Presentació del llibre "Sonets a sotavent" de Salvador Sunyer. Salt, 24.07.09

«A Girona tenen la Catedral, a Salt tenim en Salvador Sunyer»
Emotiva presentació del poemari «Sonets de sotavent», de l'exalcalde saltenc.
A la Factoria Cultural Coma-Cros de Salt ahir es presentava un llibre, però l'acte es va convertir, a més, en un homenatge al seu autor, l'exalcalde i mestre de català Salvador Sunyer i Aimeric. Una vintena d'amics i coneguts seus van llegir una tria del poemari Sonets de sotavent, que han editat la Fundació Valvi i CCG Edicions. De l'homenatjat, se'n va destacar l'esperit positiu; dels poemes, la frescor que desprenen. L'acte es va cloure amb un tast de coques del grup de cuineres del municipi.
La filòloga Mariàngela Vilallonga, que ha prologat Sonets de sotavent, va fer un retrat breu però inapel·lable de Sunyer: «Persona discreta, de tracte exquisit i que diu les paraules justes; que no fa mai nosa.» Es va referir, a més, als poemes, que contenen, segons va afirmar, «versos plens d'optimisme, esperança i alegria de viure». Pel president de la Fundació Valvi, Joaquim Vidal, l'aplec editat «pot semblar un llibre petit, però quan el llegeixes veus que és tot un tros de llibre».
L'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, va destacar la valentia de recuperar la mètrica del sonet en una època en què aquesta fórmula poètica està en desús, i ella mateixa va encetar la lectura de poemes de Sunyer amb Sonet d'estiu.
Recital poètic sorpresa
Salvador Sunyer sabia que l'acte inclouria una lectura pública dels seus poemes. Allò que desconeixia, però, era la identitat dels rapsodes que van desfilar per la tribuna d'oradors presentats pel llibreter Guillem Terribas: Xavier Corominas, Narcís-Jordi Aragó, Titon Frauca, Miquel Casellas, Quim Curbet, Carme Sunyer, Miquel Berga (seu és el comentari que dóna títol a aquest article); Dolors Vidal, Josep Maria Fonalleras, Joan Canals, Modest Prats, Joan Ribas i Nina Sunyer van homenatjar el poeta dient les seves pròpies paraules abans que ho fes ell mateix. La majoria, a més, no va poder evitar els afegitons de reconeixement a Sunyer, i alguns van llegir textos de dues persones que no havien pogut assistir a l'acte per motius «polítics». Tant Maria Mercè Roca com Joaquim Nadal eren a la feina, com va quedar palès en la nota del conseller i últim alcalde del Salt preindependent amb rima inclosa: «El finançament / ens té enganxats / als escons del Parlament.»

CARLES RIBERA (El Punt 25/07/09)
A la foto d'Eudald Picas: Guillem Terribas, Joaquim Vidal, Salvador Sunyer, Iolanda Pineda i Mariàngela Vilallonga.

Finançament a l'Ateneu

Dinar a la docta casa de Barcelona amb Jordi Llavina i Narcís Garolera per parlar de tot, com bons ateneistes.
Em truca en Jordi Llavina: «Hauríem de trobar-nos per dinar en Narcís Garolera, tu i jo; xalarem.» En Jordi Llavina, home de lletres que ho sap tot de les lletres, fa servir paraules així, xalarem. De vegades em truca a les hores més intempestives per dir-me que xala tant amb tal o tal altre llibre que està llegint, i que me'l recomana. «Que dormies?» «I ara, Jordi, com vols que dormi, a aquesta hora?» Quedem que el dimarts dia 14, dimarts passat, Quatorze Juillet, ens trobarem al restaurant de l'Ateneu Barcelonès, lloc on fa mitja vida en Narcís Garolera, «otro que tal» en el camp de les lletres estudiades, analitzades i anotades. He dit «otro que tal» perquè durant la conversa que mantindrem riurem com bojos dels castellanismes que s'imposen, i molt concretament d'aquest.
Ens trobem a l'Ateneu el dia i l'hora convinguts, i el que no sabíem és que el cap de setmana anterior s'hauria aconseguit el finançament. «Potser hauríem de parlar del finançament», diem. Ho diem, ho intentem, però divaguem tant i saltem tant d'una cosa a l'altra, que no ens hi acabem de concentrar, i això que és el finançament més important que ha tingut Catalunya, fins ara. Deu ser cosa de l'Ateneu. Totes les cases tenen el seu misteri, i de la mateixa manera que a certa hora de la nit les masies perdudes a les muntanyes estan poblades de follets i fantasmes, tu entres a l'Ateneu i ja pots voler parlar de finançament o de maria santíssima, que sempre se t'acaben asseient a taula els ectoplasmes de Josep Pla, Josep M. de Sagarra o del doctor Quim Borralleras. Llavina, Garolera i jo decidim que el cànon literari en prosa del segle XX està format per aquest trio: Pla, Sagarra i Gaziel, i que d'aquí no ens trauran. L'Ateneu invita molt a pontificar categòricament. Quan anem per enfocar el finançament, entra al restaurant en Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, amb l'Imma Merino, que han quedat amb el propietari de les llibreries La Central. Caram amb la concentració de lletrats. Un llenu que buenu, que diem a Mataró. Ens saludem, parlem, aquestes coses. On érem? Ah, sí, el finançament. Aporta Llavina: «En Sala i Martín n'ha parlat avui a RAC1, per carregar-se'l.» Jo informo que Sala i Martín és nadiu d'un barri rural de Cabrera de Mar, al Maresme, que es diu Agell. «Agell? Ager, agri; camp, en llatí.» Anàvem per anar al finançament i ja ens n'hem tornat a allunyar.
«A mi, sabeu?, la dona em va deixar.» Es veu que ho deia, per descriure una situació personal viscuda, J.V. Foix. «Un decasíl·lab perfecte», afirma Garolera, que és qui ha portat el poeta i pastisser a la taula, no em facin dir com. «Foix deia que els catalans parlem en decasíl·labs.» Estic a punt de preguntar a Garolera i Llavina, que són els que hi entenen, si hi ha decasíl·labs imperfectes, però llavors ja hem saltat a una altra cosa. Per exemple, a l'arròs que en Llavina i jo mengem, i que trobem molt bo, i als espaguetis amb pesto que ha triat Garolera, sobre els quals el deglutidor es reserva l'opinió potser perquè jo m'he fet el pavero dient que a casa els cuino tan bé amb alfàbrega fresca, pinyons, mantega, oli i una punta d'all per donar-hi intenció. Recordo que un dia vaig veure Foix en un banc de la plaça de Sarrià llegint El Correo Catalán. «Devia buscar-hi allò que no diu La Vanguardia.» Som tan savis, tan ateneistes...
«L'Antoni Castells ha dit que és bo.» Ep, d'en Castells ens en fiem. «Però l'Artur Mas ha dit que és dolent.» També ens fiem d'en Mas. Mas i Sala i Martín per un cantó, Castells per un altre. Dos a un. De quants diners ben bé parlem? Ningú no ho sap del cert. Esquerra diu que Zapatero els ha promès 3.800 milions. Zapatero? I Esquerra se'l creu? Potser els ha promès amb un decasíl·lab perfecte. Esquerra és molt sensible a la poesia. Carod diu que ha llegit més de mil llibres de versos. «Mentre no siguin versos de balancí... Joan Coromines anomenava versos de balancí els que fan nyic, nyic, cantarella.»
Garolera ve de Ceret, on ha assistit a una cursa de toros, organitzada dins els actes del Quatorze Juillet, que ha estat amenitzada per una cobla que ha tocat Els Segadors, La Santa Espina i L'Estaca. Els homes que aplanaven l'arena duien barretina. El que aquí és espanyolisme allí és catalanitat. No acabarem d'entendre res mai del tot per molt que ens hi esforcem.
Ara no podem recordar si és Pla o Sagarra qui en una de les seves cròniques de les tertúlies de l'Ateneu explica que un dia va entrar Francesc Pujols –era Francesc Pujols?– i va anunciar: «Sabeu? M'he casat amb la minyona; fem el mateix i m'estalvio la setmanada.» Això sí que és finançament.Baixo per la Rambla. Qui va ser aquell que, també a l'Ateneu, va dir: «Avui, passant per davant de la Virreina he perdut la fe»? Jo hi passo per veure si la recupero.
MANUEL CUYÀS (El Punt 19.07.09)
Foto:Lluís Cruset (La Bibioteca de l'Ateneu de Barcelona)

UN ESTIU (2009) PER LLEGIR...

22 suggeriments de la 22.
*NARRATIVA
Millennium (La trilogia) de Stieg Larsson
Visca la terra de Ramon Fontseré
Potser perquè érem nens de Ricard Biel
Hores prohibides de Núria Martí
La por de Gabriel Chevalier
Les edats perdudes de Judit Pujadó
L’encantadora de Florència de Salman Rushide
La tendresa dels llops de Stef Penney
Anatomia de un instante de Javier Cercas
Aventuras de Pickwick de Charles Dickens
Tardes con Margueritte de Marie-Sabine Roger
Bajo el volcan de Malcolm Lowry
Manual de la oscuridad d’Enrique de Hériz

* POESIA
Sonets de Sotavent de Salvador Sunyer i Aimeric
Aigua llunyana de M. Rosa Font Massot
I en qui, l’ofec? De Roger Costa-Pau

*ASSAIG
Engrunes i retalls de Modest Prats
Plantem cara de Joan Solà
El factor humà de John Carlin
La ruta blava de Josep M. De Segarra
Sempre a l’oest. La volta al mon sense avió i sense mapa de J.M. Romero
Pla de vol, la gran aventura de l’empresa familiar de M. Gironell · J. Lagares · J. Tàpies.

A la 22 tenim obert per vacances...
Veniu a la Llibreria 22 del carrer hortes i a la Llibreria&quiosc22 del carrer Emili Grahit.

* Tenim espais dedicats al llibre infantil i juvenil, a còmics, a guies de viatges, a novel·la negra, art i cinema... a Història, filosofia, llengua...a els 40 anys de les editorial Anagrama i Tusquets...

* Llegir és la millor defensa contra el món, l'única possibilitat d'aïllar-se de veritat. Però en una societat tan inundada de cultura, com la nostra, no ens adonem de la seva importància.
(Christian Bourgois, editor).

Enric Vilar presenta la seva visió transgressora de Josep Pla a la 22

El periodista Enric Vila presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) el llibre El nostre heroi, Josep Pla (Ed. Acontravent), un retrat de l'escriptor de Palafrugell a mig camí de la biografia i el dietari personal en què l'autor qüestiona determinats estereotips de l'obra i la personalitat planianes, en particular la seva falta de compromís cívic. A l'acte hi assistiran, a més de Vila, el seu editor, Quim Torra, i el professor de la Universitat de Girona i estudiós de Pla Xavier Pla.
(El Punt 30.06.09).
"Un ha d´escriure del que li cou"
Enric Vila aixeca polèmica amb El meu heroi Josep Pla.L'escriptor Enric Vila ha tornat a posar l'escriptor de Llofriu al centre d'una polèmica. El llibre El meu heroi Josep Pla (Acontravent), presentat ahir a la Llibreria 22 de Girona, posa de relleu l'existència, segons l'autor, d'un antiespanyolisme en l'obra de Josep Pla. Enric Vila ha trobat en la crítica literària partidaris i detractors del seu llibre, que no ha deixat ningú indiferent.
Tot i anar El meu heroi Josep Pla per la tercera edició i ratllar els 3.000 exemplars venuts, Enric Vila diu que no n'està content perquè una obra d'assaig en català hauria d'aspirar a molt més.
Encara queden notícies per donar de Josep Pla?No ho sé. L'estudi acadèmic de Pla no és el meu camp. He fet un llibre basant-me amb el que se sap de Pla a partir de les fonts disponibles, i oferint una imatge que crec que és la bona.
Vostè destapa l'antiespanyolisme de Josep Pla?No, jo no destapo res. La majoria de coses que dic ja estan publicades, però no se'ls havia donat relleu. L'antiespanyolisme de Pla, els investigadors el deien de passada. El que jo ressalto és bàsic per entendre Pla. Altra cosa és que els investigadors treballin condicionats per l'efecte que la repressió castellana hagi pogut causar sobre la fragilitat humana.No defensarà que Pla era independentista...
I per què no? Hi ha unes cartes publicades per en Xavier Pla en què Josep Pla parla de matar el rei Alfons XIII. Preguntar-se si era independentista a l'època de Franco era absurd. No ho hauria dit.
Posarem ara en dubte que Pla va treballar contra la República, que va servir el franquisme i que va dirigir La Vanguardia en la immediata postguerra? No, no ho poso en dubte. Jo demano que la gent compari els articles de Pla amb els que publicava la resta de gent a La Vanguardia de l'època. Una cosa és l'actitud de Pla durant la Guerra Civil i l'altra és la que va adoptar quan va veure el pa que donava el franquisme.
Ha llegit les més de 40.000 pàgines de l'obra completa?Quasi totes. Són deu anys llegint Pla i també tot el que s'ha escrit sobre ell. Abans, els autors catalans no m'acabaven de dir res. Pla és el primer que em fa aixecar de la cadira. El seu llibre Viaje en autobús em va fer entendre què és això del franquisme i d'on venia tota la crosta de falsetat que jo veia al meu voltant. Després he llegit Pla en aquesta clau.Joan de Sagarra ha detectat un error fatal al seu llibre: resulta que Josep Maria de Sagarra, el seu pare, no va ser membre d'una acadèmia espanyola, com vostè afirma...Va ser membre de la Societat General de Autores i va recollir algun premi a Madrid. El que diu Joan de Sagarra no canvia per res el contrast que jo estableixo entre Pla i Sagarra. Sagarra té menys paciència i és menys fort i per això acaba atrapat pel franquisme.
Aquest país està fotut?Jo crec que no. Ara vivim els residus del franquisme; patim el domini dels que van ser educats en la desmemòria. Això passarà.
Va calcular d'obrir una polèmica sobre l'escriptor de Llofriu? És vostè rencorós? No. Però tinc sentit de la justícia. No actuo per rencor sinó per amor. Crec que sortiria tothom guanyant si es posessin les coses al seu lloc. Tot el que va contra la llibertat acaba generant rencor. Abans havia publicatLa veritat no necessita màrtirs, biografia de Lluís Companys.
La qüestió nacional ven?Sí, però no és un problema de vendes. Un parla d'allò que més li preocupa, un escriptor ha de parlar del que li cou.
Daniel Bonaventura(Diari de Girona 01.07.09)

Josep Pastells presenta la seva nova obra a Girona

La Llibreria 22 va ser l'escenari ahir de la presentació de El último aliento de Fidípides, el nou llibre del gironí Josep Pastells. La competició esportiva més dura, la marató, és el leit motiv per als quinze contes que integren l'obra. Val a dir que aquesta és una proposta molt innovadora, donat que és la primera obra bilingüe de l'autor, amb un llenguatge directe, àgil i fins i tot descarat. Pastells ha publicat contes i novel·les tant en castellà com en català, i va estar signant exemplars d'aquesta obra a la darrera Feria del Libro de Madrid.
(Diari de Girona, 27/06/09. Foto:Marc Martí).

