El llegendari ´Girona, un llibre de records´ de Josep Pla es reedita pel 60è aniversari

Una ruta literària, un cicle de conferències i una exposició acompanyen el rellançament de l'obra de l'escriptor de Llofriu
"Fou en aquell estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes de petroli i ratllat de filferros, que vaig sentir el primer gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se'ns presentà, sobre l'arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l'euga alçà una mica les orelles davant les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat. Davant teníem, com si ens vingués a sobre, molt pròxima, amb una força implacable, la nau imponent de la Catedral".
Una bona novel·la es coneix si al cap de deu o vint anys de la lectura en queda inesborrable alguna escena. L'entrada en tartana per Pedret del jove Josep Pla a la ciutat de Girona és una escena ja inesborrable de la memòria col·lectiva gironina. L'escena correspon a les primeres pàgines de Girona, un llibre de records, volum que arriba al seixantè aniversari de la seva publicació, fet que diverses institucions han acordat commemorar amb una reedició especial i amb actes com ara una ruta literària per la ciutat, un cicle de conferències i una exposició.
L'escriptor de Palafrugell va immortalitzar el seu pas pel Col·legi dels Maristes, aleshores situat al Barri Vell de Girona, on d'adolescent va estar internat fins l'any 1909. Pla, amb la seva ploma prodigiosa, va regalar als gironins una joia, un retrat en exclusiva de la ciutat de l'època.
La nova edició, dins la col·lecció La Butxaca (Destino), en col·laboració amb la Càtedra Josep Pla de la UdG, i amb un pròleg nou de Narcís Comadira, va començar a arribar ahir a les llibreries. Després d'una primera edició l'any 1952 de l'Editorial Selecta, la Girona de Pla es va incloure al llibre Primera Volada, dins l'Obra Completa de l'escriptor. Posteriorment va conèixer altres edicions.

Programa d'actes
A més de la Càtedra Pla de la UdG, participen als actes la Fundació Pla de Palafrugell, el Grup 62, i la Casa de Cultura, l'Ajuntament i la Llibreria 22 de Girona, que acollirà la presentació de la reedició el dijous, 5 de juliol, a les 8 del vespre.
Més  informació:http://www.diaridegirona.cat/cultura/2012/06/19/llegendari-girona-llibre-records-josep-pla-reedita-pel-60e-aniversari/568404.html

El tamís planià
L'Ajuntament, la Diputació, la UdG i la Fundació Pla commemoren conjuntament el 60è aniversari de la primera edició del volum 'Girona, un llibre de records'

Un pròleg del poeta, escriptor i artista Narcís Comadira és l'aportació més destacada de la reedició del volum Girona, un llibre de records, de Josep Pla, que Destino reeditarà –a mitjan d'aquesta setmana serà a les llibreries– en format de butxaca, per commemorar el 60è aniversari de la primera edició d'un dels llibres més preuats de l'escriptor baixempordanès. Aquesta efemèride, de fet, ha provocat que ens com ara l'Ajuntament de Girona –a través de l'Aula d'Humanitats del centre cultural La Mercè–, la Diputació de Girona –a través de la Casa de Cultura– i la Universitat de Girona –a través de la Càtedra Josep Pla, que dirigeix Xavier Pla–, a més de la Fundació Josep Pla, s'hagin aliat per confegir un programa d'actes que inclou des d'una ruta literària, amb sopar planià inclòs (optatiu), fins a un cicle de conferències, passant per una lectura il·lustrada del llibre, amb projecció d'imatges de l'època, i la mateixa presentació de la reedició del llibre, el dia 5 de juliol, a la Llibreria 22 de Girona, a càrrec de Xavier Pla, Narcís Comadira i l'editor Josep Maria Castellet. Els textos que es llegiran en la ruta literària els va seleccionar el periodista i escriptor Miquel Pairolí per a l'exposició que va comissariar, Josep Pla i Girona, el 1997, a la Fontana d'Or.
Més informació:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/551815-el-tamis-plania.html

Un dia a Girona

Miquel Martin.

com un rellotge biològic, Girona em crida de tant en tant. Hi he d'anar, l'he de trepitjar, passejar, flairar, veure, mirar, criticar, estimar, evocar...
Aparco sempre a Pedret, en part perquè la ciutat (com totes les ciutats del planeta) té un greu problema d'aparcament, i en part perquè així començo a caminar-la de bon principi. M'agrada creuar la plaça de Sant Pere i anar-me endinsant per la Barca, Calderers, Ballesteries fins arribar a l'Argenteria. Ramblejo una mica, faig un cafè a la plaça del Vi i, petita concessió a la nostàlgia, passo pel carrer Ballesteries Velles per ullar l'escarransit balcó del pis on m'estava durant la meva època d'estudiant.
Passejo pel Barri Vell sense rumb, sempre igual, sempre diferent. Bado. Miro aparadors de llibres, de vins. Potser prenc un cervesa a l'Arc o al Bistrot. Pujo escales, travesso arcades, llimo pedres sota els peus. Aquesta ciutat sempre em resulta acollidora, propera, assumible.
Puc dinar on sigui, on calgui, on pugui, però si l'ocasió s'ho val vaig a can Massana. Hi practiquen una cuina deliciosa, elaborada i honesta. Durant l'estona que dura l'àpat no pots pensar en altra cosa que a gaudir de cada plat, de cada sabor, de cada subtilesa. L'esclat de gustos, aromes, colors i textures et reconcentra de tal manera, que t'absorbeix del tot, t'engoleix. El local és agradable i discret, amb el celler a la vista, com un objecte envejable i inassolible; el servei és atent sense resultar embafador. Els amos són, ras i curt, encantadors. En surts reforçat i renovat.

Foto: David Ruiz/ Arxiu 22

Satisfet l'estómac, ara cal satisfer l'ànima (avui estic aristotèlic). Per això m'apropo, sempre però passant per la plaça del Mercadal, fins a la llibreria 22. Miro, remeno i trio. M'hi eternitzo, no en sortiria mai. Vaig acumulant llibres i llibres al taulell (ai, la ruïna dels lectors voraços!). En Guillem Terribas emergeix, silenciós com Gary Cooper a High Noon, d'aquell despatx on sempre cavil·la, trama, rumia. La fem petar. Riem un estona.
A Girona li senten bé les tardes. Sec en una terrassa de la plaça de la Independència (alguns tota la vida en diran de Sant Agustí) i observo la gent mentre prenc una canya. Sempre em trobo algú conegut, és com una llei no escrita: un antic professor, un antic company de facultat, un col·lega d'aquest volàtil món literari... El vespre s'escola, lent com la ciutat que l'alberga. És hora de tornar a casa. Ara vaig a buscar el cotxe vorejant el riu i, de tant en tant, miro la Devesa. Ja m'enyoro.
Miquel Martin, publicat en el Diari de Girona 17.06.12

50 anys d'Edicions 62

El mític segell, que fa mig segle amb un catàleg de prop de 5.000 títols, ha estat un termòmetre de l'evolució del país i una eina per a la formació de milers de lectors.



Pilar Beltran (editora Edicions 62), Josep Mª Castellet
(president de Grup 62), Xavier Mallafré (Director General)
i Ester Pujol (Directora Editorial), ahir en roda de premsa.
Foto: QUIM PUIG.

 

