30/1/10

PRESENTACIÓ DEL FAMÓS PREMI DE NOVEL·LA CURTA | LA SORPRESA DEL CASERO


Josep Campmajó ha aconseguit trencar esquemes en un dels premis literaris més reconeguts de Girona.
Li han concedit el premi per la seva trajectòria vital i per l’ambició d’‘Olor de violetes’.
A
vegades els premis literaris deparen sorpreses. No tant perquè els guardonats siguin autors principiants, que és el que acostuma a passar en els certàmens d’humil dotació econòmica però de gran ambició literària, sinó perquè els guanyadors trenquen tots els esquemes arran de la seva trajectòria vital i de la qualitat de la seva creació. Una cosa així és el que ha passat en l’últim premi Just M. Casero de novel·la curta, amb una obra guanyadora que va ser presentada ahir a la nit a la Llibreria 22 de Girona després que hagi estat publicada per l’editorial Amsterdam.Olor de violetes, de Josep Campmajó, és una novel·la ambientada en una institució psiquiàtrica en la qual es teixeix una espessa xarxa d’històries a través de la narració d’un malalt. L’obra és un relat en el qual es barregen realitat i fantasia. Una anàlisi poètica sobre la bogeria i els límits de la ment humana, amb un llenguatge potent ben amanit amb tocs d’humor àcid i descarnat.Campmajó va guanyar el seu primer premi literari amb 40 anys complerts. Responsable d’una empresa familiar especialitzada en el món del disseny, la seva formació professional se centra en el món de les noves tecnologies. Conegut en el món comercial de Girona perquè és el president de l’Associació de Comerciants de la Plaça del Mercat, l’obtenció del premi Just M. Casero de novel·la curta ha sorprès molts dels seus coneguts, que fins aquest moment no tenien coneixement d’aquest vici literari que mantenia amagat.L’escriptor Josep Maria Fonalleras, col·laborador d’EL PERIÓDICO, i el conseller Joaquim Nadal (Quim, quan posa els peus a Girona) van glossar ahir aquesta doble faceta inesperada que ha deixat admirades per partida doble les poques persones que coneixen de sempre el premiat i que han pogut llegir la seva obra. Nadal, que és un assidu de les presentacions de la Llibreria 22, ho va dir d’aquesta manera: «Si coneixes Campmajó, el llibre és l’antiell. Saber que ha sigut ell qui l’ha escrit és un factor sorpresa afegit».Un fet inesperat que se suma a la qualitat de l’obra. Sobretot si es té en compte que és la primera novel·la que ha publicat. «Podem estar molt contents. Hem fet un bon treball. Olor de violetes és una novel·la atrevida i molt ambiciosa. Es nota que l’autor volia fer alguna cosa important i que es va posar el llistó molt alt», va explicar Josep Maria Fonalleras a l’hora de valorar el premi com a membre del jurat.Reflexió sobre la bogeria«Es tracta d’una brillant reflexió sobre la bogeria i el poder de la literatura, si és que són dues coses diferents», va afegir l’escriptor i periodista. Una construcció d’un món imaginari que va fer que el conseller Nadal es preguntés què és el que passa cada dia pel cap dels humans. «¿On és la veritat, en la realitat de la vida diària o en la realitat que construeix el pensament?», va afegir.Una endevinalla que el mateix autor no va revelar, perquè potser l’obra no és més que un reflex del doble món d’aquest comerciant escriptor: «No sé si sóc aquí o no. No sé si us imagino o no, perquè tot això és com un somni». Unes afirmacions en to de broma que van sonar com una definició personal quan una mica més seriós va afegir: «No sé si estic boig. M’agradaria pensar que tots ho estem una mica, perquè per sobreviure tots ens hem d’inventar altres mons».
Ferran Coscuelluela * El Periódico 30/01/10 * Foto:David Borrat/ Click Art.

Campmajó: "En el llibre exposo massa clarament el que penso"



El guanyaor del Casero diu que "Olor de violetes" és una obra "radiogràfica".

«Escrivint aquest llibre m'ho he passat molt bé; rellegint-lo, no tant, potser perquè m'he adonat que hi exposo massa clarament les coses que sento i em defineixo excessivament sobre alguns temes com ara la mort, l'amor i la religió», diu Josep Campmajó (Girona, 1968) sobre la seva primera novel·la, Olor de violetes (Amsterdam Llibres), amb la qual va guanyar l'últim premi Casero. Pel seu autor, aquest no és cap llibre biogràfic sinó més aviat «radiogràfic». I ara ja se sent «una mica» escriptor.
«Si em sento escriptor? Des d'aquest matí, una mica més –es refereix a la roda de premsa d'ahir al matí a Barcelona–, tot i que jo respecto molt els escriptors. Crec que la prova definitiva serà el segon llibre, perquè aquest arriba emparat pel nom del premi Casero.» Campmajó arriba encara enlluernat pels flaixos dels fotògrafs de la premsa barcelonina. Una atenció mediàtica a la qual, evidentment, no estava acostumat com a empresari i president de l'associació de comerciants del mercat de la plaça del Lleó de Girona, ciutat on Campmajó ja era prou conegut abans de la celebritat literària. «M'estan passant coses força agradables i ara vull veure quina és la reacció dels lectors. Després seguiré escrivint, segur, però també tinc clar que no em presentaré a cap més premi... almenys que no sigui com el que li acaben de donar a Villatoro [riu].» Per a Campmajó s'havia convertit en «una dèria» presentar-se al Casero –«Un premi de Girona i dels pocs que es mantenen nets»– i afirma que les deu primeres pàgines del llibre li van costar divuit anys d'indecisions i intents frustrats; després, la resta va sortir «en quatre setmanes i una altra de correccions». Es va presentar per primera vegada al premi de la Llibreria 22, va entregar l'original el dia que es tancava el termini, i aquest és el resultat.
Olor de violetes és un llibre literàriament ambiciós («No en sabria, de fer best-sellers; ni ganes») escrit per algú que no escriu com a teràpia, ni com a hobby. «Per a mi escriure és un vici.» Escriu molt en el seu bloc i reconeix que això es nota en l'estructura de la novel·la, construïda a partir de capítols curts titulats amb un «vull» o un «sense voler» al davant, i altres que són somnis o haikus. «Em puc imaginar que un boig vegi la vida així, a flaixos», diu, perquè aparentment el personatge amb majúscules del llibre és un boig o algú que està tancat en un psiquiàtric i crea mons i personatges. «És un boig que potser no ho està tant, però la bogeria et permet parlar de coses que no diries mai. La mort és un tema recurrent en el llibre i, com qualsevol tema dur, crec que s'ha de tractar amb respecte però sense por. Quantes vegades no hem matat algú dins del nostre cap?»
Explorant la ment humana
«Olor de violetes és una brillant reflexió sobre la bogeria i el poder de la literatura, comptant que siguin dues coses diferents.» Ho va dir ahir Josep Maria Fonalleras, membre del jurat del Casero («Aquest any hem fet una molt bona feina») en la multitudinària presentació del llibre a la Llibreria 22. I el conseller Joaquim Nadal –al qual l'autor va triar com a presentador no per partidisme, sinó perquè li feia «il·lusió»– va afegir que aquesta «gran novel·la» fa una profunda «exploració de la ment humana». El llibre es presentarà dimecres vinent a la llibreria Proa de Barcelona, amb Ernest Benach.
XAVIER CASTILLÓN / Fotos: Lluís Serrat
El Punt Barcelona 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Comarques Gironines 30-01-2010 Pàgina 36
El Punt Penedès 30-01-2010 Pàgina 31
El Punt Vallès 30-01-2010 Pàgina 31

29/1/10

Josep Campmajó desembarca en la literatura con una obra de locos y sueños


Josep Campmajó ha querido estructurar su primera novela en capítulos cortos, muy diferenciados entre ellos, con una técnica que "da luz a base de flashes y cuanto más cercanos están unos de los otros, más luz se acaba haciendo", ha aclarado.
Así, la trama que aparenta complicada y casi ininteligible al principio, se va aclarando (aunque nunca del todo) a medida que el lector pasa las páginas: "es como un rompecabezas que en el momento de la segunda lectura, todo adquiere otro matiz", ha afirmado el editor de Amsterdam, Jordi Rourera.
Rourera ha añadido que "es un atrevimiento hacer una novela que se aleje tanto del modelo de novela al uso", y ha calificado el estilo de una mezcla entre Lynch y Hitchcock, tanto por los elementos de misterio como por lo visual de las escenas que evoca.
Sobre esto, Campmajó ha explicado que le gusta "que el texto se convierta en imágenes" y por esta razón se siente identificado con el turco Orhan Pamuk y con Josep Maria Fonalleras.
De hecho, Campmajó ha reconocido que su libro es "más una crónica que una invención" y ha añadido que ha buscado en su vida para resolver los sentimientos de los personajes: "el loco me permite hablar de cosas que como Josep Campmajó no puedo hablar".
Sentimientos como el amor, la pasión, el odio o la religión son constantes en el discurso del loco protagonista, al que se intercalan los sueños de una mujer y unos poemas "haiku" que vertebran todo el texto.
"Esta novela es un acto sinvergüenza e inconsciente de alguien que se soltó y lo contó", ha afirmado el librero de la Llibreria 22 de Girona y miembro del jurado del premio, Guillem Terribas, que ha completado su visión de la obra diciendo que "una persona que escribe esto, o ha escrito mucho, o no le importa lo que salga".
Guillem Terribas ha explicado que el premio Just Maria Casero apuesta por escritores noveles o poco conocidos y que, en los últimos años, el jurado se ha inclinado más hacia autores que cuentan buenas historias por encima de que las escriban muy bien: "el estilo puede arreglarse, pero una buena historia no".
El premio Just Maria Casero es un certamen literario de novela corta que convoca la Llibreria 22 de Girona desde hace 29 años.
EFE. Publicat a l'ABC el 29.01.09. Foto: Roger Casero

28/1/10

J.D. SALINGER "in memoriam"





Jerome David Salinger J.D. SALINGER
1 de gener 1919-27 de gener de 2010
L
’any 1983 la Llibreria 22 va convidar Jaime Gil de Biedma a fer l’obertura del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. L’acte es va fer al migdia i, després, gent de la Llibreria i del jurat, unes deu persones en total, vam anar a dinar. Aquest dinar, amb sobretaula inclosa, va durar unes quatre hores llargues. Jaime Gil de Biedma, va ser el protagonista d’aquella interessant sobretaula. Ens va parlar de literatura, de poesia, de política, del català, de les seves estades a un balneari a Granada, per recuperar-se dels seus accessos culinaris i de diferents barreges alcohòliques... de Filipines i, també, de la Isabel Preysler. Va ser una tarda per no oblidar. En un moment determinat ens va deixar anar: "sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit La Cartuja de Parma (La Chartreuse de Parme, 1839). La majoria dels que érem allà no havíem llegit la famosa novel·la de Stendhal.Ara, m’atreveixo, salvant les distàncies amb l'admirat Jaime Gil, a dir que “sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit El vigilant al camp de sègol (The Catcher in the Rye, 1951) . Ah, i no es tracta d'una novel·la per a adolescents.I tal com volia Salinger, que en els seus llibres només hi hagués el títol de la obra i res més. Ni fotos, ni biografies, ni sinopsis; per tant no diré res més, només que llegiu J. D. Salinger.

Guillem Terribas

27/1/10

Pe Cas Cor, poeta gironí


L'auditori de la Mercè s'omple de públic, art i emoció per recordar Pedro Casariego.
«E n certa manera, Girona estarà a partir d'ara sempre unida a la figura i l'obra del meu germà Pedro.» Ho deia ahir Nicolás Casariego per obrir a l'auditori de la Mercè el tercer Festival d'art independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora i centrat en la figura del poeta madrileny Pedro Casariego Córdoba (1955-1993), Pe Cas Cor, ja tot un poeta gironí després d'aquests tres dies d'ampli homenatge col·lectiu a la seva obra. Ahir al vespre, en l'acte central del festival, Nicolás i la companya del poeta, Ana Ruiz, es van poder sentir molt acompanyats i estimats: l'auditori de la Mercè estava ple com mai, tant a la platea com al galliner. I per l'escenari no van parar de desfilar-hi durant unes tres hores, repartides en dues parts, tot tipus d'artistes que van portar la poesia de Casariego a terres indòmites com ara el flamenc, el pop i el rock, el hip-hop, la dansa... Poesies en tots els formats, recitades en portuguès i en xinès, acompanyades per un violoncel o una arpa oriental, utilitzades com a sòlids ponts entre actuacions. També poesia visual en els muntatges que ocupaven el pati –ple de llaunes, perquè, sí, «la vida puede ser una lata»– i fins i tot els lavabos.
Art secret en imatges
Prèviament, dilluns al vespre va tenir lloc al cinema Truffaut la segona jornada del festival. Després d'una lectura de poemes a dues veus, s'hi va projectar un reportatge sobre Casariego realitzat el 1997 pel programa La mandrágora de TVE, amb motiu d'una exposició sobre la seva obra (Homes i monstres) a la Universitat de València. Un bon document que, llàstima, resultava gairebé inintel·ligible per un so terrible. Tot seguit es van estrenar set curts de diferents cineastes i videoartistes inspirats en l'obra de Casariego, presentats per Lluís Llamas –que va anunciar que la creació audiovisual es potenciarà en futures edicions del Pepe Sales– i Nicolás Casariego, que va recordar que el seu germà havia escrit, dibuixat i pintat, però mai fins ara el seu univers s'havia traslladat a la pantalla.
Va obrir la sessió un brillant curt de Santiago Lapeira, cineasta de llarga trajectòria –ha dirigit vuit llargmetratges, entre els quals, Asalto al Banco Central o la recent ESO (Entidad sobrenatural oculta)–, que va oferir, també com a actor, alguns dels moments més dramàticament intensos de la vetllada. En el seu curt, hi té un cert protagonisme Girona, la ciutat, com en el malson de Sandra Ojosnegros i David Ruiz. Xavier Pérez, Joan Gurí i membres del grup Sonom han triat els camins més experimentals, i Robert Bellsolà ha sabut reconvertir una filmació accidental de la seva experiència brasilera com a documentalista del gaiter Carlos Núñez, per crear un vibrant diàleg metafísic amb dues nenes rapsodes, les seves filles Martina i Paulina.
Per tancar, una al·lucinació d'Albert Serra, filmant amb càmera fixa com es llegeix al revés i es destrossa («ho faig perquè tu m'ho demanes», s'excusa al final Jordi Pau, innocent recitador) un poema de Casariego: només un acudit massa llarg.

Xavi Castillón (El Punt 27.01.10) A la foto de Lluís Serrat, actuació de Marc Parrot.

Girona enlaira la poesia cap al cel

La poesia va omplir ahir al matí tots els racons del Barri Vell de Girona. La rua poètica que va servir per donar el tret de sortida al tercer Festival d'Art Independent Pepe Sales, que en aquesta ocasió versarà sobre la figura del poeta i pintor madrileny Pedro Casariego Córdoba. Organitzat per La Penyora i múltiples voluntaris, les quatre bandes i vuit poetes que els acompanyaven van permetre intercalar la vibrant de Percu-art, Kokoanga, la Banda del Surdo i la Fal·lera Gironina amb fragments de versos del poeta.
Casariego (1955-1993) defensava que tots portem un poeta a l'interior i l'objectiu de la rua poètica és que cada gironí que es trobava amb la música o els versos descobrís la seva part més íntima, recollida i artística. Els organitzadors van veure satisfets els centenars de ciutadans que van seguir les diverses bandes pel Barri Vell o que van participar en les activitats que es van celebrar a la plaça Salvador Espriu, a tocar del mercat del Lleó.
L'enlairada d'un miler de globus va servir per enlairar la poesia de Casariego cap al cel i, de manera simbòlica, una manera de regalar aquest art a qui retrobi els globus, com passa amb el nàufrag que envia un missatge en una ampolla. Un escrit en què s'hi llegia el vers «Soy el hombre delgado que no flaqueará jamás» acompanyava tots els globus que es van enlairar a l'uníson. La mètrica de Casariego va tenir ahir una segona estrofa al vespre a la Llibreria 22, amb la presentació del llibre Antilogía de poetas reservados, que recull part de l'obra de Casariego, junt amb Arturo Martínez, Eduardo Scala i Gonzalo Escarpa. Demà dilluns, el cinema Truffaut mostrarà treballs inspirats en l'obra de Casariego per part de diversos realitzadors. L'homenatge en tota la seva dimensió arribarà dimarts amb una jornada multidisciplinària d'artistes al centre cultural La Mercè. Girona demostrarà, un cop més, la seva ànima més artística.
Dani Vilá (El Punt 25.01.10) Foto: Manel Lladó

Lluís Torner presenta llibre a la 22


L a Llibreria 22 de Girona va ser el marc ahir al vespre de la presentació del llibre Quan la llavor cau en terra eixuta, de Lluís Torner i Callicó, editat per Papers on Demand. El llibre, el va presentar el periodista Salvador Garcia-Arbós.
El Punt 26.01.10. Foto: Manel Lladó

23/1/10

Poesia ´La matinada clara´ de Maria Cabrera veu la llum a Girona


La matinada clara, el nou poemari de la jove gironina Maria Cabrera, es va començar a gestar al llarg de nits d'insomni; i ahir la Llibreria 22 va ser l'escenari on els poemes han vist la llum. L'acte poètic va comptar amb la presència de la mateixa autora, i dels poetes Joan-Josep Camacho Grau i Enric Casasses, que van recitar algunes peces.
Diari de Girona, 23/01/10

