a la porteria hi trobaríem un banc i al ‘colmado', un supermercat”
Ibañez el dia dels seus primers 80 anys amb Guillem Terribas |
De 13, Rue del Percebe diu: “La idea de veure el que passava darrere les parets no era nova, potser el que mai s'havia fet era dibuixar tota una finca.” Al capdamunt de l'edifici, a l'àtic, vivia un morós que sempre esquivava els seus creditors. Era la representació del dibuixant Vázquez, el creador d'Anacleto, agente secreto. Vázquez, que amb Ibáñez va ser el gran talent de la Factoria Bruguera, havia alimentat la seva llegenda de poc seriós amb els pagaments. Però segons va explicar ahir Ibáñez, després de bufar les espelmes d'un gran pastís, “el personatge que m'agradava més era l'home que vivia a la clavaguera”. En determinades circumstàncies, Francisco Ibáñez havia fet sortir del clavegueram en Rompetechos, que fàcilment confonia qualsevol clot a la ciutat amb l'entrada del metro.
La planta baixa era ocupada per la portera, “ara hi trobaríem un banc” i un colmado, “que ara seria un supermercat”. També hi havia un casa de dispensa, amb rellogats, “que en l'actualitat serien okupes”. No obstant això, Ibáñez pensa que les coses no han canviat tan com sembla. La singular sèrie podria haver influït en serials televisius com ara Plats bruts i Aquí no hay quien viva, i el film d'Álex de la Iglesia La comunidad. Es dóna la circumstància que el pis on vivia un doctor a l'estil Frankenstein va ser desallotjat per la censura, ja que es va obligar a l'autor substituir el personatge del científic embogit per un sastre. La raó: només Déu pot crear vida.
Preguntat si els veïns s'inspiraven amb personatges reals, Ibáñez ho va negar, “però a la meva escala hi havia qui estava convençut que ell era un dels protagonistes”.
A més de personatges humans, com ara el lladre, el veterinari o la dona gran enamorada dels animals, a la finca hi habitaven dos singulars llogaters que vivien al terrat, un gat i un ratolí. La relació entre ells trencava convencions. El rosegador sempre feia la guitza al felí. Un clàssic dels dibuixos animats. Una altra de les característiques de la comunitat era que l'ascensor mai funcionava. Un recurs de ficció que per a molts és una realitat quotidiana.
Ibañez signant un exemplar de 13 Rue del percebe edició completa. Foto: Xarli Terribas. |
Jaume Vidal. Publicat a El Punt Avui, 16.03.2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada