Munten sopars inspirats per les ombres de Grey

Tenen lloc al restaurant 10B de Girona i estan oberts només a les dones.

El restaurant 10B, situat en aquest número del carrer Emili Grahit de Girona, ha organitzat aquesta nit el primer dels tres Sopars Fetish inspirats per la trilogia de novel·les eròtiques de gran èxit internacional iniciada amb Cinquanta ombres d'en Grey,d'E.L. James. Una bona mostra d'aquest fenomen és que els dos primers sopars, avui i divendres vinent, ja s'han omplert amb més de quaranta persones cada nit, i el tercer sopar, el del dia 7 de desembre, va pel mateix camí, tot i que encara queden algunes places lliures. Aquests sopars estan només oberts a dones, com a principals destinatàries i lectores de la trilogia d'en Grey, i per contra els cambrers són homes. L'èxit d'aquesta iniciativa sorprèn més pel fet que s'ha difós a través del boca-orella i de Facebook.

Els sopars han estat organitzats per 10B, la Llibreria 22, la botiga Blonda, La Botigueta de l'Amor i el saló Dermika. La iniciativa va sorgir d'Isabel Guilera, que treballa a la Llibreria 22 d'Emili Grahit, i de Susanna Domingo, de 10B, juntament amb Xita Bauxell, de Blonda, i Martí Planas, de La Botigueta de l'Amor. Els sopars tenen un preu molt mòdic, 20 euros, que demostra que no hi ha tant afany de lucre com ganes d'organitzar una proposta diferent.
Els organitzadors han preparat una ambientació especial i cada taula estarà batejada amb algun element destacat de la trilogia. Pel que fa al menú, s'hi reproduiran plats que també apareixen a les novel·les, amb algunes llicències culinàries, i sonarà la música que escolten els protagonistes. Més informació: 972 22 70 37.
Xavier Castilón, publicat en el Punt Avui 23.11.12

Narcís Darna busca l'origen natural de la moral humana

L'autor cassanenc publica ‘Las semillas de la bondad', a partir del seu treball de final de carrera d'humanitats.

Narcís Darna i Casadevall, amb el seu llibre
Foto: LLUÍS SERRAT.

És la moral humana un mitjà natural per afavorir l'estabilitat de l'espècie? Aquesta pregunta és la que intenta respondre el cassanenc Narcís Darna i Casadevall en el seu primer llibre, Las semillas de la bondad, publicat per Entrelíneas Editores, de Fuenlabrada (Madrid).
Las semillas de la bondad, subtitulat La constitución de la naturaleza moral del hombre, és un assaig “a cavall entre la filosofia i l'antropologia”, basat en el treball de final de carrera de Darna, que va estudiar humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. Narcís Darna (1961) sap bé el que representa estudiar a distància, ja que prèviament es va llicenciar en dret per la UNED. De fet, va exercir d'advocat, abans de començar a treballar a l'Ajuntament de Cassà.
Quan estudiava humanitats, el relativisme cultural i les diferències morals entre societats li van interessar especialment, al mateix temps que li trencaven alguns esquemes previs. Darna planteja aquestes variables morals a partir de dos temes tan discutits a la nostra societat com són les curses de braus i l'ablació genital que es practica a les nenes en algunes societats africanes. Darna planteja un relativisme “políticament incorrecte i no gaire ben vist”, segons el qual “matar o mutilar no és ni bo ni dolent des del punt de vista natural”. Això no vol dir, ni de bon tros, que l'autor accepti aquests comportaments basats en la tradició i que “no poden guanyar terreny, però no els podem jutjar”, afirma. “Els drets humans no tenen un origen natural, sinó cultural, però tenen mil arguments molt més sòlids que la resta de morals que justifiquen la mutilació femenina o els braus. A més, si som racionals i lliures, com ens ha creat la naturalesa, potenciem-ho. I si la naturalesa ha creat les dones amb clítoris, per què mutilar-lo?”, explica.
Darna sap que el seu llibre pot ser controvertit, com es va demostrar en el debat que es va generar en la presentació que va fer a Cassà. Ara en prepara una altra a la Llibreria 22 de Girona, el 28 de novembre. “M'agradaria escriure més llibres políticament incorrectes que facin pensar els lectors”, afirma.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 19.11.12

Gironell: “Intento millorar l'ofici com ho feia el pare”

 La Llibreria 22 de Girona es va omplir ahir amb motiu de la presentació del cinquè llibre de l'escriptor besaluenc, ‘L'últim abat', que segons Terribas el confirma ja com un bon escriptor

Martí Gironell, ahir, entre Iolanda Bustos i Guillem Terribas
Foto: JOAN CASTRO / ICONNA.

 Va ser una presentació atípica, amb el xampany servit al principi i no al final. I, a més, un deliciós xampany de saüc, per cortesia de la xef i escriptora Iolanda Bustos i el seu restaurant La Calèndula, a l'Eixample de Girona, on fa cuina botànica, amb herbes i flors. No és una tria casual: Gironell es va inspirar en un dels menús de La Calèndula per descriure l'àpat que reuneix a la novel·la presentada ahir l'últim abat del monestir de Sant Benet de Bages, Pere Frigola, i Luis Cebollos, abat general de la Congregación de la Observancia de Valladolid, aliada amb Felip II per intentar castellanitzar els monestirs catalans en la segona meitat del segle XVI. Per al febrer vinent, La Calèndula preparara un sopar inspirat en L'últim abat, la quarta novel·la històrica de Gironell i el seu cinquè llibre, preferiblement en maridatge amb vins del Bages, una comarca on, tal com va apuntar Bustos, hi ha moltes saüqueres que s'utilitzaven per elaborar aquest tipus de beuratges des de l'antiguitat.
La novel·la que Gironell va escriure en part durant un enclaustrament parcial –i, segons el llibreter Guillem Terribas, amb unes comoditats impròpies d'un monjo, aspecte sobre el qual no es van posar gens d'acord amb Gironell– a l'antic monestir i ara complex turístic de Sant Benet de Bages, té aquest tipus de detalls que serviran no només per convertir el llibre en un best-seller sinó també per promocionar la cuina botànica o el vi i les belleses naturals del Bages: l'editorial Columna ha posat a la venda a l'Fnac una edició especial del llibre acompanyada d'una ampolla de vi d'aquesta denominació d'origen, i la faixa vermella que envolta el llibre amaga la participació en el sorteig de vint rutes literàries, guiades per Gironell, pels escenaris de L'últim abat.
Tornant a la presentació d'ahir a la 22, plena de lectors fidels, familiars i amics de Gironell, uns quants arribats de Besalú, Terribas va recordar que, dels últims cinc guardonats amb el premi Néstor Luján de novel·la històrica, tres han estat gironins: Gironell, per La venjança del bandoler (2008); Núria Esponellà, per Rere els murs (2009), i, recentment, Miquel Fañanàs –ahir entre el públic– per La bruixa de pedra, que es presenta avui a Girona. Tot plegat per reivindicar que ells també són autors “nacionals” –tant com els barcelonins–, no “locals”.
Terribas, que sempre és un dels primers lectors de les novel·les de Gironell, quan encara les està elaborant, coneix prou bé l'autor per dir-li amb tota la confiança que L'últim abat és, amb diferència, el millor dels seus llibres. “Ara ja comences a escriure molt bé i fas unes reflexions polítiques i socials que no hi eren als llibres anteriors”, li va dir. “Intento millorar l'ofici com ho feia el meu pare quan treballava de fuster”, va respondre l'escriptor.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 17.11.12

 L´últim abat´de Martí Gironell surt del monestir per presentar-se a Girona.
L'escriptor de Besalú va dur a la 22 el seu nou llibre, escrit durant llargues estades a Sant Benet

Martí Gironell i Guillem Terribas, dos vells
coneguts retrobats ahir.
Foto: Marc Martí

Va ser el passat mes de juliol quan Martí Gironell va deixar el monestir de Sant Benet, al Bages, on va passar llargues estades durant el procés d'escriptura del seu nou llibre; i ahir, va arribar el torn que fos el seu protagonista, L'últim abat, qui en sortís per presentar-se en societat a Girona només un dia després d'arribar a les llibreries.
La 22 va omplir-se per conèixer de primera mà les experiències de l'escriptor de Besalú, un supervendes gràcies a El pont dels jueus i La venjança del bandoler, i que amb títols com els esmentats s'ha consolidat com un autor de referència del gènere històric. Fent broma, però, va augurar que vendria ben pocs exemplars del seu nou llibre: i és que va apuntar que al llibreter Guillem Terribas L'últim abat li havia agradat molt, "i sempre diu que quan a ell li agrada un llibre no es ven gens".
Gironell va explicar que va ser en el procés de documentació de la que era fins ara la seva última novel·la, L'arqueòleg, quan va topar gairebé per casualitat amb el protagonista del llibre presentat ahir a Girona: l'abat benedictí Pere Frigola, que va ser el darrer en regir el monestir on Gironell va allotjar-se, fins que el recinte va clausurar-se el 1776.
Una feliç coincidència va permetre posteriorment aquest peculiar mètode d'escriptura, i convidat per Sant Benet de Bages a allotjar-s'hi, l'escriptor va aprofitar la possibilitat d'endinsar-se en la història des del lloc dels fets.
La novel·la, "que parla de la corrupció, de la relació entre religió i política i de l'empenta de la Inquisició", presenta tres abats units contra l'ànim espanyolitzador de Felip II i la congregació de Valladolid, que escanyaven els monestirs catalans per obligar-los a tancar les portes i ubicar-hi posteriorment religiosos castellans.
És en aquest marc on Frigola, "un monjo que ha d'actuar com a senyor feudal", es veu immers en una fosca conxorxa; i alhora, sotmet amb mà de ferro els convilatans apujant-los els impostos per poder aixecar, pedra a pedra, el derrocat monestir.
Marta Pallarés, publicat en el Dari de Girona, 17.11.12

El CDE vol més compromís a favor d´extirpar el sexisme

Imatge d´arxiu de la presentació a Girona del llibre
dels 25 anys del CDE.
Foto: ANIOL RESCLOSA

Dones en l'Església constata certs avenços, però encara insuficients.
 

 El manifest del Col·lectiu de Dones en l'Església (CDE), a propòsit de la pròxima commemoració del Dia Internacional contra la violència de gènere, que se celebra cada 25 de novembre, continua insistint que són necessaris més avenços, malgrat la legislació aprovada. En l'àmbit eclesial, el text difós, amb suport del grup que treballa a Girona, inclou, com a exemple, unes declaracions realitzades pel cardenal italià Carlo Maria Martini, traspassat el passat 31 d'agost, en què, essencialment, creu convenient que l'Església catòlica ha de veure les dones com a "companyes". Una de les conclusions del manifest és, precisament, lamentar "la immobilitat de la jerarquia catòlica, que continua amb la marginació femenina".
La tesi del manifest és, en poques paraules, que la lluita contra la violència de gènere (com a forma de marginació de la dona) avança, però encara ho ha de fer molt més. Segurament, una de les diferències del manifest d'enguany és que focalitza l'atenció en l'àmbit civil, i no només en l'eclesial. El Col·lectiu, tal com és conegut popularment, subratlla que no hi ha dubte que continua viu un tracte pejoratiu contra les dones, materialitzat, fins i tot, en "el tràfic d'éssers humans", com ara "portar persones d'un país a l'altre amb finalitats d'explotació laboral i sexual, exercint violència, coacció, amenaces, i també amb matrimonis forçats, ablacions...". I que, alhora, per fi, la llei legisla contra aquesta xacra. "Fa menys de 50 anys aquesta violència era considerada un fet totalment privat i, fora de casos d'assassinat o homicidi, no hi havia cap regulació legal", raona aquesta entitat.