Qui no té a casa un volum d'Edicions 62? Algun títol de la MOLU XX, de tapes blanques, una col·lecció que apropava en català autors universals com Joyce, Faulkner o Nabokov en català, o bé un clàssic d'El Balancí, penso en El temps de les cireres, de Montserrat Roig, o Aloma, de Mercè Rodoreda, i per què no uns refinats volums crema de la MOLC, un Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater o l'Antologia poètica, de J.V. Foix, que encara corren per les llibreries de segona mà?
Edicions 62 ja forma part de la història cultural del país, i els seus llibres, omnipresents en moltes llars, gairebé es confonen en el decorat domèstic. Doncs bé, Edicions 62 celebra 50 anys en la seva història no sempre ha estat tot flors i violes.
La cosa va anar de la següent manera: l'any 1962 dos joves a la vintena, Max Canher i Ramon Bastardes, van creure en l'existència “no provada” –somreia ahir Pilar Beltran, l'actual editora del segell– d'un lector en català, i esperonats per Josep Benet, considerat l'home clau en els inicis del segell per Josep M. Castellet, president de Grup 62, van llançar-se a crear un segell editorial amb una vocació generalista, moderna, cosmopolita i oberta tant a autors catalans com estrangers.
Castellet assenyalava ahir en roda de premsa, algunes qüestions històriques que poden ajudar a entendre el context en el qual va néixer aquest segell, com ara el fet que el 1959 es va llançar el Pla d'Estabilitat seguit del de Desenvolupament, que “van suposar l'entrada d'un petit alè econòmic”, i el 1962 va arribar al poder censor Fraga Iribarne, “que va deixar clar que no hi hauria discriminació lingüística.” Un altre fet clau en la història d'Edicions 62, segons Castellet, que va entrar a dirigir el segell el 1964, va ser l'expulsió de Max Canher de l'Estat: “L'editorial va quedar marcada no només pel fet de ser catalanista, sinó també independentista.”
El fracàs a finals dels seixanta del projecte d'Enciclopèdia Catalana (que després va reflotar en altres mans) va sumir l'editorial en un període difícil que la va obligar a “replantejar-se econòmicament.” La mort de Franco no va millorar gaire la situació, i no van començar a veure's les orelles fins a l'encert de col·leccions com les Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU), publicada amb l'ajut de La Caixa, que va posar a l'abast, en català, un recull de grans títols internacionals.
L'impuls definitiu va venir, ja en plena democràcia, amb la implantació de l'escola catalana “Va suposar un gran esclat pel que fa a la formació de lectors en català.” Amb tot, Castellet es lamenta que avui dia, que les primeres generacions educades en català han arribat a l'“autonomia financera”, no compren llibres per culpa de la crisi.
Les col·leccions d'Edicions 62, un segell avui integrat en el Grup 62, recorren tots els gèneres literaris. Per citar-ne algunes: L'Escorpí, de poesia; El Galliner, de teatre; La Cua de Palla, de novel·la negra; Llibres a l'Abast, d'assaig; Biografies i Memòries; El Balancí, de narrativa.
Per a l'aniversari, Edicions 62 ha publicat un catàleg general que recull el fons integrat per prop de cinc mil títols, un volum que segons Beltran suposa una documentació de primer ordre per als estudiosos. “És un fons que ens omple d'orgull i permet resseguir l'evolució de l'editorial, però també la història del país.” L'editora també va recordar que el segell havia ajudat a “formar milers de lectors en català”.
Avui se celebra una festa oficial al Caixafòrum i a l'octubre la biblioteca Jaume Fuster acollirà una exposició que traçarà la història d'Edicions 62.
Valèria Gaillard, publicat en El Punt-Avui 07.06.12.

"En els últims temps el Rei ha deixat una mica els negocis en mans d´Urdangarin´

El periodista i escriptor Isidre Cunill presenta aquest vespre a les 20h a la Llibreria 22 de Girona el seu llibre "De Felip a Felip. Catalunya fins els Borbons", en el qual repassa tres segles de relació entre aquesta nissaga i Catalunya
 "De Felip a Felip" inclou Felip Puig?He, he, no, però surt al llibre, també.
De què n'està fins als Borbons?Com tots els catalans, n'estic fins als Borbons de patir-los. Ara, la gran pregunta és si estem fins als nassos dels Borbons o dels espanyols en general.
Sense Borbons la situació entre Catalunya i Espanya seria igual?Primer ens hem de plantejar la via de la independència. Com diu Felip Puig, potser ens va bé aguantar els Borbons, abans que una tercera república espanyola que ens ho posi tan pelut com la segona. Potser la monarquia és el mal menor perquè Catalunya sigui sobirana.
Tenir monarquia al segle XXI és tenir uns bons Borbons?I tant, i més amb el que els està passant. El paraigua que els protegia té cada dia més forats. No fa gaires anys, tot el que es diu avui no es podia dir. Aquest home està aguantat com pot.
La "campetxania" és una virtut?No sé si és així o l'han fet així. És "juancarlisme". Després del franquisme, hi ha el "juancarlisme".
Si pogués fer una pregunta al Rei, quina seria?Que què pensa fer, simplement. I no val dir morir-se. Això ja ho sabem, com tothom.
Com pot Espanya estar econòmicament malament si el cap de l'Estat ha passat en 30 anys de viure de donacions a ser una gran fortuna mundial?Hi ha grans llibres que expliquen els negocis reials. En els últims temps els ha deixat una mica a Urdangarin, i miri com li han sortit.
Escriure un llibre sobre els Borbons és frustrant perquè un cop acabat surten nous escàndols? No l'hauria acabat mai, si hagués anat incloent cada nova informació (riu). Quan ja estava a impremta, el vam aturar per incloure un post escrit amb el tema de l'elefant de Bostwana.
A Girona l'hereu és rebut per polítics i empresaris amb reverències que els posen en perill l'espinada.
Quina mena de personal, no? Ja sabem què és la Fundació Príncep de Girona, sense ànim d'insultar ningú, hi ha molt de botifler que ha d'estar bé amb el Rei, pel que pugui passar. Tot just ara comença a sortir gent que se la juga i tira endavant, a Catalunya.
Els clàssics preguntaven qui prodest. A qui convé la monarquia?La pregunta és per què va arribar la monarquia. Venint del franquisme, va ser un mal menor. Catalunya no ha sigut mai gaire republicana.
No foti.
Si fes com el pretendent carlí al tron, que volia tornar els furs a Catalunya, segurament al Príncep de Girona el convertiríem en Felip V de Catalunya. El que vol Catalunya és la llibertat.
Ha rebut alguna trucada ?diguem-ne... inquietant, pel llibre?
No amb aquest, però sí amb l'anterior [Letizia Ortiz. Una republicana en la corte del rey Juan Carlos]. La senyora Letizia és molt perillosa.
Entrevista d' Albert Soler publicada en el Diari de Giorna 05.06.12
imatges de la presentació http://youtu.be/bWG6ucLHlPQ  http://youtu.be/JRzbe1Y8Blc
http://youtu.be/kMPWJxjUiTc   http://youtu.be/AszqsrA43JY   http://youtu.be/Vvf32D_VHl8

Libreros, la vida va a ser mejor, no tengan duda

Ánimo, libreros, lo bueno está por venir.
Volverán los buenos tiempos de los libros, se llenarán las librerías, regresarán los lectores a los que ahora ahuyentan la crisis y los agoreros, y vendrán con esos lectores más libros exigentes que harán más exquisitas, y más intensas, las estanterías.
Los libros y las personas serán mejores, y éstas estarán muy interesadas en saber qué dicen los libros, y no sólo dónde están impresos, si en el aire o en el papel.
La palabra libro será otra vez esta cara de la luna, en ella veremos lo que dice de antiguo esa palabra, y nadie podrá tacharla del diccionario donde se aprende a dibujar, a pensar y a soñar las costumbres y también las sorpresas de la vida.
Iremos otra vez por las alamedas de las ferias, de las universidades y de los institutos, y veremos a los muchachos y a las muchachas leyendo por primera vez los libros que los harán leer para siempre.
No se fíen, libreros, de los que dicen que una oscura mano cerrará un día la modesta alcancía de los libros; los libros respiran un reposo, pero de ese reposo regresarán más robustos, más sanos y más libres, serán libros libros, manos llenas de ideas y de dibujos, de palabras y de pensamientos, de vida.
Ánimo, pues, que por ahí, por el silencioso mar donde navegaron, navegarán otra vez nuestros amigos, nos inundarán de libros y seremos gozosamente inundados por ellos, y un día un niño preguntará en el regazo de los maestros:
--¿Es verdad que un día se dijo que esto en lo que ahora me lees se iba a acabar?
Dijo García Márquez: "Ahora sé por qué cuentan cuentos los abuelos".
Siempre habrá cuentos volando, y se posarán en los libros, en la mirada de los niños, en los sueños de los adolescentes, en el ceño de los adultos, y sin libros no se podrá vivir porque sin libros no se puede vivir.
Ánimo, he dicho, y suerte en la vida, que en las manos de los libreros está la suerte de los libros.
Juan Cruz, publicat en el diari El País 02/06/12

Alerten que la crisi amenaça la democràcia

L'historiador Josep Fontana va fer ahir a Girona la conferència ‘Les conquestes perdudes', com a acte central del Quart Memorial Sebastià Salellas.

Joan Sureda, presentador; Josep Fontana.
Foto: Lluís Serrat

La crisi en què estem immersos no amenaça únicament l'estat del benestar, sinó també el sistema democràtic. Aquesta va ser l'advertència que va fer l'historiador i professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra Josep Fontana en la conferència que amb el títol Les conquestes perdudes va fer al Col·legi d'Advocats de Girona amb motiu del Quart Memorial Sebastià Salellas. Fontana va assegurar que el que està actualment en joc són les conquestes assolides en els darrers 200 anys en matèria social, que van donar lloc a l'ensenyament i la sanitat públics i al sistema de jubilacions, i que ajudaven a mantenir la pau social. Unes conquestes que, amb les retallades, són amenaçades i que han començat a agafar el camí cap a la privatització. “La política d'austeritat és un camí cap al suïcidi. És lamentable que s'hagi decidit salvar els bancs i els seus deutes privats i deixar de banda les persones”, va dir. A més, i segons va alertar l'historiador, la manera que tenen els estats de mantenir la pau social enmig de la crisi és l'espionatge de les persones a través dels correus electrònics i les xarxes socials –amb el Twitter com a eina poderosa de control–, la prevenció de les mobilitzacions ciutadanes que es detecten amb aquesta vigilància i una contundent repressió si aquestes s'acaben produint. Fontana, que va parlar de la criminalització de la protesta i de la retallada de drets sindicals, va esperonar els joves a lluitar contra aquesta situació per no haver d'heretar, d'una forma resignada, el món que deixarem els adults. La lliçó de Fontana va ser l'acte central del Quart Memorial Sebastià Salellas que s'està desenvolupant aquests dies.
Núria Astorch, publicat en el Punt-Avui el 31.05.12.

L'univers és un laberint

Una vintena d'activitats celebren al juny a Girona l'obra literària de Borges.

Una desena d'entitats culturals s'han posat d'acord per celebrar, entre l'1 i el 20 de juny, l' Univers Borges en unes jornades que, organitzades per l'Ajuntament i la Diputació de Girona, es proposen divulgar des de fa nou anys l'obra d'un autor de la literatura universal sense que calgui justificar-ho amb cap aniversari. Després de Joyce, Sartre, Proust, Woolf, Kafka, Calvino, Faulkner i Pessoa, ha 

arribat el torn del constructor de ficcions geomètriques, l'indagador de laberints, l'inventor d'atles impossibles, el creador de bestiaris i infàmies, l'escriptor i bibliotecari cec que exigia en elPoema de los dones, citat ahir en la presentació del programa d'actes, que “Nadie rebaje a lágrima o reproche / esta declaración de la maestría de Dios, que con magnífica ironía / me dio a la vez los libros y la noche”.

El cicle, que constarà de disset activitats “tan diverses com ho són els agents que les impulsen”, va remarcar l'escriptor i tècnic de la Casa de Cultura Lluís Freixas, arrencarà divendres, 1 de juny, amb Fa una mica de soroll, un espectacle de Romina Paula inspirat en el relat de Borges La intrusa –segons va dir Freixas, “un dels contes més macabres de la història de la humanitat”–, que es representarà a La Planeta també el dia 2 i que suposa l'ingrés de la sala teatral gironina en la proposta de l'Univers. No és l'única nova adhesió: aquest any, a més de la Casa de Cultura, La Mercè, el Museu del Cinema, la Llibreria 22 i les biblioteques públiques de Girona, Salt i Sarrià, també han programat activitats El Llop Ferotge, que ha organitzat per al 9 de juny una lectura de textos de Borges a la Rambla; l'espai cultural El Puntal, laboratori de les arts de Banyoles, que inaugurarà el dia 7 l'exposició El congrés de l'absolut, amb obra del desaparegut Lluís Vilà inspirada en la lectura d'El congreso del mundo, de l'escriptor argentí, i que es complementarà el dia 22 amb un debat sobre els dos creadors, amb Joaquín Marco i Manuel Forester, moderats pel crític d'art Ricard Planas, i el Caixafòrum Girona, que dedicarà una taula rodona a Borges el dia 19, amb Juan Luis Panero i Jordi Garcia com a convidats i Vicenç Pagès de moderador.

Hi haurà, a més, la projecció del documental Los libros y la noche, de Tristan Bauer, presentat per Antoni Martí Monterde al Museu del Cinema, el dia 12; una conferència el 13 a La Mercè a càrrec de l'escriptor Lluís Muntada, especialista en l'obra de Borges, seguida d'un tast gastronòmic conduït per Salvador Garcia-Arbós; una lectura dramatitzada de textos borgians a la Casa de Cultura el dia 14, i una altra conferència a La Mercè el dia 20, en què Jorge Garralda relacionarà Borges i el tango. Les biblioteques han preparat també clubs de lectura i una guia digital sobre l'obra de l'escriptor.
Eva Vázquez publicat en El Punt-Avui .30.05.12
* Hi haurà una exposició, a la venda, i aparador de llibres de Borges a la 22.

El conte no s'acaba

Medinyà organitza la tercera edició de la Fira del Conte, que demà escalfa motors, i programa per diumenge el gruix d'activitats amb il·lustradors, editorials i artesans.

La Fira del Conte de Medinyà, malgrat el context desfavorable i gràcies a l'aposta que continua fent l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis i Medinyà, viurà demà idiumenge la tercera edició. Quaranta-un il·lustradors, cinc editorials, quatre llibreries, 25 artesans, catorze narradors i quatre escriptors, més un nombre de visitants difícil de calcular, però que s'haurà de comptar en milers, són les xifres que mou aquesta fira que comença demà, escalfant motors, amb diverses activitats. La programació s'ha contret, és clar, però es manté l'atractiu de la cita.

La primera activitat de demà (16 h) és la gimcana conte La granja d'en Tomeu, amb l'Anna i l'Emma Ferrer, que anirà seguida (18 h) del concurs Joan Bahí de narració oral. Al concurs s'hi han presentat cinc contes: Les aventures de l'abella Zoe, El temps aturat, Patufet, Les tòfones i El Roure. Tancarà aquesta primera jornada una sessió de contes per a adults, Sexe ni beneït, a càrrec d'Albert Estengre, a l'escenari local.

Diumenge és quan es farà el gruix d'activitats, que comencen a les deu del matí, amb l'obertura de la fira, en què participen més de quaranta il·lustradors, entre els quals hi ha Agustina Santinelli, Àlex Martín, Andrea Zayas, Li Bertran, Patrícia Aller o Yoko Kataoka. Entre les activitats, narració de contes en anglès i en català, i una tertúlia literària (12 h, al local social) que ja ha esdevingut una mena de tradició, amb la participació dels escriptors gironins Carles Sala, Maria Mercè Roca i Dolors Garcia Cornellà, a més de l'editora Noemí Pes i els representants de l'estudi d'il·lustració Escletxa. La trobada serà moderada per Guillem Terribas, llibreter polifacètic, activista cultural i ànima de la Llibreria 22 de Girona.

Les activitats que es duran a terme, relacionades amb quelcom tan tradicional com els contes, també inclouen, però, l'adaptació de la tradició a les noves tecnologies, de manera que es presentarà el conte digital Les caputxes de la Caputxeta, adequat per a Ipad, a càrrec de l'autora, Esperança Ros, i la il·lustradora, Emma Martínez. També és digital el conte Martí, un pingüí tafaner, de l'estudi Escletxa, que es presentarà en el marc de la fira de Medinyà.

Pel que fa a espectacles, ja de bon matí (10 h), a la pista, es presentarà el guanyador del concurs Joan Bahí, i hi ha programades dues sessions (13 h i 17.30 h) de l'espectacle familiar Minute, de la companyia Jam. La fira es tancarà amb un altre espectacle (19 h), a càrrec de Fefe i Companyia.

A part de la presentació de contes més convencionals, també es farà la presentació del conte joc Familium, que aprofundeix i treballa en el concepte de família, a càrrec de les seves autores, Bel Bellvehí i Glòria Canyet.
Dani Chicano, publicat en Punt-Avui 25.05.2012

Els drets socials perduts, tema central del Memorial Tià Salellas

Amb el títol Les conquestes perdudes, el Quart Memorial Sebastià Salellas té com a objectiu reivindicar els drets socials i l'estat del benestar que en els últims anys, i en el marc de la crisi econòmica, s'han perdut després de molts anys de lluita per aconseguir-los. “Estem convençuts que, davant d'aquest estat de coses, en Tià estaria indignat”, va dir ahir Benet Salellas, membre de la Fundació Tià Salellas, que va presentar, juntament amb Guillem Terribas, els actes que es duran a terme en aquesta edició del memorial, que començarà dissabte que ve.

Un dels plats forts del programa serà la conferència sobre Les conquestes perdudes, a càrrec de l'historiador i professor emèrit de la UP Josep Fontana, que es farà el dia 30, a 2/4 de 8 del vespre, al Col·legi d'Advocats de Girona. Els actes es clouran el 2 de juny amb una festa organitzada pel Casal Independentista El Forn, que se celebrarà a la plaça Sebastià Salellas.
Núria Estorch, el Punt-Avui 24.05.12

http://www.llibreria22.net/imgs/presentacions/salellasdiptic2012.pdf

L'herència oblidada de la ‘Resi'

Maria Dolors Fulcarà rescata en un llibre el projecte modernitzador de la Residència d'Estudiants de Catalunya 

Mita Casacuberta, presentadora i Maria Dolors Fulcarà, autora.

L'11 de desembre de 1921, s'inaugurava en una torreta del carrer Ríos Rosas de Sant Gervasi la Residència d'Estudiants de Catalunya, nascuda a l'empara de la Mancomunitat prenent per model l'esperit de formació integral d'altres allotjaments europeus i, en especial, la Residencia de Estudiantes de Madrid, creada el 1910. Un grup d'intel·lectuals catalans, entre els quals es comptaven Lluís Nicolau d'Olwer i el poeta mallorquí Miquel Ferrà, que en seria el director, havien treballat obstinadament perquè fos una realitat des del II Congrés Universitari Català, de 1918, quan es va constatar la “deplorable” situació de la universitat espanyola i la necessitat de crear un espai propici a l'estudi en un ambient de refinament cultural i moral, “sense petulància ni enfarfec”, que tindria la particularitat, respecte d'altres cases semblants, de “transmetre l'esperit de la nostra terra”, “l'escalf de l'ideal nacionalista”.

El projecte va tenir una vida breu i accidentada, a remolc de les tensions polítiques del moment. Durant la dictadura de Primo de Rivera, perdria el suport institucional i resistiria amb creixents dificultats fins a 1929, quan la Diputació va crear la Residencia del Real Politécnico Hispano Americano dins el complex universitari del carrer d'Urgell. Amb l'adveniment de la República, se'n faria càrrec la Generalitat, que en reformaria l'estructura com a Residència de la Universitat Industrial, retornaria la direcció al fidel Miquel Ferrà i impulsaria una Residència Internacional per a Senyoretes. Sobreviuria encara a la guerra, però no a la derrota, i a pesar d'haver tingut continuïtat en l'actual Col·legi Major Ramon Llull, d'aquell projecte modernitzador que va acollir joves com l'historiador Pierre Vilar, l'hebraista Josep M. Millàs i Vallicrosa o el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel se n'ha anat diluint tota memòria.
Quan va començar a investigar sobre la Residència, l'any 1975, la filòloga i mestra gironina Maria Dolors Fulcarà confessa que “no sabia ni per on començar: no hi havia res”, amb prou feines alguns opuscles. Aquest buit es va prolongar fins que, a finals dels noranta, la descoberta d'una capsa a l'Arxiu Històric de Catalunya on el previsor Miquel Ferrà s'havia preocupat de guardar-hi els papers de la casa va donar l'empenta definitiva a un treball que culmina ara amb el llibre La Residència d'Estudiants de Catalunya (1921-1939), publicat per la Universitat de Barcelona.

Recitals i tennis Fulcarà, que ja va divulgar una primera versió del seu treball a la revista Randa l'any 1986, qualifica aquella aventura d'una “obra de país”, un projecte a favor de la dignificació de l'ensenyament que va comprometre els principals intel·lectuals de l'època i que va ser determinant en la formació de tota una generació. En serien residents estables o ocasionals Joaquim Carreras i Artau, Josep M. Junoy, Josep Carner, Llorenç Vilallonga, Otto Lipmann, Edgar Allison Peers, la poeta xilena Gabriela Mistral o la mexicana Palma Guillén, en l'etapa de Sant Gervasi, i Antoni M. Sbert, Georges Gaillard, Ferenc Olivér Brachfeld, Gabriel Alomar i Eduard Valentí Fiol, a l'edifici d'Urgell. Professors convidats com Pompeu Fabra hi impartien conferències, s'hi oferien concerts selectes, la poeta cubana Emilia Bernal va anar-hi a llegir la seva obra el 1931, i Federico García Lorca i Margarida Xirgu van fer-hi un animat recital del Romancero gitano el 1935. En plena guerra, va impulsar també un segell editorial on veurien la llum Primer desenllaç, de Joan Vinyoli, L'aventura fràgil, de Joan Teixidor, o Imitació del foc, de Rosselló-Pòrcel, mort als 24 anys i que és tot ell, de fet, un producte de l'esperit de la Resi, com s'hi referien els estadants.

Va ser una institució oberta, sense règim d'internat, que aspirava a oferir als estudiants estrangers i de fora de la capital “una llar digna i un ambient familiar de cultura” que els allunyés de “vicioses i sovint malsanes pensions”. Així, el xalet de Ríos Rosas, envoltat de jardins, havia disposat de menjador, sala de música i biblioteca, i la que patrocinaria primer la Diputació primoriverista i, al cap de poc, el govern republicà oferia, a més, capella, aules d'estudi, camp de futbol, pista de tennis (és memorable la imatge de Gabriela Mistral i Paula Guillén jugant a dobles amb Ferrà i Nicolau d'Olwer), parc d'equitació i fins i tot piscina olímpica. Fulcarà descarta qualsevol comparació amb la Residencia madrilenya dels Dalí, Buñuel i Lorca. Aquí, diu, una obstinada vocació de construcció nacional inspirava tota l'obra.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 23/05/12 Fotos: Llibreria 22* El llibre és va presentar a la Llibreria 22 el 22/05/12

Després de l'infern ruandès

Núria Borrut presenta avui a la Llibreria 22 de Girona la seva cinquena novel·la, ‘Lluny de la terra encesa'.

L'escriptora barcelonina resident a Girona Núria Borrut Mulet acaba de publicar la seva cinquena novel·la, Lluny de la terra encesa (Pagès Editors), que avui presentarà Josep Torrent a la Llibreria 22 de Girona (20 h). Lluny de la terra encesa narra la història d'un noi tutsi de catorze anys que fuig del genocidi de Ruanda, quan el govern hegemònic hutu va intentar eliminar tota la població tutsi, el 1994. En la seva fugida desesperada, és segrestat per un grup guerriller que el converteix en un soldat sanguinari, abans de passar a ser esclavitzat per treballar en unes mines, d'on torna a fugir per arribar, després d'un tràgic viatge en pastera, a les costes europees. No acaben aquí els seus malsons, que el perseguiran fins i tot després de ser acollit per una dona que el cuidarà com una mare i l'ajudarà a tenir una formació i un futur. “De fet, ella el salva, però en certa manera ell també la salva a ella, perquè li dóna una nova vida. El problema és que ell ha viscut experiències molt dures i no pot canviar d'un dia per l'altre. És molt intel·ligent, però també molt agressiu i fa alguna malifeta. Finalment, decideix estudiar medicina per tornar a l'Àfrica i ajudar el seu poble”, explica Borrut, que es va sentir molt colpida per les terribles notícies que arribaven des de Ruanda. Un important treball de documentació ha complementat la ficció d'una autora que, fins ara, no havia tractat mai un tema semblant. “En cada llibre escric el mateix, segurament, però no escric sempre sobre el mateix”, diu, i com a comú denominador de totes les seves novel·les destaca el paper fonamental de les dones.

Núria Borrut va debutar amb Greta, que encara es pot llegir a internet, i va continuar, ja en paper, amb L'ombra del llorer, Petites mentides i Virgínia o les flames. Ja té enllestida una altra novel·la, Tablinium, ambientada a la Tàrraco del segle I.
Xavier Castillón, publicat en el Punt·Avui 14.05.12. Foto: Joan Sabater.

Victoria Falls´ guanya el primer premi Masó on col·labora el Grec

La Sala La Planeta. Foto: Aniol Resclosa.

El projecte de Sandra Simó, nascut d'un seminari de la Beckett impartit per Albertí, és un text sobre "la perversitat quotidiana"
"Un cant al risc de viure, o dit d'una altra manera, un cant a les vides viscudes". Aquesta és la filosofia de fons de Victoria Falls, el text inspirat per Martin Crimp amb el qual Sandra Simó s'ha fet mereixedora del sisè premi Quim Masó a projectes de producció teatral. El guardó es va donar a conèixer ahir en un acte a La Planeta, presentat per Josep Mª Fonalleras i en el qual la veu profunda de Lluís Soler va desgranar versos de Joan Vinyoli.
Segons Pau Masó, de la comissió organitzadora del premi, enguany estan especialment "satisfets" per la quantitat d'obres rebudes: un total de 22, de les quals finalment en van ser 20 les que complien els requisits per entrar a discussió. Una discussió que, val a dir-ho, tant el secretari del jurat Guillem Terribas com un dels seus membres, el director del Teatre Grec Ramon Simó, van convenir que havia estat ben tranquil·la: no en va, Veronica Falls va ser escullida per unanimitat en un tram final en el qual s'hi havia classificat juntament a La batalla de l'Atlàntic de Josep Julien i La Festa de Rafael Cruz.

Treballar amb "raonabilitat"Precisament, la presència del director del Grec dins aquest jurat no és casual; i és que per primer cop, el festival barceloní contribuirà "tant a la producció com a la programació" de l'obra guanyadora. Així doncs, al total de 30.000 euros que rebrà el muntatge (el 50 % del seu cost total), caldrà sumar-hi el suport del certamen barceloní; precisament, Simó apuntava que "en els temps que som, a la xarxa teatral del país li cal treballar amb més raonabilitat". En aquest cas, sumant l'esforç d'un premi que compta amb aportacions públiques (ajuntament de Girona i Diputació), privades (l'assessoria Ribas Álvarez), i d'agents pròpiament culturals (Bitó Produccions).
Segons Ramon Simó, aquesta obra compta amb diverses virtuts ressenyables que l'han fet guanyadora. D'una banda, un text "que sap generar acció a través d'uns diàlegs intel·ligents, que mostren els "perquès" i els "coms" de cada personatge". I d'altra, tenint en compte que el Quim Masó és un premi a projectes de producció teatral, perquè Victoria Falls té "un plantejament raonat, molt coherent en el terreny de la producció, i on es nota que la gent que s'està incorporant a la professió cada cop té més coneixements en aquest àmbit".
La proposta de Sandra Simó, amb un repartiment amb Xavi Ripoll, Àurea Márquez, Jordi Cortés i Alícia Rodríguez, va sorgir d'un seminari de la Sala Beckett impartit per Xavier Albertí, que girava al voltant de la figura del dramaturg Martin Crimp. Tenint en compte aquesta premissa, no és estrany doncs que l'obra guanyadora del Masó "desestructuri la trama", i posi "una atenció delicada i observadora a la realitat" per llegir entre línies, segons que va explicar Ramon Simó.
L'actriu Alícia Rodríguez va mostrar la seva alegria pel fet que el premi hagi recaigut "en una proposta novella i petita", que es podrà veure a Temporada Alta a més del Grec: "un text breu i lleuger que parla de l'èxit i del fracàs, de la perversitat quotidiana i de la necessitat de ser estimat i reconegut".
Marta Pallarés, Diari de Girona 08.05.12

Guanya ‘Victoria Falls'
El sisè premi Quim Masó se l'endú una producció d'Eteri dirigida per Sandra Simó, autora del text, que parla sobre la necessitat de ser estimats i reconeguts.

El projecte d'espectacle de petit format Victoria Falls és el guanyador de la sisena edició del premi Quim Masó, dotat amb 30.000 euros, que s'atorga a projectes de producció teatral i que es va entregar ahir a la sala La Planeta de Girona, agomboiat pels versos de Joan Vinyoli, dits de manera esplèndida per l'actor Lluís Soler.
Victoria Falls, que s'estrenarà en la pròxima edició del Festival Temporada Alta i que és molt possible que es pugui veure també en l'edició de l'any que ve del Festival Grec de Barcelona, es basa en un text sorgit arran d'un taller de dramatúrgia de l'Obrador de la Sala Beckett impartit per Xavier Albertí, del qual Sandra Simó, que qualifica el taller d'excel·lent, era alumna: “Tractava sobre les constants del teatre contemporani, del més rabiosament actual –explica l'autora–, i va resultar molt interessant. A partir d'això, després de fer moltes provatures, de converses, reflexions i anàlisis, de treballar sobre constants com la dissolució del jo, el no-espai o el no-temps, va sortir Victoria Falls com un exercici de gimnàstica textual.” De fet, Simó manté que Victoria Falls va “en sentit contrari” al text La ciutat, de Martin Crimp –la versió catalana es va estrenar en la darrera edició de Temporada Alta–, que li serveix com a font d'inspiració. “Funciona com a contrarèplica gairebé de La ciutat –diu Simó, que ahir estava exultant–, perquè el seu text em va semblar molt derrotista, parlant d'una cuitat morta, mentre que Victoria Falls és un cant a la vida, al risc de viure, amb personatges que estan contra les cordes, però acaben dient prou i afronten la vida amb una altra actitud.” D'aquí el simbolisme del títol, ja que les cascades Victòria (Victoria falls) són uns immensos salts d'aigua del riu Zambezi, a la frontera entre Zàmbia i Zimbabwe, que per a Simó representen “el recorregut constant de l'aigua com a generador de vida”.
La història de Victoria Falls, breu, parla d'un fet misteriós que succeeix al costat d'un riu i d'un escriptor en crisi que torna amb la seva família per acabar un text i redescobrir la seva identitat. El retorn permet l'emergència del viatge d'uns personatges que es debatran entre l'èxit i el fracàs, el desig i la realitat, la vida i la mort. “Quatre personatges lluitant per estendre la mirada més enllà de les pròpies pors, desenganys i frustracions.” D'aquesta manera s'explica en les notes de direcció l'autora.
Ahir al matí, en la presentació als mitjans del projecte guanyador, Alícia Rodríguez, actriu que forma part del repartiment amb Xavi Ripoll, Àurea Márquez i Jordi Cortés, en representació de Sandra Simó, va acotar que aquesta volia remarcar que es tractava d'una peça que parla, sobretot, de “la necessitat de ser estimats i reconeguts.” L'autora explica que “és inqüestionable que es tracta d'un text complex, que és molt reflexiu, amb un teixit molt tramat, i demana un espectador atent”.
Dani Chicano, El Punt-Avui 08.05.12 Foto: Joan Sabater.

La Sopa per dins

Josep Thió i Xarin Aresté, en els camerinos.
Foto: David Julià.

Gerard Quintana i David Julià presenten avui a la Llibreria 22 el llibre sobre la gira de Sopa de Cabra.

“Els membres de Sopa de Cabra tenen a l'escenari una actitud de rock'n'roll i per això són fàcils de fotografiar”, diu David Julià, el fotògraf gironí que va seguir Sopa de Cabra durant els set concerts de la seva última gira, des del Palau Sant Jordi fins al pavelló de Fontajau de Girona. A més de fotografiar el grup en acció, Julià també va tenir lliure accés “a totes les àrees” dels recintes on va actuar el grup, incloent-hi els camerinos, i va fer unes 6.000 fotografies dels músics a sobre i al darrera de l'escenari, entre les quals va seleccionar el centenar d'imatges que s'inclouen en el llibre Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents / Random House Mondadori), amb text de Gerard Quintana. Avui, Julià i Quintana presentaran el llibre a la Llibreria 22 de Girona (20.00 h), acompanyats de Jaume Rufí –l'autor de la lletra de L'Empordà i d'altres cançons dels primers Sopa de Cabra– i el periodista Xavier Castillón, d'El Punt Avui.
“Jo estava acreditat per a tots els concerts de la gira i volia donar una sortida digna a aquestes fotografies, i així que vaig parlar amb en Gerard i em va comentar que ell volia fer una espècie de dietari de la gira. Per tant, vam decidir sumar els nostres projectes en un sol llibre”, afirma David Julià (Girona, 1967), que coneix bé els membres de Sopa de Cabra “des d'abans que muntessin el grup”, i que, a més d'haver publicat les seves fotos sobre temes diversos en diferents diaris i revistes, ha treballat també en campanyes publicitàries internacionals protagonitzades per jugadors del Barça.
David Julià recorda que, quan estava fent fotos del grup en concerts tan multitudinaris i intensos com els tres del Palau Sant Jordi, va sentir un autèntic i genuí “orgull d'amic” per tot allò que estaven vivint els músics i que ell va poder compartir des d'un lloc privilegiat.
Redacció El Punt-Avui Girona  14.04.12.

Escalfant motors

El sondeig d'Òmnium situa Alzamora, Villanueva, Llach i Nadal entre els més venuts per Sant Jordi.

Òmnium Cultural va celebrar ahir la tercera edició de la Festa de la Llança de Sant Jordi, que serveix per anar escalfant motors abans de la diada, dilluns, i posar sobre la taula alguns dels millors llibres publicats en català durant l'any.

Durant la vetllada, conduïda per l'actriu i poeta Estel Solé, es va donar a conèixer el resultat de la campanya per votar quin serà el llibre més venut per Sant Jordi, a la qual han participat 3.271 persones. En l'apartat de ficció, han sortit més votats Crim de sang (Proa), de Sebastià Alzamora, La gatera (Ara Llibres), de Muriel Villanueva, Memòria d'uns ulls pintats (Empúries), de Lluís Llach, Quan érem feliços (Destino), de Rafel Nadal, i Un tros de cel (Bromera), d'Isabel-Clara Simó. En no-ficció hi ha El meu amor sikh (Ara Llibres), d'Elisabet Pedrosa, Fukushima. Crònica d'un tsunami nuclear (Viena), de Lluís Caelles i Sergi Vicente, Les 1001 fantasies eròtiques de la història (Cossetània), de Roser Amills, Més enllà de les estrelles (Rosa dels Vents), de Gerard Quintana, i Tribut de sorra i fulles a Miquel Martí i Pol (Mediterrània), d'Àlex Carmona i M. Dolça Manubens.
Pel que fa a literatura infantil i juvenil, els més votats han estat: La Tina al Denali (Alpina), d'Araceli Segarra, Número 5. El submarí perdut (Barcanova), de l'escriptor i periodista d'El Punt Avui Lluís Llort i Oriol Malet, i Xamae (PAM), de Susanna Peix i Romina Martí. Per acabar, les cobertes més votades han estat les de Blancaneus (Baula), de Benjamin Lacombe, Entre la mentida i l'oblit (La Magrana), de Francesc Marc Álvaro i disseny d'Opalworks, Jo confesso, de Jaume Cabré, disseny de Carlos Cubeiro i fotografia de Xabier Mendiola, Nou viatge al Pirineu (La Mosca), de Núria Garcia Quera. Sensus Disseny, i Un altre got d'absenta (LaBreu) de Tina Vallès, disseny i il·lustració d'Oriol Malet, que ha estat doblement votat.
En el seu discurs, la presidenta de l'entitat, Muriel Casals, va advertir que en el món del llibre “encara hi ha molta feina a fer per normalitzar el català”.
Redacció BCN El Punt-Avui 19.04.12. Foto: Bernat Casero.

Soldevila, a Liverpool

Enric Pujol i Joaquim Nadal presenten les ‘Hores angleses' més completes a la 22.

Nadal, Pujol, Terribas, ahir a la 22. Foto: Lluís Serrat.

"Ferran Soldevila és autor d'una de les obres dietarístiques més importants del segle XX a Catalunya i Europa”, va dir ahir a la Llibreria 22 Enric Pujol com a responsable de la nova edició d'Hores angleses (Adesiara), la més completa fins ara –suma tots els canvis de les anteriors– del dietari que Soldevila va escriure durant el seu pas com a lector de literatures hispàniques per la Universitat de Liverpool (1926-28). Pujol va destacar que el dietari es va convertir en “una espècie de llibre de culte de la resistència cultural catalana durant el franquisme”.
Joaquim Nadal, que va seguir els passos de Soldevila a Liverpool (1970-72), ha escrit un dels dos textos introductoris d'aquesta edició –l'altre el signa el catalanòfil anglès Alan Yates–, en què subratlla aquest paral·lelisme. “En funció de les Hores angleses de Soldevila, jo vaig començar a escriure l'any 1970 el dietari que encara faig. He fet aquesta petita contribució de caràcter testimonial a la nova edició d'Hores angleses perquè quedi clar d'on ve la meva manera d'escriure dietaris”, va dir ahir Nadal.
Xavier Castillon publicat en El Punt-Avui 17.04.12

Joaquim Nadal i Enric Pujol presenten ´Hores angleses´, el dietari de Ferran Soldevila .
L'exalcalde de Girona explica que quan era a Anglaterra, amb la lectura d'aquell llibre, va iniciar la redacció d'uns diaris que manté avui.
Joaquim Nadal i Enric Pujol es van desfer ahir en elogis per la ploma de l'historiador i escriptor Ferran Soldevila (1894-1971), durant l'acte de presentació del llibre Hores angleses, a la Llibreria 22 de Girona. Hores angleses és un "dietari amable" sobre una societat, la de l'Anglaterra de la dècada de 1920, que "respira tolerància, s'interessa per la cultura i respecta les minories", va dir Pujol. En aquest sentit, el llibre, editat a Catalunya el 1938, va ser celebrat perquè presentava un model social a imitar per la Catalunya del futur.
Hores angleses recull els dietaris de Soldevila durant la seva estada els anys 1926-1928 com a lector de català a la Universitat de Liverpool, plaça que un jove Joaquim Nadal, acabat de casar amb Calaya Sobrequès, ocuparia del 1970 a 1972.
Nadal va explicar ahir que, seguint les recomanacions de l'historiador Jordi Nadal, en acabar la carrera, i amb Hores angleses sota el braç, va emprendre el camí cap a Anglaterra. D'aquella experiència va néixer el dietari que l'exalcalde de Girona encara escriu disciplinadament fins avui.
Nadal va recuperar un fragment del dietari de Soldevila en el qual dos estudiants gal·lesos afirmen que la història d'Anglaterra els avorreix sobiranament, "episodi inimaginable en una universitat espanyola", va comentar, per fer notar l'aire tolerant que a la universitat britànica es respirava. També va recordar haver assistit a una classe clandestina el 1969 amb Soldevila.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona 17.04.12 Foto: Aniol Rasclosa

´Mai no m´han dit a la cara ´xarnego´, i com que no crec en aquesta paraula em seria igual´

Javier Pérez Andújar,escriptor.
No vull ser escriptor català ni escriptor espanyol, no crec en les literatures nacionals. Tant referent meu és Jack London com Josep Pla".
Per Pérez Andújar tanta importància té anar de convidat a la fira de Franckfurt com a la d'Abril: cap ni una. Prefereix que el convidin a un vermut els seus amics.

Pérez Andújar va presentar a la Libreria 22 de Girona "Paseos con mi madre", on retrata una joventut marcada pels blocs de pisos de Sant Adrià del Besós. Blocs que estan presents a totes les grans ciutats i serveixen Andújar per parlar d'una mena de "internacional dels blocs"

Qui li havia de dir que avui tenir bloc seria el summum de la modernitat.
Ha, ha. Crec que ja estan demodé tots dos tipus de blocs. I han sigut fidels a la paraula, perquè són igual de pesats.
Realment vostè va assaltar autobusos en la seva joventut?
Ep, però dins d'un context! Va ser una acció reivindicativa perquè ens van retirar una línia de bus, així que en vam assaltar uns quants i els vam reconduir al seu lloc natural, que era el nostre barri.
Quants cops li van dir xarnego?
Poques. Al menys a la cara, em penso que mai. Com que no em crec aquesta paraula, em seria ben igual.
Què seria Catalunya sense xarnegos?
És que per mi arreu és el mateix lloc, o sigi que no distingeixo entre catalans i xarnegos. Si mai no hagués vingut ningú de fora no haurien vingut els romans, ni fenicis ni àrabs.
Quants amics de l'època es van quedar pel cami?
Amics, uns quants. I coneguts, un piló. Va ser una època molt bèstia, s'hi va quedar molta gent. Droga, delinqüència, etc.
I vostè s'ha fet un nom sense fer-se torero ni futbolista, que ja és mèrit.
Per ser futbolista sóc gandul. I el toro em fa pena, no podria putejar-lo. Millor fotre coces a la cama d'un altre.
"Paseos con mi madre" és una obra combativa?
Sí, i si no és combativa -per dir-ho en argot més modern- és canyera.
Per això diu que "de Barcelona sólose es por familia y por dinero"?
És una veritat tan clara com dir que les margarides són blanques i grogues. Són així totes les ciutats i totes les societats. A Catalunya no som ni millors ni pitjors, som com tothom.
Diu també que "vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos".
Així és Barcelona. O sigui, els seus dirigents. Utilitzo "Barcelona" en el mateix sentit que ells, que s'apropien el mot: Barcelona això, Barcelona allò, però estan parlant d'ells i prou.
Diu també que per ser multicultural n'hi ha prou amb ser pobre...
Ser pobre és una forma de ser multicultiural, miri els barris pobres i compari'ls amb els burgesos.
Per alguns tant lletja és la pobresa com la multiculturalitat.
Ser pobre és pitjor, al menys de multiculturalitat no et pots morir de gana.
Ja sap que tot i ser de Barcelona i parlar de Barcelona des de Barcelona alguns no el consideren escriptor català per fer-ho en castellà?
M'és igual, jo no vull ser ni escriptor català ni escriptor espanyol. Sóc escriptor i prou, no crec en les literatures nacionals. Tan referent meu és Jack London com Josep Pla.
Així no el convidarà la Generalitat a la fira del llibre de Frankfurt.
És que no vull anar-hi, a mi m'és igual la fira de Frankfurt que la fira d'Abril. En tinc prou amb que em convidin els meus amics al vermut.
Albert Soler, publict en el Diari de Girona 15.04.12. Foto: Aniol Resclosa

Salvador Sunyer canta la seva fidelitat a Salt al nou poemari ´Les deixes del Reremús´

L'exsenador i exalcalde clama a favor de la independència de Catalunya i confia en el bon veïnatge  poble saltenc.

Salvador Sunyer, a la porta de casa seva. Foto: Aniol Resclosa

Va néixer a Salt el 1924, però no va començar a escriure fins després del 1991, quan va deixar l'alcaldia i ja ratllava la setantena. Salvador Sunyer i Aymeric ha sabut reinventar-se i adaptar-se a les circumstàncies històriques i personals de cada època. Va començar a treballar als 14 anys d'edat com a auxiliar de farmàcia. Posteriorment va protagonitzar una llarga i intensa trajectòria en el món de l'ensenyament i de l'activisme cultural, i va treballar a la Cambra de Comerç i Indústria de Girona. En una altra faceta, va ser senador a les Corts espanyoles (1977-79), diputat del PSC-PSOE al Parlament català (eleccions de 1980) i alcalde de Salt (1983-1991). Ara, als seus 88 anys, el trobem capficat de ple en una nova epopeia, aquesta vegada de poeta, que li ha permès guanyar premis en 58 jocs florals i concursos, el darrer fa 15 dies a Calella del Maresme. I aquest vespre (20 h) presentarà a Les Bernardes de Salt el seu nou poemari, Les deixes del Reremús (CCG Edicions), en un acte amb l'alcalde, Jaume Torramadé, l'escriptor Miquel Berga i el llibreter Guillem Terribas. "En els poemes canto la meva fidelitat a Salt i dic que és així com m'agradaria que fos tothom", comenta amb contundència el poeta autodidacte. El llibre es divideix en cinc apartats. El primer està dedicat al Reremús, la riera que travessa el terme municipal i que figura en documents antiquíssims com a "Ridemus", topònim llatí associat a la presència de rates. "Aquí toco el tema de la permanència. Li dic a la gent de Salt que ha d'estimar Salt, arrelar a Salt i fer convivència a Salt. Aquest és el tema del llibre".
La segona i la tercera parts recullen poemes de diferents èpoques. El quart apartat, titulat Sonets de tardor, inclou només sonets, la forma mètrica preferida d'aquest autor.
La cinquena i última part és un contundent clam a favor de la independència de Catalunya. Sunyer assegura que mai ha tingut carnet de cap partit polític "ni mai en tindré", diu afegint una rialla sorneguera. I és que quan era senador i diputat ocupant una acta dels socialistes, Sunyer pensava que l'Estat que va sortir de l'aprovació de la Constitució espanyola "funcionaria", pero amb el temps ha anat descobrint que "no funciona, si més no per a nosaltres". "Però això ho he anat descobrint més tard, com tanta altra gent".
Preguntat per la proposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, de tancar l'Estat autonòmic, Sunyer opina: "Mentre nosaltres anem cap a la independència, ells que tanquin el que vulguin". Segons la seva veu experimentada, "vénen temps molt negres", perquè ara toca pagar tot el que s'ha gastat els darrers anys. "Els ajuntaments d'aquest país els darrers anys han fet moltes coses, i això està molt bé, si no fos que les han fet a base d'endeutament".
Sobre la convivència a la vila de Salt es mostra optimista i diu que quan hi ha un conflicte s'hi posa "més pa que formatge". "La gent de Salt s'han de sentir contents i tranquils, i treballar a Salt i estimar Salt", conclou qui té molts poemes inèdits i encara moltes ganes d'escriure. Sunyer té publicats quatre poemaris, les memòries i el text de la passió de Salt, que també és en vers.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona 14.04.12