"El somni de tarraco" a la Llibreria 22


La Llibreria 22 de Girona va ser el marc ahir al vespre de la presentació de la novel·la El somni de Tarraco (Edicions 62), una narració històrica de l'escriptor gallec resident a Tarragona Xúlio Ricardo Trigo. L'obra, que va ser presentada per l'escriptora empordanesa Núria Esponellà, està ambientada en la Tarraco del segle I abans de Crist, on va viure l'emperador Octavi August durant dos anys, i gira a l'entorn del comerç de l'oli d'oliva, que va convertir la ciutat en objecte de desig dels romans.
El Punt Comarques Gironines 20-01-2010 Pàgina 32

20/1/10

SPECTATOR IN BARCINO. Sergi Doria. Diari ABC 19.01.10




SOY buen fisonomista; no se me despinta una cara, pero casi nunca consigo asociarla a un nombre. Un ejemplo: Carles Monguilod, abogado penalista, experto orador y amigo del alma tertuliana de Guillem Terribas en Can 22 de Girona. Coincidí con Monguilod en la librería y luego en el Ritz, la noche del premio Nadal. Seguía asociándolo al gremio librero-literario hasta que cayó en mis manos «Vint-i-cinc anys i un dia» (Ara llibres), recorrido por su trayectoria profesional y nuestra reciente historia judicial. Resulta que Monguilod es un célebre abogado penalista, pero también el alma de la tertulia en la 22. Un lector ilustre y avisado y un excelente escritor. O sea, que yo no andaba tan desorientado.
Pese al escepticismo de este senyor de Girona sobre la naturaleza efímera de los productos editoriales, sus «Vint-i-cinc anys i un dia» seguirán leyéndose con gusto por muchos años. Yo lo devoré en un día. Como en aquellos libros de Mario Verdaguer, Rossend Llates, Valentí Castanys, Amadeu Hurtado o Eugeni Xammar. Monguilod sabe espigar las anécdotas de categoría que llevan a reflexionar sobre las edades de un país. «Que tot el que es llegeixi grati en el lector l´espai del cervell que li desperti ganes de pensar» advierte. Una crónica atravesada por el mitificado Vaquilla, el secuestro de Maria Àngels Feliu y el calvario mediático a que fue sometida por el pionero de la telebasura Pepe Navarro. Historias de gitanos y barraquismo barroco de aromas lorquianos. Capítulos que superan cualquier serie judicial: desde el humilde asunto de oficio a las «causes célébres» con Garzón de por medio. Sórdidos locutorios carcelarios y hoteles de cinco estrellas. Narcotraficantes que requieren abogado defensor. Historias de cuernos dignas de Ugo Tognazzi. Y, sobre todo, un profundo conocimiento de la psicología nacional (que aquí quiere decir peninsular). Monguilod es un demócrata autocrítico que marca distancias con el pensamiento único que campa por estos pagos saturado de prejuicios ignorantes. El nacionalismo se cura viajando, aseveró Baroja. Y Monguilod lo constata en un magistral capítulo dedicado a dos juicios en Zamora: «Hi ha una cosa que sempre en pregunten quan explico les meves «aventures» de Zamora. Vares tenir cap problema en els dos juidicis amb tribunal popular pel fet de ser català? Va ser alguna dificultat l´idioma? La veritat és que sempre contesto el mateix: no. Mai no va haver cap problema. Al contrari. Em vaig sentir com a casa». Para Monguilod, las lenguas no deben ser «casus belli» sino fértil punto de encuentro abonado por la cultura: «El que ens separa de les persones no és la llengua, sinó el llenguatge», apunta.
Con la sabiduría que otorga la experiencia del «caminar per la vida», Monguilod suministra anécdotas de categoría. Memoria inteligente, noble y moral.

A la foto, Sergi Doria i la portada del llibre.

17/1/10

Maria Àngels Anglada


Una productora norteamericana compra los derechos cinematográficos del libro De su novela "El violí d'Auschwitz" se han vendido más de 100.000 ejemplares en catalán desde 1994.


(...) Como en el reciente éxito El niño del pijama de rayas, de John Boyne, la novela El violí d'Auschwitz de Anglada retrata las condiciones infrahumanas del campo de concentración de Auschwitz. Allí Daniel, un judío de Cracovia, que construye laúdes y que consigue sobrevivir en ese infierno gracias a su trabajo como carpintero, será puesto a prueba por el comandante del campo, un aficionado a la música clásica. El encargo es construir un violín que suene a la perfección. Con un lenguaje directo y sin florituras y un tono intimista, Anglada nos habla de la dignidad en los límites de la resistencia humana.
Anna Soler-Pont, responsable de la agencia Pontas, no llegó a conocer a Maria Àngels Anglada pero cuando sus hijas Marionna y Rosa, herederas de los derechos de autor, la llamaron varios años después de la muerte de su madre para que gestionara su legado, descubrió unas obras que la fascinaron. La tarea de vender derechos de traducción y adaptación de novelas en catalán y de una autora ya fallecida no era fácil. De hecho, empezaron por traducir por su cuenta El violí d'Auschwitz para darlo a conocer fuera de España. El acuerdo de representación se fraguó en el 2001, pero hasta el 2008 no llegaron los primeros resultados positivos.
En Francia, Éditions Stock publicó el libro en junio pasado y en seis meses se han vendido 15.000 ejemplares. Ahí ejerció un papel clave el librero Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, un auténtico catador de libros, gran amigo también de Javier Cercas, otro triunfador local. Terribas, que conoció personalmente a Anglada, escribió una carta a seis libreros franceses recomendando la obra que la editorial envió, junto con un capítulo del libro. Y la estrategia funcionó.En Italia, Brasil, Grecia y Alemania se publicó también en el 2008. En Estados unidos, la editorial Bantall Dell/Random House ha comprado los derechos mundiales en inglés y lo publicará en el mes de marzo de este año. También está previsto que se publique en el 2010 en Holanda y se han vendido los derechos a Polonia, Rumanía, Serbia y Portugal. En castellano lo había publicado la editorial Destino. Lo curioso del caso es que la ausencia de la autora no es un problema porque el texto es el mayor reclamo y funciona el boca a oreja. (...)
Fragment article de la Vanguardia (17.01.10) escrit per Josep M. Playà.

Llaunes per a Casariego

El Festival Pepe Sales inclourà una gran rua i un muntatge de reciclatge poètic email protegit

«Molts més actes, molta més gent.» Amb aquesta consigna es dóna el tret de sortida al 3r Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora amb el suport d'un exèrcit pacífic i creixent de col·laboradors altruistes, i dedicat en aquesta ocasió al poeta Pedro Casariego Córdoba. Ja s'estan recollint llaunes per homenatjar l'autor del poema La vida puede ser una lata amb un muntatge de reciclatge poètic. El festival s'obrirà el dissabte 23 de gener amb una gran rua per Girona.

Una dotzena de persones de la família Casariego, entre elles la filla del poeta, assistiran als actes del festival organitzat per celebrar la vida i l'obra de Pedro Casariego Córdoba (Madrid, 1955-1993), que tindrà lloc els dies 23, 25 i 26 de gener en diferents espais de Girona, inclosos els carrers i places, per apropar la poesia a la gent.

Ja s'estan recollint llaunes a locals com ara La Penyora, La Mercè, l'Ateneu 24 de Juny, El Cercle, La Fàbrica de Celrà, La Morgana de Banyoles i La Casilla de les Mines d'Osor, en alguns dels quals també es preparen actes paral·lels del festival. Si l'any passat es van recollir calces per a Miquel Bauçà, Antón Casariego ha proposat una acció semblant amb llaunes, en cadascuna de les quals hi haurà un paper amb un poema de Pedro.

El dissabte 23 al matí tindrà lloc una rua poètica amb quatre grups de percussió –La Banda del Surdo, Percu-art, Kokoanga i Fal·lera Gironina– i poetes que escamparan els versos de Casariego, fins a arribar al mercat del Lleó, on es deixaran anar un miler de globus amb poemes. El mateix dissabte es presentarà a la Llibreria 22 (20h) el llibre Contrapoesía. Antilogía de poetas reversados, publicat per l'editorial Ya Lo Dijo Casimiro Parker, amb poemes de Casariego, Arturo Martínez, Eduardo Scala i Gonzalo Escarpa.

El dilluns 25, al Truffaut (20.30h), s'hi projectaran el programa La Mandrágora dedicat a Casariego després de la seva mort, i treballs audiovisuals inspirats en la seva obra, realitzats per Albert Serra, Robert Bellsolà, Xavier Pérez, Sandra Ojosnegros, Joan Guri, Borja i Susana (Festival Sonom) i Santiago Lapeira, presentats per Nicolás Casariego, Lluís Llamas i Eudald Camps.
Festival sense fronteres

L'acte central del festival es portarà a terme el dimarts 26 de gener a La Mercè (20.30h), on tindran lloc actuacions i instal·lacions de nombrosos col·laboradors, com ara Mazoni, Sanjosex, Marc Parrot, Twin Sisters, Pedro Marín, José Domingo, Belén Fabra, Praga, Nomah & Lexa, Josep Bassal, els poetes d'El Llop Ferotge i Pèl Capell i Deambulants, presentats per Fèlix Brunet i Cristina Cervià amb versos i pensaments de Casariego. El festival dirigit per Consol Ribas i Lluís Llamas ha traspassat fronteres i també hi haurà actes a Barcelona i Madrid, on familiars i amics del poeta llegiran poemes i intercanviaran llaunes. La presentació del festival, ahir a La Penyora, va ser un pròleg en què es va invocar el «poeta raro» amb rapsodes, el cantaor Jordi Fornells i la cantant xinesa Lotus Huang.

Moments (irrepetibles) de Girona

El cronista considera que amb Joaquim Nadal van coincidir les circumstàncies i la persona adequada per transformar Girona tal com ell ho va fer mentre va ser alcalde.
En Guillem Terribas, llibreter de la 22, diu que quan surt un nou llibre amb referències de fets i gent de Girona hi ha un determinat nombre de persones que demanen un exemplar per tal de veure si el seu nom figura en l'índex onomàstic que s'acostuma a afegir al final d'alguns treballs, i es compren el llibre en funció de si hi surten o no. Tots posseïm la vanitat personal –dissimulada– de veure el nostre nom amb signes d'impremta. Sembla que aquell que no figura en un índex no existeix dins el petit món local

En el llibre de Joaquim Nadal, Moments de Girona, hi ha un índex onomàstic important, però encara ho podria haver estat molt més, considerant la gent que coneix l'autor. És clar que no s'hi valia a improvisar, tota vegada que és un recull de pensaments que ja han estat escrits o pronunciats. Aquesta és una mena de llibres que surten ara, que tenen el valor de deixar plasmat en un sol volum una colla d'apunts i records, per tal que el públic lector (?) conegui el pensament de qui ho publica. Els falta, però, el geni creatiu que sol presidir un llibre quan ha estat pensat com un tot unitari i argumentat. És un llibre de pedaços viscuts.

El dia que el van presentar a la Fundació Valvi, el públic era format –com és habitual– per gent de la mateixa corda que Nadal, a qui li prodiguen càlids aplaudiments (Només faltaria, sinó!) A les primeres files hi havia tota la plana major socialista. Així, és fàcil obtenir vistiplaus d'un treball literari.

Ara, ja passats els primers dies, hom pot fer-se una idea més aproximada del que conté. No cal dir que traspua l'engrescament que l'autor té per la ciutat que va presidir durant prop de 23 anys. Hi ha un enamorament clamorós vers les persones i les pedres.

A molta gent Girona ens desperta sentiments arrelats, però per ell, que va tenir el privilegi de viure en primera persona tota la transició des de la ciutat «grisa i negra» heretada dels anys setanta fins a la Girona «de colors» posterior, i que va conèixer les gènesis, els capgirells, els embolics i les històries secretes de tants i tants racons, propietats, privilegis i misèries... i que va tenir una intervenció directa i en primera persona per poder-ho trastocar i donar-li nova vida i utilitat, el sentiment ha de ser més profund i justificat.

I és evident que no ho ha dit tot! En el llibre hi ha la part positiva, gairebé els resultats. Pel camí, però, hi va haver una complicada gestió per vèncer resistències atàviques i convertir en realitat vells somnis guardats a l'armari de la ciutadania.

És segur que hi ha una altra història secreta que mai s'arribarà a publicar i que quedarà per sempre en el «secret del sumari». No la coneixem, però la pressentim amb molta força, perquè no és possible capgirar aquella vella Girona sense la mà esquerra del negociant, del permutant, del promotor i, fins i tot, del malabarista de la fira...!

Avui, amb els canvis operats al país i amb les tribulacions que estem passant, s'hauria pogut transformar la ciutat tal i com es va fer llavors? Es pot assajar qualsevol resposta; però hom arriba a la conclusió que van coincidir en el temps les circumstàncies i la persona adequada per desenvolupar-les... Una combinació que es dóna rarament en la història.
JOAN RIBAS. Publicat en El Punt, diumenge dia 10 de gener 2010. Foto: Lluís Serrat. Josep M. Birules, Quim Nadal i Xerardo Estévez.

10/1/10

JAUME BOSQUET PROTOGONITZARÀ DIJOUS LA PRIMERA PRESENTACIÓ DE L'ANY DE LA 22

Jaume Bosquet (Salt, 1956) protagonitzarà dijous vinent la primera presentació de l'any a la Llibreria 22 de Girona. Bosquet hi presentarà Triacant (Proa), el poemari amb què va guanyar els últims Jocs Florals de Barcelona, i estarà acompanyat per Èlia Bantí i Alabau i Maria Rosa Roca. I el divendres 15 s'hi presentarà el llibre La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous (Orà, Algèria, 1937) que ha estat publicat per Lleonard Muntaner dins la col·lecció Traus. El llibre ha estat editat i traduït per Joana Masó, amb la col·laboració de Maria Oliver, Arnau Pons i Marta Segarra. La presentació anirà a càrrec de Maria Josep Balsach, directora de la Càtedra d'Art i Cultura Contemporanis de la UdG.
XAVIER CASTILLONEl Punt Comarques Gironines 10-01-2010 Pàgina 47

2/1/10

La Llibreria 22 de Girona


JOSEP MARIA FONALLERAS
Alguien dijo que librería era sinónimo de libertad. No tienen exactamente la misma raíz, pero se les supone. Es decir, que allí donde haya un libro, muy probablemente habrá un lector libre dispuesto a ejercer su libertad: de engrandecer espacios, de hallar respuestas o, simplemente, la libertad de pasar un buen rato inmerso en una ficción que, a la postre, le será más real que la verdadera realidad. Es fácil decir y escribir todo lo anterior. Lo difícil es mantener un oasis de libertad como este a lo largo de 30 años.Es lo que acaba de pasar en Girona, en la calle de Hortes 22, donde, un octubre de 1978, unos cuantos locos de atar decidieron invertir en algo tan intangible y tan poco rentable como una librería. Se llama 22, una manera bastante discreta de bautizar un negocio, por llamarlo de alguna manera. Podían haber pensado en Shakespeare y en toda la compañía, pero decidieron que la cosa se identificara por su número, sin más, como una conocida marca de galletas de cuando yo era pequeño.Hace 30 años, yo no era exactamente pequeño, pero sí un adolescente que no podía imaginar que esos dos dígitos iban a ser tan importantes en mi vida. Un número que significa "estamos aquí, en esta calle y en un local que nos habla de un dos y otro dos. No debes saber nada más. Solo que aquí hay libros y libertad". Han pasado 30 años y algunos ya no están y todos estamos ya un poco maduros, por llamarlo de alguna manera. En la 22, nos hemos hecho mayores y un poco más sabios. Hemos charlado, ahí, y hemos escuchado. Nos hemos reído y, a veces, hemos llorado. Lo celebramos en un otoño teñido de ocre, como entonces.
Publicat en "El Periódico" el 24/10/08

21/12/09

Miquel Pairolí guanya El Setè Cel amb «Cera»


El premi de recerca va quedar desert.
L'escriptor Miquel Pairolí (Quart, 1955) va guanyar ahir el tercer premi saltenc El Setè Cel, lliurat a una novel·la ja publicada, pel seu llibre Cera. El jurat el va triar per unanimitat a partir de les novel·les proposades pels lectors i lectores de les biblioteques públiques. El premi de recerca ha quedat desert en aquesta tercera edició.
Convocats per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Salt, els premis El Setè Cel han tingut fins ara com a guardonats en la categoria de novel·la –dotada amb 3.000 euros– els escriptors Jaume Cabré (Les veus del Pamano) i Teresa Roig (L'herència de Horst). Tal com va recordar ahir a la biblioteca pública de Salt el president del jurat, Vicenç Villatoro, aquest premi «és alhora un reconeixement a l'autor i una recomanació als lectors», decidit a partir d'una primera tria que fa amb els seus vots el «senat popular» que formen els lectors, i després per un jurat d'«una competència extraordinària» que formen Albert Rossich, Miquel Berga, Guillem Terribas i l'alcaldessa, Iolanda Pineda, amb el regidor de Cultura, Carles Borrell, com a secretari. Aquest jurat va triar per unanimitat Cera, de Miquel Pairolí, com a millor novel·la publicada el 2008. Cera és la quarta novel·la de Pairolí, col·laborador habitual d'El Punt, després d'El camp de l'ombra (1995), El convit (1998) i El manuscrit de Virgili (2004).
Ahir també es van presentar el llibre que recull els treballs guanyadors en la categoria d'assaig del 2007, i les bases de la quarta edició dels premis.
XAVIER CASTILLÓN *El Punt 19/12/09

________________________________________________


Miquel Pairolí guanya els premis Setè Cel de Salt
L'escriptor gironí s'endú el guardó en la tercera edició dels premis per la seva darrera novel·la, "Cera"

L'escriptor gironí Miquel Pairolí ha guanyat la tercera edició dels premis literaris Setè Cel de Salt. El jurat ha escollit per unanimitat la darrera obra de Pairolí entre les novel·les proposades pels lectors i lectores de les biblioteques públiques; val a dir que el jurat va declarar desert el premi de recerca. Els premis literaris Setè Cel de Salt s'estableixen en dues categories: premi de novel·la i premi de recerca. En la categoria de novel·la, dotat amb 3.000 €, els lectors i lectores de les biblioteques públiques de les comarques gironines proposen, a través de votacions, l'obra guanyadora entre les novel·les publicades en català durant l'any anterior. De les obres proposades pels lectors de les biblioteques públiques, se'n fa una selecció entre les més votades que se sotmet a la votació del jurat. I enguany, aquest ha escollit per unanimitat la novel·la Cera de Miquel Pairolí. En aquesta obra, l'escriptor gironí retrata una ciutat que podria identificar-se amb Girona a través de les vicissituds, durant més de quaranta anys, dels membres d'una família que regenten una cereria. Al llarg de la novel·la, que s'obre el 1963 amb el sepeli del bisbe, Pairolí descriu els canvis socials i urbanístics, però també sentimentals i morals. El jurat dels premis Setè Cel està presidit per l'escriptor Vicenç Villatoro i hi són, com a vocals, l'alcaldessa Iolanda Pineda, el llibreter Guillem Terribas, els escriptors Albert Rossich i Miquel Berga i, com a secretari, el regidor de Cultura, Carles Borrell. En l'acte de lliurament de premis es va presentar el llibre que recull els treballs guanyadors en la categoria d'assaig en l'edició 2007. Les obres incloses són Despertaferro de Jordi Cardona; Sense nom de Josep M. Diéguez, i Irener de Maria Casacuberta (primer premi en categoria de biografia).
Diari de Girona 19/12/09 Foto: Diari De Girona

19/12/09

L'espia que no espiava




L'atabalament que portava Edmon Roch dijous a la nit, descamisat, a les portes de l'Albéniz Plaça, rebent el munt de gent que va anar a la preestrena de Garbo, la seva «comèdia d'espies», com ell mateix la va definir, era considerable. Tot el cos central de butaques de la sala 11 dels cinemes gairebé es va omplir, i també hi havia gent als laterals. Un dels organitzadors de l'acte, Guillem Terribas (La 22), va ser l'encarregat de presentar Roch als assistents, entre els quals el filòsof i director de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG, Josep Maria Terricabras, i el director del Museu del Cinema, Jordi Pons, a més d'amics, coneguts, familiars, cinèfils i públic en general. L'aproximadament hora i mitja posterior va ser fascinant. Garbo és la història de l'espia que no espiava, del barceloní de pare olotí Joan Pujol, un gran fabulista –la teoria de Roch és que era un gran cinèfil– que va enganyar Hitler, que es va construir una imatge que era pura ficció. I és a través de la ficció que Edmon Roch explica la seva inversemblant història, un recurs que allunya el seu film del format documental, del qual només té dues característiques: que explica fets reals i que conté entrevistes. Tot plegat és una mena de treball d'orfebreria cinematogràfica per construir la història, el discurs, no exempt d'un deliciós sentit de l'humor. En tot cas, com va dir el professor de la UdG i crític cinematogràfic d'aquesta casa Àngel Quintana, després de la projecció, es tracta d'un «documental carregat de ficció, intel·ligent, complex», ressaltant el fet que les ficcions fabricades a Hollywood, és a dir, mentides, «acaben projectant la veritat». De fet, Edmon Roch, perfeccionista fins al moll de l'os, va trigar més d'un any a fer el muntatge, i en va arribar a fer 43 versions! El més complicat va ser descartar material, havent de triar entre més de 600 hores de gravació, a més de material històric –part del qual localitzat en una moviola en un soterrani de Berlín–, un procés que Roch va descriure amb una frase feta, Kill your darling (Matar allò que més estimes), amb tot el que això comporta de dolorós. Ara bé, la segona oportunitat, per rescabalar-se, és l'edició del film en DVD, que Guillem Terribas va reivindicar que fos de mitja dotzena de discos.
Garbo va triomfar en el festival de cinema europeu de Sevilla, on va obtenir el premi al millor documental, i va ser segon en la categoria d'òpera prima del festival de cinema documental d'Amsterdam, el més important del món del gènere, darrere de Colony, un documental sobre la desaparició de les abelles a Amèrica i el que això provoca en la cadena alimentària. El desconeixement de la figura de l'espia català a Alemanya va donar peu, a més, a una anècdota en aquest festival holandès, quan els programadors alemanys, especialistes en la Segona Guerra Mundial, van requerir a Roch que els expliqués per què s'havia inventat una història així, i va tenir feina a convèncer-los que tot el que s'explicava en el seu film era cert. El que no va explicar és si estaven d'acord amb la idea de l'absència total de sentit de l'humor dels alemanys que transmet el film. Potser cal tenir-ne per captar-ho.
Dani Chicano * El Punt 13.12.09. Foto: El Periodico

Sergi López i la Conquesta del Pol Sud


Parlant precisament d'espectacles que tenien la pròrroga cantada, un altre és Non solum, el monòleg d'humor de Sergi López, del qual originàriament hi havia programada una funció, dilluns que ve (21 h) al Teatre de Salt, i al final se'n faran quatre: dilluns, dimarts (18 h), dimecres i dijous (21 h). López serà avui a Girona, a la Llibreria 22 (20 h), on presentarà, juntament amb Jorge Picó, director i coautor de Non solum, el text teatral de la peça, editat per Columna. Dues hores més tard (22 h), López presentarà al Cinema Truffaut la projecció, en versió original subtitulada, del film Map of the sounds of Tokyo (2009), dirigida per Isabel Coixet i protagonitzada per ell mateix i l'actriu japonesa Rinko Kikuchi. Posteriorment, López participarà en un col·loqui amb el públic assistent a la projecció.
D'altra banda, avui (22 h), a La Planeta, tindrà lloc l'estrena de la segona obra guanyadora del tercer Premi Quim Masó, La conquesta del Pol Sud.
Dani Chicano * El Punt 04/12/09 Foto: Carles Pineda

L'ofici de llibreter


Fa més de tres anys, els Amics del Museu d'Art que, entre moltes coses, organitzen les 6 hores de lectura pels volts de Sant Jordi, com altres anys, em van comentar el que volien fer. Volien dedicar les sis hores a "Els llibreters". Sense dubtar un moment, els vaig suggerir que si volien parlar d'Els llibreters, la persona que ens representava i que era la figura idònia d'El llibreter, era en Pere de Can Geli, en Pere Rodeja. I així ho van creure adient tots els altres companys llibreters. Aquella nit diversos llibreters vam acabar la vetllada llegint diversos fragments de llibres que estimem. Jo vaig poder llegir, tenint al davant en Pere Rodeja, el fragment de Cien años de Soledad, on García Márquez parla del librero catalan. Per a mi en Pere sempre va ser i serà el llibreter, el librero catalan, l'home que més dignament ha portat el nostre ofici, durant pràcticament tota la seva vida fins al seu darrer dia. El Pere, sense moure's de la llibreria del carrer Argenteria, ha aconseguit ser admirat i respectat, no només pels llibreters de Girona, sinó de tot el país. En Pere era una persona intel·ligent, culta, amable, que sabia el que el client volia o necessitava i amb una memòria prodigiosa. Tenia, també, un humor molt anglès i un somriure per sota el nas irònic, que el feia una persona entranyable. El seu ofici de llibreter ha estat i serà un model per a nosaltres, els llibreters que l'hem conegut i per les noves generacions.
Guillem Terribas (Publicat en el Diari de Girona 03/12/09) Foto: Diari de Girona

Mort el llibreter de memòria prodigiosa




Pere Rodeja, de la Llibreria Geli, va morir ahir arran d'un ictus que va tenir dilluns al matí.
Llibreter de culte, admirat per la seva memòria colossal, només superada pels ordinadors quan van començar a anar de pressa, Pere Rodeja i Ponsatí, ànima de la Llibreria Geli de Girona, va morir ahir, quan li faltava menys d'un mes per fer 78 anys. Vinculat a la llibreria des del dia de Santa Teresa del 1945, en Pere de Can Geli va esdevenir el llibreter de referència, l'orgull del senyor Francisco i de la senyora Maria, propietaris de l'establiment fins al 1988, fins que el van traspassar a la família Rodeja-Gibert. El funeral serà aquesta tarda de Sant Francesc Xavier a dos quarts de cinc, a la parròquia de Sant Feliu la Major, de Girona.
Va ser l'ànima de la llibreria Geli quan n'era empleat, quan en va ser l'amo i quan, un cop es va haver jubilat, el seu fill Pere Rodeja i Gibert, en Pere petit, ja la va dirigir. Tenia emparaulada una entrevista amb en Pere pare. L'havia pressionat molt, però vam deixar-ho córrer fins passat Nadal. Sabeu? El dia 4 de juliol del 2009 va morir Irene Rodeja i Gibert, filla de Pere Rodeja i d'Irene Gibert, germana de Pere, Montserrat i Teresa. A la Irene ja se la trobava a faltar per Can Geli. Molt.
Per això vam ajornar l'entrevista amb en Pere pare, ànima d'una llibreria fundada el 1879, una de les més antigues.
Mentre el sondejava per a l'entrevista, en Pere pare em recordava que va ser una llibreria de temàtica religiosa. També era papereria i llibreria de temàtica general, però en destacaven els missals, les bíblies, les hagiografies, tots els llibres de la BAC, Herder o de l'Abadia de Montserrat. Fins no fa pas tants d'anys, tota la capellanesca de la diòcesi hi comprava les formes de pa d'àngel. Se'm va ocórrer una irreverència: «Ho titularé: ‘He repartit hòsties a tots els capellans.'» «Ja en parlarem, però em sembla que anem pas bé.» Hauria explicat que va ser seminarista, becat pel matrimoni Geli, sense fills, que se'l van afillar; heretaria el negoci. En l'entrevista hauríem parlat de mestres i companys. Del doctor Estela, de Modest Prats, de mossèn Pèlach, del bisbe Casas, que el 1961 el va casar amb la Irene mare. I m'hauria agradat parlar de quan venia llibres prohibits pel règim d'estranquis.
Cada dia baixava
Nascut a Sarrià de Ter el 27 de desembre del 1931, en plena democràcia republicana, el 1997 Pere Rodeja es va jubilar, però no es va retirar de la llibreria. No se'n podia retirar si vivia a sobre. Cada dia hi baixava al voltant de les onze del matí. Era tan puntual com prudent i assenyat. Un cop havia esmorzat, fets els exercicis i empolainat, feia entrada a la llibreria. Cua per ser atès per ell, sobretot de gent d'una generació. A Can Geli hi ha i hi ha hagut llibreters i llibreteres d'una competència tan excepcional com la seva i amb coneixements molt elevats d'algunes disciplines. La seva atenció et transportava al mite d'un home amb memòria fotogràfica i geogràfica. En aquell temps, arribaves, demanaves, entrava al magatzem o baixava a les catacumbes i tornava, amb somrís de satisfet, amb la joia introbable, marcada amb el segell blau de la llibreria, amb una inscripció en llapis amb el preu i la data.
Durant anys i panys ell es va fer càrrec de registrar les entrades, d'emmagatzemar els llibres, d'aprendre's les portades i les ressenyes. Sortien una cinquantena de títols cada setmana. La potència de l'edició es va multiplicar i, per sort per a la majoria de llibreters, van arribar els ordinadors.
Darrera lectura
Aquest dilluns, dia de Sant Andreu, va tenir un infart cerebral mentre es dutxava, abans de baixar a la botiga. Havia comentat que reia molt i s'ho passava molt bé amb el llibre que aleshores llegia i que la nit anterior l'havia entretingut fins tard: Vint-i-cinc anys i un dia, de l'advocat Carles Monguilod. Dimecres va morir a conseqüència de l'ictus a l'hospital de Girona.
Pere Rodeja i Ponsatí era un home fet a si mateix, agradable, conservador, religiós, atent, just, pacient, dedicat al cent per cent a la llibreria. Els d'abans dirien que va ser un llibreter de raça i un bon home. Els llibreters se l'estimaven i molts ciutadans l'apreciaven.
En Pere de Can Geli va inculcar a tot el personal l'entrega a la feina. En Pere petit va recordar a aquest diari que, com per una ordre pòstuma, ahir la llibreria va ser oberta tot el dia i avui ho serà aquest matí. A la tarda, tancaran. A dos quarts de cinc, se celebrarà la cerimònia en sufragi per la seva ànima a la parròquia de Sant Feliu la Major, de Girona.
SALVADOR GARCIA-ARBÓS (El Punt 03.12.09) Foto: Martí Artalejo

El Mestre llibreter
opinióGUILLEM TERRIBAS
En la mort de l'activista i, també, llibreter Feliu Matamala, comentava a en Pere Rodeja, fill, que esperava tardar molts anys (li deia entre 30 i 40, per tirar llarg) a haver d'escriure sobre la mort del mestre Pere, el seu pare. Ahir, a primera hora del matí em va trucar en Pere, fill, amb rerefons de plors, per donar-me la trista notícia de la mort del seu pare. I m'ha recordat el que vaig dir-li la setmana passada. Ni ell ni jo ens havíem de pensar que aniria tan ràpid. Ni el mateix Pere, que encara divendres passat vaig estar amb ell a la seva llibreria comentant coses de llibres, amb aquella bonança i amabilitat pròpia del mestre i amic. En Pere era l'enveja i al mateix temps la provocació per ser millor, per ser un bon llibreter. Tots hem «patit» que quan es parla de llibres i de llibreries ell, en Pere, era per boca de tots els ciutadans el millor; el que més memòria tenia, el que sabia trobar més ràpidament un llibre, el que sempre sabia a on era i a on podia trobar el llibre que el client li demanava. Encara avui, en parlar d'ell, m'han recordat aquesta professionalitat. I aquesta era l'enveja que sempre li he tingut, que li hem tingut tots els seus companys de professió.
En Pere de Can Geli era d'una raça de llibreters que s'han extingit. Aquella manera de treballar, d'atendre el client, de saber el que vol i de suggerir, s'ha acabat. Amb ell, s'ha mort una manera de fer i ser llibreter.
Però la seva memòria, la seva experiència i el seu saber ens han d'ajudar a perfeccionar-nos i tenir un model, encara que el temps i les circumstàncies no són els mateixos que els que ell va viure com a llibreter.
Per sort, per a Can Geli, per a la Llibreria Geli de l'Argenteria i per als ciutadans, ens queda l'altre Pere de Can Geli, el seu fill.

16/12/09

El tema central de ‘Rere els murs' és la recerca de la llibertat

Núria Esponellà presenta a Girona la novel·la guanyadora del Néstor Luján, que es traduirà al castellà

Núria Esponellà va presentar ahir a Girona "Rere els murs" (Columna), la novel·la ambientada a Sant Pere de Rodes amb què fa unes setmanes va guanyar el prestigiós premi Néstor Luján de novel·la històrica i que, segons paraules de la mateixa autora, «té com a tema central la recerca de la llibertat a partir de la lluita contra els murs interiors de cadascú». La presentació del llibre, que es va fer a la galeria d'art El Claustre amb intervencions de l'escriptor Jordi Llavina i de l'actriu Cristina Cervià, que en va llegir fragments, es va fer el mateix dia que Esponellà confirmava que la novel·la serà traduïda al castellà.
L a novel·la, fruit d'una intensa feina de quatre anys, està ambientada al segle XII, en un moment crucial de la construcció del monestir de Sant Pere de Rodes, amb l'arribada del mestre que ha de construir la portalada i protagonitzada per un brivall que s'enamora de la filla d'aquest picapedrer. Una trama que conté dosis d'aventura, emmarcada en les lluites feudals emporitanes i també picabaralles religioses, de drama i de misteri, sense oblidar la història d'amor. En aquest sentit, l'escriptor Jordi Llavina va explicar que el llibre va molt més enllà de la novel·la històrica, «perquè toca alguns dels grans temes de tots els temps, com ara la religió, la política, la formació de l'individu o la il·lusió de l'amor», segons va assegurar.
Llavina també va situar el llibre d'Esponellà en la línia de les novel·les sorgides de l'«atracció poderosíssima entre els lectors pel món medieval», segons va dir, tot remarcant, tanmateix, que a diferència de molts exemples anteriors darrere hi ha un esforç «enciclopèdic» de documentació. «És un gran mèrit de l'autora haver sabut condensar en una novel·la la gran quantitat de documentació que em consta que va aplegar», va dir Llavina. En aquesta mateixa línia, tant Llavina com el llibreter Guillem Terribas, organitzador de l'acte juntament amb El Claustre, va destacar la impressió que els va fer el despatx de l'escriptora a la seva casa de Ventalló quan el van visitar, «amb les parets plenes de papers, mapes i genealogies fins al sostre», segons van coincidir a assenyalar. Llavina també va destacar la capacitat d'Esponellà d'anar variant de gènere en la seva ja llarga trajectòria literària.
Repte artístic i vital
En la seva intervenció, Núria Esponellà va explicar que l'opció per debutar en el camp de la novel·la històrica va ser fruit, en primer lloc, de l'interès per la història del monestir de Sant Pere de Rodes, i també, segons va revelar en l'acte d'ahir, com a teràpia per superar «un moment personal molt difícil a nivell interior a base d'imposar-me un repte».
Reivindicació
L'autora va destacar la recerca de la llibertat com a leitmotiv de l'obra, «que és tan vigent avui com ho era en el segle XII», va afirmar. A més, l'autora va voler reivindicar el paper històric i les potencialitats d'un monument com Sant Pere de Rodes, segons el seu parer «un dels més antics i importants que tenim i alhora més desconeguts per al gran públic». En aquest sentit, Esponellà va reclamar un major interès per recuperar el tram català de la ruta de Sant Jaume: «Que l'anticlericalisme no ens faci perdre l'oportunitat d'explotar un gran atractiu turístic que ens pot aportar beneficis econòmics.»
Carles Ribera (El Punt 16.12.09) Foto: Manel Lladó.