Legislació
Tanmateix, el CDE matisa raonant que s'hi pot fer encara molt més. En posa dos exemples. El primer és la Directiva 2011/36/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 5 d'abril de 2011, relativa a la prevenció i lluita contra el tràfic d'éssers humans i a la protecció de les víctimes, que obliga tots els estats de la Unió Europea (UE) a adequar els seus ordenaments a les directrius d'aquesta norma. El Col·lectiu defensa que "el Govern de l'Estat espanyol sempre ha estat molt poc diligent a l'hora d'aplicar la normativa europea sobre el tràfic de persones". El segon és la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció integral contra la Violència de Gènere. El CDE ressalta el fet que ha estat una "llei pionera en tot el món", tot i que "han mancat pressupost i voluntat per part dels agents jurídics per portar-la totalment a terme". En aquest context, i ja en terreny eclesial, el text diu que "l'Església catòlica continua en ple segle XXI exercint aquesta violència, en no permetre que les dones siguin tractades igual que els homes, i més, quan s'atreveix a fer-ho en nom de Déu".
Conclusions
Per tal de relligar les raons anteriors, el Col·lectiu presenta dues idees sobre què passa actualment amb el sexisme: "la manca d'atenció per part dels governs per eliminar aquesta xacra" i "la immobilitat de la jerarquia catòlica, que continua amb la marginació femenina".
Joaquim Buhigas, publicat en el Diari de Girona 17.11.12

Sebastià Roig presenta el seu nou llibre

Lluis Muntada, director de la col·lecció / Sebastià
Roig, autor / Salvador Macip, autor del pròleg.
Foto: Aniol Resclosa.

El periodista, escriptor i col.laborador de Diari de Girona Sebastià Roig va presentar a la llibreria 22 el seu nou llibre El futur dels nostres avis, que edita la Diputació. L'obra treu a la llum la interessant tradició de ciència-ficció en la literatura catalana, un gènere que es va conrear almenys fins a l'any 1939.
Diari de Girona, 15.11.12

C. T. o la cultura de la transició / Dedicat als acabats de desaparèixer: A. García Calvo i P. Fernández Buey

El periodista Guillem Martínez inspira el terme de cultura de la Transició per nomenar la cultura en un terme fort (maneres de veure, de fer, de pensar) que ha estat hegemònica a Espanya durant els darrers 30 anys, la que neix amb la derrota dels moviments radicals dels 70 (moviment obrer autònom, contracultura, etc). I podríem continuar amb Amador, F. Savater, el de cultura consensual, cultura desproblematitzada, cultura despolititzadora.
El valedor principal d'aquesta cultura -tova, postmoderna, despolititzada- ha estat el diari El País i els seus suplements culturals. Ens deien quins llibres havíem de llegir, pel·lícules a veure, exposicions, modes, viatges, etc. Els mandataris principals eren Fernando Savater, pare Vargas Llosa, i tants altres liberals que després del liberalisme cultural ha vingut el neoliberalisme econòmic de l'Escola de "Chicago Boys" del Milton Freedman, assessor de Thatcher,Pinochet, destructors de l'estat del benestar, dels sindicats i dels moviments socialistes, etc.
Un dels millors assajos crítics escrits per intel·lecturals hispànics, acabat de publicar, ha estat C. T. o la Cultura de la Transición: crítica a 35 años de cultura española. Són una vintena d'articles escrits per autors de diferents llocs de l'Estat espanyol, que majoritàriament viuen i treballen a Madrid i Barcelona. El treball ha estat coordinat per Guillem Martínez, resident a Cerdanyola, popular crític musical, de tendències llibertàries. La majoria són nascuts entre els anys 70 i 80, són gent que no va viure la dictadura franquista i per tant, fills de la transició democràtica, gairebé tots tenen entre 30 i 40 anys. El més gran és Ignacio Echevarría, polèmic crític literari, nat el 1960, té 52 anys, obligat a marxar d'El País per una crítica negativa d'un escriptor d'una de les editorials literàries d'un dels accionistes principals del diari.
Dins els pocs estudis crítics fets sobre la transició, en general gairebé tots són sobre la política, partits, els seus líders, etc. El més recomanable és El precio de la Transición (1992), del corrosiu Gregorio Morán-el de les Sabatinas intempestivas setmanals de La Vanguardia-, M. V. Montalbán, a El escriba sentado (1996), els escrits de Sánchez Ferlosio, el citat Echevarría, a la revista Lateral.
Són els pocs autors que denuncien les mentides, trampes, traïcions d'una transició pactada per l'Estat i els capitals beneficiaris del franquisme. Amb els Pactes de la Moncloa queda desactivada la política i la cultura crítiques. Martínez, en la crítica del concepte de cultura de la Transició, com ja hem comentat, és una cultura que no critica res, i amb els anys, aquesta no cultura ha evolucionat com a tot arreu en la suplantació cultural pel mercat, o sigui, el comercial, espectacular, massificador postmodern, Made in USA, Hollywood americà. Echevarria, citant M. V. Montalbán que el mite del consens democràtic consistia simplement en l'adequació d'unes superestructures de poder en les que la base material ja s'havia fet en la fase desarrollista econòmica modernitzadora dels tecnòcrates franquistes de l'Opus Dei. Els fills de la burgesia, on la seva avantguarda militava en la socialdemocràcia, recordem a Madrid, els germans Solana, a Barcelona els Maragall i Serra, i a Girona els Nadal, que escriuen llibres que eren i avui encara són més feliços i rics. Tots aquests i l'onada d'escaladors de la política i cultura seran els quadres polítics de tots els centres de poder, administratius, etc. Els que es beneficiaran de la nova democràcia en la qual pares, parents i amics continuaran fent negocis, en especial en la construcció i especulació immobiliària, etc. On són els grans novel·listes crítics que denuncien les ?traïcions dels ideals i la corrupció econòmica, amoralitat, arribisme, aburgesament de quasi tots, tothom vol ser ric, especulador, propietari, etc.?
Evidentment no és Javier Cercas, de Soldados de Salamina, ni Anatomía de un instante i els seus amics Javier Marías, Vila-Matas, Ah! a Catalunya, els Monzó, Pàmies, Fonalleras, autors que són ironitzats com a exemple dels nous escriptors quasi tots premis Nacionals de la no cultura de la transició. Recomanem altres autors -amb Echevarría-, llegits i seguits per servidor com Rafael Chirbes, M. Sánchez Ostiz, Mercedes Soriano i el valencià Ferran Torrent.
Dels catalans, la crítica és més difícil, perquè si a Madrid subvencionaven la moguda, des del musical al cinema dels Garci, Almodóvar, a grans expos, centenaris, etc. a la Catalunya -autonòmica, pujolista, maragallana o d'en Mas- la cultureta catalana encara ha estat supersubvencionada i promocionada, amb premis, exposicions itinerants locals i internacionals. És més, els creadors que no són promocionats per les televisions -estatals o autonòmiques- o les suplantades cultures dels grans diaris, supercontrolades pels partits de torn, no existeixen i més els creadors massa independents, crítics i alternatius a la cultura del consens. I després les camarilles, crítics, grupets locals.
A Girona ha estat la Llibreria 22, que en el camp literari, dels dels Premis Casero, presentacions, aparadors, ha promocionat d'una forma bastant lliure -a través del seu gerent GuillemTerribas-, els productes culturals, tant catalans com castellans, dins el que hi ha al mercat literari. En Guillem, malgrat que com a tot arreu ha format part de diverses camarilles de gent de Salt, del Nadalisme, i del grup de crítics de cinema del Truffaut, ha impulsat la 22, que ha donat joc a totes les tendències culturals gironines
Lluís Bosch Marti, publicat en el Diari de Girona 13.11.12

Biografia mirall

Joan Margarit indaga en l'essència del passat i els records per fer-ne poesia en el seu darrer recull ‘Es perd el senyal', una “eina de gestió del dolor i la felicitat”

“Les biografies haurien d'estar escrites en vers, perquè si, a aquest tema, no s'hi aplica aquesta manera d'escriure, ¿a què es podrà projectar que valgui més la pena?”. Aquesta cita de Josep Pla (Notes disperses) obre el nou poemari de Joan Margarit, un recull en què el poeta assoleix noves cotes de bellesa i saviesa, portant a la llum noves relacions que es poden establir entre les coses aparentment dispars de la nostra la vida quotidiana: “La poesia està a tot arreu –assegura– fins i tot en un parterre de gespa en un parc.”
En aquest poemari, Es perd el senyal (Proa), Margarit ha volgut fer una mena de biografia mirall en què tothom s'hi pugui sentir identificat: “Les biografies en prosa tenen un punt de curiositat i voyeurisme per part del lector, mentre que en poesia escrius sobre la teva vida de manera que el lector s'hi pugui sentir identificat”. D'aquí la cita de Pla.
Llegir més a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/591317-biografia-mirall.html

EL LLIBRE ES PRESENTARÀ A LA 22 EL DIA 22 DE NOVEMBRE 2012 .

Quan la paraula troba la seva justa mesura

Al voltant de les Fires de Girona hi ha una sèrie d'actes culturals que m'agrada seguir, tot i que sempre quedo curt. Enguany, en voldria destacar tres. En primer lloc, La Planeta va ser el marc de La paraula de viure, una lectura de textos de Miquel Pairolí, seleccionats per Lluís Muntada, que van recitar Gemma Gómez i Roger Costa-Pau, en una escenografia, amb alzina inclosa, de Roser Bover. Va ser una sessió sòbria i emotiva, dins els actes de la XX Proposta de Poesia que organitza la Llibreria 22. En Guillem Terribas va assegurar que cada any es farà memòria de Miquel Pairolí. Era un vespre plujós i ventós, però vaig trobar que érem pocs escoltant la prodigiosa prosa d'en Miquel, que millora dia a dia com el bon vi.
Dos dies abans, en la inauguració a la Casa de Cultura de la mostra Torres Monsó. Una illa habitada, d'en Josep Maria Oliveras, va sobtar molt que després de parlar en Paco només ho fessin els polítics Jaume Torramadé i Carles Puigdemont. I que el creador de l'exposició no tingués opció de dir res. Va ser un error de protocol? I la directora de la Casa de Cultura tampoc no havia de parlar? Em consta que l'Oliveras portava escrites quatre paraules perquè, persona discreta com és, no es volia trobar amb la por escènica del micròfon, i vet aquí que ningú no li va donar opció ni de donar les gràcies al seu amic (“l'artista de 90 anys més jove del país”, com escrivia oportunament Eva Vàzquez) ni a la institució que exposa una obra única que és fruit de 25 anys de relació entre els dos artistes i que és d'obligada visita.
Una altra història particular que procuro no perdre'm és la vetllada de lliurament del premi Casero. La sala La Planeta és el marc de la festa de proclamació, conduïda per l'omnipresent Guillem Terribas, un gran activista i animador de la cultura gironina. En Guillem domina l'escena i fins i tot s'autoparodia. Després de 32 anys pot equivocar-se en citar Just Manuel Casero, o trobar-se que la guanyadora, la Mar Bosch Oliveras, entoni un mea culpa en públic perquè sent una nena va tombar accidentalment una Coca-cola a la llibreria. En Guillem té solucions per a tot, i va aprofitar la presència de la cúpula directiva d'Edicions 62 per reclamar que també publiquin l'obra finalista. Geni i figura.
Joan Ventura, en el Punt-Avui 07.11.12 Foto: Carles Pineda (Llibreria 22)

Damià Bardera presenta el seu llibre ´Els homes del sac´

El jove escriptor Damià Bardera (Girona, 1982) va presentar a la Llibreria 22 el seu nou llibre, Els altres homes del sac, un aplec de 33 contes que volen ser una sàtira corrosiva de les emocions humanes. La presentació va anar a càrrec del professor de filosofia de la UdG Josep Maria Terricabras. Bardera és llicenciat en Filosofia. girona | Ddg
Publicat en el Diari de Girona 05.11.12 Foto: Aniol Resclosa

Mar Bosch rep el Casero per una faula freda i màgica

Anna Altisén i Mar Bosch Oliveras,
aquesta última amb l'obra de Fita que va rebre
com a guanyadora, ahir, al final de l'acte
Foto: JOAN SABATER.

‘Bedlam. Darrere les hores càlides' està ambientada en un món insòlit on un 22 de juliol arriba un hivern perpetu.

La barcelonina Anna Altisén va quedar finalista de la 32a edició del premi.

La gironina Mar Bosch Oliveras, de 31 anys i resident a Vilablareix, va guanyar ahir la 32 edició del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22 de Girona i es lliura a La Planeta des de fa 20 anys. En aquesta edició s'hi han presentat 54 originals.
Mar Bosch, professora de La Salle de Girona, va rebre de l'alcalde Carles Puigdemont aquest guardó, dotat amb 2.200 euros i una escultura de Domènec Fita, per la novel·la Bedlam. Darrere les hores càlides. Com a portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras la va definir com “una faula moral sobre la possibilitat de recuperar la felicitat”, ambientada en un món insòlit i desconegut anomenat Bedlam, on un 22 de juliol arriba de sobte un hivern sense fi que condicionarà la vida, les peripècies, les llegendes i les històries dels seus habitants. L'editorial Empúries publicarà Bedlam i recupera així la seva vinculació amb el Casero.
La finalista va ser la barcelonina Anna Altisén, amb la novel·la Quan vaig deixar de ser natura lleugera, presentada com “l'exploració íntima d'una dona que pateix una malaltia mental que ella anomena melancolia”. Aquest segon premi està dotat amb 600 euros, i ahir Guillem Terribas ja va aprofitar l'assistència a l'acte del director general del Grup 62, Xavier Mallafré, i de l'editora d'Empúries, Eugènia Broggi, per recomanar efusivament la seva publicació.

La nena de la Coca-cola

Mar Bosch Oliveras va dedicar el premi, entre altres persones, a “les nenes de casa”, la seva germana Geraldine i la seva filla Jana, que són molt presents en la seva primera novel·la, escrita en bona part davant del mar, a Sant Antoni de Calonge, durant el seu embaràs. Bosch, que ha tingut la novel·la “tres anys en un calaix”, va recordar a Terribas que ella havia estat la nena a qui, mentre feia temps a la Llibreria 22 per veure Batman (1989) als cinemes veïns, li va caure una Coca-cola a sobre dels llibres.
Anna Altisén, periodista i educadora de 39 anys, va sortir a recollir el premi acompanyada per la seva parella i per una amiga que va llegir en nom seu un text d'agraïment, ja que ella estava molt nerviosa. Altisén, que ha passat molts estius a Girona i la sent com la seva “segona terra”, va dir que s'havia presentat al premi animada pel fet que una història com la d' Olor de violetes, de Josep Campmajó, hagués guanyat el Casero, el 2009. “No sé si continuaré escrivint, perquè en aquesta novel·la ja he dit moltes coses”, va afegir.
Per obrir l'acte, Escarlata Circus va mostrar un documental sobre els seus 25 anys de vida i va oferir un tast del espectacle Llenties i marabú, dirigit per Sergi López, que es podrà veure a La Planeta del 22 al 30 de desembre.
Xavi Castillón, publicat en el Punt-Avui 31.10.12.

Més informació a:
ARA.COM  http://www.ara.cat/llegim/Mar_Bosch-Premi_de_novel-la_curta_Just_M-_Casero-Empuries-Anna_Altisen_0_802119913.html

CULTURA 21 http://cultura21.comunicacio21.cat/2012/10/31/mar-bosch-guanya-el-premi-just-m-casero-de-novel%c2%b7la-curta/

EL PERIÓDICO  http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/mar-bosch-oliveras-guanya-premi-novella-breu-just-casero-2238572

EL NÚVOL http://www.nuvol.com/noticies/mar-bosch-guanya-el-premi-casero/

CHORDÀ COMUNICACIÓ http://www.neuschorda.com/noticies/726/veredicte-32-premi-de-novel%C2%B7la-curta-just-m-casero

PREMIS CASERO  http://www.premiscasero.net/

TELEVISIO DE CATALUNYA TV3 http://www.tv3.cat/videos/4314311

RÀDIO "LA XARXA". LA TARDA A GIRONA http://blocs.xarxaradio.cat/latardagirona/2012/10/31/el-premi-just-manel-casero-de-la-narracio-curta-que-organitza-la-llibreria-22-parlem-amb-guillem-terribas/

TELEVISIO DE GIRONA http://youtu.be/-GRpgEgTkeM

JOSEP M. FONALLERAS LLEGINT LA VALORACIÓ DEL JURAT:
http://www.facebook.com/video/video.php?v=10151314468527990

JOAN VENTURA EN EL PUNT: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/591023-quan-la-paraula-troba-la-seva-justa-mesura.html

El premi Casero guardona l´univers naïf i la solidesa literària de la gironina Mar Bosch

El certamen de novel·la curta reconeix «Darrere les hores càlides», una «barreja deliciosa de surrealisme i costumisme»

La guanyadora Mar Bosch (des del faristol) i la finalista
Anna Altisén (al fons, de verd), escolten Guillem Terribas
durant el lliurament de premis .Foto: Aniol Rasclosa.

Un fons naïf «que fa pensar en Calders, en Peter Pan i en Xanadú», embolcallat en un llenguatge sòlid i una gran «imaginació verbal»: aquests són alguns dels arguments que han decantat la balança del premi Just M. Casero 2012 del costat de Mar Bosch Oliveras, flamant guanyadora de la 32a edició del guardó de novel·la curta gràcies a Bedlam.Darrere les hores càlides. El jurat del ja veterà certamen també va reconèixer en la vetllada d´ahir Anna Altisén, finalista amb Quan vaig deixar de ser natura lleugera.
L'obra de Bosch, una gironina de 31 anys que encara no havia nascut «quan el premi va començar a repartir empenta als escriptors dels Països Catalans», com ella mateixa esmentava en recollir el guardó, retrata «un estrany paradís a la Terra on es pot recuperar l´alè vital». Però en aquest «univers estrafolari i divertit», com el va definir el representant del jurat Josep M. Fonalleras, és molt més que això: és, al capdavall, «una faula moral sobre la possibilitat de recuperar la felicitat».
«A tots els mestres»
La jove escriptora, que va recordar amb simpatia alguns dels seus passos d´infància dins la Llibreria 22 (amb uns resultats poc menys que catastròfics pels qual va demanar disculpes), va voler dedicar el seu llibre, a banda de fer-ho a la seva filla Jana («molt present en aquestes pàgines») als qui, al capdavall, són artífexs de la creació de tantes vocacions literàries: «A tots els mestres, que m´han donat les eines per estimar les paraules», va citar.
Pel que fa a la finalista, Quan vaig deixar de ser natura lleugera, és segons el jurat «l´exploració íntima d´una dona que pateix una malaltia mental que ella anomena "melancolia"». En aquesta novel·la, Altisén «fa reflexionar sobre la vida, la salut mental, el patiment i el dolor», però segons Fonalleras «a través d´un argument bàsic de la literatura, que és la distància». Així doncs, en aquesta novel·la «que també és una història d´amor», el jurat ha valorat que «hi ha una voluntat d´estil, una formalització».
Va ser una amiga de la finalista qui va llegir el discurs de l´autora, que visiblement emocionada va cedir-li la paraula donant les gràcies al jurat «per mirar més enllà de l´horitzó de la malaltia».
Val a dir que la novel·la guanyadora, que demostra «una barreja deliciosa de surrealisme i costumisme» en paraules del jurat, s´endú un premi de 2.200 euros i serà editada per Empúries; però com ha passat en alguna altra ocasió, el secretari del jurat Guillem Terribas (i impulsor del premi des de la Llibreria 22) va voler demanar als representants d´Empúries i Edicions 62 presents a l´acte que tinguin en compte la finalista, «una obra també molt publicable».
L´acte del lliurament de premis, emmarcat en la setmana dedicada a la Proposta de Poesia, va comptar amb la presència dels Escarlata Circus. Aquesta companyia, habitual de Temporada Alta i que enguany serà a La Planeta el mes de desembre, arriba als 25 anys de vida i ho va voler celebrar de manera especial: amb un vídeo de Salvador Sunyer que repassa d´una manera molt íntima la seva trajectòria. I és que la carrera dels Escarlata no es pot entendre sense conèixer la història personal (i d´amor) entre els seus dos components, Jordi Aspa i Bet Miralta, que van oferir a continuació un petit tast del seu nou espectacle.
Marta Pallarés, publicat en el Diari de Girona 31.10.12 Foto:

L´Acocollona´t convertirà Girona en ciutat de zombis i assassins en sèrie

El festival de cinema de terror farà desfilar morts vivents al Barri Vell

Q ualsevol aficionat al gènere fantàstic i de terror pot parlar del desastre que podria resultar de reunir sota un mateix sostre vampirs, homes llop, assassins en sèrie, fantasmes i zombis: això, sempre que no es tracti del sostre del Truffaut, i que el motiu de la reunió no sigui la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona, l'Acocoollona't.En la segona edició del festival, que es durà a terme de demà a dimecres que ve, l'organització ha tingut el repte d'ampliar la programació dos dies, oferir noves activitats i mantenir un pressupost «irrisori», en paraules d'un dels seus directors, David Ruiz.