Pastells publica 15 narracions amb protagonistes que corren

El professor Xavier Pla (UdG) presentarà el llibre en edició bilingüe "L'últim alè de Fidípides" demà a la Llibreria 22 de Girona.
Josep Pastells ha compil·lat en un llibre quinze narracions que tenen com a denominador comú el fet que els seus protagonistes corren. El protagonista del primer conte és el mateix Pastells, que narra en primera persona la seva primera participació a un marató, que va córrer l'any passat a Madrid.L'escriptor gironí, des de fa uns anys establert a Madrid, acaba de publicar en edició bilingüe El último aliento de Fidípides/L'últim alè de Fidípides (Adhara), que demà (20 hores) es presentarà a la Llibreria 22 de Girona, en un acte que comptarà amb la participació del professor Xavier Pla i de l'editor, José Luis Esparcia.
"Per un o altre motiu, tots corren", apunta Pastells sobre els seus protagonistes. "Enllà d'aquesta coincidència, les històries són dispars", afegeix. El llibre el va escriure fa quasi un any. El publica en versió bilingüe castellà/català l'editorial Adhara, "que ha demostrat una gran sensibilitat amb la meva llengua materna", comenta l'escriptor, nascut a Girona l'any 1966, i autor d'una ja bona colla d'obres, que l'han fet mereixedors de premis literaris com el Recull de retrat literari (1997), el Joan Santamaria de narrativa (1999), el Just Manuel Casero de novel·la curta (2002) i el Ciudad de Getafe de novel·la (2004). Pastells és l'autor de la novel·la Simpático fracasado.El filòsof i poeta José Miguel Barea es preguntava fa uns dies a Madrid a propòsit de la presentació de L'últim alè de Fidípides: "Què ens vol comunicar en Josep amb aquests quinze relats?". "La feliç notícia -respon- que la satisfacció plena, el triomf definitiu, no s'assoleix en arribar primer, sinó en arribar, havent travessat en tan llarg camí tota una experiència vital, un bagatge fructuós".
Afegeix Barea que "la unitat temàtica d'aquests relats resideix en un dels pilars bàsics de la nostra civilització sense fronteres, d'aquesta postmodernitat que és seducció (cossos elegants, ments individualistes, societats cool. Tots aquests personatges que utilitza Pastells són individus descentrats, outsiders, happy few", diu Barea, que veu en la literatura del gironí traços de Quim Monzó i Eduardo Mendoza.
Per Barea, Pastells és un "introvertit" i, especialment als cinc relats d'animals (porcs senglars, conills porquins, estruços, una vedella, tres gossos) "la figura Pastells-Kafka apareix amb una omnisciència que ratlla la patologia".
Daniel Bonaventura (Diari de Girona 26.06.09)

Gironell, Lagares i Tàpies presenten a Girona el seu llibre «Pla de vol»

Unes 400 persones van assistir ahir, a l'Auditori de Girona, a la presentació del llibre Pla de vol, la gran aventura de l'empresa familiar, de l'escriptor Martí Gironell, l'empresari Josep Lagares i el professor de l'IESE Josep Tàpies. L'acte es va convertir en una tertúlia amena i distesa dels coautors, moderada pel periodista Josep Cuní, sobre les claus per mantenir una empresa familiar, com fer el relleu generacional i no confondre «els lligams contractuals amb els lligams emocionals», en paraules de Tàpies. La presentació va reunir representants del món empresarial, polític i cultural però, sobretot, amics i familiars.
Text: Anna Puig, publicat en El Punt 11/06/09.
Foto: Manel LLadó.

La Mirora tornarà a matar demà

El metge neuròleg Joaquim Jubert ha presentat aquest dilluns l'últim llibre de Josep Torrent, una novel·la negra titulada "La Mirora mata els dimarts", a la Llibreria 22 de Girona. En realitat, el presentador ha dedicat bona part del seu temps a argumentar que ell no era Jubert, sinó el doctor Vilanova, psiquiatre forense –un dels personatges del llibre–, i que la persona que l'acompanyava tampoc no era l'autor, expolicia, sinó l'inspector que investiga els crims de la Mirora. Entre tots dos, hi havia dues cadires buides que així ho constataven amb els noms dels absents Torrent i Jubert. A més, com un bon forense, aquest últim ha acabat de demostrar les seves afirmacions amb una sèrie de proves –entre elles, un tornavís, dos exemplars d'Els germans Karamàzov i Hamlet, i una guia telefònica de Girona, on no hi ha cap doctor Joaquim Jubert– presentades en bosses i justificades amb algunes teories hilarants, en una presentació inusual i inusualment plena de públic per tractar-se d'un dilluns.
Segons Jubert / Vilanova, l'autor ha creat a La Mirora mata els dimarts un món tancat en què els personatges agafen vida pròpia, i després passa el que passa. Per exemple, que la Mirora en qüestió ha fugit i, és clar, si mata els dimarts i estem a dilluns, queden poques hores perquè torni a assassinar algú. «Heu de llegir el llibre abans de les 12 de la nit», ha afegit el presentador, sense por a contradir-se amb la idea inicial que no cal llegir una novel·la negra en què ja sabem de partida qui és l'assassina, perquè el seu mèrit és justament que la intriga manté l'interès del lector més enllà d'aquesta circumstància.
Text i foto: Xavier Castillon, publicat en El Punt 09/06/09
A la foto: l'autor Josep Torrent, dret el presentador Joaquim Jubert.

