Francesc Ten novel·la el naufragi dels anys setanta

 El delegat de Cultura s’estrena en la narrativa amb ‘Xamfrà Kon Tiki’, que presenta dilluns a La 22.

 El relat entrecreua el testimoni de quatre amics de joventut a través de correus electrònics.

Els escriptors tenen manies. Els lectors, també. Fins i tot la gent corrent, en té. Francesc Ten (Calella de la Costa, 1968), que és un home tan corrent que, a l’hora de publicar la seva primera novel·la, sent impulsos de córrer a amagar-se sota la taula, ha llegit prou llibres per comprendre que la ficció sovint és el vestit més veraç que sap posar-se la realitat, però com a escriptor, paraula que, en relació amb la seva persona, pronuncia com si de sobte s’hagués descobert algun corc al queixal, no hi ha ambigüitat possible: allò real, els fets, són la llosa, i la literatura és el camí que algú hi traça al damunt. Tot això pot semblar molt solemne, però Francesc Ten, filòleg, actor i, des de fa dos anys, delegat de Cultura de la Generalitat a Girona, més aviat ho troba desconcertant: “Mentre escrius, hi ha una part de tu que decideix anar cap a una banda, però els dits, no saps per què, et porten cap a una altra.” Tot i haver escrit teatre i poesia, ha estat sobretot amb Xamfrà Kon Tiki (El Cep i la Nansa), la seva primera incursió en la narrativa, que s’ha fet preguntes sobre com la ficció transfigura la realitat o, més ben dit, la percepció d’una prestesa realitat.

Abans de ser novel·la, de fet, Xamfrà Kon Tiki van ser records d’adolescència, d’un o dos paràgrafs a tot estirar, que havia anat escrivint a mesura que li revenien en la memòria i potser en una llibreta tan petita com la que estén ara damunt la taula per recuperar una citació de Josep Maria Todó que, a propòsit de Proust, advertia de “la virtut terapèutica dels records i la desconfiança absoluta en la seva veritat”. El cas és que, quan ja tenia escrits uns quants d’aquests fragments de memòria personal, a l’estil d’aquell “me’n recordo” hipnòtic de Joe Brainard o Georges Perec, va adonar-se que no tindrien cap interès per a ningú fora d’ell mateix, de manera que va decidir “posar-hi sal i pebre”, amb el convenciment que la ficció no és el contrari de la veritat, sinó potser només una de les seves cares possibles.

El títol del llibre, que dilluns presenta a la Llibreria 22 (19 h), fa referència al xamfrà d’un poble de la costa del Maresme on tres amics havien coincidit en la joventut, un petit món dominat per un bar, dues botigues i una velleta geperuda d’ulls derrotats. Els amics, dos noies i un noi, reprenen per correu electrònic la seva relació al cap de més de vint anys, i en l’intercanvi aflora “el naufragi del passat” que ha representat per a la seva generació el somni efervescent dels setanta, que “ho ha sembrat tot de terra cremada”. L’organització de la trama, doncs, s’identificaria amb la del gènere epistolar, si no fos que Francesc Ten hi introdueix un quart personatge, un mort, que intervé en el relat en forma d’insidioses notes a peu de pàgina que no avancen esdeveniments, però matisen els silencis deliberats dels vius. “No he pretès ser trencador, simplement aquesta veu sobrevinguda m’hi convenia”, aclareix l’autor, que ha pres com a referent els dos nivells de lectura que l’escriptor txec Bohumil Hrabal ja desplegava a Qui sóc jo, on l’escriptura autobiogràfica s’intercalava amb citacions escollides d’altres obres seves. El relat, “una opera prima molt prima”, bromeja Ten, es complementa amb el dietari d’un dels personatges, un joc de buscar les set diferències que proposa un altre, i una entrevista a una vella glòria dels anys setanta, neboda de la velleta encorbada d’ulls derrotats.
Eva VÁZQUEZ, publicat en el Punt-Avui 22.10.2017