´Si el robatori és una forma de recuperar la propietat, doncs jo robo l´estil burgès´

Andújar admira Mendoza. Foto:  aniol resclosa

L'escriptor Javier Pérez Andújar presenta "Paseos con mi madre",
el llibre preferit d'Eduardo Mendoza entre els publicats l'any 2011.

Javier Pérez Andújar és un escriptor de presència angelical que va entrar ahir a la Llibreria 22 de Girona repartint petons entre algunes seguidores, i que va rebre una llarga tirallonga d'elogis per les virtuts literàries del seu darrer llibre, Passeos con mi madre (Tusquets). Però també va saber manifestar amb contundència el seu compromís polític: "Si el robatori és una forma de recuperar la propietat, doncs jo robo l'estil burgès", va dir, i va explicar que en bona part la singularitat i atractiu de la seva prosa xocant prové del fet que parla de la gent humil de les barriades de la gran Barcelona, però ho fa des de l'estil d'autors refinats com Proust. "Lluita de classes amb frases burgeses", va dir, i va afegir que l'estil és molt important: "Lluito perquè cada mot tingui valor i cada frase tingui intenció. Un estil és una opinió".
Ni més ni menys que Eduardo Mendoza -imant mediàtic amb la recent publicació d'El enredo de la bolsa o la vida-, va apadrinar Andújar en aquesta presentació. Mendoza va situar Passeos con mi madre com la millor obra que ha llegit del 2011, un llibre "escrit amb afecte i emotivitat, però també molt dur per la visió que conté sobre el que significa viure en una ciutat sense privilegis". Per Mendoza, som davant una obra "combativa, però no amarga, on hi té cabuda l'alta cultura i també la cultura popular".
Andújar, que va explicar que el llibre és una revisió literària de les cròniques perifèriques que durant 8 anys va publicar a El País, va confessar que de jove, amb una colla del seu barri de Sant Adrià de Besós, va participar en assalts a autobusos. Era l'any 1983 o 1984. Anaven a fer per fi una boca de metro, però van treure els autobusos quan encara no estava feta i la gent es va quedar sense transport. Així és com van assaltar i "recuperar" fins a cinc cotxes de la línia 43, sense cap suport polític. Aquesta és una de les històries d'un llibre d'un escriptor que no s'identifica amb països, sinó amb la "internacional dels blocs".
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona, 12.04.12

Una mirada a la perifèria de Barcelona

 Javier Pérez Andújar i Eduardo Mendoza Foto: LLUÍS SERRAT.

“Qualsevol persona que l'interessi el que és una ciutat ha de llegir aquest llibre”, va dir Eduardo Mendoza per presentar la tercera novel·la de Javier Pérez Andújar, Paseos con mi madre, a la 22. Molt de públic i una llarga i divertida conversa, per lloar “un llibre combatiu, però no ressentit” que mira Barcelona des de la perifèria.
El Punt-Avui, 12.04.12

Adrià Pujol i "escafarlata d'Empordà".

Adrià Pujol ha utilitzat el català que parla a casa per escriure el llibre Escafarlata d'Empordà, paria d'un pària (Edicions Sidillà), on retrata una generació que ha nascut després de la Transició a la Democràcia. L'obra es va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona amb la participació del periodista Albert Soler, que veu el llibre "una mostra d'amor al català i a la literatura".
Diari de Girona 11.04.12 Foto: Marc Martí

Comença "Un temps de Paraules" que durà a Cercas i Jorge Edwards a Olot.

Toni Sala serà l'encarregat de donar el tret de sortida del cicle de literatura, que enguany se centrarà en el gènere de no-ficció.

El gènere literari de no-ficció està experimentant un gran auge, i s'ha convertit darrerament en un dels més demandats pels lectors. Com s'argumenta des del cicle Temps de paraules, que arrenca el proper divendres a Can Trincheria d'Olot, "cada dia i arreu es publiquen més llibres al marge de l'enganyosa fabulació i que fan una aposta clara per l'observació". D'entre aquests, hi destaquen "documentals, assajos, biografies, memòries i epistolaris".
És per aquest motiu que enguany el cicle s'ha volgut centrar en aquest gènere, a través de quatre conferències que cada divendres acostaran als lectors "els recursos tècnics de la literatura de ficció, al servei però del coneixement de fets reals i creïbles". En aquestes obres, segons s'apunta des de l'organització, l'estil és "clar i directe, i es despulla de retòrica pesada fent que la franquesa i la confiança del lector siguin essencials".
La primera de les xerrades es durà a terme aquest 13 d'abril, i anirà a càrrec de Toni Sala. L'escriptor ganxó és un dels més importants narradors de les lletres catalanes actuals, i ha estat guardonat, entre d'altres premis, amb el Nacional de Literatura l'any 2005.
Al següent divendres, gairebé a les portes de Sant Jordi, es passarà el testimoni a Jordi Soler, descendent d'exiliats catalans i considerat un dels millors escriptors mexicans avui dia.
El 27 d'abril serà el torn d'un dels autors més ben considerats de casa nostra, i que amb Anatomía de un instante va investigar totes les possibilitats del gènere: és, és clar, Javier Cercas. I l'encarregat de tancar aquest Temps de paraules serà el xilè Jorge Edwards, una de les plomes més prestigioses de la literatura hispànica i guardonat amb el Cervantes el 1999.
Diari de Girona 11.04.12. Foto: Marc Martí* El dia 27, Cercas compartirà la xerrada amb Guillem Terribas.

Pérez Andújar presenta a la 22 un llibre on descobreix ´La Internacional dels blocs´

"Paseos con mi madre", la tercera novel·la de l'escriptor, retrata els paisatges d'extrarradi i la incertesa sobre la seva pròpia pertanyença.
L'escriptor Javier Pérez Andújar recorre a la seva darrera novel·la Paseos con mi madre diversos barris de l'extraradi barceloní per descobrir que, més que d'una ciutat o d'un país concret, es pertany a un paisatge sentimental que, en el seu cas, identifica com la "Internacional dels blocs".
Pérez Andújar intenta resoldre en la seva tercera novel·la, que presentarà demà a la tarda a la Llibreria 22 de Girona amb la presència d'Eduardo Mendoza, la incertesa sobre la seva veritable pertanyença. Aquesta la situa en algun lloc difús entre les agulles de la Sagrada Família, que de petit albirava prop del balcó de casa seva, i les properes tres xemeneies de la central elèctrica del seu Sant Adrià de Besòs.
Malgrat viure des de fa anys a Barcelona, l'autor segueix sentint-se un estrany en una ciutat on considera que només se'n pot ser "per família o per diners", encara que també reconeix sentir aquest desarrelament quan retorna a Sant Adrià, on -assegura- "ja no hi ha res del que persegueixo. Són fantasmes els que surto a caçar".
A la recerca d'aquesta identitat, recorre amb la seva mare els paisatges de la seva infància, així com en solitari fa el mateix amb barris populars de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet, per concloure que no són gaire diferents del Carabanchel dels discos de Leño o dels blocs txecoslovacs que veia en una antiga sèrie de televisió.
De la mateixa manera, es reconeix més a gust recorrent els barris de l'extraradi de París o Berlín que visitant-ne les zones històriques, i conclou que cada centre històric d'una ciutat és diferent, mentre que les perifèries sempre s'assemblen molt entre si, com una "Internacional dels blocs" sentimental i política.

Deixar el barri per sobreviureHereva de la seva avantpenúltima novel·la, Los príncipes valientes, Pérez Andújar apunta a records del passat, com les lluites obreres del tardofranquisme, les mítiques bandes com Los Correas i impressions del present, com l'empremta de la nova immigració.
I encara que se sent una mica "traïdor" per haver creuat el Besòs i viure a Barcelona, creu que ho va fer "per supervivència", ja que -afirma -"no volia ser l'únic que podia oferir-me al meu barri".
"A canvi, he escrit aquest llibre per regalar el millor de mi mateix a tot allò que vaig deixar", assegura l'escriptor i col·laborador del programa de TV3 L'hora del lector, qui anteriorment va publicar Todo lo que se llevó el diablo, sobre les missions pedagògiques a l'Espanya dels anys 30.
Pérez Andújar destaca a Paseos con mi madre l'arribada a mitjans dels anys 80 de les grans superfícies, i de la globalització econòmica a l'extraradi de les ciutats, simbolitzada al Pryca de Sant Adrià, el primer gran hipermercat a la perifèria propera a Barcelona.
Per a l'autor, el Pryca (on va treballar i d'on va ser acomiadat per regalar un croissant a un company) va ser l'avantsala dels "temps salvatges" de l'actual realitat econòmica. A parer seu, aquestes grans superfícies van portar els primers contractes escombraria per als fills dels obrers industrials.
Agencia EFE/Diari de Girona 10.04.12

Més enllà de la glòria

El retorn dels Sopa de Cabra va tenir alguna cosa de nebulosa. Tant per les dimensions dels concerts i la convocatòria com pel poder de suggestionar diverses generacions –les joves només els coneixien per les gravacions–. El concerts van ser un aquelarre massiu, amb els xamans com a primers sorpresos. No només per la química que els va tornar a unir, sinó també per la cerimònia catàrtica amb un públic eufòric.

Josep Thió i Gerard Quintana al Concert del Palau del
11 de setembre 2011. Foto: David Julià

Moltes d'aquestes impressions les recull el cantant de la banda, Gerard Quintana, a Més enllà de les paraules, quadern de bitàcola, però també un àlbum de fotografies a l'estil dels que publicaven els Rolling Stones i gent així a la dècada dels setanta. Per traduir els concerts en imatges, Quintana s'ha fet acompanyar d'un vell conegut dels Sopa, el fotògraf David Julià i Marquet. El volum està prologat per Gay Mercader, guru i vell promotor dels concerts històrics que van dur al nostre país les gran figures del rock internacional i ens van fer entrar en el circuït més privilegiat.
Quintana ens explica que és un llibre amb uns continguts diferents: “Conec en David Julià quan encara no existia Sopa de Cabra, hem viscut un trajecte vital en paral·lel i el llibre transmet tota aquesta emotivitat tàcita, de poder mirar enrere quan érem una mica pòtols allà al Bronx gironí, com en dèiem aleshores dels carrerons per on ens trobàvem”. “Ara celebrem que encara som aquí, vius i plens de projectes i, en aquest sentit, el mateix títol indica el que volíem mostrar, el que la gent no veu fora de la postal, de l'escenari on tot està preparat”, conclou. Les reflexions i records del Gerard –recuperats del dietari que escrivia– i les imatges del David componen un volum essencial. El poden llegir tant els seguidors de la banda com els aficionats a la literatura de no ficció, tot i que molts elements no els deixaran de sorprendre: per la intensitat del que s'exposa i el to concís de la prosa de Quintana, nerviosa i sentimental.
“De seguida vaig sentir la necessitat de saltar enrere, d'anar fins a les primeres actuacions que vaig fer en una banda de soldats quan feia la mili a la Rioja”: efectivament, Quintana reuneix tot el karma que l'ha dut fins a l'extenuació física i anímica en uns concerts multitudinaris, que també van servir per reunir vells germans i, alhora, adonar-se del compromís amb un públic que els demanava la possibilitat d'una relectura dels temes que havien connectat amb una societat en moviment: “El llibre és un salt rere l'altre, sempre tenint com a eix la retrobada, el mes del 2011 en què vam viure coses que no hauríem imaginat mai, i en què era molt fàcil desenganxar-se del terra i surar com el fum; havia de referenciar tot aquest viatge i fer-lo tornar a terra.”
Tot i que confessa que mai ha visitat un psicòleg, Quintana sap que sovint et demanen que escriguis el que penses. Potser no ha estat la fórmula utilitzada, però Més enllà de les estrelles té un aspecte documental, però també íntim, fins i tot amb comentaris de text en primera persona sobre molts dels temes emblemàtics de la banda, trencant tòpics sobre la nimietat d'algunes lletres i obrint nafres sobre el dolor que les van inspirar, i l'alegria que va provocar que es ballessin als concerts de la primera època: “No volia perdre el sentit, l'origen ni la perspectiva; calia deixar un testimoni de la vivència del que va significar per nosaltres un moment no escrit en el guió.” “Sopa de Cabra s'havia acabat el 2001 i l'últim que ens imaginàvem és que deu anys després tornaríem amb set concerts que reunirien més de vuitanta mil persones”, afirma. La velocitat de tot el que va passar i la fita històrica que es recordarà tenen ara una crònica en rigorosa primera persona de com tocar el cel.
David Castillo publicat en El Punt-Avui 01.04.12
* El dijous dia 19 d'abril el llibreria és presentarà a la Llibreria 22, amb la participació de Xavier Castillón, Jaume Rufí, David Julià i Gerard Quintana.

El món literari celebra els 25 anys de La llibreria de Torroella de Montgrí

El Cucut, una llibreria que ens ajuda a entendre el món .
Q uants esglaons dius que puges per arribar a casa?", pregunta el propietari de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, a l'escriptor Josep Maria Espinàs. "Un total de 140, però només quan s'espatlla l'ascensor", li respon. A tres metres ben just, en unes carpes instal·lades a peu de carretera, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol està signant una dedicatòria a una noia d'uns 14 anys que l'observa amb ulls d'admiració més pel que ha sentit d'ell que no pas pel que ha viscut. Just a la taula del darrere, el Toni i el Ferran, carnissers de Torroella de Montgrí, alimenten els convidats amb els embotits fets a casa i la Glòria i el Xicu els donen begudes. També es poden tastar els pastissos de xocolata que ha fet Maria Teresa Calabús, la copropietària de la llibreria El Cucut, que ha deixat la recepta al costat de la safata.
L'ocasió s'ho mereix: El Cucut fa 25 anys i ha decidit celebrar-ho amb un berenar que tot i batejar-lo com a literari és, bàsicament, familiar. Hi són representats tots els esglaons del món de l'escriptura: des d'editors com Pilar Bertran, d'Edicions 62, fins a llibreters com el president del Gremi de Catalunya, Antoni Daura; escriptors com el mateix Espinàs i Pujol -que com a bon publicista porta a la mà el tercer volum de les seves memòries, que acaba de sortir a la venda-, i, evidentment, els lectors.
Els parlaments són curts, emotius i tenen com a protagonista la propietària d'El Cucut. "Proposo que algun llibreter de la ciutat vingui a fer pràctiques amb tu a l'Empordà", li diu la representant d'Edicions 62. "Gràcies, Maria Teresa, per ser un referent en el nostre món", afirma la presidenta del Gremi de Llibreters de Girona, Maria Carme Ferrer. "Heu fet molt bona feina", afegeix l'alcalde de Torroella, Jordi Cordón. Després de tants elogis, que resisteix sense que se li trenqui la veu, Calabús demana a l'expresident de la Generalitat que sigui l'encarregat de fer el primer brindis. Pujol demostra un cop més que és el de sempre i, tan bon punt comença, felicita la llibretera i li deixa clar que no farà cap brindis "però sí un discurs diferent". Amb la boca petita també es compromet a ser breu, tot i que sap perfectament que no ho aconseguirà. "Has muntat un espectacle a base de llibres, molts dels quals són escrits en llengua catalana, que tu m'assegures que vens", explica. "Això no és fàcil tenint en compte el moment complicat en què vivim", afegeix. Arribats a aquest punt, fa una pausa del seu fil argumental, mira Calabús i li reclama que no li ha portat una copa de cava, ella li ofereix la que té a les mans i amb tota naturalitat Pujol li respon: "Està buida i tan malament tampoc estem". Continuen els elogis i, acabat el primer brindis, es tornen a formar grupets en què es parla una mica de tot, des de les vacances fins a l'últim llibre que s'ha llegit. A l'interior de la llibreria, Espinàs atén una senyora de 72 anys que li demana que li dediqui el seu llibre El meu ofici . L'escriptor s'interessa per la seva lectora i al final li diu: "Només li demano una cosa: que per molts anys tingui aquesta bona cara".
Entre brindis i brindis la vetllada s'acaba, però els responsables d'El Cucut no volen oblidar-la. Han posat com a repte fer entre tots els assistents un llibre del qual només hi ha el títol, Brindis del berenar literari . El quadern comença: "Escrivim i llegim per entendre el món. Per tant, la llibreria és un lloc que ens ajuda a entendre el món, tota una responsabilitat i un privilegi. Gràcies per l'esforç i l'empenta i endavant". Quin serà el futur d'aquest nou llibre? La resposta és tota una incògnita, potser seran necessaris 25 anys més per esbrinar-ho.
Elisabet Escriche, publicat a l'Ara.cat 04.04.12 Foto: Cèlia Atset