Dimarts passat, dia de tots sants, el periodista Albert Sáez escrivia a les pàgines de El Periódicoun article oportú sobre els nous avatars de la memòria, que ara inclouen l‘univers de la xarxa, on comencen a proliferar adreces que prometen una relativa eternitat als textos d‘internet que els clients decidesquen preservar per al futur. Com Sáez ens recorda, la voluntat de deixar alguna petja del nostre pas per la vida és a l‘origen de fenòmens excelsos com l‘art i la literatura, però també de coses ara quotidianes com els àlbums de fotos, els vídeos domèstics i les pàgines web. La técnica pot haver variat molt, però l‘impuls és el mateix. La majoria de la gent volem ser recordats, i volem ser-ho de la manera més digna possible i durant tant de temps com es puga. És molt humà, i algú podría dir que precisament això, la consciència de la mort i l‘anhel de perduració en la memòria, és el més pròpiament humà dels humans. Entre tots els mitjans que ens hem enginyat per llegar algun record a la posteritat, l‘escriptura continua sent un dels més duradors. El mateix fet d‘escriure, com diu Sáez, ja "és una lluita cos a cos contra l‘efímer de les nostres vivències". A l‘hora de reflectir Un servidor llegia aquest article mentre tornava d‘un acte d‘homenatge a l‘escriptor Miquel Pairolí que havia tingut lloc la nit anterior a la sala Planeta de la ciutat de Girona. Als qui l‘hem conegut, ens costa de parlar de Pairolí en passat, però cal dir que era un escriptor que havia treballat la major part de la seua vida en aquesta ciutat, "tocada —com ell mateix— d‘escepticisme i d‘ironia". Va morir, massa jove, aquest juliol. Llavors, tant Martí Domínguez —en un article excel•lent— com jo mateix vam glossar la seua figura en aquestes mateixes planes. Incomprensiblement, Pairolí no és —o no era— un escriptor famós, tot i la seua intensa qualitat. La seua prosa era extraordinària, treballada a foc lent, dúctil i poderosament suggestiva. Les seues novel•les són valuoses i els seus dietaris compten entre els millors que s‘han escrit en aquesta llengua, per no parlar dels seus articles, gènere (diria que difícil) en què excel•lia particularment. Quan i per què es fa conegut un escriptor important és un misteri, però, amb poques excepcions, això acaba passant, tard o d‘hora. Com tots els escriptors de fust, supose que Pairolí comptava amb l‘ajuda del temps, però ell en va tindre massa poc. Tot i així, sí que havia aconseguit ja un nombre creixent de lectors fervorosos. A Girona, era una figura d‘un prestigi guanyat a pols. Per això, el teatre on tenia lloc l‘homenatge es va omplir de gom a gom. No és que Pairolí fóra ondescendent amb Girona i amb els seus habitants. En els seus escrits, sovint va ser molt dur amb els discursos i amb els silencis dels gironins. La crítica pot ser una de les formes més elevades de l‘amor, perquè desitja la millora de la cosa estimada, el seu perfeccionament interior. Els lectors gironins ho han entés perfectament, i per això també se l‘estimen, al seu escriptor.
Per això eren allí, dilluns passat, per a evocar-lo junts. Oficiaven aquest ritual de la memòria el llibreter Guillem Terribas, el narrador Lluís Muntada, el crític Xavier Pla, el cantant Raimon —que havia treballat amb Pairolí fa anys en un programa televisiu de llibres, Literal— i el periodista i ara alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont.
Tots valoraren adequadament les virtuts de la literatura de Miquel Pairolí i la seua eficàcia en la lluita contra l‘oblit. A més, en el seu parlament, l‘alcalde de Girona recordà el company de tasques periodístiques, però també va voler donar caràcter institucional a l‘acte i es va comprometre a treballar per a difondre l‘obra de l‘autor que allí ens havia convocat. Així, la vila de Girona es vinculava oficialment al record d‘un dels seus millors conciutadans.
Girona, com sabia Pairolí, deu tindre imperfeccions, però és una ciutat civilitzada perquè sap recordar els seus creadors. Un servidor escoltava tot això i li venia al pensament com tracten les ciutats valencianes els seus escriptors, sobretot els que han practicat aquesta forma més elevada de l‘amor que és la crítica. Podem dir Vicent Andrés Estellés, que va viure tants anys a València i que l‘ha evocada com ningú, o Ovidi Montllor a Alcoi, o també —perquè també els vius mereixen el reconeixement degut— en la forma en què tracta avui l‘Ajuntament de Xàtiva el seu paisà més cèlebre, Raimon. La civilització, sens dubte, és feta de memòria, sustentada en paraules i gestos. Quan la veiem en acte, arriba a fer enveja.
Enric Sòria. El País 03.11.11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada