Dimecres es va presentar a la Llibreria 22 de Girona el darrer llibre publicat pel llop ferotge és un recull de poemes d'Alexandre Nunes de Oliveira, "Todas las cicatrices", un treball realitzat al llarg de de anys.
L'única recomanació sensata que és possible fer davant d´un llibre de poesia la va formular Julio Cortázar, fa més de trenta anys, a propòsit de Juan Gelman: «...lo mejor que puedo decirle al lector es que entre en estos poemas como se entra en un sendero, siguiéndolo en sus curvas y sus ascensos, deteniéndose allí donde el camino parece detenerse en las encrucijadas y reanudando la marcha como la reanuda cada poema desde el anterior». Quelcom que només és possible, en tot cas, si creiem en l´existència d´un únic poema (no escrit) que els sobrevola a tots i que sempre podrem retrobar en cada un dels versos relligats en un volum com el que Nunes de Oliveira acaba de presentar.
A banda d´aquesta recomanació, el lector de poesia contemporània „i Nunes és un poeta contemporani, quelcom que no queda garantit pel sol fet d´estar viu– caldrà que s´endinsi en el sender del quale parla Cortázar equipat amb un grapat de consignes que, de fet, tindrien un caràcter més aviat prescriptiu. Ordenadament.
La primera prescripció que cal tenir en compte faria esment a la necessitat de transcendir l´anècdota. O, potser millor: es tractaria d´invertir les jerarquies que, de manera acrítica, la majoria acceptem. Es tracta d´un gir molt similar al que proposava Eugenio Montale a «Fuori di casa» –per posar un exemple que, en el cas que ens ocupa, és especialment pertinent– mentre observava les gavines afamades acostant-se una vegada i una altra a la coberta d´un vaixell poblat per aquells típics personatges de trajecte transatlàntic: Montale –de la mateixa manera que fa Nunes de Oliveira–no dedicava la previsible atenció als immigrants italians (ni al vapor Astoria) sinó que, contra pronòstic i fidel a la veu poètica que el caracteritzava, intentava esbrinar quin era el contingut de veritat de l'anècdota.
La segona prescripció –un cop acceptada la transcendència que custodien les anècdotes–, és la que ens impel·leix a acceptar la natural pervivència de la pulsió romàntica i, al mateix temps, a saber-la diferenciar d´aquell «romanticisme» de calaix que no és altra cosa que l´exhibició desordenada dels sentiments individuals. Per ser romàntic, en primer lloc, s´ha de posar ordre als sentiments com ha fet, al llarg de tota una dècada, Nunes de Oliveira.
La tercera prescripció que cal tenir en compte abans –o després– d´haver transitat per Todas las cicatrices és comuna a la majoria de poetes però molt significativa en el cas que ens ocupa: la veu poètica és sempre el resultat d´una suma de veus. Justament per això, el llibre està escrit en castellà enlloc de portuguè: la nostra península poètica „i inacabada, com volia el gran Gaziel„ comença a les costes atlàntiques i arriba fins als penya-segats del cap de creus. El lector de Pessoa, de Cesariny, de Meireles, d´Anthero de Quental, d´Eugénio de Andrade, també és lector de Gelman, de Marzal, de García Montero, de Cernuda, de Darío –els salts cronològics, aquí, no tenen importància– i, més propers a nosaltres, de Gil de Biedma, de Foix, de Vinyoli, de Riba, de Carner, de Fonollosa... Tots ells, tots aquests poetes, comparteixen el fet d´estar embarcats en la mateixa «Balsa de piedra» que va imaginar el gran Saramago.
I és que (quarta i última prescripció) és important saber que ens trobem davant d'un joc de miralls, un calidoscopi on el «Jo» del poeta es descompon en tantes identitats com a lectors pugui tenir aquest llibre. D'això es tracta: l'ofici del poeta no és reproduir aquella primera experiència, sinó crear-ne una altra, l'obra (el poema) que de cap manera pot ser esclava del seu punt originari: el resultat, un llibre molt notable que certifica la necessitat de mantenir en vida iniciatives delicadament minoritàries com la que porta a terme l´editorial El Llop Ferotge. Una sort.
Eudald Camps, publicat en el Diari de Girona 27.09.13 Foto: Llibreria 22
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada