Josep Camomajó, premi Casero de Novel·la Curta

L 'empresari gironí ha estat guardonat per la seva obra "Olor de violetes". Campmajó presideix l'Associació de Comerciants del Mercat del Lleó.
L'empresari gironí Josep Campmajó és el nou nom propi del Premi gironí de novel·la curta Just Manuel Casero. La seva obra 'Olor de Violetes', ambientada en un psiquiàtric, s'ha endut el guardó. Tot i ser desconegut en el camp literari, Campmajó no ho és entre els sectors econòmics de la ciutat; i és que presideix l'Associació de Comerciants del Mercat del Lleó. El text que ha presentat a concurs -i que ara publicarà l'editoral Amsterdam- és 'un anàlisi de la bogeria de la mà de dos personatges', segons explica. D'altra banda, l'escriptora Anna Carreras, que ja compta amb llibres publicats, ha quedat finalista amb un relat autobiogràfic sobre el drama d'una mare que perd un fill prematur.
Josep Campmajó, petit empresari gironí, ha sorprès tothom en l'acte de lliurament del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que impulsa la Llibreria 22 de Girona. Campmajó s'ha endut el guardó amb el relat 'Olor de Violetes'. La novel•la es concep com un anàlisi de la bogeria, a través de dos personatges, un dels quals es troba intern en un psiquiàtric.
'Els dos personatges expliquen què desitgen d'una vida que és fosca i tenebrosa', concreta l'autor. A més, Campmajó concreta que aquesta cruesa de l'existència es fa més violenta en el cas del protagonista que es troba intern, 'perquè necessita inventar-se un món, que se'l fa a mida i que li permet sobreviure fins al final'.
Pel que fa al segon personatge del relat 'Olor de violetes', l'autor no n'ha volgut desvetllar els detalls. Només ha avançat que 'viu en una realitat paral·lela al primer, que els obligarà necessàriament a trobar-se al moment final de l'obra'.
El jurat ha afirmat que el text de Campmajó té una gran qualitat literària, perquè aconsegueix fer dubtar el lector sobre la versemblança del relat. Així, el jurat destaca que no queda clar si els episodis que descriu l'autor són reals o fruit de la imaginació del protagonista. Campmajó s'ha endut el guardó de 2.000 euros amb què es premia els guanyadors del Caseo, i veurà ara la seva obra publicada sota el segell de l'editorial Amsterdam.
El mateix autor s'ha mostrat molt sorprès després de convertir-se en el guanyador del XXIX Premi Just M.Casero. 'Fa temps que escric un bloc, que potser és el primer pas per desenvolupar certa tendència literària; però escriure un llibre és un altre món', comenta Campmajó. De fet, ell mateix afirma que 'poca gent' sabia que escrivia el relat, tot i que avança que el reconeixement del jurat li serveix com a 'incentiu' per continuar submergint-se en el món de les lletres.
El finalista, un relat autobiogràfic
D'altra banda, a més del relat de Campmajó, el jurat del Casero també ha reconegut una altra novel·la curta com a finalista, batejada amb el títol 'Unes ales cap a on'. La seva autora, l'escriptora de Terrassa Anna Carreras, hi narra la crua història d'una mare que perd el seu fill prematur.
El jurat n'ha destacat, però, que l'autora defuig els sentimentalismes a l'hora d'abordar el tema, fet que confereix 'una gran volada a l'escrit'. De fet, la mateixa escriptora afirma que ha procurat 'fer un ús de llenguatge entenent-lo com a un art balsàmic i una via de coneixement'.
El títol de l'obra és un manlleu d'un vers del poeta Roger Costa-Pau, que segons Carreras 'implica un itinerari i un misteri que hi és implícit'. L'escriptora, de 32 anys i que ha compta amb dos llibres publicats ('Camisa de foc' i 'Tot serà blanc') ha afirmat que li ha estat 'una sorpresa' quedar finalista. A més, també ha desvetllat que en breu establirà la seva residència a Girona.
'És un llibre que tenia escrit des de fa cinc anys i que no volia treure de cap manera perquè considerava molt privat; però un amic em va dir que treure'l de l'ordinador també era treure'l de dins meu i compartir l'experiència de la pèrdua amb aquells qui em llegeixin', explica. Carreras s'ha emportat els 500 euros que es concedeixen al finalista i, tot i que en principi l'editorial no es compromet a publicar l'obra, el jurat ha demanat al segell Amsterdam que ho faci per la gran qualitat literària del seu relat.
En aquesta edició, el Premi Just Manuel Casero ha rebut 24 originals. El jurat ha destacat que ha estat un dels anys on ha brillat més la qualitat dels textos.
Gironainfo.cat - Diari Digital de la ciutat de Girona - 31.10.09
Foto: Bernat Casero

Torna la Salander

La segona part de la trilogia cinematogràfica sorgida del gran èxit editorial del suec Stieg Larsson, amb les novel·les protagonitzades per la inclassificable Lisbeth Salander, arriba aquest divendres a les pantalles gironines, amb l'estrena, als Ocine, de la producció sueca Millenium 2. La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. El mateix divendres, a la sessió de les deu de la nit, es farà l'estrena oficial del film a Girona amb un col·loqui posterior en el qual participaran l'editora de Columna Ester Pujol, el crític de cinema Josep Mir i el llibreter Guillem Terribas, que moderarà l'acte. L'entrada a aquesta sessió es podrà obtenir amb descompte especial amb el carnet de les biblioteques municipals, del club d'actors del Museu del Cinema i de la Llibreria 22. La projecció i el col·loqui posterior es faran a la sala 3 dels Ocine.
Publicat en El Punt el dia 20.10.09

La Llibreria 22

JOSEP MARIA FONALLERAS
Alguien dijo que librería era sinónimo de libertad. No tienen exactamente la misma raíz, pero se les supone. Es decir, que allí donde haya un libro, muy probablemente habrá un lector libre dispuesto a ejercer su libertad: de engrandecer espacios, de hallar respuestas o, simplemente, la libertad de pasar un buen rato inmerso en una ficción que, a la postre, le será más real que la verdadera realidad. Es fácil decir y escribir todo lo anterior. Lo difícil es mantener un oasis de libertad como este a lo largo de 30 años.Es lo que acaba de pasar en Girona, en la calle de Hortes 22, donde, un octubre de 1978, unos cuantos locos de atar decidieron invertir en algo tan intangible y tan poco rentable como una librería. Se llama 22, una manera bastante discreta de bautizar un negocio, por llamarlo de alguna manera. Podían haber pensado en Shakespeare y en toda la compañía, pero decidieron que la cosa se identificara por su número, sin más, como una conocida marca de galletas de cuando yo era pequeño.Hace 30 años, yo no era exactamente pequeño, pero sí un adolescente que no podía imaginar que esos dos dígitos iban a ser tan importantes en mi vida. Un número que significa "estamos aquí, en esta calle y en un local que nos habla de un dos y otro dos. No debes saber nada más. Solo que aquí hay libros y libertad". Han pasado 30 años y algunos ya no están y todos estamos ya un poco maduros, por llamarlo de alguna manera. En la 22, nos hemos hecho mayores y un poco más sabios. Hemos charlado, ahí, y hemos escuchado. Nos hemos reído y, a veces, hemos llorado. Lo celebramos en un otoño teñido de ocre, como entonces.

Josep M. Fonalleras * Publicat en El periódico 24/10/08

A GIRONA "ESCOLTEN" GUARDIOLA

La primera presentació pública del llibre Escoltant Guardiola va tenir lloc ahir al vespre a la Llibreria 22 de Girona. Jaume Bosquet, poeta i professor de secundària, va ser l'encarregat de fer la presentació del llibre de Pep Riera, el director d'El 9 Esportiu. Bosquet va destacar la personalitat de l'actual entrenador del Barça. La pròxima presentació pública serà el 22 d'aquest mes, a dos quarts de vuit, a la llibreria Catalònia de Barcelona.
*EL PUNT 08.10.09 Foto: E. Picas

MENÚ DE TAPES

Els escriptors gasten a vegades unes arts realment tortuoses per desmitificar el seu ofici. Vicenç Pagès, per exemple. Els que el coneixen saben que representa l'antítesi de l'artista romàntic, d'aquella espècie que diuen que escriuen perquè els estimin, o perquè aspiren a canviar el món, o perquè els han diagnosticat un mal terminal. No, Vicenç Pagès escriu perquè li agrada explorar el món on viu, i perquè hi ha estones que s'ho passa bé fent-ho, i encara d'una desmenjada manera, només en la primera fase, la del desbordament de l'escriptura, abans que hi hagi de fer intervenir l'ordre, la selecció i el muntatge. En acabat sí, ja admet que li fa una mica d'ànsia desprendre's dels seus personatges, com dirien els autors romàntics, fins i tot que en sent la pèrdua, com si s'hi hagués fet una mica amic, però al capdavall aquest és el seu mètode: construir un món a partir de fragments, i després disgregar-los sense pietat. Perquè ens entenguem, remata amb malícia: els seus llibres no fan bon acompanyament amb els àpats copiosos, tipus amanida lleugera de primer seguida d'un arròs caldós, sinó que se senten com a la casa a les tavernes de tapes, en què un s'alimenta de tastets de vianda que fan pòsit per varietat i acumulació, no pas per un sabor sostingut.
Dijous passat, en la presentació de la seva nova novel·la, Els jugadors de whist, a la Casa de Cultura de Girona, Pagès semblava especialment interessat en la seva pròpia desmitificació, prenent pausadament una cervesa Moritz mentre responia a les preguntes que li formulava el també escriptor Lluís Freixas després d'una introducció ben escenogràfica, amb la projecció d'un tràiler d'imatges de pel·lícules i música del rock dels setanta relacionades amb els personatges i amb la lectura, sota una llum esmorteïda, com de litúrgia de missa, d'un parell de fragments del llibre. «Això és el Lizarran», va deixar anar a la concurrència després de comparar la seva novel·la amb un menú de tapes. I s'ha de comprendre, afegia: «Si al llarg del dia has hagut d'atendre mil vegades el mòbil, quan arribes a casa no et poses a escriure Guerra i pau.» Freixas, lleugerament atribolat, perquè és un idealista, però un idealista diguem que molt ben informat, intentava reconduir la situació perquè ningú no acabés confonent l'escriptor amb Risto Mejide, però Pagès continuava entestat en la seva devaluació com a artista romàntic: «La intriga? Aproximadament cada cent pàgines ha de passar alguna cosa sorprenent per mantenir la tensió, perquè si fos cada vint, més que la dosificació d'un misteri, això semblarien les peripècies del baró de Munchausen.» Però que ningú no s'equivoqui: Vicenç Pagès es complau a provocar amb el seu estil sentenciós, però sempre ho fa molt seriosament, com quan afirma que si l'experiència és necessària per a un escriptor és perquè els personatges de què parla no siguin tots ell mateix, o que val la pena escriure dels llocs que un ha conegut, encara que siguin poc glamurosos, o que Els jugadors de whist tracta d'una generació sense èpica, d'una gent emparedada entre l'heroisme dels pares i l'escepticisme dels fills i que, en lloc d'evocar el pas pels calabossos, recorden com l'episodi més gloriós de la seva vida el dia que van anar al concert de The Ramones.
EVA VÀZQUEZ (El Punt 04/10/09) Foto: manel LLadó

La 22 acull la presentació del llibre de Morera

La popular llibreria del carrer hortes de girona ha acollit la presentació a Girona del llibre Diàleg de sords? Pedagogia per reconciliar conflictes (Claret), de Joan Morera. La presentació va anar a càrrec de Maria Lluïsa Gironès i Santi Thió (Àkan).
(Diari de Girona, 26.09.09. Foto: Aniol Resclosa)

Antonio López de Lamadrid, un editor a la força.

L’Antonio, era un home de negocis. La Beatriz de Moura, una dona de lletres. L’Antonio es dedicava a els negocis familiars. La Beatriz a editars llibres en una editorial “progre”anomenada Tusquets. La combinació de les dues personalitats en va sortir una editorial amb cara i ulls, una editorial de referència: Tusquets Editores, que ara ha cel.lebrat el seus primers 40 anys.
Antonio López era un personatge agradable, simpàtic i, si era necessari, agressiu. Amant dels bons àpats amb tertúlies. Va donar sentit (econòmic) a l’editorial i va ser un bon company d’una gran dona.
Vaig tenir la sort d’estar amb ells en diverses ocasions, per coses de llibres. També, de cinema, a Cannes, per la moguda de pel·lícula de David Trueba Soldados de Salamina, basada en el llibre de Javier Cercas i que ells van editar i promocionar. Tant l’Antonio com a la Beatriz me’ls vaig fer amics meus i penso que aquesta amistat era compartida per ells.
Toni, va morir el dia 21 de setembre 2009. El trobarem a faltar, l’Antonio López.
Guillem Terribas

Editorial Empúries, 25 anys fent llibres

L’Editorial Empúries és d’aquelles editorials que tens la sensació que has tingut sempre a prop teu. A prop, pels molts llibres que han editat de joves i no tant joves autors del país. També, per la manera en que ha estat conduïda. Primer per Xavier Folch, un editor d’aquells dels d’abans, un “gat vell” de l’edició. Home de poques paraules, les necessàries, d’una generositat precisa i d’un nivell cultural extraordinari. El seu fill, Ernest Folch, el va seguir; sota el seu guiatge, donant a l’editorial un to més comercial i agressiu. Bernat Puigtobella, va fer una estada curta dirigint la editorial, i va saber combinar bé la formula del Pare i del fill. L’actual editora, la jove Eugènia Broggi, ha demostrat tenir un estil propi, escoltant el pare i el fill, però donant-li un to de modernitat i, de vegades, fins i tot de risc, fent apostes amb joves autors i amb obres de consum.

A prop, també, perquè tots ells, com a editors i com a persones, han estat molt assequibles amb els llibreters i a la gent del món de llibre.
Empúries ha conreat i encara ho fa, la narrativa, la poesia l’assaig, la cuina... Ha publicat obres d’autors de fora que ja son història com J. D. Salinger, Daniel Pennac, Jostein Gaarder, H. G. Wells, Roald Dahl; d’èxit com Dan Brown, J. K. Rowling, John Boyne. Autors d’aquí, com Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Màrius Serra, Núria Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, Gemma Lienas, Albert Roig, Lolita Bosch, Enric Casasses, Narcís Comadira, Joan Vinyoli, Miquel Bauçà, ... i tants i tants d’altres.
Llarga vida, doncs, a aquesta jove i gran editorial.

GUILLEM TERRIBAS (publicat en el blog Els papers de Pickwic)

MORT L'EDITOR DE TUSQUETS ANTONIO LÓPEZ de LAMADRID

• Va codirigir el segell amb la seva parella, Beatriz de Moura, durant tres dècades
• El promotor del premi Comillas de biografia i memòries tenia 70 anys
Era un dels professionals més influents de l’edició independent espanyola. Un càncer de gola va acabar ahir, als 70 anys, amb l’editor Antonio López de Lamadrid (Sant Sebastià, 1938) que des de fa més de tres dècades s’ha mantingut al capdavant de Tusquets, malgrat els embats dels grans grups editorials. La notícia de la mort ha arribat inesperadament al seu cercle més íntim ja que fins dimarts passat De Lamadrid no va deixar d’acudir regularment a la feina.El segell, del qual era propietari juntament amb la seva companya sentimental i fundadora, Beatriz de Moura, va complir 40 anys la primavera passada i la festa de celebració de l’aniversari, amb emocionat petó inclòs de la parella, té ara retrospectivament tota la melancolia del comiat. De Lamadrid va viure llavors el reconeixement de grans editors europeus que es van traslladar especialment a Barcelona per a aquell acte celebrat, com en família, a la seu de l’editorial.Com relatava ell mateix en un text carregat de la seva habitual i fina ironia, va ser el 1976 quan va prendre «la dràstica però afortunada decisió d’abandonar per avorriment el negoci tèxtil» i va començar a col·laborar a temps parcial amb Beatriz de Moura. «En aquell moment no vaig entendre com es podia treballar tant, d’una forma tan activa i eficaç com ho feia Beatriz, editant i publicant llibres tan bonics i suggerents i a la vegada facturar tan poc a l’any», va dir. Aquestes paraules expliquen a la perfecció l’impuls empresarial que De Lamadrid va imposar a un negoci portat fins aleshores d’una forma més aviat voluntariosa i artesana i que van fer que Beatriz de Moura el qualifiqués com «el nostre Guardiola particular». IMPULSOR EMPRESARIAL / Però la trajectòria de l’editor, que va expandir Tusquets a filials avui pràcticament autònomes a l’Argentina, Mèxic i els Estats Units no s’atura en la seva tasca gestora. També va impulsar Andanzas, col·lecció estrella de narrativa, i, molt especialment, Tiempo de Historia, dedicada a la història, la biografia i les memòries. De fet, el premi Comillas vinculat a la col·lecció va ser un homenatge al seu besavi, Antonio López, marquès de Comillas. El funeral civil de l’editor, que ha estat vetllat avui pels seus col·legues i autors al tanatori de les Corts, se celebrarà demà al mateix lloc a les 11.30 hores
ELENA HEVIA (El periódico 21.09.09)
A la foto d'Arnau Bach, Beatriz de Moura i Antonio López de Lamadrid, el maig passat celebrant el 40 anys de Tusquets.

Enrique de Hériz presenta llibre a la Llibreria 22

L'escriptor Enrique de Heriz va ser dijous a Girona per presentar la seva darrera novel·la, Manual de la oscuridad.
Després de l'èxit i premis assolits amb Mentira, l'escriptor Enrique de Heriz va ser dijous a Girona per presentar a la Llibreria 22 la seva darrera novel·la, Manual de la oscuridad. Es tracta aquesta d'una obra on el protagonista és un il·lusionista, fins que és el món el que comença a desaparèixer davant seu. Serà llavors el moment en què el mag haurà d'aprendre a viure d'una altra manera. L'acte de presentació va comptar amb el mateix Heriz i amb Guillem Terribas.
MARTA PALLARÈS (Diari de Girona, 19.09.09). Foto: Marc Martí.

COM FER DESPARÈIXER UN MOCADOR. Crònica d'una presentació a la 22

C om que fa cinc anys va vendre més de cent mil exemplars de Mentira (Premi Llibreter 2004), Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) ja es veia a venir que per promocionar la seva nova novel·la, Manual de la oscuridad (Edhasa), les gires serien extenuants, així que amb temps es va preparar un parell de jocs de mans per entretenir el públic que s'avorreix en les presentacions i un titular impactant que facilités la feina dels cronistes: «Aquesta és la història d'un mag que es queda cec.» De tota manera, com que ja fa tres mesos que volta per les llibreries del país amb el mateix truc i la mateixa frase, i com que, d'altra banda, dijous a La 22, hi havia tan poca gent que no valia la pena ni muntar el número de la màgia, va acabar modificant el guió. Primer, perquè va venir tan escopetejat de Calella de Palafrugell, on sol tancar-se almenys un parell de mesos l'any per escriure les seves novel·les, que es va descuidar les cartes a casa, i segon, perquè de tan parlar del seu llibre, a ell mateix l'han assaltat les ganes de reinventar-lo, com si el continués reescrivint a la seva manera obsessiva mentre l'explica, així que ara, en lloc de dir simplement que Manual de la oscuridad tracta d'un mag que perd la vista, ha començat a admetre que, a banda d'aquest fet incontrovertible, el seu personatge ha d'enfrontar-se a una veritat més fonda: que és condició humana acabar posant-se al lloc d'un altre.
La teoria la van posar en circulació un equip de neuròlegs en descobrir que l'empatia és un fenomen purament fisiològic, una activació de neurones mirall que ens tornen sensibles, per imitació, a les passions dels altres. Una raó de pes, afegeix De Hériz, per rebatre aquells que vaticinen la mort de la novel·la, que és un artefacte «capaç de fer-nos plorar pel destí de gent que ni tan sols existeix, d'incorporar-la durant anys a la nostra vida, fins molt temps després de la lectura, com si en lloc de ficcions fossin un record nostre». L'escriptor participa d'aquest joc de miralls en un sentit invers, «construint una casa que no existeix però dins la qual només té dret a viure-hi mentre la construeix», variant més imaginativa d'aquell tan suat «un cop escrit, el llibre ja no em pertany» al qual solen recórrer tants autors per coquetejar, amb papalloneig de parpelles inclòs, amb els lectors. Víctor Losa, el mag de Manual de la oscuridad, aprèn doncs a posar-se al lloc d'un altre; de fet, de si mateix com a altre, de l'home diferent, l'home invident que és a punt de ser, i no tant per un instint de supervivència com per la necessitat de ser a prop dels altres. «Estar viu és evolucionar, encara que sigui en direcció a la teva destrucció», afirma aquest escriptor que va exercir prou temps d'editor per saber que avui dia dedicar-se a aquest ofici que havia estimat li costaria «uns quants disgustos». Prefereix escriure novel·les com la present, encara que només sigui per una pulsió irracional, perquè no es podia treure del cap «la imatge d'un home palplantat al mig d'una escala», i documentar-se sobre les desaparicions fent trucs de mans amb el mestre d'El rey de la Magia i, sobre la ceguesa, amb una terapeuta de l'ONCE gràcies a la qual va saber que, «en absència de qualsevol facultat sensitiva, tots els altres sentits vénen a ajudar-te». Al final, però, no va resistir la temptació de treure's de la butxaca un mocadoret vermell ben rebregat de tan usar-lo i, davant els poquets que érem a La 22, ens el va ensenyar del dret i del revés, el va anar plegant meticulosament dins del puny, i voilà, obre el palmell i ja no hi és.
EVA VÁZQUEZ, publicat al Punt el diumenge dia 20 de setembre 2009. Foto: Lluís Serrat.

XXIX Premi de Novel·la Curta JUST M. CASERO 2009

24 obres presentades
E l premi Just Manuel Casero, que organitza La 22, arriba a la 29a edició, a la qual s'han presentat 23 obres. El premi està embolcallat per la Proposta de Poesia, que té com a seu La Planeta i que aquest any inclou la lectura dramatitzada de contes de Jesús Moncada (27 d'octubre), dirigida per Xicu Masó (Un racó al Cafè de la Granota); el recital A quatre veus (29 d'octubre), amb Roger Costa-Pau, Rosa Font, Pep Vila i Francesc Prat; la presentació del disc Dones amb nom propi (29 d'octubre); l'acte de lliurament (30 d'octubre), amb l'actuació de Los Galindos; la presentació d'una antologia de poemes de Malcolm Lowry a càrrec de Juan Luis Panero (31 d'octubre), seguida de la projecció del film Sota el volcà (John Houston) i el recital Antologia de Spoon River (Edgar L. Masters), amb 34 rapsodes (1 de novembre).
DANI CHICANO (El Punt 17/09/09) a la foto de Quim Curbet, Just M. Casero (1946-1981)

L a Planeta és l'espai central que acollirà les activitats culturals al voltant de la XXIX edició del premi de novel·la curta Just M. Casero; tot i que com va recordar Guillem Terribas, organitzador de l'activitat, de fa uns anys l'acte inaugural es duu a terme a la biblioteca que porta el nom del periodista i polític. Així, hi ha diverses propostes poètiques i literàries: A quatre veus reunirà Roger Costa-Pau, Pep Vila, Francesc Prat i Rosa Font, que llegiran fragments de diverses de les seves obres; Juan Luis Panero presentarà Sota el volcà de Malcolm Lowry, i a continuació es projectarà el film homònim de John Huston; i en l'espectacle d'obertura del lliurament de premis, que serà el 30 d'octubre, es llegiran textos de Boris Vian i hi haurà un "espectacle molt gamberro, en la línia de Vian" de Los Galindos. Un racó al cafè de la Granota, de Xicu Masó, farà una lectura dramatitzada de textos de Jesús Moncada. Enguany s'han presentat 24 obres al premi; la guanyadora serà editada per Amsterdam Llibres.

MARTA PALLARÈS (Diari de Girona 17/09/09. Foto: Roger Casero.

VICENÇ PAGÈS I JORDÀ: Els jugadors de whist.

Entrevista en el Punt del diumenge dia 7 de setembre 2009, realitzada per Valèria Gaillard. El llibre es presentarà a Girona el dia 1 d’octubre 2009, a les 8 del vespre a la Casa de Cultura de Girona. Organitza Llibreria 22.

«Figueres, com el meu personatge, ha evolucionat a batzegades»
Fa uns dies ha sortit a la venda «Els jugadors de whist» (Empúries), una novel·la ambientada a Figueres, la ciutat natal de l'autor, i protagonitzada per Jordi Recasens, un home de quaranta anys marcat per un esdeveniment que el va trastocar durant la seva adolescència.
Amb deu llibres publicats, Vicenç Pagès (Figueres, 1963) torna a la narrativa –després del cànon de literatura infantil De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006)–, amb una novel·la ambiciosa que ha trigat cinc anys a prendre forma.
–Com descriuria el personatge principal, el Jordi Recasens, un home que passa diverses crisis aparentment matrimonials, però que, en realitat, n'afronta una que va molt més enllà i que està relacionada amb el seu passat?
–«Vaig titular la novel·la Els jugadors de whist per repartir joc, perquè si no fos per tota la seva infantesa i la relació amb els altres jugadors, seria una història més del senyor que es replanteja la vida. D'una banda, hi ha un mort –una història truncada– i, de l'altra, un casament (el de la seva filla) que obre una línia de futur. En Jordi està al mig. Després, s'hi van afegir els problemes matrimonials. Al final, però, el més important va ser un personatge que no estava previst quan vaig començar a escriure la història. Podia acabar bé o malament, però cap de les maneres no em convencia. Aleshores vaig inventar una història lateral que despista. Així que, al final, la d'en Jordi deixa de ser important.»
–Quin paper hi juga en Biel, el més misteriós dels tres jugadors?
–«Ell té la seva crisi als 13 anys i la soluciona definitivament. El veig molt precoç i intel·ligent. Ell mediatitza la relació entre els altres dos amics, el Jordi i el Churchill. Volia fer com en les novel·les de Tennessee Williams o Truman Capote, en les quals els personatges estan marcats pel passat i no els entens fins que no descobreixes què va succeir. Sembla que en Jordi té una crisi d'aquestes vulgars i corrents, però a mesura que vas gratant, vas trobant tot de complicacions molt llunyanes. Primer va a una psicòloga, que no és gens freudiana però el cura, i després va amb la Halley, que l'ajuda a destapar els seus records. De fet, pateix tres crisis: la del casament de la filla, la matrimonial –que és crònica– i la que desencadena la Halley.»
–Sigui com sigui, sembla que el personatge evoluciona.
–«Quan els tres amics són petits volen ser artistes. En Biel, segurament vol ser escriptor; en Churchill, músic, i en Jordi, fotògraf. Passen trenta anys i es veu que en Churchill s'ha convertit en productor mànager i el Jordi en fotògraf de casaments. Mentre que en Biel és el mite, perquè la seva vida queda truncada. De fet, en Jordi no gira cap a l'art fins que no s'enfonsa. Aleshores s'adona que la seva feina, aparentment banal, té un fruit i s'acaba salvant.»
–Què representa el joc del whist?
–«Representa l'època feliç dels tres nens. Es l'últim estiu que estan junts, perquè en aquella època, a finals dels 70, la majoria de nens als 14 anys ja es posaven a treballar –en una benzinera, de caixers, etc.–, i se separaven. A banda d'això, el joc té una part de risc i, de vegades, tot jugant passen coses. Molta gent coneix el joc de whist d'haver llegit Jules Verne, Stevenson... En aquest sentit la novel·la s'encavalca amb De Robinson Crusoe a Peter Pan.»
–Figueres és un personatge més...
–«Figueres ha anat sortint de mica en mica en la meva literatura i ha pres forma en aquest llibre, que és el desè. Fins ara no pensava que era matèria literària, però em vaig adonar que era el que més coneixia, de la mateixa manera que l'època. En la literatura catalana apareix bàsicament Barcelona i el Pallars. Tot es redueix a un ambient rural o urbà. Però hi ha moltes altres ciutats de les quals no es parla que no tenen el passeig de Gràcia ni tampoc la pudor de les vaques que pasturen al costat. A més, a Figueres hi ha el castell de Sant Ferran, que és molt novel·lesc. Pel que fa a l'època, també vaig decidir tractar d'una que conec de primera mà: els anys 70. De vegades, sembla que només hi havia discoteques i la gent es passava el dia fumant. Però en realitat va ser una època molt trista.»
–Apareixen moltes referències musicals i cinematogràfiques.
–«Hi ha una voluntat de rescat. Quan poses M80 sempre hi ha les mateixes cançons, i n'hi havia moltes més. Queda una part important de realitat que ha desaparegut. Volia retratar una època d'una altra manera que no s'explica. Ser jove als 70 era molt trist. Ara, els joves són arrogants; sembla que es mengin el món. Aleshores, eres l'últim mico. Tothom tenia dret a escridassar-te i fins i tot a agredir-te. La relació amb els pares també ha canviat molt. Abans, eren l'autoritat. A la novel·la hi ha, a més, una subtrama al voltant de la UMD [Unió Militar Democràtica]. De fet, els pares d'en Jordi i d'en Churchill formen part del franquisme sociològic: gent que no es va revoltar i s'ho va empassar tot. En canvi, el pare d'en Biel –militar–, és més rebel, perquè forma part d'una tradició militar minoritària que defensava una transició cap a al democràcia. Així, el fill de militar viu en un entorn més avançat que els autòctons, que pateixen molta més repressió: aquesta cosa de ‘Mira de quedar bé', que és típic d'un ciutat petita. Figueres ha evolucionat a batzegades. Hi ha llocs que no han canviat gens i d'altres que ni es reconeixen. Però costa trobar-hi un negoci que s'hagi modernitzat. Això és el que li passa a en Jordi: en comptes d'evolucionar, d'una banda fa una regressió i, de l'altra, vol ser una cosa que no és. No ha madurat: com Figueres, que no ha evolucionat. El castell, per exemple: s'hi fan coses molt estranyes –sopars, pel·lícules, concursos hípics...»
–El coneix bé?
–«Per a mi era com el pati de l'escola. De petit venia amb uns amics i ens hi colàvem.»
–Hi ha un punt autobiogràfic en la novel·la?
–«Sí. És per això que adverteixo al principi que els personatges són ficticis però les converses són reals. Per exemple, de petit havia anat a recollir casquets de bala al castell. Volia que la novel·la no fos autobiogràfica, però sí tenir material de primera mà. Moltes frases que hi apareixen, les he sentit dir. Sovint són millors que les inventades!»
–També s'hi veu una voluntat de descriure les famílies dels jugadors de whist, fent un retrat generacional.
–«Volia fer com una novel·la russa. Crec que, per entendre'ls, has de saber dels personatges importants com a mínim què miraven de petits a la televisió, el cotxe que tenien a casa seva i l'eslògan vital dels seus pares.»
–En la novel·la, a més de la barreja de gèneres (diaris, narració, etc.), hi destaca la presència de les noves formes d'escriptura per internet, els blocs, el MySpace, etc. Com s'explica aquest interès?
–«Perquè la novel·la se suposa que l'escriu la jove Halley. Aquí he hagut de fer un esforç per posar-me al dia i no m'ha costat gaire perquè, gràcies a la meva feina de professor a la Blanquerna, estic molt en contacte amb els joves. Ara el llibre té dues pàgines al MySpace: una d'admiradors i l'altra d'amics, on es poden penjar fotos i altres documents relacionats amb la novel·la. També hi ha dos tests sobre el llibre, els quals els lectors poden respondre per veure el grau de comprensió, i hi ha fotogrames de moltes de les pel·lícules que hi apareixen esmentades. És com un apèndix del llibre. Quan acabes una novel·la tens una depressió postpart. D'aquesta manera la baixada no és tan brusca.»
Valèria Guillard. Foto: Manel Lladó.

SORPRESES I COMIATS . Rafael Vallbona

El correu de la Llibreria 22 ens posa damunt la pista de la rentrée, la gran idea francòfona per reanimar les vendes literàries un cop passat el cicló Larsson, però que aquí no acaba de triomfar malgrat els esforços de gent com en Guillem Terribas. D’entre les novetats que porta la tardor el llibreter proposa Els jugadors de Whist, d’un dels autors catalans de culte, Vicenç Pagès (Empúries); L’última carta a Companys, del polonès Toni Soler (Columna); La cultura de la cobdícia, de Francesc Cabana (Proa); La memòria de les formigues, de Iolanda Batallé (Columna), que aviat protagonitzarà un dels més sonats fitxatges editorials de la temporada; Villa triste (Anagrama), d’un Patrick Modiano que s’ha posat de moda quan ja tothom creia que el seu moment havia passat; Meridià de sang, Cormac McCarthy (Ed. 62) o La pinça birmana, el retorn de Maria Jaen (La Magrana). Als suggeriments dels gironins hi afegim La huella del angel, de Nancy Huston, un relat anterior al premiat Marcas de nacimiento, i una agradable sorpresa per als devots de Bukowski, Fragmentos de un cuaderno manchado de vino, relats i assagis inèdits sortits del doble fons d’algun dels baguls que va deixar. i que Anagrama posarà en circulació a l’octubre. I amb aquest paquet ja tenim lectura per a la tardor.Qui tindrà temps per llegir serà L’Esteve Miralles (que també te a punt un recull de relats) i en Jordi Castellanos. A finals de juliol enviaven un correu en el que s’autoacomiadaven del Consell Assessor i Artístic del TNC, de la coordinació del Comitè de Lectura i del Consell de Publicacions. Això si, amables i educats, agraïen a Sergi Belbel i la resta de l’equip la confiança dipositada en ells. Així sigui.

Rafael Vallbona. Publicat diumenge dia 6 de setembre a "El Mundo".

UN HOME DEL PIRINEU

Era l’any 2005 en algun lloc a prop de Zugarramurdi, a Navarra. Cada any, Isidor Cònsul i uns quants amics lletraferits organitzen una trobada d’escriptors al Pirineu, i en aquella ocasió m’hi havia convidat. Com l’albatros de Baudelaire, els escriptors no són gaire hàbils quan tresquen pels corriols de muntanya... tret d’Isidor Cònsul, que es trobava en el seu element. Després d’il·lustrar-nos sobre la botànica del rodal, ens va aconsellar que tastéssim les cireres d’arboç que hi havia a la vora del camí, i que fins aquell moment ni tan sols havíem vist.Arrelat a la terra, va titular el seu llibre més personal Tractat de geografia. La passió per la muntanya és el que tenen en comú la seva devoció per Jacint Verdaguer i l’aposta editorial per Pep Coll i per Les veus del Pamano de Jaume Cabré. La seva barba salpebrada no era la de l’intel·lectual llepafils, sinó la de l’exiliat que enyora l’ombra de la serra.

VICENÇ PAGÈS (El Periódico 28/08/09)Foto: Arxiu Periódico.

Foto: Presentació del llibre "De Robinson Crusoe a Peter Pan" (Proa, 2006) a la 22. Primer Pla, Isidor Cònsul, seguit de Vicenç Pagès, autor del llibre.

Mor l'editor i escriptor Isidor Cònsul, àvid caçatalents d'escriptors catalans

Des d'Edicions Proa va projectar les carreres literàries de Jaume Cabré, Joan Margarit o Julià de Jòdar

L 'editor, escriptor i crític literari Isidor Cònsul va morir ahir al migdia als 61 anys a l'hospital Germans Trias i Pujol víctima d'un càncer, malaltia que patia des de feia un any i mig. Cònsul, tot un referent també en el món de la pedagogia i un dels millors coneixedors de Jacint Verdaguer, es va entregar en cor, cos i ànima a la recerca de talents de la literatura catalana, com Julià de Jòdar, Jesús Moncada o Jaume Cabré, des de les editorials Proa i Pòrtic. Com a escriptor, Cònsul no va poder dedicar-se a escriure amb la intensitat que hagués volgut, però va excel·lir en els llibres que va publicar; el darrer, el dietari Tractat de geografia, va rebre el Premi Marian Vayreda 2008. Abans de morir va deixar enllestit un recull de contes que publicarà Empúries.
Moltes persones que l'estimaven el van veure per últim cop en un dinar sorpresa que li van organitzar, a final de juny, en un restaurant del carrer Bergara. Moltes persones que l'estimaven, entre elles una pila d'escriptors que ell havia descobert i mimat amb fervor, li van voler dir un adéu, dolç i trist, camuflat en mostres de molt afecte. Diuen que se'l veia amb forces per continuar. Estava animat, com sempre ho havia estat des que li van diagnosticar la fatal malaltia. Isidor Cònsul va ser, fins al final, una persona positiva.
Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948) va ser un personatge polifacètic que sobretot es considerava un professor i un estudiós de la literatura. Enamorat dels clàssics del XIX, es desvivia per l'ensenyament, un món al qual va aportar algunes metodologies pioneres. Gràcies a aquest esperit apassionadament innovador se li van obrir les portes de la crítica (primer a l'Avui i després també a Serra d'Or i El Temps) i dels estudis literaris, i molts anys després, del món de l'edició.
En els seus orígens com a editor, temps abans d'entrar a l'editorial Proa, hi ha una aventura amb Carles-Jordi Guardiola, el propietari de La Magrana, que tenia una col·lecció d'èxit d'adaptació d'obres clàssiques de literatura juvenil, L'esparver, i li va proposar el seu primer projecte editorial: un conjunt de guies d'orientació a la lectura de textos i autors clàssics.
Anys després, Cònsul es va incorporar al Departament d'Ensenyament de la Generalitat per fer-se càrrec de la direcció de dues revistes. Sense deixar de militar en la crítica literària, des de la qual apostava fort per joves i emergents talents de la literatura. Julià de Jòdar, Jesús Moncada, Jaume Cabré... Incansable, reservava temps per a l'activisme cultural: va ser secretari de l'Ateneu Barcelonès i secretari general del Centre Català del PEN.
El 1998, Cònsul va rebre una trucada d'Enciclopèdia Catalana: li oferien dirigir l'editorial Proa. Li va costar situar-se, ja tenia 50 anys i creia que no tenia prou experiència per tirar endavant aquell projecte. Però els èxits no es van fer esperar, i a la tasca encomanada a Proa s'hi afegiria, anys després, la responsabilitat de Pòrtic, tots dos segells del Grup 62. El seu director editorial, Fèlix Riera, enaltia ahir l'herència de Cònsul: «Va forjar un projecte d'enorme personalitat editorial.»
D'entre les moltes fites, Cònsul s'enorgullia d'haver traduït al català i d'haver difós obres clàssiques cabdals com l'Alcorà, la Divina Comèdia, els Assaigs de Montaigne... I, és clar, sempre presumia del seu planter d'escriptors: Jaume Cabré, Joan Margarit, Carme Riera, Julià de Jòdar, Joan F. Mira, Lluís Antoni Baulenas... Qui no en presumiria?
Ahir, la seva escuderia d'escriptors lloava el seu «nas» per descobrir els talents literaris. Jaume Cabré no s'estava de recordar que gràcies a Cònsul la seva obra ha pres volada internacional. També Joan Margarit deu a Cònsul, el seu amic de l'ànima, la popularització de la seva poesia. «El trobarem a faltar, sobretot el trobaran a faltar els joves poetes... La poesia catalana necessita gent com ell, i com ell n'hi ha pocs.» I Carme Riera, que va tocar la glòria quan la va fitxar. «Apreciava la meva literatura. Sabia perquè feia les coses. Era extraordinari.»
També va ser una gran fita editorial convèncer el president Jordi Pujol perquè escrivís les seves memòries. Ahir, molt afectat, Pujol recordava que van ser molts, molts, els editors que el van perseguir per les anhelades memòries, però només un, un, el va fer decidir-se. «Jo sempre havia dit que no ho faria, però ell em va animar. Em va dir: ‘Tu, Jordi Pujol, tens l'obligació d'explicar algunes coses de la teva vida. I pensa que si no ho expliques tu, ho farà algú altre que en sabrà ben poc de la teva vida'.» Pel president Pujol, la literatura catalana ha perdut «un home valent, bona persona, que va viure la seva feina amb molta il·lusió».
Cònsul es va lliurar en cor, cos i ànima als seus escriptors. Ell n'era, però ho va dur gairebé d'amagat fins als darrers temps. Com a llegat propi deixa dos dietaris, Cinc estacions i Tractat de geografia, una biografia de Verdaguer i un petit llibre de contes. L'últim any, i malgrat el desgast de la malaltia, va poder enllestir la seva última obra, Ànima de bolero, un recull de contes que publicarà Empúries el pròxim mes de novembre. Per molts, no se n'ha anat només un àvid editor sinó un excel·lent escriptor a qui la mort ha truncat la carrera.
La capella ardent d'Isidor Cònsul estarà instal·lada avui entre les tres del migdia i les nou del vespre al tanatori de les Corts. Serà enterrat demà, dissabte, a les 12.45.
Reflexions sobre la mort en el seu darrer llibre
En el seu darrer llibre, Tractat de geografia, Premi Marian Vayreda 2008, Isidor Cònsul reflexionava sobre la mort a propòsit d'una visita al cementiri de Bellpuig. El capítol comença així:
«Tots Sants.
Dia quasi d'estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m'adono que va a tota pala la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d'un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M'agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d'oncles, i aquell cosí que se'n va anar massa d'hora, víctima d'un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d'un trajecte vital que s'escurça, un camí que s'aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d'inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.
Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l'any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d'estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d'un cementiri pot ser així d'alliçonador.»
MARIA PAU (El Punt 28/08/09)
Foto: lluís Crusset

Les Engrunes de Modest Prats

Alguns restaurants han recuperat el vell costum de recollir de taula les engrunes un cop acabats els plats principals, amb l'objectiu de deixar netes les tovalles abans de les postres. Ho fan amb tota mena d'instruments. Alguns més clàssics, encara que tots igualment sofisticats, amb un raspall i safata de plata polida i pulcríssima. D'altres, amb una peça més simple i lineal de metall amb la concavitat suficient per recollir les engrunes amb un gest de la mà, tot fregant les tovalles amb moviments regulars. Un sol àpat deixa a la patena un bon grapat d'engrunes.Ara, amb la cura atenta i eficaç d'en Francesc Feliu i la complicitat satisfeta i total de l'autor, fa uns mesos que ens ha estat ofert un volum completíssim, de lletra menuda, coherent i contundent que recull, passant i repassant tantíssimes taules, les engrunes de tota una trajectòria intel·lectual i moral. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes, (Girona CCG i UdG Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2009), és l'esforç treballat per editar, en el millor sentit anglès, la major part dels treballs filològics d'en Modest Prats. La modèstia del títol, coqueteria inevitable, no pot amagar la solidesa de les aportacions en uns terrenys vitals per al coneixement, el reconeixement i el reforçament de la llengua catalana i amb ella de la societat, el país, la gent, la psicologia social dels territoris i els habitants que la parlen.Un cop publicat, en Modest, convençut que són engrunes, no pot, però, tampoc amagar la satisfacció evident pel gruix real i de contingut de les aportacions que s'hi recullen i que, com deia, fan un repàs ordenat per tota una trajectòria. És l'espurna de satisfacció que vaig creure veure en els seus ulls el Dijous Sant (9 d'abril), quan avançava lentament pel carrer de les Hortes amb una bossa i dos exemplars del llibre. Sota l'atenta mirada d'en Guillem Terribas i també de l'editor Francesc Feliu i del periodista Salvador Garcia, apamava una i una altra vegada el llom del llibre, la coberta, desplegava les pàgines en un repàs mecànic pel conjunt dels treballs. Fa patxoca, deia, com autoconvencent-se d'una evidència clamorosa. L'índex és un camí per la vida, marcat amb intensitat per algunes fites singulars que assenyalen moments crucials, per l'oportunitat o per l'impacte de les reflexions encertades i severes, segons els casos, sobre l'evolució i l'estat de la llengua catalana. La llengua i, no ho oblidem, la literatura i la vida. De forma gairebé indestriable. D'aquí que a mesura que avança el volum, l'edició de textos, les notes, les pistes explorades, intuïdes o proposades, els contextos històrics, vagin deixant espai, més pujat de to, al judici crític i sever a la societat i les institucions per, manllevant paraules seves, la freqüent miopia en el tractament dels problemes i en l'actuació ordinària i quotidiana.D'altres faran amb més coneixement la ressenya corresponent, com ja ha començat a passar. M'interessa, però, subratllar l'efecte d'una certa catarsi col·lectiva que ha tingut l'edició que comentem. Vull dir que no és un llibre que hagi fet amb indiferència el trànsit de la impremta a les biblioteques, sinó que ja podem dir, a hores d'ara, que ha esdevingut un llibre d'impacte. Un impacte en els cercles del catalanisme i un impacte mediàtic que transcendeix la valoració del llibre i explora profusament la dimensió humana de l'autor.Aquest impacte es concreta en treballs periodístics de contingut, en entrevistes extenses que, com la que li ha fet Josep M. Muñoz a L'Avenç (núm. 346, maig 2009) desgranen un repàs profund per les qüestions més punyents dels diversíssims camps d'interès del mossèn de Castelló d'Empúries. Entorn de les engrunes d'en Modest, el periodisme que s'ha fet ha abandonat alguna de les seves característiques habituals, efímer, superficial, per endinsar-se en uns terrenys poc habituals però ajustats a la vàlua real del personatge i de la seva obra. Què és el que es va posar de manifest el dia de la presentació del llibre a la sala la Planeta i en els actes institucionals a l'Ajuntament de Girona amb intervencions de contingut. De to personal i de càrrega emotiva, de confessió pública, de reconeixement evident. La imatge punyent d'en Modest i la seva mare l'any 1946 arribant a Girona, carregant matalàs i embalums, baixant a l'estació i travessant la ciutat cap al Seminari, expressa gairebé cinematogràficament, una realitat de grisor dramàtica en el terreny material i moral d'una ciutat en la més immediata postguerra, i d'una societat amb el trasbals duríssim de tots els drames acumulats en aquella bogeria.Potser és això el que ha portat en Modest al llarg de tota la seva vida a posar per davant el seu ministeri sacerdotal als llorers d'un magisteri brillant. Aquest és el sentit més profund del títol del llibre. Hi ha una tria personal permanent i, sense subordinació de cap mena, sempre preval el ministeri com a raó principal de la seva vida.Aquell dia de 1946 poc es podia imaginar que ell també, vingut de fora, cauria víctima plaent de l'"apòzema misteriosa" que enganxa amb la ciutat de Girona fins a fer que "som legió els qui no ens podrem treure mai del damunt aquest embruixament", fins i tot en el cas, ara poc probable, que la ciutat hagués esdevingut insuportable. Com tampoc no podia imaginar que, ja rector del Mercadal, desfilarien penosament davant seu, en el seu viatge final, "els burgesos de Girona" de Narcís Comadira, que "van a missa al Mercadal".Fidel a unes quantes coses essencials, aquests dies tothom pondera una fidelitat transcendent que lliga la paraula (la llengua) i la Paraula. És aquesta fidelitat, feta camí de vida, la que ha portat en Modest, precisament, a triar la coherència de les conviccions davant de l'oferta variada de la fira de les vanitats que se li obria també generosament.Per les seves engrunes retruny una veu profunda i un rigor intel·lectual insubornables, que sacsegen cada dia les nobles pedres de Girona i tots els racons dels països de parla catalana.Darrerament, els amics de sempre, amatents tothora, creuen descobrir, ara, en la mirada sorneguera d'abans, un somriure més dolç, la tendresa continguda sovint, la justa feblesa satisfeta en la contemplació del llibre que ens ofereix. Mentre, per les escales buides del Seminari davalla la riallada profunda i sonora, empordanesa i franca, que en Modest ens ha portat.
JOAQUIM NADAL I FARRERAS (Diari de Girona 21.08.09)
Foto: Jordi Soler

