Farsa i poesia fan escala aquesta tardor a La Planeta

La 24a Proposta de Teatre Independent programa dues sàtires sobre el 1714

La gallega Marta Pazos estrena la programació divendres amb la sorprenent ‘Barbazul'

El Punt-Avui 16/09/14 - EVA VÀZQUEZ

Toni Gomila tornarà a La Planeta amb ‘Acorar', un èxit assegurat Foto: FRANCESC MESSEGUER.

1

Si Temporada Alta és l'oasi de les arts escèniques —un oasi certament molt frondós–, tal com hi al·ludia simbòlicament el vídeo que va servir de presentació de la nova programació del Festival de Tardor de Catalunya, el cartell que planteja també per a aquesta temporada la sala de teatre independent La Planeta, de què deu ser metàfora? Del castell, potser, amb aquesta consistència de fortalesa amb què han sabut sostenir, des de fa 24 anys, la programació de la seva Proposta de Teatre Independent enmig del tornado de les grans produccions. Podria no ser casual que s'estreni ambBarbazul, un muntatge sorprenent de la companyia gallega de Marta Pazos que barreja l'òpera, el clown i les arts plàstiques a l'entorn del fabulós castell de Barba Blava. L'obra arriba a Girona dins el circuit de teatre alternatiu de l'Estat, en què va ser una de les cinc obres finalistes de les 300 aspirants a fer gira peninsular. Pazos, que ja va portar l'any passat a La Planeta Waltz i que acaba d'estrenar una adaptació de La tempestat, converteix aquesta opereta per a clown i soprano (interpretats per l'actor Borja Fernández i la cantant Mònica de Nut) en un al·legat a favor del romanticisme portant al nostre temps el mite d'aquest monstre depravat a qui la seva dona s'obstina a estimar, mentre sona de fons la partitura de Béla Bartók mesclada amb música pop. “Molt original i amb una dramatúrgia de gran interès”, va subratllar Pere Puig, el director de la sala gironina, a propòsit d'aquesta obra que es presentarà en tres funcions el cap de setmana vinent: divendres i dissabte, a les 21 h, i diumenge, a les 18 h (12 euros).

La 24a Proposta de Teatre Independent, el principal i irrenunciable signe d'identitat de La Planeta, la completen sis muntatges més, entre els quals Puig destaca dues mirades irreverents, gens commemoratives, al Tricentenari. Per una banda, Talamanca, un joc de nens (27 de setembre), de la companyia olotina La Funerària, dirigida per Xavier Ruscalleda, nascuda d'un intent seriós de construir una tragèdia al voltant dels trets distintius de la societat catalana que va acabar fent un inesperat gir cap a l'esperpent i la farsa. Per l'altra, La butaca (1 de novembre), de T-Atraco Teatre, que l'any passat va presentar a la mateixa sala amb prou èxit Txèkhov (que és dura la vida de l'artista), ara ficant-se a la pell d'un mosso d'esquadra que viatja accidentalment al 1714 i acaba a les ordres de Rafael Casanova.

Però sense cap dubte un dels principals atractius de la proposta independent és l'estrena de La farsa de Walworth (17, 18 i 19 d'octubre), basada en un text de l'irlandès Elda Walsh que ha traduït i dirigit el mateix Pere Puig, amb Oriol Casals, Yolanda Sey, Jordi Subirà i Pep Vila a l'escenari. Coproduïda per La Planeta i Mithistòrima, aborda un drama familiar en clau d'humor salvatge. Hi haurà també tres propostes amb format de cabaret: Aquellos días azules (28 de setembre), en què Marc Artigau intercala cançons i poemes per aixecar un deliciós cant a la infància; el Delikatessen concert (28 d'octubre), un espectacle a capella del quartet vocal femení del mateix nom, i MMMM... Recordo que, de Las Lo Las (29 d'octubre), en què Meritxell Cardellach encarna una catalana que intenta obrir-se camí a Madrid com a ballarina de flamenc.

Pel que fa a la resta de la programació, a banda de la Proposta de Poesia i el concert de dijous vinent, inclòs dins el Festival de Jazz –en concret, la presentació del nou treball de David Pastor, Nu-roots–, La Planeta serà l'escenari de 17 espectacles de Temporada Alta, entre els quals destaquen una desena d'estrenes i el retrobament amb Acorar, de Toni Gomila, “el nostre best-seller”, el va definir Pere Puig per remarcar que serà la quarta vegada que fa estada a la sala.

La Fireluche, Cortázar i el retorn d'Antoni Puigverd

Oriol Ponsatí-Murlà, guanyador de l'any passat amb
l'Obra TOTES LES ESTACIONS DE FRANÇA, editada
per Empúries. Foto: Arxiu de la 22.

La Proposta de Poesia, que des de fa 22 anys organitzen conjuntament la Llibreria 22 i la sala La Planeta al voltant de la festa de lliurament del Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, començarà com ja és tradicional amb una tertúlia a la Biblioteca Casero del Pont Major amb el guanyador de la convocatòria anterior, en aquest cas, Oriol Ponsatí-Murlà, amb Totes les estacions de França, que ha arribat a la segona edició, va remarcar el llibreter Guillem Terribas. L'acte serà el 23 d'octubre i inaugurarà una intensa setmana d'actes relacionats amb la literatura que tindran la culminació el dijous 30 d'octubre (la data cada any és la mateixa, sigui quin sigui el dia de la setmana), amb l'acte de lliurament del premi. En total, concorren en aquesta 34a edició 42 obres (en la primera llista n'hi apareixien 43, però un dels participants va demanar ahir mateix de retirar la seva). Són 13 més que l'any passat, en què se n'hi van presentar 29. L'obertura de la festa serà a càrrec de l'Orquestra Fireluche, la música de la qual s'intercalarà amb la lectura de textos breus de Julio Cortázar en commemoració d el seu centenari.

Pel que fa als actes paral·lels a la festa, la Proposta de Poesia arrencarà el 28 d'octubre amb la suspensió d'una llarga absència, la del poeta, narrador i articulista Antoni Puigverd, que presentarà i llegirà fragments de La finestra discreta, un recull de proses periodístiques enfilades a la manera d'un diari íntim que suposa el seu retorn al món editorial després de la publicació de la novel·la La gàbia d'or, que data de l'any 2000. El nou llibre, va informar Terribas, sortirà a la venda a mitjan octubre, editat per La Vanguardia, el diari en què col·labora l'escriptor. També llegirà fragments del seu nou llibre, ara de poesia, l'editor Quim Curbet, que acaba de publicar Còpia de seguretat. El llibre conté quatre poemaris, dels quals Curbet llegirà les 40 proses poètiques que formen part de “Les ciutats conjugades”. En clau musical, Titon i Ferran Frauca i Joan Sadurní recrearan el món de Salvador Sunyer a L'altre dia de les bèsties (29 d'octubre), i l'actor Joan Massotkleiner, el guitarrista Toti Soler i la cantant Gemma Humet homenatjaran Vinyoli en el seu centenari amb l'espectacle Intensament Vinyoli (31 d'octubre). L'homenatge a Miquel Pairolí, instituït com un acte de lleialtat i estima des de la seva mort fa tres anys, consistirà en la projecció, el 2 de novembre, d'El Guepard, de Visconti, una obra que tant el va fascinar.

La fira del prohibit prohibir

Llagostera estrena la Fira del Llibre Prohibit, amb èxit de participació i presència a les biblioteques de tot el país.
El conseller Ferran Mascarell afirma que la fira reivindica l'anhel de llibertat de les persones.

Donant un cop d'ull a les parades de la 1a Fira del Llibre Prohibit, duta a terme ahir a Llagostera, l'observador arribava a una primera i inquietant conclusió: moltíssims llibres han estat víctimes al llarg de la història de les més variades prohibicions, censures, inquisicions i restriccions de tot tipus. No hi faltaven els sospitosos habituals: el marquès de Sade, Oscar Wilde, Karl Marx, Friedrich Nietzsche, Boris Vian, George Orwell, Henry Miller, Federico García Lorca, William S. Burroughs, l'Arxipèlag Gulag d'Aleksandr Soljenitsin, Salman Rushdie i Els versos satànics i, com a notable aportació autòctona, Manuel de Pedrolo –àmpliament representat en la fira–, la Vida privada de Josep Maria de Sagarra i el cas més recent de les tensions eternes entre la literatura i el poder: Victus, d'Albert Sánchez Piñol.

Però en aquesta peculiar fira, en què les llibreries participants han fet una bona tasca de recerca i argumentació de la selecció de títols posats a la venda, hi ha molts més casos, alguns de realment absurds –en realitat, tots ho són– com la prohibició de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, en algunes biblioteques dels Estats Units per haver-la considerat “mala literatura” i d'altres clàssics universals, aparentment intocables, des deDon Quijote i Tirant lo Blanc fins al delicat El petit príncep, de Saint-Exupéry, que també han despertat perversions censores en algun moment de la història, en algun lloc del món. El cas dels contes infantils clàssics és paradigmàtic: ja sabíem que no eren tan innocents com ens havien venut, però això no justifica que la directora d'un col·legi anglès decidís prohibir Els tres porquets per no ofendre els seus alumnes musulmans, majoritaris en el centre. La decisió de la directora va sorprendre fins i tot el Consell Musulmà Britànic, que va recordar que la seva religió prohibeix menjar porc, no llegir llibres sobre aquest animal.

“Aquesta fira és una iniciativa molt lloable i positiva que reivindica l'anhel de llibertat de les persones i és una bona mostra de la imaginació humana”, va dir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, per inaugurar la fira, al costat de l'equip de Can Toni de les Eugues –l'entitat organitzadora–, l'alcalde de Llagostera, el director dels Serveis Territorials de Cultura i la cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat, Carme Fenoll, que ha col·laborat amb la nova fira portant a biblioteques públiques de tot el país petits estands amb llibres que han estat silenciats i, més endavant, també l'exposició itinerant Llibres prohibits, produïda a Llagostera, que ahir es va poder veure al Casino, al costat d'una altra mostra del PEN Català sobre 15 casos d'escriptors perseguits.

A la plaça Catalunya hi havia les parades de Can Toni de les Eugues i de Connexió Papyrus, dues entitats que donen una nova vida als llibres vells –aquesta última, amb un estand dedicat a les editorials de l'oposició al franquisme i de l'exili–, i de llibreries tan diverses com la 22 de Girona, Abacus i les barcelonines Salas, Nollegiu i Rodés, amb edicions originals d'índexs de llibres prohibits per l'Església catòlica. Estands de creacions amb paper –per exemple, les escultures de Beautiful Suitcase–, espectacles, instal·lacions i altres activitats per a totes les edats van completar la gran festa del prohibit prohibir.

Sons prohibits

La fira va incloure un apartat dedicat a la música prohibida, amb obres de Mendelssohn, Kurt Weill, Llach, Raimon, Ray Charles i Boris Vian, interpretades en el concert de cloenda per Aleida Sound, Benisfri, el Cor Participatiu de Llagostera, etc. De ‘Lili Marleen' i ‘Le déserteur' a ‘L'estaca' i ‘Te recuerdo, Amanda'.

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 15.09.14  Fotos: Arxiu 22

 

Llagostera es fixa en la censura per la Fira del Llibre 

Prohibit.La mostra, pionera a Catalunya, va posar en relleu el patrimoni literari que queda amagat pel poder.

Mascarell, fullejant un llibre, entre Vila, Santamaria
i Jordi Gispert de la 22, ahir a Llagostera.

Llagostera va celebrar ahir la primera edició de la Fira del Llibre Prohibit, una mostra que té com a objectiu demostrar la importància de la ficció literària i com el poder, durant totes les èpoques i arreu del món, ha intentat controlar la literatura. "La mostra sorgeix amb la intenció de demostrar a la gent una part important del patrimoni literari que, a vegades, a causa de la censura, ha quedat amagada; volem posar en circulació obres que havien estat aparcades", assenyalava ahir l'organitzadora de la mostra, Montserrat Vila.
La fira, però, no només s'ha focalitzat a Llagostera sinó que diverses biblioteques públiques catalanes van obrir les seves portes amb activitats al voltant d'aquesta temàtica. En principi, la mostra és itinerant i passaria cada any per una localitat diferent. Tot i això, l'alcalde llagosterenc, Fermí Santamaria, ja ha demanat que la fira tingui el poble com a enclavament principal. "Ens agradaria que fos un acte que perdurés en el temps, fa molts anys que estem treballant per donar a conèixer el nostre municipi", va raonar.
La mostra segueix l'estela de la Setmana del Llibre Prohibit que se celebra als Estats Units. No obstant això, es tracta de la primera fira d'aquestes característiques que es realitza a Catalunya i a Europa. "És una iniciativa molt lloable i positiva que reivindica l'anhel de llibertat de les persones i una bona mostra de la imaginació humana", va reflexionar el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que va assistir a la inauguració. "Durant les diverses èpoques hi ha hagut moltes societats que han tingut ganes de censurar llibres, aquí s'exposen elements interessants i hi seguirem donant suport", va assenyalar el conseller. Parades, una exposició de llibres prohibits amb obres cedides pel PEN Català, contes infantils, una instal·lació al·legòrica sobre la censura al bell mig de la plaça Catalunya, o una ruta guiada que ressegueix la vida de Pla i Hemmingway són algunes de les activitats de la fira.
Diari de Girona 15.09.14 Foto: Marc Sureda

 

Davant del mirall

Tura i Nadal, ahir a la Llibreria 22 durant la presentació
del llibre  Foto: JOAN SABATER.

La Llibreria 22 va presentar ahir un nou exercici de memòria, usual aquests dies entre molts polítics, com és el treball de Montserrat Tura Estirant del Fil, quan el PSC va abandonar el catalanisme. No va ser una presentació amb una àmplia representació del socialisme gironí, en el sentit de referents; de fet, la d'ahir el que va evidenciar va ser la fractura que es dóna entre el socialisme gironí i, de manera més que notable, el distanciament cap a les veus més dissonants. Pia Bosch, Ana Pagans –si bé no ha estat mai militant– i Manel Nadal, entre d'altres, van ser entre els presents, juntament amb militants i simpatitzants socialistes o membres de l'ANC i molts altres. Però a banda d'aquest fet, d'altra banda previsible, sí que la presentació ens va permetre trobar-nos –o retrobar-nos– davant d'una personalitat política de primer ordre com és Montserrat Tura, alcaldessa de Mollet del Vallès durant cinc mandats; consellera d'Interior i de Justícia en els governs del tripartit –els quals no deixa de defensar quan té oportunitat–. Un treball escrit quan Tura ja vesteix cada dia la bata blanca a l'Hospital del Palamós, centre, per cert, que va ajudar a fer créixer abans de fer el salt a la política i al qual es va reincorporar. El llibre no deixa de ser, doncs, l'exemplificació d'un viatge que ella opta per fer sense soroll, però sense deixar de plantar batalla, ja sigui per l'alcaldia de Barcelona o per la primera secretaria del partit o participant en la Via Catalana. I ara, aparentment allunyada, es vol mostrar la necessitat de recuperar un esperit socialista català que diu que s'ha perdut, si més no pel que fa a la direcció.

La presentació, de fet, va fer honor al sentit de llibre, que no neix de la pretensió, ni del fet de passar comptes, sinó de la senzillesa de voler, a través d'un fil conductor molt personal si es vol, estirar aquest fil de la memòria per fer valoració del que ha representat, en bona part, la fi del somni socialista, o dit amb paraules més crues, de quan el PSC va abandonar la centralitat del catalanisme polític i va renunciar a les seves arrels, a les quals fa referència el llibre.

Joaquim Nadal, mestre de presentacions, precís, mesurat en el temps com sempre, va optar per fer una radiografia personal de Tura, plantejant amb l'exemplificació dels seus mèrits els valors humans lligats als polítics que la defineixen. Una política que ha hagut de patir en un acte públic a Mollet el menyspreu de dirigents del seu mateix partit del seu llegat com a alcaldessa. Una ciutat que va ajudar a transformar, segons Nadal, com a model d'integració. Un “cop de puny” que, i segons Nadal, no deixa de ser el detonant de molts dels sentiments que han acompanyat Tura aquests darrers temps. No es pot entendre el treball de l'exconsellera –com el del mateix Joaquim Nadal– sense l'escola de la política local, la de la proximitat, que aplica en responsabilitats més altes. El que va fer Tura ahir va ser una defensa aferrissada d'un socialisme, ara desdibuixat, que lluny de radicalitats hauria, diu, estat clau per estendre ponts i evitar ruptures. “L'incompliment o una lectura inadequada de la Constitució”, segons Tura, és el pal de paller de molts dels problemes actuals. Tura es mira al mirall, i la presentació n'és un exemple, però ho fa sense cap acritud.
Joan Trillas, publicat en El Punt-Avui 10.10.14

Nadal qualifica de ´forat negre el parèntesi´ de Navarro al PSC

L 'exconseller socialista Joaquim Nadal va qualificar de "forat negre el parèntesi" de Pere Navarro com a màxim dirigent del PSC. Va aprofitar la presentació del llibre Estirant el fil de Montserrat Tura a la Llibreria 22 de Girona, per deixar clar que "no vol dir que l'etapa Iceta arregli res, sinó que la mateixa autodestrucció de l'etapa Navarro demostra fins a quin punt era un error". El veterà polític va tornar a lamentar com el seu partit ha dilapidat el llegat de Pasqual Maragall i de la feina de govern dels tripartits, que "ha quedat a benefici d'inventari" sense que els nous dirigents socialistes la reivindiquin.

Malgrat que Nadal només va intervenir per presentar l'autora del llibre: l'exconseller d'Interior i Justícia, Montserrat Tura. Nadal va aprofitar que el llibre parla d'una trajectòria vital que ha compartit govern de la generalitat i el mateix partit per explicar com, a parer seu, el PSC ha deixat de ser el PSC. Segons l'exconseller, Estirant el fil comença amb un "cop de puny" perquè parteix d'un acte polític on els representants del PSC i del PSOE renuncien "per omissió" a la defensa de la trajectòria i la història municipalista de la que va definir "com a primera força política de Catalunya". El també exparlamentari socialista va remarcar que en aquell acte, de la campanya de les eleccions europees, al qual assistia Ramón Jauregui, es va certificar "que tot el bagatge" ja no compta "per a res" i "es considera amortitzat". Va ser en aquest moment que va advertir que "no és la individualitat dels nostres la que es distancia del partit¡t., sinó que és la direcció del partit la que es distancia" de l'herència política.

Per Nadal, el llibre de Tura explica les fonts de les quals beu un socialista catalanista de l'àrea metropolitana i que no és només el socialisme del PSOE. Va recordar la trajectòria històrica de la nissaga Tura a Mollet del Vallès i la importància de l'avi. A més Nadal també va remarcar dos moments importants en la vida recent de Montserrat Tura que marquen el seu allunyament del PSC. D'una banda, les primàries de Barcelona i la segona, l'oposició al nomenament de Pere Navarro com a candidat a presidir la Generalitat en un nomenament pel Consell Nacional. 
L'exconseller de Política Territorial coincideix amb Tura que "s'ha fet malbé l'eina que és el partit". A més, va elogiar la implicació personal "dia a dia" de Montserrat Tura tant a l'alcaldia de Mollet com a la direcció del departament d'Interior i també a Justícia.

Per la seva part, l'ara metgessa Montserrat Tura va recórrer el camí que la va portar a escriure el llibre i va assegurar que no està escrit des de la ràbia perquè "és efímera" i no porta a res de bo. Tanmateix l'exconsellera d'Interior. Va remarcar que va començar a treure el que portava a dins després d'un acte on va sentir com el bagatge del PSC no es tenia en compte.

L'exconsellera Montserrat Tura considera que el socialisme catalanista podria estar ocupant un espai central de la política si tant a Espanya com a Catalunya s'hagués mantingut una línia coherent en què s'hagués defensat l'ampliació d'un horitzó nacional i la defensa de les polítiques de l'Estat de Benestar.

Per Tura, és difícil que el PSC es pugui recuperar com a eina útil per als catalans i va recordar que "no és fàcil llençar per la finestra 34 anys de la teva pròpia vida". Malgrat tots els dubtes, assegura que hi haurà un nou partit socialista d'obediència catalana en el qual convergiran Nova Esquerra Catalana, Avancem i Moviment Catalunya i participarana a les municipals. No obstant això, va advertir que és trist que a Catalunya hi hagi "dos partits socialistes" quan des de l'òptica progressista s'havia somniat un únic món.
Jesús Badenas, publicat en el Diari de Girona 10.10.14

 

Residents i convidats de pedra

Hi ha gent que no tenen ni una trista filmació de quan eren petits: el pícnic a la platja i la primera comunió l'han hagut de refiar a la memòria sinistra d'unes quantes fotos a l'àlbum familiar. En canvi, desenes, centenars, milers de persones han passat per l'ull indiscret de la càmera de vídeo de Guillem Terribas mentre assistien a alguna de les més de dues mil presentacions organitzades durant trenta anys a la Llibreria 22. La immortalitat, doncs, és un fenomen indiscriminat, un treball de franctirador que culmina en una espècie de ridícul pòstum, tal com ho veu l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà, un dels participants, dimarts al vespre, a la taula rodona amb què es va clausurar l'exposició Llibres parlats a la biblioteca de la Coma Cros de Salt. Pagès Jordà es referia en concret al ridícul de l'autor en aquesta mena d'actes, un “convidat de pedra” davant un presentador displicent o doctoral que li fa “una autòpsia en viu” mentre engruna el seu llibre fins a reduir-lo a vegades a pols. Quan li arriba el torn de parlar, acaba verbalitzant més coses que no convenia i responent a preguntes “repugnants” de l'estil “què volies dir amb aquest llibre?” o “què hi has posat d'autobiogràfic?”. El seu patiment i el seu ridícul no només són ben visibles, sinó que “a sobre en Guillem els grava”.

Terribas, òbviament, se'n defensa: “La gràcia d'aquestes filmacions és que mai van ser pensades per passar a la història.” Eren una espècie de registre domèstic propiciat per l'atzar de disposar d'una càmera en una època molt anterior a la selfie, però és indubtable que han acabat constituint un document formidable de com ha estat la vida cultural en una ciutat perifèrica els últims trenta anys. Pel professor, escriptor i traductor Miquel Berga són molt més que això: la prova irrefutable que Guillem Terribas és el producte d'una filogènesi, o dit d'una altra manera, que estava “programat” per convertir-se en un agent cultural de primer ordre des del seu pas per l'activisme sense parangó que va representar La Pastera de Salt i, en concret, les tertúlies que, des dels 17 anys, ja hi organitzava amb el nom de Dijous Pastera. Hi ha aquí un rodatge fenomenal, del qual el llibreter, a còpia d'anys, ha extret unes quantes conclusions. La primera, que com més públic assisteixi a una presentació, més breu serà l'acte, i a la inversa, les que només congreguen quatre gats solen allargar-se insidiosament; la segona, que per més atractiu que sigui l' escriptor convidat, sempre acudirà més gent a escoltar-lo a una conferència que no pas a una presentació. Per què? Potser la formalitat de la lliçó acadèmica afavoreix un anonimat desitjat pel públic, conjectura el mateix Terribas; potser preveuen en la conferència un discurs més elaborat que el de la simpàtica dissertació llibretera, llança algú del públic. “Mal fet”, interromp Pagès Jordà: justament perquè a l'autor se li fan dir més coses que no voldria, a les presentacions “es deixen caure algunes perles impensables a les aules”. A vegades, és el mateix públic, el que amb les seves intervencions “ha contribuït a elevar el to d'una presentació anodina”, intervé l'escriptora i assagista Cristina Masanés, responsable de l'exposició Llibres parlats, que ha itinerat per biblioteques de tot Catalunya des del 2012.

Les presentacions de llibres, convenen tots, han donat a La 22, que disposa fins i tot de “presentadors residents”, un senyal inequívoc d'identitat. En tot cas, Pagès Jordà proposa delimitar els parlaments per donar el protagonisme a l'escriptor: “La proporció hauria de ser d'un terç per al presentador i dos per al presentat”. El professor Albert Rossich, en canvi, camuflat dimarts entre el públic, proposava que es potenciés el caràcter social d'aquests actes transformant-los sobretot en una celebració pública per la sortida d'un llibre. Quin? Qualsevol. Algú del públic, de fet, assegurava que “Guillem Terribas té tan pocs complexos, que podria presentar fins i tot un premi Nobel, encara que fos el de química”.

Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 28.08.14 Fotos: Arxiu Llibreria 22 / Lluís Serrat.

JAUME VALLCORBA 1949 · 2014, en el record.

Una tasca feta amb convicció

Fa molts anys, presentant un llibre publicat a Quaderns Crema, un escriptor va confessar els seus dubtes sobre el valor del mateix text. Aleshores Jaume Vallcorba va demanar la paraula per dir que, si bé no acostumava a intervenir en les presentacions, se sentia obligat a fer-ho perquè ell no publicava llibres “dolents”. Vallcorba, en tot cas, mai no va editar res (cap llibre, cap autor) en què no cregués. Això vol dir creure en el seu valor literari o en el seu valor cultural. Tot el que publicava, a Quaderns Crema o a Acantilado, passava per la seva elecció, era una aposta personal feta amb convicció.

Amb convicció va apostar per nous autors (alguns dels quals, sobretot en l'àmbit de la literatura catalana, s'han convertit en referencials), va reeditar amb rigor i passió escriptors catalans antics i moderns, va recuperar noms lligats a la tradició cultural europea. Seguia el procés d'edició, actuava com a editor dels seus autors vius. D'aquí, el seus catàlegs editorials tenen la seva empremta i una personalitat configurada a banda de les modes i dels imperatius comercials. Vallcorba, que afirmava el valor de la paraula en una societat que considerava abocada al consum d'imatges, en certa manera pertanyia al “món d'ahir”, encara que, evidentment, no fos aquell al qual es refereix Stefan Zweig, un dels seus autors recuperats, en un llibre de memòries que és una de les apostes més celebrades de l'editor. Però podria considerar-se un hereu d'una concepció europea que creu en el valor civilitzador de la cultura, en la importància de “cultivar-se”. Per això lamentava l'oblit o el menyspreu del llegat cultural d'un passat que tenim la capacitat de transformar per continuar-lo transmetent. Amb la seva tasca, oposava resistència a la destrucció d'un “món d'ahir” que considerava que no s'ha de perdre per no perdre'ns. En tot cas, hem d'agrair aquesta tasca immensa amb la qual ens va triar un munt de llibres “boníssims”.

Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 24.08.14

* L’anècdota inicial que explica la Imma, va passar a la 22 i no era amb un llibre de Quim Monzó. Hi han moltes històries d’en Vallcorba i la 22. Durant molts anys les pujades a la 22 per part d’en Vallcorba van ser moltes i moltes vegades amb en Quim Monzó. Els darrers anys, com a mínim ens venia a veure una vegada l’any, encara que només fos per saludar-nos. Home culta, exigent, rialler, tertulià d’històries de llibres, d’autors i de la vida, sobretot si era al voltant d’una sobretaula, després d’un bon àpat i amb un havà a la mà. El trobarem a faltar, tot i que sempre ens quedaran els seus records i, sobretot, els llibres que va editar.

Guillem Terribas. 

Imatges de Jaume Vallcorba a la 22
http://youtu.be/NgPY5MFadqA

* Jaume Vallcorba en sus últimos meses nos enseñó el arte de morir. En su casa pintada de verde brillante para que rimara con los árboles de la calle que se veían por las ventanas, se respiraba una profunda armonía, dulzura, dignidad y serenidad. Como dicen los materialistas es la suerte que tienen las personas de profunda convicción espiritual. Y sí, es cierto, saben morir con savoir-faire, sin terrores innecesarios. Aunque parezca mentira dada la gravedad del momento, no perdimos la capacidad de reír y entusiasmarnos, tal como veníamos haciendo siempre. De las últimas conversaciones destaco la que tuvo con Jacobo por teléfono. Al finalizarla: 
-Sabes Jacobo, me doy cuenta de que lo realmente importante en esta vida es reír. ¡Reír!- exclamó con ese timbre de voz apasionado y vital que tenía. -Reír, reír, reír. 
Y en esa letanía mántrica de la risa continuó hasta que colgó.
Y es que, en sus últimos días, Jaume se había transformado en un sabio taoísta.
Inka Marti, publicat en el facebook el 25.08.14. Foto: Inka Martí.

Vallcorba, el senyor que va pensar una biblioteca

Em vénen al cap dues anècdotes que poden ajudar a entendre el paper capital que ha exercit Jaume Vallcorba en la cultura catalana contemporània. La primera se situa a Venècia, en una exposició sobre la vida i l'obra del primer gran editor de la història, Alzo Manuzio. Vallcorba, amb un regla a la mà, s'acosta tant a les vitrines de les primeres edicions, disposat a entendre l'ànima i la feina del mestre tipògraf del Cinquecento, que els vigilants l'han d'avisar: el segueixen per totes les sales pensant-se que es tracta d'un malfactor. Anys després, editarà a Acantilado l'obra capital del venecià, Hypnerotomachia Poliphili, una Bíblia de l'edició.

La segona anècdota ens parla de Quim Monzó, l'autor franquícia de Quaderns Crema, que no solament ha tingut una importància decisiva en la consolidació de l'editorial sinó que també va intervenir, en la seva faceta de dissenyador, en el naixement de la imatge d'aquells quaderns que eren crema perquè així ho va ser el color de les primeres cobertes i com a homenatge als marrons i als blaus de Wittgenstein i al gris de Josep Pla. Doncs bé, el primer any, Uf, va dir ell, de Monzó, va vendre 250 exemplars. El segon, 12. Vallcorba no va desistir. Havia començat l'any 1979 amb les Poesies d'Ausiàs Marc i amb el poemari El Preludi, d'Antoni Marí. Després va arribar l'eclosió de Monzó i dos èxits inesperats: El romanç de Tristany i Isolda i la Mètrica catalana, de Salvador Oliva.

Instint especial

«Hi ha qui es dedica a publicar llibres que el públic ja sap que vol», va dir Vallcorba, «i qui ofereix al lector aquells llibres que encara no sap que li agradaran». Era la seva filosofia, com la de Xavier Folch, editors independents d'un moment clau, als 80. I bevia de les fonts clàssiques, com ara la de Bennet Cerf, el fundador de la primitiva Random House: «Publicar llibres distingits encara que no siguin rendibles».

Vallcorba, però, va aconseguir les dues coses. Editar allò que els italians en diuen un joiello o textos clau de la història de les humanitats (Montaigne, Zweig o Boswell, per dir-ne només tres), o valors emergents de la literatura (penso en Pàmies, en Moliner, en Serés, en Monteagudo); i fer-los sortir, a sobre, a la llista de més venuts.

A partir de tres puntals que ja eren a l'ideari original de Quaderns Crema: autors clàssics que fossin assequibles en una edició acurada per a un lector contemporani, veus catalanes de pes en el terreny de l'assaig, plataforma per a nous autors del país.

Vallcorba tenia aquestes virtuts a partir d'una obsessió quasi malaltissa (si no, ja no ho seria) per la polidesa, per la perfecció. «Em vaig obsedir», va dir un dia, «a utilitzar les veritables versaletes» (un tipus de lletra), i també es va capficar en el paper, que havia de ser amb un PH neutre i «lleugerament amb tonalitats d'os, perquè la pàgina no tingui un impacte de llum massa brusc», i amb la tinta «negra, lleugerament rebaixada». I amb les correccions (els memorables exemples d'Andreu Rossinyol) i amb el fil de cosir, que havia de ser vegetal, «experimenta contraccions i dilatacions».

perquè

El llegat de Vallcorba és aquesta disciplina formal i l'aposta per una cultura cosmopolita, una biblioteca ideal on els llibres que editava parlaven entre ells per configurar un debat intens, no gens frívol, i alhora distès, juganer, amb la voluntat, entre noucentista i avantguardista, que aquest país no s'instal·lés en una  «remota província de l'esperit».

Vallcorba era un cavaller que combinava l'elegància d'abans (un abans farcit de poetes provençals i de senyors de Barcelona) amb el perfum dels temps nous. Un aristòcrata integral, atent a l'antigor i pendent de la modernitat. Capficat en l'edició d'un text medieval i amatent a les rutilants prestacions d'un sedan.

No és casual que la seva trajectòria acadèmica (l'obra d'un editor és el seu catàleg però, en aquest cas, també, els seus treballs d'erudit, com a professor universitari, hereu de Riquer) anés de Junoy i D'Ors als trobadors i a La chanson de Roland, passant per Dant i els futuristes, sense oblidar Foix, per descomptat, de qui va editar l'obra completa.

Aquest Vallcorba renaixentista -vestit amb la classe d'un dandi i abillat amb la murrieria d'un diletant que feia negocis- s'adiu del tot amb els versos del poeta de Sarrià: «I enfilar colls, seguir per valls ombroses, / vèncer, rabent, els guals. Oh, món novell!! / Em plau, també l'ombra suau d'un tell, / l'antic museu, les madones borroses, / i el pintar extrem d'avui! Càndid rampell».

Repassar, avui que ja no hi és (com no hi són Josep Maria Castellet, Albert Manent, Modest Prats, Gerard Vergés o Francesc Vallverdú: un any horrible, aquest 2014, per a la cultura catalana), repassar, dic, el catàleg de Quaderns Crema o El Acantilado (l'esqueix en castellà, de l'any 1999) és un exercici de devoció, de nostàlgia i de reconeixement. En la magna obra de Boswell sobre la Vida de Samuel Johnson (editada, és clar, per Vallcorba) podem llegir aquests versos sepulcrals: «No fan falta el grec ni el llatí per exalçar el record de Johnson ni per adornar la seva tomba».

Aquí, tampoc. El recent Premi Nacional de Cultura (l'últim guardó) va reconèixer una trajectòria cabdal per a tots nosaltres, però n'hi hauria prou a mirar les lleixes que ell va omplir de bellesa i saviesa. De Kertész a Balzac, de Pessoa a Simenon o Chateaubriand, de Trabal a Galmés o a Julià de Jódar. De Martí de Riquer a Monzó. Me'n deixo molts. Cadascú té el seu quadern crema a l'abast per reconstruir una història sentimental. El millor tribut és tornar al catàleg. Rellegir-lo, aturar-s'hi, pensar que som com som, en bona part, gràcies al senyor que va pensar una biblioteca.

Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 24.08.14. 

La Tenacitat
de la 22
VALLCORBA PLANA, JAUME
Editor
No cal que m’ho rumiï gaire
per poder afirmar que gairebé
totes les presentacions de
llibres que he fet de Quaderns Crema
o Acantilado fora de Barcelona, en la
seva immensa majoria han estat fetes
a la 22. No n’he fet solament a la 22,
com és natural, però la 22 n’ha acollit
la majoria. La tenacitat i capacitat de
convenciment de Guillem Tarribas no
m’haurien deixat cap més opció. Tot
sovint això ha significat que hagués d’anar
a Girona un vespre d’un dia normal
de feina, per haver de tornar-hi després
d’un sopar que s’ha allargat (mai
massa, sempre molt).
Però m’imagino també que precisament
aquestes són algunes dels sans
expandiments de l’edició. L’amical tenacitat
d’en Guillem, tanmateix (hi torno),
ha superat sempre la mandra de
l’autopista. La mateixa tenacitat (imagino)
que ha fet que la 22 compleixi
ara 25 anys. Per molts més!

* Escrit de Jaume Vallcorba, per la revista que és va editar en la celebració dels 25 anys de la 22.

*Fotos: Arxiu de la libreria 22

 

La Biblioteca Iu Bohigas de Salt acull la mostra ´llibres parlats´

 "Llibres parlats: 30 anys de presentacions de llibres" arriba avui a la Biblioteca Iu Bohigas de Salt. Es tracta d'una exposició basada en el material visual enregistrat a la Llibreria 22 de Girona durant 30 anys de presentacions de llibres (del 1978 al 2008) enregistrades per la càmera del llibreter Guillem Terribas.
L'exposició inclou onze petits audiovisuals, un recull de fragments textuals i citacions fins avui inèdits extrets de les presentacions, i representa un relat visual que és un viatge per l'evolució de l'escriptura al país a les darreres tres dècades. 
L'exposició es podrà veure fins al 26 d'agost, en els horaris habituals de la biblitoteca saltenca, situada a l'antiga fàbrica Coma Cros.
Diari de Girona 01/08/14 Foto: Biblioteca Iu Bohigas.

* El dimarts dia 26, dins els marc de l'exposició, tertúlia amb Miquel Berga, Vicenç Pagès i Guillem Terribas, sobre l'art de les presentacions. També intervindrà Cristina Massanés, comisària de la Exposició.