Em vénen al cap dues anècdotes que poden ajudar a entendre el paper capital que ha exercit Jaume Vallcorba en la cultura catalana contemporània. La primera se situa a Venècia, en una exposició sobre la vida i l'obra del primer gran editor de la història, Alzo Manuzio. Vallcorba, amb un regla a la mà, s'acosta tant a les vitrines de les primeres edicions, disposat a entendre l'ànima i la feina del mestre tipògraf del Cinquecento, que els vigilants l'han d'avisar: el segueixen per totes les sales pensant-se que es tracta d'un malfactor. Anys després, editarà a Acantilado l'obra capital del venecià, Hypnerotomachia Poliphili, una Bíblia de l'edició.
La segona anècdota ens parla de Quim Monzó, l'autor franquícia de Quaderns Crema, que no solament ha tingut una importància decisiva en la consolidació de l'editorial sinó que també va intervenir, en la seva faceta de dissenyador, en el naixement de la imatge d'aquells quaderns que eren crema perquè així ho va ser el color de les primeres cobertes i com a homenatge als marrons i als blaus de Wittgenstein i al gris de Josep Pla. Doncs bé, el primer any, Uf, va dir ell, de Monzó, va vendre 250 exemplars. El segon, 12. Vallcorba no va desistir. Havia començat l'any 1979 amb les Poesies d'Ausiàs Marc i amb el poemari El Preludi, d'Antoni Marí. Després va arribar l'eclosió de Monzó i dos èxits inesperats: El romanç de Tristany i Isolda i la Mètrica catalana, de Salvador Oliva.
Instint especial
«Hi ha qui es dedica a publicar llibres que el públic ja sap que vol», va dir Vallcorba, «i qui ofereix al lector aquells llibres que encara no sap que li agradaran». Era la seva filosofia, com la de Xavier Folch, editors independents d'un moment clau, als 80. I bevia de les fonts clàssiques, com ara la de Bennet Cerf, el fundador de la primitiva Random House: «Publicar llibres distingits encara que no siguin rendibles».
Vallcorba, però, va aconseguir les dues coses. Editar allò que els italians en diuen un joiello o textos clau de la història de les humanitats (Montaigne, Zweig o Boswell, per dir-ne només tres), o valors emergents de la literatura (penso en Pàmies, en Moliner, en Serés, en Monteagudo); i fer-los sortir, a sobre, a la llista de més venuts.
A partir de tres puntals que ja eren a l'ideari original de Quaderns Crema: autors clàssics que fossin assequibles en una edició acurada per a un lector contemporani, veus catalanes de pes en el terreny de l'assaig, plataforma per a nous autors del país.
Vallcorba tenia aquestes virtuts a partir d'una obsessió quasi malaltissa (si no, ja no ho seria) per la polidesa, per la perfecció. «Em vaig obsedir», va dir un dia, «a utilitzar les veritables versaletes» (un tipus de lletra), i també es va capficar en el paper, que havia de ser amb un PH neutre i «lleugerament amb tonalitats d'os, perquè la pàgina no tingui un impacte de llum massa brusc», i amb la tinta «negra, lleugerament rebaixada». I amb les correccions (els memorables exemples d'Andreu Rossinyol) i amb el fil de cosir, que havia de ser vegetal, «experimenta contraccions i dilatacions».
perquè
El llegat de Vallcorba és aquesta disciplina formal i l'aposta per una cultura cosmopolita, una biblioteca ideal on els llibres que editava parlaven entre ells per configurar un debat intens, no gens frívol, i alhora distès, juganer, amb la voluntat, entre noucentista i avantguardista, que aquest país no s'instal·lés en una «remota província de l'esperit».
Vallcorba era un cavaller que combinava l'elegància d'abans (un abans farcit de poetes provençals i de senyors de Barcelona) amb el perfum dels temps nous. Un aristòcrata integral, atent a l'antigor i pendent de la modernitat. Capficat en l'edició d'un text medieval i amatent a les rutilants prestacions d'un sedan.
No és casual que la seva trajectòria acadèmica (l'obra d'un editor és el seu catàleg però, en aquest cas, també, els seus treballs d'erudit, com a professor universitari, hereu de Riquer) anés de Junoy i D'Ors als trobadors i a La chanson de Roland, passant per Dant i els futuristes, sense oblidar Foix, per descomptat, de qui va editar l'obra completa.
Aquest Vallcorba renaixentista -vestit amb la classe d'un dandi i abillat amb la murrieria d'un diletant que feia negocis- s'adiu del tot amb els versos del poeta de Sarrià: «I enfilar colls, seguir per valls ombroses, / vèncer, rabent, els guals. Oh, món novell!! / Em plau, també l'ombra suau d'un tell, / l'antic museu, les madones borroses, / i el pintar extrem d'avui! Càndid rampell».
Repassar, avui que ja no hi és (com no hi són Josep Maria Castellet, Albert Manent, Modest Prats, Gerard Vergés o Francesc Vallverdú: un any horrible, aquest 2014, per a la cultura catalana), repassar, dic, el catàleg de Quaderns Crema o El Acantilado (l'esqueix en castellà, de l'any 1999) és un exercici de devoció, de nostàlgia i de reconeixement. En la magna obra de Boswell sobre la Vida de Samuel Johnson (editada, és clar, per Vallcorba) podem llegir aquests versos sepulcrals: «No fan falta el grec ni el llatí per exalçar el record de Johnson ni per adornar la seva tomba».
Aquí, tampoc. El recent Premi Nacional de Cultura (l'últim guardó) va reconèixer una trajectòria cabdal per a tots nosaltres, però n'hi hauria prou a mirar les lleixes que ell va omplir de bellesa i saviesa. De Kertész a Balzac, de Pessoa a Simenon o Chateaubriand, de Trabal a Galmés o a Julià de Jódar. De Martí de Riquer a Monzó. Me'n deixo molts. Cadascú té el seu quadern crema a l'abast per reconstruir una història sentimental. El millor tribut és tornar al catàleg. Rellegir-lo, aturar-s'hi, pensar que som com som, en bona part, gràcies al senyor que va pensar una biblioteca.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 24.08.14.
La Tenacitat
de la 22
VALLCORBA PLANA, JAUME
Editor
No cal que m’ho rumiï gaire
per poder afirmar que gairebé
totes les presentacions de
llibres que he fet de Quaderns Crema
o Acantilado fora de Barcelona, en la
seva immensa majoria han estat fetes
a la 22. No n’he fet solament a la 22,
com és natural, però la 22 n’ha acollit
la majoria. La tenacitat i capacitat de
convenciment de Guillem Tarribas no
m’haurien deixat cap més opció. Tot
sovint això ha significat que hagués d’anar
a Girona un vespre d’un dia normal
de feina, per haver de tornar-hi després
d’un sopar que s’ha allargat (mai
massa, sempre molt).
Però m’imagino també que precisament
aquestes són algunes dels sans
expandiments de l’edició. L’amical tenacitat
d’en Guillem, tanmateix (hi torno),
ha superat sempre la mandra de
l’autopista. La mateixa tenacitat (imagino)
que ha fet que la 22 compleixi
ara 25 anys. Per molts més!
* Escrit de Jaume Vallcorba, per la revista que és va editar en la celebració dels 25 anys de la 22.
*Fotos: Arxiu de la libreria 22
no
és que vulgui comparar-les, però tot lector posa en relació textos
diversos. Potser és perquè també l'he llegit recentment, però llegint Climent, he pensat en Llibre d'absències,
d'Antoni Marí, que, com anuncia el seu mateix títol, també parla
d'absències (i, per tant, de pèrdues) i de l'experiència estètica i de
la creació. Climent es presenta com una novel·la. Llibre d'absències
pot ser un assaig. Però, cadascun a la seva manera, són uns llibres que
escapen a les classificacions genèriques, de manera que el de
Fonalleras participa de l'assaig i el de Marí podria llegir-se com una
novel·la d'intriga en què el narrador va descobrint i associant com
diversos textos reflecteixen l'estat d'absència, com de suspensió i
pèrdua d'un mateix, en què pot arribar una revelació. Són llibres que
m'han commogut i són a dins meu. No crec que, després de llegir Climent,
oblidi que, un cop es treuen els vaixells de l'aigua havent-hi passat
un llarg temps després de naufragar, les fustes es converteixen en
mantega a la superfície. A la intempèrie en què vivim, tot es pot fer
fonedís.
La calaixera de Climent