Presentació del llibre "Sonets a sotavent" de Salvador Sunyer. Salt, 24.07.09

«A Girona tenen la Catedral, a Salt tenim en Salvador Sunyer»
Emotiva presentació del poemari «Sonets de sotavent», de l'exalcalde saltenc.
A la Factoria Cultural Coma-Cros de Salt ahir es presentava un llibre, però l'acte es va convertir, a més, en un homenatge al seu autor, l'exalcalde i mestre de català Salvador Sunyer i Aimeric. Una vintena d'amics i coneguts seus van llegir una tria del poemari Sonets de sotavent, que han editat la Fundació Valvi i CCG Edicions. De l'homenatjat, se'n va destacar l'esperit positiu; dels poemes, la frescor que desprenen. L'acte es va cloure amb un tast de coques del grup de cuineres del municipi.
La filòloga Mariàngela Vilallonga, que ha prologat Sonets de sotavent, va fer un retrat breu però inapel·lable de Sunyer: «Persona discreta, de tracte exquisit i que diu les paraules justes; que no fa mai nosa.» Es va referir, a més, als poemes, que contenen, segons va afirmar, «versos plens d'optimisme, esperança i alegria de viure». Pel president de la Fundació Valvi, Joaquim Vidal, l'aplec editat «pot semblar un llibre petit, però quan el llegeixes veus que és tot un tros de llibre».
L'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, va destacar la valentia de recuperar la mètrica del sonet en una època en què aquesta fórmula poètica està en desús, i ella mateixa va encetar la lectura de poemes de Sunyer amb Sonet d'estiu.
Recital poètic sorpresa
Salvador Sunyer sabia que l'acte inclouria una lectura pública dels seus poemes. Allò que desconeixia, però, era la identitat dels rapsodes que van desfilar per la tribuna d'oradors presentats pel llibreter Guillem Terribas: Xavier Corominas, Narcís-Jordi Aragó, Titon Frauca, Miquel Casellas, Quim Curbet, Carme Sunyer, Miquel Berga (seu és el comentari que dóna títol a aquest article); Dolors Vidal, Josep Maria Fonalleras, Joan Canals, Modest Prats, Joan Ribas i Nina Sunyer van homenatjar el poeta dient les seves pròpies paraules abans que ho fes ell mateix. La majoria, a més, no va poder evitar els afegitons de reconeixement a Sunyer, i alguns van llegir textos de dues persones que no havien pogut assistir a l'acte per motius «polítics». Tant Maria Mercè Roca com Joaquim Nadal eren a la feina, com va quedar palès en la nota del conseller i últim alcalde del Salt preindependent amb rima inclosa: «El finançament / ens té enganxats / als escons del Parlament.»

CARLES RIBERA (El Punt 25/07/09)
A la foto d'Eudald Picas: Guillem Terribas, Joaquim Vidal, Salvador Sunyer, Iolanda Pineda i Mariàngela Vilallonga.

Finançament a l'Ateneu

Dinar a la docta casa de Barcelona amb Jordi Llavina i Narcís Garolera per parlar de tot, com bons ateneistes.
Em truca en Jordi Llavina: «Hauríem de trobar-nos per dinar en Narcís Garolera, tu i jo; xalarem.» En Jordi Llavina, home de lletres que ho sap tot de les lletres, fa servir paraules així, xalarem. De vegades em truca a les hores més intempestives per dir-me que xala tant amb tal o tal altre llibre que està llegint, i que me'l recomana. «Que dormies?» «I ara, Jordi, com vols que dormi, a aquesta hora?» Quedem que el dimarts dia 14, dimarts passat, Quatorze Juillet, ens trobarem al restaurant de l'Ateneu Barcelonès, lloc on fa mitja vida en Narcís Garolera, «otro que tal» en el camp de les lletres estudiades, analitzades i anotades. He dit «otro que tal» perquè durant la conversa que mantindrem riurem com bojos dels castellanismes que s'imposen, i molt concretament d'aquest.
Ens trobem a l'Ateneu el dia i l'hora convinguts, i el que no sabíem és que el cap de setmana anterior s'hauria aconseguit el finançament. «Potser hauríem de parlar del finançament», diem. Ho diem, ho intentem, però divaguem tant i saltem tant d'una cosa a l'altra, que no ens hi acabem de concentrar, i això que és el finançament més important que ha tingut Catalunya, fins ara. Deu ser cosa de l'Ateneu. Totes les cases tenen el seu misteri, i de la mateixa manera que a certa hora de la nit les masies perdudes a les muntanyes estan poblades de follets i fantasmes, tu entres a l'Ateneu i ja pots voler parlar de finançament o de maria santíssima, que sempre se t'acaben asseient a taula els ectoplasmes de Josep Pla, Josep M. de Sagarra o del doctor Quim Borralleras. Llavina, Garolera i jo decidim que el cànon literari en prosa del segle XX està format per aquest trio: Pla, Sagarra i Gaziel, i que d'aquí no ens trauran. L'Ateneu invita molt a pontificar categòricament. Quan anem per enfocar el finançament, entra al restaurant en Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, amb l'Imma Merino, que han quedat amb el propietari de les llibreries La Central. Caram amb la concentració de lletrats. Un llenu que buenu, que diem a Mataró. Ens saludem, parlem, aquestes coses. On érem? Ah, sí, el finançament. Aporta Llavina: «En Sala i Martín n'ha parlat avui a RAC1, per carregar-se'l.» Jo informo que Sala i Martín és nadiu d'un barri rural de Cabrera de Mar, al Maresme, que es diu Agell. «Agell? Ager, agri; camp, en llatí.» Anàvem per anar al finançament i ja ens n'hem tornat a allunyar.
«A mi, sabeu?, la dona em va deixar.» Es veu que ho deia, per descriure una situació personal viscuda, J.V. Foix. «Un decasíl·lab perfecte», afirma Garolera, que és qui ha portat el poeta i pastisser a la taula, no em facin dir com. «Foix deia que els catalans parlem en decasíl·labs.» Estic a punt de preguntar a Garolera i Llavina, que són els que hi entenen, si hi ha decasíl·labs imperfectes, però llavors ja hem saltat a una altra cosa. Per exemple, a l'arròs que en Llavina i jo mengem, i que trobem molt bo, i als espaguetis amb pesto que ha triat Garolera, sobre els quals el deglutidor es reserva l'opinió potser perquè jo m'he fet el pavero dient que a casa els cuino tan bé amb alfàbrega fresca, pinyons, mantega, oli i una punta d'all per donar-hi intenció. Recordo que un dia vaig veure Foix en un banc de la plaça de Sarrià llegint El Correo Catalán. «Devia buscar-hi allò que no diu La Vanguardia.» Som tan savis, tan ateneistes...
«L'Antoni Castells ha dit que és bo.» Ep, d'en Castells ens en fiem. «Però l'Artur Mas ha dit que és dolent.» També ens fiem d'en Mas. Mas i Sala i Martín per un cantó, Castells per un altre. Dos a un. De quants diners ben bé parlem? Ningú no ho sap del cert. Esquerra diu que Zapatero els ha promès 3.800 milions. Zapatero? I Esquerra se'l creu? Potser els ha promès amb un decasíl·lab perfecte. Esquerra és molt sensible a la poesia. Carod diu que ha llegit més de mil llibres de versos. «Mentre no siguin versos de balancí... Joan Coromines anomenava versos de balancí els que fan nyic, nyic, cantarella.»
Garolera ve de Ceret, on ha assistit a una cursa de toros, organitzada dins els actes del Quatorze Juillet, que ha estat amenitzada per una cobla que ha tocat Els Segadors, La Santa Espina i L'Estaca. Els homes que aplanaven l'arena duien barretina. El que aquí és espanyolisme allí és catalanitat. No acabarem d'entendre res mai del tot per molt que ens hi esforcem.
Ara no podem recordar si és Pla o Sagarra qui en una de les seves cròniques de les tertúlies de l'Ateneu explica que un dia va entrar Francesc Pujols –era Francesc Pujols?– i va anunciar: «Sabeu? M'he casat amb la minyona; fem el mateix i m'estalvio la setmanada.» Això sí que és finançament.Baixo per la Rambla. Qui va ser aquell que, també a l'Ateneu, va dir: «Avui, passant per davant de la Virreina he perdut la fe»? Jo hi passo per veure si la recupero.
MANUEL CUYÀS (El Punt 19.07.09)
Foto:Lluís Cruset (La Bibioteca de l'Ateneu de Barcelona)

UN ESTIU (2009) PER LLEGIR...

22 suggeriments de la 22.
*NARRATIVA
Millennium (La trilogia) de Stieg Larsson
Visca la terra de Ramon Fontseré
Potser perquè érem nens de Ricard Biel
Hores prohibides de Núria Martí
La por de Gabriel Chevalier
Les edats perdudes de Judit Pujadó
L’encantadora de Florència de Salman Rushide
La tendresa dels llops de Stef Penney
Anatomia de un instante de Javier Cercas
Aventuras de Pickwick de Charles Dickens
Tardes con Margueritte de Marie-Sabine Roger
Bajo el volcan de Malcolm Lowry
Manual de la oscuridad d’Enrique de Hériz

* POESIA
Sonets de Sotavent de Salvador Sunyer i Aimeric
Aigua llunyana de M. Rosa Font Massot
I en qui, l’ofec? De Roger Costa-Pau

*ASSAIG
Engrunes i retalls de Modest Prats
Plantem cara de Joan Solà
El factor humà de John Carlin
La ruta blava de Josep M. De Segarra
Sempre a l’oest. La volta al mon sense avió i sense mapa de J.M. Romero
Pla de vol, la gran aventura de l’empresa familiar de M. Gironell · J. Lagares · J. Tàpies.