8/12/09

Togat d'èxit



L'advocat Carles Monguilog presenta a Girona, amb la presència de bona part dels seus protagonistes, "Vint-i-cinc anys i undia", quan ja s'ha esgotat la primera edició.
F
a menys de quinze dies que és a la venda i Vint-i-cinc anys i un dia, l'obra del lletrat Carles Monguilod, ja té tant d'èxit a les llibreries com el seu autor a les estrades judicials. Ahir, durant la presentació oficial al Col·legi d'Advocats de Girona les responsables de l'editorial Ara Llibres i el llibreter i mestre de cerimònies Guillem Terribas van anunciar que «s'imprimeix a tota pastilla la segona edició» perquè la primera ja està esgotada. Un èxit literari del mestre de l'oratòria, Monguilod, l'«immodest» com es va definir ell mateix en la presentació, en la qual va tenir el privilegi de gaudir de la presència d'un gran percentatge dels personatges que configuren la seva «novel·la d'aprenentatge», com la va definir el també escriptor, amic i company de classe als Maristes Josep Maria Fonalleras. Alguns dels protagonistes que ajuden l'autor en la seva obra a configurar i reflexionar sobre el món judicial eren a l'entarimat de presentació, com és el cas de Fonalleras, Terribas i també el president de l'Audiència, Fernando Lacaba. Però també eren entre el públic, que va omplir la sala. Hi eren gairebé tots. Alguns «clients esdevinguts amics», com els va definir Monguilod, amb el desig que els amics que hi veia no s'haguessin de convertir en clients. Hi havia Simón Rodríguez, l'empresari de Banyoles que va defensar en el cas de la tragèdia del naufragi de L'Oca, tema que mereix tot un capítol del llibre. Joaquim Riera, lletrat i company, que protagonitza amb Monguilod un dels capítols més intrigants; Adolfo García Morales, magistrat autor d'una sentència dictada «per imperatiu legal»; els forenses Narcís Bardalet i Anna Figueres; el seu germà Enric, el guardaespatlles personal de quan ell era un nen «un xic ploramiques»... I fins i tot entre el públic hi tenia l'escriptor autor d'alguna de les cites que ell recull: Antonio García de Iturbe. I eren absents però presents en esperit dos dels seus grans protagonistes: Maria Àngels Feliu i Javier Cercas.
Monguilod estava exultant, gairebé com quan aconsegueix el màxim objectiu d'un advocat: l'absolució d'un culpable, cosa que significa, segons remarca sempre, una victòria de l'estat de dret. Les seves editores van dir que, al principi, patien pel resultat de l'obra del lletrat. Ell, més segur, sempre va tenir clar que podia fer alguna cosa publicable. Ara, quan tothom que l'ha llegit li diu que el llibre li agrada perquè «l'ha escrit tal com parla», està encara més que satisfet. «Si ho diguessin d'en Gil y Gil o d'en Ferran Adrià voldria dir que escriuen molt malament, però si ho diuen de mi, que sóc un gran orador, no hi ha dubte que està ben escrit.» És immodest i ho ha de ser. És un togat d'èxit.
Text i Fotos de TURA SOLER, el Punt 02.12.09

Presentacions: Castellet i Monguilod

Fa pocs dies, a Girona, sota l'organització de la Llibreria 22, es va presentar Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos, de Josep Maria Castellet. Va ser un plaer compartir espai amb l'exponent viu de l'esplèndida, i mai prou reconeguda, Generació dels 50 i escoltar les lectures que els germans Joaquim i Pep Nadal, Xavier Folch i el mateix Castellet feien del text. En aquest nou exercici de memòria l'autor acota, partint d'anècdotes personals, el retrat de sis amics transcendents en la seva vida i les relacions que, amb la realitat social, cultural i política de la Catalunya de fa més de 40 anys, varen establir. És un text emotiu, ple d'ironia, d'una sinceritat desproveïda de pudor. Una anàlisi lúcida i aclaridora i un exercici íntim on ens presenta el Sacristán radicalitzat i compromès, el Barral seductor i tenaç home d'empresa, el genial i autodestructiu Ferrater, un còmplice tertulià Fuster, un erudit i innocent narcisista Terenci i el cristianomarxista i conciliador Alfons Comín. Aquest darrer: «... lúdic, divertit..., gran rialler, desimbolt..., noctàmbul, xerraire...», va donar classe de filosofia del dret la tardor del 74 a un jove Carles Monguilod.
Probablement aquest privilegi i totes les experiències, amistats i amors de la vida personal i professional del reputat penalista Monguilod l'han convertit en l'impecable professional de dialèctica envejable i memòria prodigiosa que és ara. Avui, també a Girona, a la seu del Col·legi d'Advocats, es presenta el seu llibre Vint-i-cinc anys i un dia. Reflexions d'un advocat penalista. A diferència de Castellet, el lletrat no escull només amics seus ni fets culturals o de transcendència política que el situïn en una realitat interpretable. No. Monguilod fa una altra cosa. Ens dóna la imatge de la realitat més dolorosa, més tendra, més agraïda, més colpidora. Les seves activitats professionals i els personatges reals o maquillats per l'imprescindible secret professional, ens mostren un món que, per a molts, sortosament, ens és aliè. Les seves paraules, en un magnífic to de conversa, ens passegen per l'infortuni, l'atzar, la tragèdia, la delinqüència, la generositat, la llei, la justícia i la injustícia. I ho fa amb la lucidesa que el caracteritza; amb la passió d'aquell que creu en el que fa i a qui la vida l'ha portat a valorar cada moment i cada oportunitat. Avui, familiars, amics i companys serem a la presentació. Estarem tots d'acord que Carles Monguilod, com els desapareguts amics de Castellet, és, també, un seductor i un il·lustrat.
Isabel LLauger, a la seva columna "L'estoig" que publica en el Punt (01.12.09)
Foto: Pep Nadal, Josep M. Castellet, Quim Nadal i Xavier Folch. Foto: Josep Campmajor.
Foto 2: Carles Monguilod, el dia 19 de novembre 2009 a la roda de premsa a Barcelona. Foto: Andreu Puig.

La Llibreria 22 s´omple aquesta setmana de cinema, poesia i cuina


La setmana es presenta plena d'activitats a la Llibreria 22 de Girona, que acull presentacions ben diferents. Dijous és el torn dels llibres de Carles Hac Mor, que hi duu dues obres: Regos (amb dibuixos de Joaquim Chancho), i Himnes del no ésser. També hi serà present Ester Xargay, que presentarà Aür. El dijous participen a la preestrena de Garbo, l'espia, als cinemes Albèniz; i el divendres a les 18.o0 es presenta el llibre editat per Columna Les millors receptes amb flors, plantes i fruits silvestres de Iolanda Bustos, del restaurant La Calèndula. Així, la Llibreria & Quiosc 22 del carrer Emili Grahit acollirà una demostració d'aperitius nadalencs fets de flors.

Diari de Girona (08.12.09)

24/11/09

Edu Sívori presenta a la Llibreria 22 «Peces mensajeros», editat per «El Llop Ferotge»




Edu Sívori presenta a la Llibreria 22 «Peces mensajeros», editat per «El Llop Ferotge»


El poeta argentí resident a Girona Edu Sívori Alt presentarà avui a la Llibreria 22 (20 h) el seu poemari Peces mensajeros, editat per la revista d'art i poesia El Llop Ferotge, que s'estrena com a editorial. Sívori defineix el llibre com «una història d'amor entre Buenos Aires i Girona», dues ciutats representades en l'acte d'avui: Girona, per Josep Maria Uyà, l'autor del pròleg; Buenos Aires, per Jorge Garralda, que compartirà amb Sívori la lectura d'alguns poemes, acompanyats per la guitarra d'Higini Fernández. El primer poemari de Sívori publicat a Catalunya –el quart de la seva trajectòria– té una portada il·lustrada per Fita.
Xavier Castillón, El Punt 23.11.09

Castellet recorda sis amics i una època amenaçada per l'oblit


Joaquim i Josep M. Nadal lloen el valor literari del seu nou llibre.
A Seductors, il·lustrats i visionaris, Josep Maria Castellet recorda les vivències amb sis amics (Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix) però també actua contra la desmemòria que amenaça aquells anys de resistència i clandestinitat. Ahir, Joaquim i Josep Maria Nadal van lloar el llibre com a gran obra literària.
La presentació a Girona de Seductors, il·lustrats i visionaris (Edicions 62), organitzada per la Llibreria 22 a la sala d'actes de la Fundació Universitat de Girona, va reunir a la taula l'editor Xavier Folch i els germans Nadal i, en una destacada fila zero, Modest Prats i Narcís Comadira. Folch va fer referència a altres obres de Castellet com ara Els escenaris de la memòria (1988) i Dietari de 1973 (2007) per referir-se a Seductors... com «el llibre més literari que ha escrit i també el més autobiogràfic i més proper a unes memòries».
Joaquim Nadal va parlar d'«un llibre molt ben escrit i construït», que no s'ha d'entendre com una suma de biografies, sinó com una «autobiografia compartida d'una generació» i d'una època, la de la Barcelona dels anys 50 i 60, a la qual alguns dels seus protagonistes volen aplicar una «voluntària inhibició del record».
Josep Maria Nadal va insistir que, abans que res, aquest és «un llibre de literatura, de literatura en majúscules», i Castellet va tancar l'acte remarcant: «Aquests sis amics meus no han estat triats per a aquest llibre, sinó que ells mateixos s'han anat imposant amb els anys.»
Xavier Castillón, el Punt 21.11.09 a la Foto de Lluís Serrat: Guillem Terribas, Narcís Comadira, Modest Prats, Xavier Folch, Joaquim i Josep M. Nadal i Josep M. Castellet.