Nadal elogia la tasca ciutadana de Joan Ribas.

El fundador de Proscènium diu que Girona «va a la cua en matèria teatral»
Més de mig centenar de persones van pujar ahir al llarg de tot el dia a l'escenari habilitat a la Rambla a propòsit de les Dotze Hores de Lectura Viva per llegir algun fragment d'un text escollit en homenatge a l'empresari i activista cultural Joan Ribas, que va aprofitar l'ocasió per reclamar més dinamisme a l'ambient teatral de la ciutat.
Els escriptors Josep Maria Fonalleras, Lluís Freixas, Lluís Lucero i Narcís-Jordi Aragó; els llibreters Guillem Terribas, M. Carme Ferrer i M. Teresa Calabús; l'editor Quim Curbet, l'actor Martí Peraferrer, la llatinista Dolors Condom, el delegat del govern, Francesc Francisco, el delegat de Cultura, Miquel Sitjà, i la regidora de Cultura, Lluïsa Faxedas, van ser algunes de les persones que des de les 9 del matí fins a les 9 del vespre van participar en les Dotze Hores de Lectura Viva, organitzades pels Amics del Museu d'Art i el Gremi de Llibreters, aquest any en homenatge al teatre i a un dels seus principals impulsors a la ciutat, l'empresari Joan Ribas.
El conseller d'Obres Públiques i exalcalde, Joaquim Nadal, encarregat de clausurar l'acte amb una glossa de l'homenatjat, va afirmar, després de repassar la seva trajectòria cultural, que «si Ribas no existís, la ciutat de Girona hauria d'inventar-lo», perquè una ciutat, va dir, se sustenta en «els ciutadans que li donen vida». Nadal va recordar el pas de Ribas per Vida catòlica, el seu paper en la fundació del setmanari Presència i la seva activitat incansable, de més de cinquanta anys, al servei del teatre i en particular dels Pastorets. El conseller va destacar també la seva activitat com a cronista des de les pàgines d'El Punt.
Joan Ribas, per la seva banda, va aprofitar el discurs d'agraïment per lamentar la falta de companyies teatrals estables a la ciutat, una qüestió sobre la qual opina que «Girona està a la cua de Catalunya». De fet, va reclamar que algú li prengués el relleu com a motor dinamitzador del fet teatral, «algú que, sense ser ni actor ni director, estiri el carro».
Algun sector del públic va demanar que les Dotze Hores de Lectura tornessin en les pròximes edicions a la plaça Mercaders, rere la Rambla, perquè consideren que és un espai més recollit que no pas el passeig, que és on se celebra la festa des de fa dos anys i on sovint costa sentir els oradors per culpa del soroll del nombrós trànsit de gent, i en especial dels comiats de solter.
Publicat en "El Punt" 07.06.09.
A la Foto de Lluís Serrat: Joan Ribas (dreta) conversa amb Jordi Dalmau observat per Joaquim Nadal, al final de l'acte. Al fons, Guillem Terribas, Dolors Reig i Manel Cassú.

Les 12 Hores de Lectura Viva es dedicaran al teatre i a Joan Ribas

Les 12 Hores de Lectura Viva, que organitzen anualment els Amics del Museu d'Art i el Gremi de Llibreters de Girona, tindran lloc dissabte vinent al Punt de Trobada de la Rambla de Girona, entre les 9 del matí i les 9 del vespre, i estaran dedicades en aquesta ocasió al teatre. Com a personalitat que representa inqüestionablement el teatre gironí de l'últim mig segle, s'ha triat Joan Ribas, fundador i director del grup Proscenium i responsable també d'Els pastorets de Girona. Les 12 hores de lectura pública, en què es preveu que participin almenys uns cinquanta lectors voluntaris al llarg de la jornada, es clouran amb una glossa de la personalitat de Joan Ribas i de l'art dramàtic, a càrrec del conseller Joaquim Nadal.
Les inscripcions per participar en les 12 Hores de Lectura Viva encara són obertes i es poden fer a la seu dels Amics del Museu d'Art (Ciutadans, 18) i a les llibreries de Girona. Aquesta iniciativa ciutadana arriba aquest any a la novena edició, i en els seus orígens consistia en 24 hores de lectura ininterrompuda a La Planeta, sala teatral de la qual és propietari Joan Ribas.
Text: Xavi Castillón (El Punt) 03/06/09
Foto: Guillem Terribas

