5/4/19

ARIADNA OLTRA PERIODISTA. HA PUBLICAT “SOC FEMINISTA I NO HO SABIA”

“La televisió busca una determinada dona; és masclista com la societat”

 Fa tres anys hauria contestat que no a la pregunta de si era feminista. En un llibre recull el procés de consciència que ha fet a partir de ser mare amb relació al rol de la dona en la societat.
Ariadna Oltra. Foto Domènec Gibert

Des del món editorial li havien ofert escriure llibres i havia dit que no. “Escriure em semblava difícil”, assenyala la periodista de TV3, que de petita volia ser arquitecta. Ha publicat Soc feminista i no ho sabia (Rosa dels Vents).
‘Soc feminista i no ho sabia’. Quan ho ha sabut?
El febrer de l’any passat estava de baixa per maternitat i va ser una revelació. Una matinada tenia insomni, i els dos nens, especialment el petit, es despertaven molt i em vaig llevar amb ganes d’escriure, amb un sentiment molt fort que em sortia de dins. Era com si s’hagués anat cosint dins meu una sensació que al final donava resposta a un malestar que havia covat al llarg de molts anys de la meva vida, només pel fet ser de dona. L’endemà vaig trucar a l’editora.
I d’aquell escriure que li semblava difícil?
Em vaig fer la pregunta: com s’escriu un llibre? Ho sabré fer? I l’editora em va recomanar escriure el que em sortís de dins. I així ho vaig fer. Va fer el clic arran de la maternitat.
Sent que altres dones també han fet el clic però en altres circumstàncies?Crec que sí. A partir del llibre se m’han acostat moltes dones que són feministes des de fa molts anys dient-me que el que jo explico al llibre també els ha passat. I altres dones que ho estan vivint ara. Una de les coses més boniques del llibre és que t’adones que el que tu vius és transferible al que viuen altres dones. M’adono xerrant amb dones més grans o més joves amb circumstàncies més o menys similars a les meves que hi ha punts d’unió. I és just ara que ho estem compartint, que tot això pren força. No és el mateix ser feminista ara amb 20 anys que fa 20 anys.


Es viu amb més llibertat? Les xarxes socials han estat cabdals per posar en comú aquest sentiment que tenen les joves. Veig noies que podrien ser jo fa 20 anys i les veig molt diferents de mi. I tinc molta enveja perquè tenen molt clares coses sobre el feminisme. El seu punt de partida és diferent del que jo tenia quan tenia la seva edat. I crec que la qüestió de poder compartir el que representa és bàsic per posar en comú moltes experiències. Un #Metoo o un #Cuéntalo sense aquesta xarxa per compartir experiències... fa 20 anys no hi havia les eines per posar-ho en comú. Només un suro en un centre cívic. Fa 20 anys ser feminista o reivindicar certes qüestions era passar per ser “la diferent”. És clar. Recordo que a la universitat jo veia molt radicals les noies feministes que hi havia. I no ho compartia. Perquè el patriarcat ja s’havia encarregat de dir-te que les feministes eren d’una determinada manera i, al final, t’ho creies. Si no intentaves rascar et creies la gran veritat del patriarcat de dir-te que podies fer el mateix que el teu germà, pel fet que ell ho podia assolir; jo m’ho vaig creure. Explica que de petita no era femenina, jugava a futbol i se sentia lliure pel sol fet de ser-ho.
Abans érem més lliures? No crec que ho siguem més o menys sinó que som més conscients. El meu procés, i el que m’expliquen moltes dones, és més de prendre consciència que de fets objectius. Perquè els fets objectius depenen de la vida que portis, d’on visquis, de la feina que tinguis...
La consciència és la teva i per tant és el que tu sents. Millor que fa uns anys? En algunes coses sí i en algunes coses no. La bretxa salarial, no estem millor; en la xifra de dones assassinades per la violència masclista estem molt malament; també per les relacions que hi ha amb maltractaments. Que se’n denuncien més? 

No sabem si és perquè hi ha més casos o perquè es denuncia més. Estem millor quant a consciència individual i sobretot col·lectiva. En aquest procés de consciència ha estat important fer adonar dels micromasclismes, que havíem normalitzat: demanar per un possible embaràs en una entrevista de feina. Aquesta pregunta, mai me l’han feta però no vol dir que no sàpiga que existeix. Hem d’anar amb compte perquè hi ha una realitat que moltes dones han viscut i moltes altres no i les que no ho han viscut pensen que les altres exageren. El feminisme és una revolució i un negoci. Banalitza la reivindicació una samarreta de Zara amb un missatge feminista?
Hi ha banalització quan la indústria s’aprofita de qualsevol discurs per vendre. Penso que no és l’essència de la lluita i per tant ho combatria com qualsevol banalització de qualsevol altre fet. No em preocupa més o menys que hi hagi samarretes al Zara amb missatges feministes; hi ha moltes noies que les llueixen; comprades o d’autocreació. Forma part de la consciència personal de consum relacionada amb el feminisme. La lluita és molt més gran. A TV3 s’està fent formació des de la perspectiva de gènere. El periodisme televisiu és masclista?

Totes les presentadores responen a un determinat cànon de bellesa. La televisió és imatge. Si entenem que tota la societat és masclista, el periodisme és masclista, la justícia, i parlaria de masclisme en la televisió en general. Com que és imatge busca unes determinades imatges de la dona que es veuen reforçades per tots els altres canals, com ara el publicitari. La imatge de la dona continua recaient en els estereotips i hi ha molt camp per córrer.
Gemma Busquets, publicada en el Punt Avui 05.04.2019

* Dissabte 06 d'abril a les 12 del migdia es presenta a la Llibreria 22, acompanyada de la M.Mercè Roca.

Cap comentari:

Publica un comentari