Xevi Planas presenta un llibre d'aforismes extrets de les lletres de les cançons de Raimon


La setmana que es compleixen 30 anys des que va debutar en l'ofici amb un article a Punt Diari sobre Raimon, el periodista Xevi Planas, convertit en el principal raimonià del país, ha presentat el llibre Al vent de Raimon (Acontravent), un recull d'aforismes extrets de les lletres del cantautor. La presentació es va fer ahir a la Llibreria 22 de Girona.
«Q uan anava a seguir per al diari els concerts de Sau i veia les fans no entenia com aquelles fans adolescents podien anar a set o vuit concerts del grup el mateix estiu. I resulta que jo ara faig el mateix amb Raimon.» Amb aquesta i altres confessions, Xevi Planas va refermar-se ahir com a gran devot del cantant de Xàtiva, a qui va qualificar de tòtem per haver transcendit la seva vessant artística i haver-se convertit en un intel·lectual integral. Aquest vessant que va més enllà de l'artístic és el que ha fet de fil conductor del llibre que es va presentar ahir. De les noranta-dues cançons que ha escrit Raimon, Planas n'ha analitzat setanta-set per oferir-ne tastets (ell ho va definir, citant Fuster, com a «càpsules de pensament»), agrupats per temes, els grans temes de l'existència, de l'amor a la mort, passant per la política o l'humanisme. En la presentació d'ahir, Planas va anunciar el seu desig de publicar una quinzena més de llibres sobre diverses vessants de Raimon en la col·lecció Cadaqués, que dirigeix ell mateix, dins de l'editorial Acontravent, i que ha iniciat amb aquest llibre. Una tria dels millors passatges de Raimon que podria ser una d'aquelles publicacions que en condicions normals van bé per estalviar-se de llegir i escoltar l'obra sencera, però que, tractant-se de Raimon, i guiats pel criteri de Xevi Planas, fa venir ganes de llegir-ne i escoltar-ne més.
Carles Ribera, El Punt 17.11.09. Foto: Manel Lladó

Un escriptor de llei

Carles Monguilod recull la seva experiència com a advocat en un llibre replet d'anècdotes i reflexions.
L 'advocat Carles Monguilod va presentar ahir a Barcelona el seu llibre Vint-i-cinc anys i un dia (Ara Llibres), que repassa la trajectòria dels seus 25 anys com a lletrat penalista. Nascut al Barri Vell de Girona, Monguilod ha defensat les causes de l'escriptor Javier Cercas, la farmacèutica d'Olot Maria Àngels Feliu, un dels casos de suposats abusos policials a la comissaria de les Corts, El Vaquilla, i de tants altres personatges anònims. Una a una va repassant les seves històries i reflexiona sobre l'ètica dels advocats penalistes i de com en alguns casos els toca estar al costat dels bons i en d'altres defensar els culpables.
Una sobretaula amb la seva editora va ser el tret de sortida de Vint-i-cinc anys i un dia, recordava ahir el lletrat. «Cada nit després de sopar em posava davant de l'ordinador i començava a escriure el que em semblava més interessant.» Amb el pas dels mesos Monguilod va anar dibuixant la seva trajectòria professional, que va començar el 1983 en un judici a la Bisbal d'Empordà. «No tenia cap guió establert. Guardo les 27 agendes dels 27 anys d'advocat i us podria dir què vaig fer el 14 de maig del 1987.» En la presentació del llibre, l'editor, Jordi Roureda, va assenyalar que a Vint-i-cinc anys i un dia «es crea un personatge literari, lletraferit, brillant, provocador... un advocat penalista que es fa una mica la seva llei». «Josep Pla n'hauria fet un homenot amb aquest perfil», va assenyalar Roureda.
El llibre constitueix una crònica judicial dels casos de més projecció pública de l'últim quart de segle i una reflexió del dia a dia d'un lletrat penalista. «L'essència de l'advocat penalista és la defensa, tot i que també va bé portar acusacions. Durant dos mesos i mig un dia feia d'acusació de la senyora Feliu i l'endemà feia de defensor en el cas del naufragi de L'Oca. Va ser enriquidor veure les dues cares de la moneda», recordava ahir Monguilod. Al llarg de 34 capítols, Monguilod també reserva un espai als companys que l'han seguit aquests anys. El capítol 13 constitueix un homenatge pòstum a l'advocat Sebastià Salellas. Monguilod recorda en el llibre: «Si l'advocat que tenia al davant era en Sebastià Salellas, encara em sentia més motivat. [...] Era com si disputés un partit de derbi.» A Vint-i-cinc anys i un dia també queda reflectida la passió de Monguilod per la literatura: fa referència a El Quijote i a Cien años de soledad, i una citació obre cada un dels capítols.
Els casos mediàtics
Monguilod reserva el capítol més llarg del llibre al cas del segrest de la farmacèutica d'Olot. «El cas que més m'ha marcat és el de la Maria Àngels Feliu, perquè és una persona excepcional, d'una gran integritat moral i amb una gran enteresa. Estic orgullós d'haver-la conegut», explica el lletrat. El cas que Monguilod qualifica com a més «curiós» de la seva trajectòria és el de l'escriptor Javier Cercas, que va ser denunciat per una pitonissa que reclamava una indemnització pel dany a l'honor i la moral que afirmava que li havia causat la novel·la Soldados de Salamina perquè considerava que el personatge de la Conxi era ella mateixa. La causa es va acabar arxivant. L'últim cas mediàtic que ha portat l'advocat ha estat la defensa dels mossos de la comissaria de les Corts que van ser denunciats per abusos policials després que una càmera oculta els gravés a la sala d'escorcolls de la comissaria.
N. Puyuelo/ L. Sayera, el Punt Barcelona 20.11.09 Foto: A. Puig

11/11/09

Presentació llibre "Selva de tenebres" 09.11.09


Dilluns a la Llibreria 22 va tenir lloc la presentació del llibre “Selva de tenebres” de l’autor saltenc Frederic Mallol amb il•lustracions de Dephine Lebedan. En l’acte l’editora d’Edicions del Pirata, Maria Grau, va destacar el gran potencial que té Frederic Mallol i que l’editorial està molt contenta d’haver editat els dos únics llibres fins ara de l’autor.L’escriptora Asha Miró, que va presentar el llibre, no es va quedar curta a l’hora de definir el nou llibre juvenil com una història que enganxa des del primer moment, amb descripcions meticuloses, detallista i amb una gran sensibilitat. Va comentar que no és un llibre qualsevol ja que a darrera té moltes inquietuds i anhels i això fa que no es pugui parar de llegir fins que no s’acaba la història. El va definir com un llibre d’històries de realitats quotidianes per a adolescents que els pot marcar un futur especial.Frederic Mallol va dir que se sent molt còmode escrivint per a joves i s’ho passa bé. “Selva de tenebres” és un llibre que vol transmetre respecte a les diferents cultures i a l’estranger, a diferència de l’anterior “L’aniversari robat” que volia transmetre historia i tradició. La història està situada a l’Índia i vol denuncia l’explotació infantil, un fet que malauradament és molt conegut. Dephine Lebedan directora de l’Escola Municipal de Belles Arts de Salt ha col•laborat en el llibre amb les il•lustracions d’aquarel•les en blanc i negre.“Selva de tenebres” serà presentat properament a la Biblioteca Pública de Salt.
* Publicat a totsalt.cat (11.11.11)

8/11/09

Iolanda Batallé porta a la 22 ´La memòria de les formigues´


"El nostre món ens obliga a anar a una velocitat accelerada, al mateix temps que ens exigeix que siguem feliços". Aquestes imposicions i la reflexió sobre l'existència humana vertebren La memòria de les formigues, la primera novel·la de l'escriptora i periodista Iolanda Batallé, que ahir va presentar a la llibreria 22 de Girona.
DIARI DE GIRONA (07.11.09) Foto: Marc Martí