25/2/16

Josep Casals a la Llibreria 22



Quan els talps surten del seu cau.

  • Josep Casals, dimarts passat a la Llibreria 22 de Girona Foto: MANEL LLADÓ.
Passa a vegades que a les presentacions de llibres, sobretot si coincideix que hi ha partit de la Champions, hi va poca gent, i sol passar que els pocs que han fet el gest atribueixin a aquesta diguem-ne fatal coincidència el fet que l'acte prengui l'aire una mica sòrdid que també tenen les reunions dels noctàmbuls irredempts a l'últim bar de la nit. Però només en casos molt excepcionals passa que la presentació d'un llibre reuneixi a penes una desena de persones, la gran majoria de les quals no freqüenten mai aquesta mena d'actes, i després d'escoltar l'autor durant una hora i mitja llarga amb una atenció quasi reverent acabin marxant cap a casa sense haver excusat ni una sola vegada la poca o molta concurrència a una circumstància tan fortuïta com un partit de futbol.
Dimarts passat, a la Llibreria 22 de Girona feia la impressió, en efecte, que s'havien aplegat tot de talps acabats de sortir del seu cau per escoltar el professor i assagista Josep Casals. La imatge resulta ben a propòsit per embolcallar un llibre que té molt present el gust de Kafka pel món subterrani i que posa en qüestió el “gran guinyol” de la contemporaneïtat, aquesta apoteosi de l'espectacle i de “l'escriptor de grans magatzems” i, al mateix temps, de la indiferència, que no és altra cosa que el vestit de gala del capitalisme tardà, com va definir-la Casals.
Constelación de pasaje (Anagrama), el llibre que venia a presentar a Girona, té alguna cosa de desmesura i celebració que complaurà especialment els lectors talp, avesats a excavar galeries en un estat de ceguesa pròxim a la més pregona orfandat, però poques vegades hauran tingut ocasió de posar les urpes a prova dins una massa tan compacta: més de mil pàgines que abracen tot un segle de cultura europea, des del París del Segon Imperi fins a la ressaca del Maig del 68. Intentar definir què és exactament aquesta obra colossal, segona entrega (i en faltarà la tercera) del ja memorable Afinidades vienesas (2003), seria una labor tan àrdua que potser demanaria mil pàgines més, però Josep Casals, acostumat a no trobar encaix als aparadors, es va preocupar de fer-ho entenedor: és un relat sobre la pèrdua de la innocència, un procés encara en curs, va dir, i contra el culte a “sa majestat el jo”. En el fons, hi ha el plantejament d'una ètica “no normativa”, no doctrinària ni moralitzant; que reivindica la paradoxa “enfront de la tirania de la doxa”; que revalora “els homes que riuen”, des d'Alban Berg a Jean Genet; que qüestiona les formes d'identitat del subjecte clàssic i escolta la veu dels rars i els insomnes; que explora facetes devaluades de la condició humana com la follia o el desig; que entén l'alteritat alhora com un moviment de proximitat i distància; que assumeix el buit, en definitiva, “en lloc de cobrir-lo amb falsos atributs”. No és pas poca cosa, però Casals s'ha envoltat d'uns companys de viatge aclaparadorament solvents (Offenbach, Baudelaire, Musil, Renoir, Benjamin, Rilke, Nietzsche, Barthes, Kafka, Freud), dels quals s'alimenta, com tot bon rosegador, per obrir les seves pròpies galeries de pensament. Constelación de pasaje és un llibre memorable construït a còpia de muntatges cinematogràfics, de juxtaposicions, confluències i encreuaments, al voltant del “flux primigeni” de l'aigua que encarnen grans rius com el Neva, el Sena, el Moldava o el Danubi. A diferència de les Afinidades vienesas, el nou assaig se sustenta en bona part en l'imaginari del cinema, “la cova de l'eremita del segle XX”, i en un aprofitament més desinhibit de “l'home com a creador de ficcions i de metàfores”.

Publicat a El Punt Avui, Eva Vàzquez. 25.02.2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada