Des de fa vuit anys, EL PERIÓDICO escull els seus llibres de l’any a través d’una consulta col·lectiva en què participen amb les seves votacions periodistes, columnistes i crítics de les seccions de cultura i opinió d’aquest diari, llibreters i bibliotecaris. Hi ha hagut anys de preferències molt repartides i altres, com el 2016, en què Patria, de Fernando Aramburu, i Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, van ser escollits pràcticament per aclamació. Això ha succeït en els estranys casos en què crítica i públic acaben confluint en un títol incontestable. No ha sigut així aquest any, amb les preferències extremadament repartides i gairebé sense distància entre els sis llibres més destacats: Solenoide, de Mircea Cartarescu; Taxi, de Carlos Zanón; El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead; 4321, de Paul Auster; Això no és Amèrica, de Jordi Puntí, i Aquest deu ser el lloc, de Maggie O’Farrell.
Aquest any han aportat les seves valoracions 52 participants, incloent-hi llibreters i bibliotecaris com a reconeixement del seu paper com a prescriptors de la lectura. Cadascun ha escollit 10 títols, als quals han adjudicat de 10 a 1 punts.
En aquesta edició, la literatura en català ha recuperat posicions, amb cinc títols entre els més destacats, mentre que el 2015 va estar completament absent del top ten. Això sí, sense que hi hagi a penes relació, a diferència del que va passar els anys en què Jo confesso, Victus i Maletes perdudes van acaparar l’atenció, entre èxit i reconeixement. Una distància que no sembla tan accentuada en la literatura en castellà.
Els llibres assenyalats com els tres indiscutibles del 2015 van ser Puresa, de Jonathan Franzen; El Regne, d’Emmanuel Carrère, i La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. Des que aquest diari elabora aquest balanç anual, han sigut llibres de l’any El impostor, de Javier Cercas (2014); Estimada vida, d’Alice Munro (2013); Victus, d’Albert Sánchez Piñol (2012); Jo confesso, de Jaume Cabré (2011), i Maletes perdudes, de Jordi Puntí (2010).
Els 20 llibres de l'any
1. 'Solenoide', de Mircea Cartarescu (Periscopi / Impedimenta) . Potser hi ha lectors, molts, a qui l’excessiva ambició i el sentiment totalitzador d’aquesta gran novel·la (gran i gran, perquè són 800 pàgines de no res) els deixa una mica fora. Solenoide és molt seriosa i així es pren a si mateixa. No hi ha humor, queden advertits. Però tampoc hi ha fingiment. Perquè la intenció del romanès Mircea Cartarescu està carregada de veritat i especialment de dolor. Perquè el que fa l’autor, que dispara al llarg del text frases que perduraran, és explicar-se a si mateix com sobreviure en el pitjor escenari possible. El professor amargat és ell. El bessó supervivent és ell. El nen malalt, també. La Bucarest inhabitable és la seva ciutat. Però aquesta no és una novel·la realista. Com bé sabia Franz Kafka, les fantasies expliquen el món amb més clarividència que un retrat fidel. A Solenoide tot està tenyit d’una boirina grisenca i una textura de malson. I la forma literària és la de la postmodernitat, la de la raresa i el joc literari. I, encara que és veritat que la fórmula s’ha utilitzat fins a la sacietat, el cert és que en Cartarescu, que abans que narrador va ser poeta, res sona a fals.
Solenoide s’ha enfilat al capdamunt de les llistes del millor de l’any, i això que ha arribat al final fregant el travesser. Però n’hi ha prou de fer una ullada a les primeres pàgines per adonar-te que, en aquest panorama actual de taller d’escriptura, això és una altra cosa. Això té a veure amb Kafka o amb Borges. Amb aquells per als quals la literatura és una necessitat i no una forma fàcil i ràpida de fer-te famós i/o ric. ELENA HEVIA
2. 'Taxi', de Carlos Zanón (Salamandra). Ja feia temps que Carlos Zanón insistia que les seves novel·les negres no encaixaven precisament en els esquemes propis d’aquest gènere tot i ser publicades generalment en col·leccions de novel·la policíaca. Que era més fill de Juan Marsé que de Manuel Vázquez Montalbán. Més relat urbà, desclassament i ferides familiars, que intriga i suspens.
Taxi és la novel·la en què Zanón aconsegueix reivindicar-se (i l’home va i, per confondre-ho tot, es fica en l’embolic d’acceptar els encàrrecs de ressuscitar Pepe Carvalho i de dirigir el festival anual BCNegra; però això és una altra història). L’ofici sobrevingut de Sandino, el seu taxista melancòlic (a pesar de ser fill i net per partida doble de taxistes, Zanón no ha caigut aquí en el to documental) li serveix a l’autor com a metàfora d’una vida a la deriva, a la qual li van marcant les adreces a les quals un no té més remei que dirigir-se, i a vegades sense marge ni tan sols per escollir el trajecte.
Sandino navega per Barcelona durant sis nits i set dies, de la més alta a la més baixa, com un Ulisses que va saltant d’illa en illa: dones que no el volen, col·legues que li volen mal, una bossa plena de pastilles que el propietari ha perdut i un passat familiar bastant complicat. La seva àvia va ser acollida per una família benestant però va acabar expulsada, o autoexpulsada; el taxista somia amb una clienta habitual del barri de la Bonanova, però ella no veu en ell més que un fidel membre del servei: Barcelona dissimula el seu classisme però hi és, assenyala el novel·lista. ERNEST AlÓS
3. 'El ferrocarril subterrani' / 'El ferrocarril subterráneo', de Colson Whitehead (Periscopi / Random House). El supremacisme blanc –i la seva ominosa expressió institucional: el règim esclavista– segueix sent la gran ferida oberta en la història dels Estats Units. Una ferida matusserament suturada a cop de silenci i mistificació que, com ha posat de manifest la irrupció de Donald Trump a la Casa Blanca, no para de supurar.
D’aquesta purulència s’alimenten narradors afroamericans com Paul Beatty i Colson Whitehead, que han revolucionat el panorama de les lletres nord-americanes al posar al servei de la lluita per la igualtat un ric arsenal de recursos literaris i explosives dosis de talent. Beatty i Whitehead són autors de dos dels llibres més impactants de l’any. A El venut, el primer recorre a la sàtira més salvatge per dinamitar des de dins l’edifici de bones intencions i mals costums en què es reuneixen el fals progressisme blanc i el narcisisme negre. Diferent és l’enfocament de Whitehead a El ferrocarril subterrani, fascinant i terrorífic recorregut per l’Amèrica de les plantacions i els linxaments. El novel·lista novaiorquès parteix d’una genial premissa d’índole fantàstica (convertir la metàfora del ferrocarril subterrani, expressió que al·ludeix a la trama de refugis i col·laboradors organitzada pels abolicionistes per ajudar els esclaus a escapar-se) per brindar una realista i dolorosa aproximació a les atrocitats de l’època que és, al mateix temps, un trepidant relat d’aventures. Un viatge al cor de les tenebres il·luminat per la claror tènue d’un llum d’oli: la de l’esperança encarnada en Cora, heroïna d’aquesta odissea inoblidable. RAFAEL TAPOUNET
4. '4321', de Paul Auster (Edicions 62 / Seix Barral / ). Quan ja semblava que Paul Auster havia donat tot el que podia donar de si, es despenja als 70 anys amb una novel·la monumental que ha fet que molts es reconciliessin, una vegada més, amb ell. I és que l’escriptor de Newark ens ha acompanyat tantes vegades des de fa tants anys que se l’estima com a un més de la família. Més enllà de les seves dimensions, aquest és un Auster que només sembla Auster pel seu joc literari i per aquella utilització dels mecanismes de l’atzar –una etiqueta que no li agrada, però que el defineix a la perfecció– que converteix aquesta novel·la en quatre possibilitats d’una mateixa història. O més ben dit, quatre versions d’un possible Auster –un mecanisme metaliterari ja utilitzat però refinat en aquesta ocasió–.
A part d’això, les seves frases es fan ara una mica més complexes i elaborades i no falta el referent dickensià, perquè el que més li agrada a l’autor és explicar històries. Una petita pega: al nord-americà adorat a Europa li sobra una mica de didactisme a l’hora de lligar les anècdotes íntimes amb les grans fites de la gran història. E. H.
5. 'Això no és Amèrica' / 'Esto no es América', de Jordi Puntí (Empúries / Anagrama). Això no és Amèrica. És a dir, això no és xauxa. Als protagonistes dels contes de Jordi Puntí les coses no els van precisament bé. Però també hi ha una altra lectura del títol: amb els referents i llunyans d’Animals tristos i Pell d’armadillo, i el cànon Quim Monzó, podem dir que ja no cal camuflar-se de fred, insensible i cosmopolita per aspirar a alguna cosa. I encara més: sí, en el fons, resulta que el món en què vivim, tot ell, sí és Amèrica. Puntí ha tornat reescrivint a fons 9 dels 17 relats que havia anat publicant en suports dispersos entre els anys 2000 i 2017. Més sentimentals, més resignats i més locals. Una galeria de personatges solitaris i la música com a fil conductor. Hi trobem nostàlgics que escriuen lletres al mapa caminant per Barcelona, cantants en estat de decadència embarcats en creuers, un català que ha descobert el seu do a Las Vegas, un autoestopista que espera que el reculli aquella dona que un dia va passar amb un Renault 5, un ronyó que separa dos germans, la fixació per l’atractiva mare sueca d’un amic… E. A.
6. 'Aquest deu ser el lloc' / 'Tiene que ser aquí', de Maggie O'Farrell (L'Altra / Asteroide). Com esclata a trossos una parella atípica, la de Daniel Sullivan i Claudette Wells, una estrella del cine que ha preferit la vida retirada i, en principi, idíl·lica, en ple camp irlandès. Fills i relacions anteriors, que coneixerem a retalls, amenacen amb trencar-ho tot.
7. 'Fer-se totes les il·lusions possibles' / 'Hacerse todas las ilusiones posibles', de Josep Pla (Destino). Material que va descartar dels seus llibres de notes disperses a l’Obra completa, en alguns casos per acció de la censura o per prudent autocensura. Arriba a definir-se com a antifranquista en privat, en contrast amb la seva discreció pública.
8. 'Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat' / 'Apegos feroces' /, de Vivian Gornick (L'Altra / Sexto Piso). L’escriptora feminista emblemàtica a les pàgines del Village Voice als 70 passeja per Manhattan amb la seva mare: una baralla contínua amb una dona viuda que no va aconseguir ser el model de vida de la seva filla (que en canvi recorda l’impacte que va tenir una alliberada veïna).
9. 'Els estranys' / 'Los extraños', de Raül Garrigasait (1984 / Entre Ambos). Guanyador del Llibreter, el llibre es desenvolupa a Solsona durant la primera guerra carlista, mostrada des de la mirada d’un jove aristòcrata prussià que es va enfonsant personalment després de quedar atrapat a la ciutat on la tradició s’enfronta a la modernitat.
10. 'Berta Isla', de Javier Marías (Alfaguara). Com a Tu rostro mañana, l’autor torna de forma esbiaixada al món de l’espionatge, encara que es tracti de les interioritats domèstiques d’un agent del MI6 poliglot que manté la seva activitat en l’incògnit. La veu femenina, en canvi, enllaça amb Los enamoramientos.
11. 'La mort i la primavera' / 'La muerte y la primavera', de Mercè Rodoreda (Club Editor / La montaña pelada). Nova traducció al castellà i reedició en català de la primera versió de la seva novel·la pòstuma, amb estudis introductoris que conviden a perdre la por al llibre més estrany de l’autora i a veure’l com a al·legoria dels traumes de dues guerres.
12. 'Una cançó dolça' / 'Canción dulce', de Leïla Slimani (Bromera / Cabaret Voltaire). Al premi Goncourt del 2016, una mainadera aparentment ideal irromp en la vida d’una asfixiada família burgesa i passa a convertir-se en la referència insubstituïble dels seus dos fills. Però l’amargura acabarà intoxicant-la fins a arribar a un tràgic final.
13. 'Ese mundo desaparecido', de Dennis Lehane (Salamandra). Joe Coughlin, un dels últims exponents de la vella criminalitat irlandesa, retirat com a assessor i mediador de clans mafiosos des de Boston fins a Florida, es veu obligat a sortir d’aquesta segona fila. Tancament de la trilogia més històrica i menys negra de l’autor.
14. 'Un día en la vida. Los diarios de Emilio Renzi III', de Ricardo Piglia (Anagrama). Abans de morir, l’autor va poder acabar el tercer volum del seu autoretrat vital a través de figura interposada i en forma de diari (1976-1982). La segona part pren forma de narració i la tercera es basa en anotacions ja malalt.
15. 'Closca de nou' / 'Cáscara de nuez' /, d'Ian McEwan (Anagrama). Un fetus que rumia, filosofa i està informat de l’actualitat es converteix en un Hamlet intrauterí, observador inadvertit del crim que es trama entre la seva mare, el seu amant (el cunyat, és clar) i el seu pare. Amb aquests ingredients, l’escriptor aconsegueix ser més divertit que grotesc.
16. 'Tierra de campos', de David Trueba (Anagrama). Amb la seva particular mirada entre compassiva i irònica, l’autor segueix la vida del líder d’una banda de música, Dani Mosca, a partir dels records que desencadena el retorn al seu poble per la mort del seu pare. Mena de relat de formació i sentimental i d’al·legat a favor de la música
17. 'La vida negociable', de Luis Landero (Tusquets). L’insolvent perruquer d’Aranjuez Hugo Bayo narra la seva vida segons el patró del relat picaresc, des de la seva infantesa, plena de decepcions paternes i maternes, fins a l’intent de trobar la seva ànima bessona, fiasco rere fiasco passant del drama a la comèdia.
18. 'Tot és possible' / 'Todo es posible', d'Elisabeth Strout (1984 / Duomo). Una col·lecció de contes que es pot llegir com una novel·la, amb la presència implícita en tots de la protagonista de la novel·la Lucy Barton, que malgrat el seu triomf professional segueix arrossegant les ferides d’un passat de penúries al seu poble natal.
19. 'La vegetariana', de Han Kang (Rata). Yeonghye, una sol·lícita esposa, decideix declinar un dels seus principals deures, alimentar com cal el seu marit, després de convertir-se en vegetariana. Arriba a convèncer-se que ella s’està convertint en una planta, capaç de sobreviure gràcies a la llum, l’aigua i la terra.
20. 'Robinson', de Vicenç Pagès Jordà (Empúries). Un carter, maniàtic, solitari i traumatitzat per una malaltia de la infància, que ha fet del seu llit el centre de la seva vida, s’aventura en una missió venjativa a la casa dels veïns, on vol sobreviure com un nàufrag que devasta els recursos d’una illa perduda.
Han participat en l'elaboració de la llista dels llibres del 2017
Crítics, periodistes i columnistes. Josep M. Fonalleras, Salvador Macip, Rosa Ribas, J. M. Freire, Andreu Farràs, Óscar López, Vicenç Pagès Jordà, Ernest Alós, Rosa Massagué, Rafa Tapounet, Jaume Subirana, Marta Marne, Care Santos, Jordi Puntí, Elena Hevia, Domingo Ródenas de Moya, Ricard Fité, Najat el Hachmi, Miqui Otero, Enrique de Hériz, Anna Abella, Ricard Ruiz Garzón, Ricardo Baixeras, Pau Arenós, Sergi Sánchez, Javier Pérez Andújar i Ramón Vendrell. Llibreters. Eric del Arco (Documenta), Antonio Torrubia (Gigamesh), Guillem Terribas (La 22), Isabel Sucunza i Abel Cutillas (La Calders), Alfonso Pfeiffer (Maite Libros), Mar Arenazaa (La Llopa), Rosana Lluch, (Llorens), FNAC Barcelona, Xavier Vidal (No Llegiu), Joan Antoni Martínez (El Corte Inglés), Lluis Morral (Laie), Eva Portell (La Gralla), Paco Camarasa, Marta Ramoneda (La Central). Bibliotecaris. Carme Fenoll, Juan Carlos Calvo (Bib. Camp de l’Arpa-Caterina Albert), César Azuara (Xavier Benguerel), Juan José Arranz, Oscar Carreño (Biblioteques de Barcelona), Anna Maria Saumell (Horta-Can Mariner), Antonio Iglesias (Juan Marsé-el Carmel), Maria Josep Yuste (Jaume Fuster), Pedro Emilio Martín (Bon Pastor), Patricia Muñiz (Biblioteca Collserola-Josep Miracle) i David Hernández Gasch (Octavi Viader i Margarit).