A la 22 tenim obert per vacances...
Veniu a la Llibreria 22 del carrer hortes i a la Llibreria&quiosc22 del carrer Emili Grahit.

* Tenim espais dedicats al llibre infantil i juvenil, a còmics, a guies de viatges, a novel·la negra, art i cinema... a Història, filosofia, llengua...a els 40 anys de les editorial Anagrama i Tusquets...

* Llegir és la millor defensa contra el món, l'única possibilitat d'aïllar-se de veritat. Però en una societat tan inundada de cultura, com la nostra, no ens adonem de la seva importància.
(Christian Bourgois, editor).

Enric Vilar presenta la seva visió transgressora de Josep Pla a la 22

El periodista Enric Vila presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) el llibre El nostre heroi, Josep Pla (Ed. Acontravent), un retrat de l'escriptor de Palafrugell a mig camí de la biografia i el dietari personal en què l'autor qüestiona determinats estereotips de l'obra i la personalitat planianes, en particular la seva falta de compromís cívic. A l'acte hi assistiran, a més de Vila, el seu editor, Quim Torra, i el professor de la Universitat de Girona i estudiós de Pla Xavier Pla.
(El Punt 30.06.09).
"Un ha d´escriure del que li cou"
Enric Vila aixeca polèmica amb El meu heroi Josep Pla.L'escriptor Enric Vila ha tornat a posar l'escriptor de Llofriu al centre d'una polèmica. El llibre El meu heroi Josep Pla (Acontravent), presentat ahir a la Llibreria 22 de Girona, posa de relleu l'existència, segons l'autor, d'un antiespanyolisme en l'obra de Josep Pla. Enric Vila ha trobat en la crítica literària partidaris i detractors del seu llibre, que no ha deixat ningú indiferent.
Tot i anar El meu heroi Josep Pla per la tercera edició i ratllar els 3.000 exemplars venuts, Enric Vila diu que no n'està content perquè una obra d'assaig en català hauria d'aspirar a molt més.
Encara queden notícies per donar de Josep Pla?No ho sé. L'estudi acadèmic de Pla no és el meu camp. He fet un llibre basant-me amb el que se sap de Pla a partir de les fonts disponibles, i oferint una imatge que crec que és la bona.
Vostè destapa l'antiespanyolisme de Josep Pla?No, jo no destapo res. La majoria de coses que dic ja estan publicades, però no se'ls havia donat relleu. L'antiespanyolisme de Pla, els investigadors el deien de passada. El que jo ressalto és bàsic per entendre Pla. Altra cosa és que els investigadors treballin condicionats per l'efecte que la repressió castellana hagi pogut causar sobre la fragilitat humana.No defensarà que Pla era independentista...
I per què no? Hi ha unes cartes publicades per en Xavier Pla en què Josep Pla parla de matar el rei Alfons XIII. Preguntar-se si era independentista a l'època de Franco era absurd. No ho hauria dit.
Posarem ara en dubte que Pla va treballar contra la República, que va servir el franquisme i que va dirigir La Vanguardia en la immediata postguerra? No, no ho poso en dubte. Jo demano que la gent compari els articles de Pla amb els que publicava la resta de gent a La Vanguardia de l'època. Una cosa és l'actitud de Pla durant la Guerra Civil i l'altra és la que va adoptar quan va veure el pa que donava el franquisme.
Ha llegit les més de 40.000 pàgines de l'obra completa?Quasi totes. Són deu anys llegint Pla i també tot el que s'ha escrit sobre ell. Abans, els autors catalans no m'acabaven de dir res. Pla és el primer que em fa aixecar de la cadira. El seu llibre Viaje en autobús em va fer entendre què és això del franquisme i d'on venia tota la crosta de falsetat que jo veia al meu voltant. Després he llegit Pla en aquesta clau.Joan de Sagarra ha detectat un error fatal al seu llibre: resulta que Josep Maria de Sagarra, el seu pare, no va ser membre d'una acadèmia espanyola, com vostè afirma...Va ser membre de la Societat General de Autores i va recollir algun premi a Madrid. El que diu Joan de Sagarra no canvia per res el contrast que jo estableixo entre Pla i Sagarra. Sagarra té menys paciència i és menys fort i per això acaba atrapat pel franquisme.
Aquest país està fotut?Jo crec que no. Ara vivim els residus del franquisme; patim el domini dels que van ser educats en la desmemòria. Això passarà.
Va calcular d'obrir una polèmica sobre l'escriptor de Llofriu? És vostè rencorós? No. Però tinc sentit de la justícia. No actuo per rencor sinó per amor. Crec que sortiria tothom guanyant si es posessin les coses al seu lloc. Tot el que va contra la llibertat acaba generant rencor. Abans havia publicatLa veritat no necessita màrtirs, biografia de Lluís Companys.
La qüestió nacional ven?Sí, però no és un problema de vendes. Un parla d'allò que més li preocupa, un escriptor ha de parlar del que li cou.
Daniel Bonaventura(Diari de Girona 01.07.09)

Josep Pastells presenta la seva nova obra a Girona

La Llibreria 22 va ser l'escenari ahir de la presentació de El último aliento de Fidípides, el nou llibre del gironí Josep Pastells. La competició esportiva més dura, la marató, és el leit motiv per als quinze contes que integren l'obra. Val a dir que aquesta és una proposta molt innovadora, donat que és la primera obra bilingüe de l'autor, amb un llenguatge directe, àgil i fins i tot descarat. Pastells ha publicat contes i novel·les tant en castellà com en català, i va estar signant exemplars d'aquesta obra a la darrera Feria del Libro de Madrid.
(Diari de Girona, 27/06/09. Foto:Marc Martí).

Pastells publica 15 narracions amb protagonistes que corren

El professor Xavier Pla (UdG) presentarà el llibre en edició bilingüe "L'últim alè de Fidípides" demà a la Llibreria 22 de Girona.
Josep Pastells ha compil·lat en un llibre quinze narracions que tenen com a denominador comú el fet que els seus protagonistes corren. El protagonista del primer conte és el mateix Pastells, que narra en primera persona la seva primera participació a un marató, que va córrer l'any passat a Madrid.L'escriptor gironí, des de fa uns anys establert a Madrid, acaba de publicar en edició bilingüe El último aliento de Fidípides/L'últim alè de Fidípides (Adhara), que demà (20 hores) es presentarà a la Llibreria 22 de Girona, en un acte que comptarà amb la participació del professor Xavier Pla i de l'editor, José Luis Esparcia.
"Per un o altre motiu, tots corren", apunta Pastells sobre els seus protagonistes. "Enllà d'aquesta coincidència, les històries són dispars", afegeix. El llibre el va escriure fa quasi un any. El publica en versió bilingüe castellà/català l'editorial Adhara, "que ha demostrat una gran sensibilitat amb la meva llengua materna", comenta l'escriptor, nascut a Girona l'any 1966, i autor d'una ja bona colla d'obres, que l'han fet mereixedors de premis literaris com el Recull de retrat literari (1997), el Joan Santamaria de narrativa (1999), el Just Manuel Casero de novel·la curta (2002) i el Ciudad de Getafe de novel·la (2004). Pastells és l'autor de la novel·la Simpático fracasado.El filòsof i poeta José Miguel Barea es preguntava fa uns dies a Madrid a propòsit de la presentació de L'últim alè de Fidípides: "Què ens vol comunicar en Josep amb aquests quinze relats?". "La feliç notícia -respon- que la satisfacció plena, el triomf definitiu, no s'assoleix en arribar primer, sinó en arribar, havent travessat en tan llarg camí tota una experiència vital, un bagatge fructuós".
Afegeix Barea que "la unitat temàtica d'aquests relats resideix en un dels pilars bàsics de la nostra civilització sense fronteres, d'aquesta postmodernitat que és seducció (cossos elegants, ments individualistes, societats cool. Tots aquests personatges que utilitza Pastells són individus descentrats, outsiders, happy few", diu Barea, que veu en la literatura del gironí traços de Quim Monzó i Eduardo Mendoza.
Per Barea, Pastells és un "introvertit" i, especialment als cinc relats d'animals (porcs senglars, conills porquins, estruços, una vedella, tres gossos) "la figura Pastells-Kafka apareix amb una omnisciència que ratlla la patologia".
Daniel Bonaventura (Diari de Girona 26.06.09)

Gironell, Lagares i Tàpies presenten a Girona el seu llibre «Pla de vol»

Unes 400 persones van assistir ahir, a l'Auditori de Girona, a la presentació del llibre Pla de vol, la gran aventura de l'empresa familiar, de l'escriptor Martí Gironell, l'empresari Josep Lagares i el professor de l'IESE Josep Tàpies. L'acte es va convertir en una tertúlia amena i distesa dels coautors, moderada pel periodista Josep Cuní, sobre les claus per mantenir una empresa familiar, com fer el relleu generacional i no confondre «els lligams contractuals amb els lligams emocionals», en paraules de Tàpies. La presentació va reunir representants del món empresarial, polític i cultural però, sobretot, amics i familiars.
Text: Anna Puig, publicat en El Punt 11/06/09.
Foto: Manel LLadó.

La Mirora tornarà a matar demà

El metge neuròleg Joaquim Jubert ha presentat aquest dilluns l'últim llibre de Josep Torrent, una novel·la negra titulada "La Mirora mata els dimarts", a la Llibreria 22 de Girona. En realitat, el presentador ha dedicat bona part del seu temps a argumentar que ell no era Jubert, sinó el doctor Vilanova, psiquiatre forense –un dels personatges del llibre–, i que la persona que l'acompanyava tampoc no era l'autor, expolicia, sinó l'inspector que investiga els crims de la Mirora. Entre tots dos, hi havia dues cadires buides que així ho constataven amb els noms dels absents Torrent i Jubert. A més, com un bon forense, aquest últim ha acabat de demostrar les seves afirmacions amb una sèrie de proves –entre elles, un tornavís, dos exemplars d'Els germans Karamàzov i Hamlet, i una guia telefònica de Girona, on no hi ha cap doctor Joaquim Jubert– presentades en bosses i justificades amb algunes teories hilarants, en una presentació inusual i inusualment plena de públic per tractar-se d'un dilluns.
Segons Jubert / Vilanova, l'autor ha creat a La Mirora mata els dimarts un món tancat en què els personatges agafen vida pròpia, i després passa el que passa. Per exemple, que la Mirora en qüestió ha fugit i, és clar, si mata els dimarts i estem a dilluns, queden poques hores perquè torni a assassinar algú. «Heu de llegir el llibre abans de les 12 de la nit», ha afegit el presentador, sense por a contradir-se amb la idea inicial que no cal llegir una novel·la negra en què ja sabem de partida qui és l'assassina, perquè el seu mèrit és justament que la intriga manté l'interès del lector més enllà d'aquesta circumstància.
Text i foto: Xavier Castillon, publicat en El Punt 09/06/09
A la foto: l'autor Josep Torrent, dret el presentador Joaquim Jubert.

Nadal elogia la tasca ciutadana de Joan Ribas.

El fundador de Proscènium diu que Girona «va a la cua en matèria teatral»
Més de mig centenar de persones van pujar ahir al llarg de tot el dia a l'escenari habilitat a la Rambla a propòsit de les Dotze Hores de Lectura Viva per llegir algun fragment d'un text escollit en homenatge a l'empresari i activista cultural Joan Ribas, que va aprofitar l'ocasió per reclamar més dinamisme a l'ambient teatral de la ciutat.
Els escriptors Josep Maria Fonalleras, Lluís Freixas, Lluís Lucero i Narcís-Jordi Aragó; els llibreters Guillem Terribas, M. Carme Ferrer i M. Teresa Calabús; l'editor Quim Curbet, l'actor Martí Peraferrer, la llatinista Dolors Condom, el delegat del govern, Francesc Francisco, el delegat de Cultura, Miquel Sitjà, i la regidora de Cultura, Lluïsa Faxedas, van ser algunes de les persones que des de les 9 del matí fins a les 9 del vespre van participar en les Dotze Hores de Lectura Viva, organitzades pels Amics del Museu d'Art i el Gremi de Llibreters, aquest any en homenatge al teatre i a un dels seus principals impulsors a la ciutat, l'empresari Joan Ribas.
El conseller d'Obres Públiques i exalcalde, Joaquim Nadal, encarregat de clausurar l'acte amb una glossa de l'homenatjat, va afirmar, després de repassar la seva trajectòria cultural, que «si Ribas no existís, la ciutat de Girona hauria d'inventar-lo», perquè una ciutat, va dir, se sustenta en «els ciutadans que li donen vida». Nadal va recordar el pas de Ribas per Vida catòlica, el seu paper en la fundació del setmanari Presència i la seva activitat incansable, de més de cinquanta anys, al servei del teatre i en particular dels Pastorets. El conseller va destacar també la seva activitat com a cronista des de les pàgines d'El Punt.
Joan Ribas, per la seva banda, va aprofitar el discurs d'agraïment per lamentar la falta de companyies teatrals estables a la ciutat, una qüestió sobre la qual opina que «Girona està a la cua de Catalunya». De fet, va reclamar que algú li prengués el relleu com a motor dinamitzador del fet teatral, «algú que, sense ser ni actor ni director, estiri el carro».
Algun sector del públic va demanar que les Dotze Hores de Lectura tornessin en les pròximes edicions a la plaça Mercaders, rere la Rambla, perquè consideren que és un espai més recollit que no pas el passeig, que és on se celebra la festa des de fa dos anys i on sovint costa sentir els oradors per culpa del soroll del nombrós trànsit de gent, i en especial dels comiats de solter.
Publicat en "El Punt" 07.06.09.
A la Foto de Lluís Serrat: Joan Ribas (dreta) conversa amb Jordi Dalmau observat per Joaquim Nadal, al final de l'acte. Al fons, Guillem Terribas, Dolors Reig i Manel Cassú.

Les 12 Hores de Lectura Viva es dedicaran al teatre i a Joan Ribas

Les 12 Hores de Lectura Viva, que organitzen anualment els Amics del Museu d'Art i el Gremi de Llibreters de Girona, tindran lloc dissabte vinent al Punt de Trobada de la Rambla de Girona, entre les 9 del matí i les 9 del vespre, i estaran dedicades en aquesta ocasió al teatre. Com a personalitat que representa inqüestionablement el teatre gironí de l'últim mig segle, s'ha triat Joan Ribas, fundador i director del grup Proscenium i responsable també d'Els pastorets de Girona. Les 12 hores de lectura pública, en què es preveu que participin almenys uns cinquanta lectors voluntaris al llarg de la jornada, es clouran amb una glossa de la personalitat de Joan Ribas i de l'art dramàtic, a càrrec del conseller Joaquim Nadal.
Les inscripcions per participar en les 12 Hores de Lectura Viva encara són obertes i es poden fer a la seu dels Amics del Museu d'Art (Ciutadans, 18) i a les llibreries de Girona. Aquesta iniciativa ciutadana arriba aquest any a la novena edició, i en els seus orígens consistia en 24 hores de lectura ininterrompuda a La Planeta, sala teatral de la qual és propietari Joan Ribas.
Text: Xavi Castillón (El Punt) 03/06/09
Foto: Guillem Terribas

Una multitud segueix la poesia de Rosa Font

La poeta Rosa Font va reunir dilluns a la Llibreria 22 un públic nombrós a la presentació del seu nou poemari, Des de l'arrel (Proa). L'acte, inclòs en la setmana d'homenatge a Sebastià Salellas, que sempre regalava llibres de Font, va ser presentat pels també poetes Roger Costa-Pau i Lluís Lucero.
Text i Foto: Xavier Castillón. El Punt 03.06.09

AL GRA // ENTREVISTA AMB GUILLEM TERRIBAS, LLIBRETER. El Periódico (01.06.09)

Guillem Terribas: "La clau de Tià Salellas és que era profundament cristià".
Presentació de l'últim llibre de poesia de Rosa Font a la Llibreria 22, dins dels actes del primer memorial Sebastià Salellas.
Sebastià Salellas no era un advocat convencional. Amb la seva llarga barba blanca i la seva cabellera també blanca, xocava veure'l enfilat als púlpits dels tribunals defensant amb vehemència i convicció aquells que ell considerava com els membres més indefensos de la societat. Quan es compleix un any de la seva mort, familiars i amics han organitzat un memorial amb diversos actes culturals que s'allargarà durant una setmana. El llibreter Guillem Terribas n'és un dels promotors.
-¿Com va sorgir la idea?-Com sorgeixen la majoria d'iniciatives en aquesta ciutat, durant un sopar amb un grup d'amics. Primer vam pensar en la creació d'un premi d'assaig, però com que ja hi ha molts guardons literaris al final vam optar per un memorial en què s'organitzessin actes culturals i polítics molt lligats a la seva manera de ser: compromesa, solidària i reivindicativa.
-L'ajuntament també s'hi ha sumat dedicant-li una plaça-Sí i, a més, ho ha fet en un temps rapidíssim, cosa que no és habitual en una administració. Se li ha dedicat una plaça al barri de Vila-roja, on ell tenia molts clients i del qual va ser regidor durant el seu pas per la política municipal.
-¿Què més destacaria del programa d'actes?-La conferència del filòsof Josep-Maria Terricabras va ser un homenatge a aquest home lliurepensador, el vermut popular antiespeculatiu va servir per donar veu als col.lectius que ell defensava i la presentació que es farà aquesta tarda a la Llibreria 22 del nou llibre de la poeta Rosa Font ajudarà a desxifrar algunes de les claus d'un home que era un gran lector.
-¿Quina relació vinculava l'advocat amb aquesta escriptora?-A Salellas li encantava un llibre de Font titulat Aigua llunyana en què parla de l'Empordà. Li agradava tant que m'obligava a tenir-lo sempre a la llibreria perquè cada dos per tres en regalava un exemplar a algun dels seus coneguts o amics.
-Tenia fama de ser una persona molt idealista-La clau de Tià Salellas és que era una persona profundament cristiana. Però no era un creient de sotana, sinó que seguia al peu de la lletra el missatge de Jesús, que era el d'estar sempre al costat de la gent més marginada.
FERRAN COSCULLUELA

Retall de premsa, Diari de Girona 31/05/09

Els Ocine estrenen el primer ´Millenium´ amb un cinefòrum .

GIRONA DDG Una de les estrenes més esperades de la temporada, "Els homes que no estimaven a les dones", va estar acompanyada d'un col·loqui als cinemes Ocine de Girona. Després de la projecció de la pel·lícula, es va fer un cinefòrum que va estar moderat per Guillem Terribas i va comptar amb la presència del crític Pep Prieto i del traductor al català de la novel·la de Stieg Larsson, Alexandre Gombau.