SILVIA SOLER: «Estimar no és gaire difícil, però te n'han d'ensenyar»

Sílvia Soler va estar fa uns dies a la Llibreria 22 de Girona per presentar «El fibló», una novel·la (o no) sobre tres germans que hereten la casa d'Alella on van créixer i decideixen anar-hi a viure, encetant així el temps de la reconstrucció.

Sílvia Soler a la presentació a la Llibreria 22 09.04.2019

Què passa quan descobrim que la mort és per sempre?
Que descobrim la veritat més important que descobrirem al llarg de la vida. Per mi va ser un impacte, perquè a més a més, ho vaig descobrir de molt joveneta. El dolor que sents quan se't mor algú que estimes, no és res comparat amb el que sents quan t'adones que allò és per sempre.

Les herències les carrega el diable?En algun cas, sí. Però en general trobo que hem d'estimar les herències que rebem. O hauríem d'aprendre a estimar-les.
Malgrat l'impost de successions?He, he, sí, perquè les herències formen part de nosaltres.
Les cases que hem habitat formen part de nosaltres?I tant, totalment. He viscut en moltes cases diferents, per raons diverses he canviat molt de casa. M'he hagut d'acomiadar de cases i per mi és desolador, cada vegada que ho he hagut de passar és un tràngol. Per això crec que m'he endut alguna cosa de cada casa.
Què és la família?Uf, m'ha dit que seria una entrevista senzilleta (riu).
Era perquè es confiés.Per mi la família és fonamental. Tenir una bona família, i quan dic bona em refereixo a sana, cosa que no vol dir que les relacions hagin de ser idíl·liques sinó simplement sanes, dóna un gran avantatge per anar per la vida. Vaig tenir la sort de néixer en una família molt petita que, a sobre, va anar canviant de ciutat, això ens va fer fer molta pinya. La família és com una xarxa per anar per la vida.

En la seva no hi ha hagut fractura creada pel procés?Què va, tots som al mateix bàndol (riu)!
Ho sospitava.No vol dir que tots pensem exactament el mateix, seria molt avorrit. A la meva família parlem molt de política, discutim molt, però sense cap fractura.
Es poden reconstruir les vides?Sobretot, es pot intentar. Vull dir que no hi ha cap garantia d'èxit. I això que hi ha vides que estan realment trencades i no es poden reconstruir. Però ja que de vida en tenim només una, davant d'un trencament la nostra obligació és intentar reconstruir-la.
Quin fibló té a dins?El mateix que tenen els protagonistes de la novel·la, el fibló de la pèrdua. Vaig perdre el meu pare quan era molt joveneta, i ja de més gran, la meva mare. Encara tinc a dins que els meus fills no hagin pogut conèixer els seus avis. El meu pare va morir ja fa 36 anys, amb el temps he aconseguit apaivagar el dolor i l'enyorament. Però m'irrita que els meus fills no coneguessin aquells avis meravellosos, ni els meus pares els seus néts. És una ferida que encara em fa mal.

Un dels seus personatges diu «no sé si en sé gaire, d'estimar». Tan difícil és?No és difícil, però te n'han d'ensenyar.
N'hi ha escoles?Si creixes en un ambient on l'afecte, l'amor i l'empatia hi són presents, n'aprens d'una manera del tot natural.
Si li agraden els contes, és de suposar que li agradarà aquest procés en què tot era inventat i simbòlic.(Riallada) Li diré una cosa: tot i que sembla que de moment -perquè no penso que estiguem al final- tot està acabant malament i això em fa molt de mal, me n'alegro molt d'haver-ho viscut. La qüestió de la presó és tan forta, que en aquests moments no tinc temps de pensar res més, en si tot va ser inventat o no.
ALBERT SOLER, Diari de Girona 17.04.2019