El gruix de les activitats se seguirà centrant al cinema Truffaut, que acollirà la projecció dels curtmetratges a concurs de dissabte a dilluns, i on cada dia es completarà el cartell amb una pel·lícula clàssica. Enguany els films escollits comparteixen l'afició per matar dels seus protagonistes, tots ells assassins de caire fantàstic: així, es podrà veure Phantasma, El dentista i Jeepers Creepers després dels treballs a concurs, que opten a un primer premi de 500 euros i un segon de 300. A més, hi haurà una menció per al millor curt gironí, i un premi del públic amb 300 euros en material de la Llibreria 22.
Precisament, la presentació d'ahir també va servir com a reivindicació per part de l'organització d'un major suport institucional, apuntant que «una tercera part del pressupost el destinem a premis, una proporció molt elevada», segons que apuntava Ruiz. Per aquest motiu, i per controlar millor l'aforament al Truffaut, enguany es cobrarà una entrada de 2,5 euros per nit, a banda d'oferir un abonament per 6 euros.
En l'apartat de novetats, cal destacar especialment la que convertirà Girona en el plató de La nit dels morts vivents: una zombie walk, una desfilada que sortirà de les escales de la Catedral i que omplirà el Barri Vell de devoradors de cervells. Això sí, amb tantes ganes de gresca que acabaran en un fi de festa obert a tothom al Tourmix.
Marta Pallarès, publicat en el Diari de Girona el 25.10.12

 Informació en el Punt-Avui
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/587390-lacocollonat-torna-per-tenyir-de-vermell-les-fires.html

 

 

Lletres Raül Garrigasait presenta a Girona ´El gos cosmopolita´

Foto:  ANIOL RESCLOSA

El filòleg solsoní Raül Garrigasait va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona el llibre El gos cosmopolita (A Contravent), un assaig literari sobre el concepte "cosmopolita" i els canvis que ha experimentat al llarg dels segles, des que el filòsof grec Diògenes en va fer el primer ús. L'acte va anar a càrrec d'Oriol Ponsatí i Xavier Pla. girona.
Publicat en el Diari de Girona, 25.10.12

EL SECRET DE... Guillem Terribas

Avui fa 34 anys que es va fundar la Llibreria 22, un dels motors culturals de Girona. El seu capità és Guillem Terribas. A Terribas me'l trobo quan baixa a Barcelona. Ho fa sovint, perquè és on es remenen les cireres en aquest país ultracentralista que és Catalunya. El març del 2011 vaig ser jo qui el va visitar a Girona, per presentar-hi una novel·la. Tinc la sort de tenir molt bona relació amb Terribas, però suposo que això no és exclusiu meu, perquè no m'imagino que algú pugui portar-se malament amb ell. Aquell dia, Terribas em va obsequiar amb un exemplar d'El Número , la revista que va publicar la 22 el 1988, amb motiu del desè aniversari de la llibreria. Per a mi, és un tresor: només n'hi ha 1.800 exemplars i el seu contingut és una raresa literària.

D' El Número se'n van vendre 500 exemplars, a 2.000 pessetes cadascun. La resta els han anat regalant durant els anys. Terribas només en conserva poc més de 200 còpies. El Diari de Barcelona va reproduir-ne els textos el 1991, amb comentaris d'un dels autors implicats, Josep Maria Fonalleras. Les cobertes d' El Número estan il·lustrades per Narcís Comadira, escriptor i pintor, vell amic de Terribas. L'exemplar que tinc jo fa una olor curiosíssima, una combinació d'humitat i de fusta vella. El Número inclou 22 articles de 22 autors catalans, 11 en castellà i 11 en català. Montalbán, Mendoza, Monzó, Castellet, Roig, Gil de Biedma... La crème de la crème .

Tots havien d'escriure sobre llibres en concret, els que els plagués. Només Terenci Moix escriu d'un llibre escrit per ell -les seves memòries- i només Francesc Parcerisas no diu de quin llibre parla, que és de Just so stories , de Kipling. Els retrats dels autors que acompanyen els textos són del fotògraf J.M. Oliveras. Les meves favorites són les de Roig, Gil de Biedma i Moix. Hi apareixen fumant, com Montalbán, que xucla un cigar. Terribas té afició per col·leccionar i difondre imatges de tòtems del cinema que fumen. Ell mateix va posar per a la coberta de les seves memòries, Demà serà un altre dia (Ara Llibres), amb un cigarret a la mà i la cendra fent malabarismes, com fa ell amb la seva tasca de llibreter.

CRISTIAN SEGURA, Publicat a l’Ara 20.10.12

Abans que res, novel·les

Miquel Fañanàs i Teresa Sagrera, guanyador i finalista del Nèstor Luján.

Miquel Fañanàs i Teresa Sagrera han estat guanyador
i finalista del premi Nèstor Luján de novel·la
històrica amb obres ambientades
a Girona i a Sant Pere de Vilamajor
Foto: JOSEP LOSADA.

La quinzena edició del premi de novel·la històrica dedicat a l'enyorat Nèstor Luján manté la línia marcada per l'editorial Columna: “Tenim la tradició de publicar novel·la històrica d'autors d'aquí i que parlen de temes d'aquí; la veritat és que funcionen molt bé i millor que la majoria de traduccions”, afirma l'editora Berta Bruna.
El guanyador del premi de Columna, dotat amb 6.000 euros, ha estat Miquel Fañanàs, amb La bruixa de pedra, que ja es pot trobar a les llibreries. Per primer cop hi ha una finalista, Teresa Sagrera, amb El trobador, que serà publicada el juny del 2013.
“En edicions anteriors rebíem sis originals, potser deu; en aquesta, ens ha sorprès arribar als dinou i, en general, d'una qualitat força bona”, explica Bruna. Per això, el jurat, format per ella, Francisca Esperanza de Luján, Jaume Sobrequés, Vicent Sanchis i Maria Carme Roca, va decidir fer una excepció i atorgar un premi finalista.
Miquel Fañanàs (Girona, 1948) va ser tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Girona, és periodista (i col·laborador d'aquest diari) i ha publicat vint novel·les. “Tenia ganes d'escriure una novel·la ambientada a la meva ciutat; un dia, mirant una gàrgola femenina que hi ha a la catedral, vaig decidir inspirar-me en la seva llegenda”, explica. “Molts elements són reals, però m'invento la protagonista, una dona del segle XIV, l'època de la construcció de la nau gòtica i de la pesta negra, la inquisició (representada per la figura de Nicolau Eimeric), les lluites entre moros i cristians...”
Teresa Sagrera és mestra de primària fa 20 anys i col·labora al Centre d'Estudis de Sant Pere de Vilamajor, localitat d'on és i on viu. “L'obra està ambientada al segle XII, en una vila del Vallès, i la protagonista és Peronella d'Aragó, casada de nena amb Ramon Berenguer IV; a través d'ella explico una història molt universal amb temes relacionats amb l'amor (i trobadors), la lluita per la vida, l'embaràs, la mort de fills i pares...”, afirma l'autora, que ha invertit tres anys en l'obra, sobretot per documentar-se.

Novel·les, no assajos

La novel·lista Maria Carme Roca explica: “El que busquem són novel·les amb base històrica, ben documentades, versemblants, sí, però el més important és que siguin històries que t'enganxin, perquè sovint arriben textos molt documentats que són poc més que un assaig, i et cauen de les mans.” Cal, doncs, que abans que res siguin novel·les, com és el cas de les dues guanyadores.
Lluís Llort, publicat en el Punt-Avui 23.10.12
* El llibre de Miquel Fañanàs és presentarà a la 22, per concretar la data.

 

´El valor d´una carta és diferent, l´altre dia en vaig rebre una i em vaig emocionar´

Guionista i escriptor. "Es considerava bàsic que els soldats rebessin cartes perquè no s'enfonsés la moral de la tropa". Eloi Vila ha evitat seleccionar cartes d'amor per no donar una imatge massa romàntica de la guerra.
Entrevista
Eloi Vila, guionista entre altres programes de El Convidat, va presentar dimarts a la Llibreria 22 Cartes des del front, que com el seu nom indica presenta en primera persona, a través de cartes dels soldats a les famílies, testimonis personals de la Guerra Civil
"Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero: 3ª Brigada Mixta, primera línea de fuego". 
Així de fàcil?
Així de fàcil, sí, el servei postal estava molt ben organitzat. No perquè sí, sinó perquè es considerava bàsic que els soldats rebessin cartes perquè no s'enfonsés la moral de la tropa.
A qui pertany una carta?
Per mi, pertany a qui l'escriu, que és qui decideix què explica i a qui.
D'on ha tret vostè, doncs, aquests escrits tan personals?
Me'ls ha cedit la gent, les famílies. Per dues vies: primer una de contacte directe, estirant del fil. I després, en córrer la veu del projecte que feia, la gent m'anava oferint material. Tots tenim un cosí, un oncle o un avi, que sap que un altre té una capsa on guarda cartes.
Escrivien amb totes les vocals o eren com els joves de vint anys d'avui?
He, he, escrivien amb totes les lletres. I aprofitaven tot el paper. I quan dic tot vull dir sencer, sense deixar un espai.
I amb aquells encapçalaments i comiats com fets en sèrie?
Sí, fins i tot en cartes escrites en condicions tan adverses s'observa aquella formalitat que ja s'ha perdut. Però és que llavors la comunicació escrita era l'única possible. Fins i tot per als que no sabien escriure, a cada companyia n'hi havia amb la funció d'escriure per ells.
Imagina tot el que s'ha perdut?
Milers d'històries. Perquè l'important no és el valor de la carta en si, sinó les històries que hi ha darrere. Històries que s'han perdut perquè molta gent va callar quan va tornar, per por a la repressió.
Què escriu un home que sap que pot morir al cap d'unes hores?
Ningú pensa que pot morir. O quasi ningú. Hi ha el cas d'unes cartes que un condemnat a mort va escriure a cada fill i a la dona per acomiadar-se, i van ser trobades a sota el matalàs de la cel·la. El fill encara plora quan ho explica.
Ajuda més rebre una carta o enviar-la?
Rebre-la. Es nota en la carta d'un soldat desesperat, de Palamós, que es queixa a la família que no li escriuen. És molt emocionant com ell imagina que la família llegeix les seves cartes, el que deu dir l'avi, etc.
Ja va dir Elías Canetti que no hi ha ningú més solitari que qui no ha rebut mai una carta.
Té molta raó. Tot i que avui la comunicació és molt més directa, l'altre dia vaig rebre la carta escrita a mà del pare d'un amic felicitant-me pel llibre i em vaig emocionar. El valor d'una carta és diferent. Evidentment, el vaig respondre de la mateixa manera.
No temia en principi donar a la ?guerra un aire massa romàntic?
Això podia passar si hagués fet una selecció de cartes d'amor. En canvi, el que he seleccionat són cartes de desesperació, cartes dramàtiques, cartes de comiat.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 11.10.12. Foto: Marc Martí