Una multitud segueix la poesia de Rosa Font

La poeta Rosa Font va reunir dilluns a la Llibreria 22 un públic nombrós a la presentació del seu nou poemari, Des de l'arrel (Proa). L'acte, inclòs en la setmana d'homenatge a Sebastià Salellas, que sempre regalava llibres de Font, va ser presentat pels també poetes Roger Costa-Pau i Lluís Lucero.
Text i Foto: Xavier Castillón. El Punt 03.06.09

AL GRA // ENTREVISTA AMB GUILLEM TERRIBAS, LLIBRETER. El Periódico (01.06.09)

Guillem Terribas: "La clau de Tià Salellas és que era profundament cristià".
Presentació de l'últim llibre de poesia de Rosa Font a la Llibreria 22, dins dels actes del primer memorial Sebastià Salellas.
Sebastià Salellas no era un advocat convencional. Amb la seva llarga barba blanca i la seva cabellera també blanca, xocava veure'l enfilat als púlpits dels tribunals defensant amb vehemència i convicció aquells que ell considerava com els membres més indefensos de la societat. Quan es compleix un any de la seva mort, familiars i amics han organitzat un memorial amb diversos actes culturals que s'allargarà durant una setmana. El llibreter Guillem Terribas n'és un dels promotors.
-¿Com va sorgir la idea?-Com sorgeixen la majoria d'iniciatives en aquesta ciutat, durant un sopar amb un grup d'amics. Primer vam pensar en la creació d'un premi d'assaig, però com que ja hi ha molts guardons literaris al final vam optar per un memorial en què s'organitzessin actes culturals i polítics molt lligats a la seva manera de ser: compromesa, solidària i reivindicativa.
-L'ajuntament també s'hi ha sumat dedicant-li una plaça-Sí i, a més, ho ha fet en un temps rapidíssim, cosa que no és habitual en una administració. Se li ha dedicat una plaça al barri de Vila-roja, on ell tenia molts clients i del qual va ser regidor durant el seu pas per la política municipal.
-¿Què més destacaria del programa d'actes?-La conferència del filòsof Josep-Maria Terricabras va ser un homenatge a aquest home lliurepensador, el vermut popular antiespeculatiu va servir per donar veu als col.lectius que ell defensava i la presentació que es farà aquesta tarda a la Llibreria 22 del nou llibre de la poeta Rosa Font ajudarà a desxifrar algunes de les claus d'un home que era un gran lector.
-¿Quina relació vinculava l'advocat amb aquesta escriptora?-A Salellas li encantava un llibre de Font titulat Aigua llunyana en què parla de l'Empordà. Li agradava tant que m'obligava a tenir-lo sempre a la llibreria perquè cada dos per tres en regalava un exemplar a algun dels seus coneguts o amics.
-Tenia fama de ser una persona molt idealista-La clau de Tià Salellas és que era una persona profundament cristiana. Però no era un creient de sotana, sinó que seguia al peu de la lletra el missatge de Jesús, que era el d'estar sempre al costat de la gent més marginada.
FERRAN COSCULLUELA

Retall de premsa, Diari de Girona 31/05/09

Els Ocine estrenen el primer ´Millenium´ amb un cinefòrum .

GIRONA DDG Una de les estrenes més esperades de la temporada, "Els homes que no estimaven a les dones", va estar acompanyada d'un col·loqui als cinemes Ocine de Girona. Després de la projecció de la pel·lícula, es va fer un cinefòrum que va estar moderat per Guillem Terribas i va comptar amb la presència del crític Pep Prieto i del traductor al català de la novel·la de Stieg Larsson, Alexandre Gombau.

LITERATURA AL CINEMA. 29/05/09

Com d’altres vegades s’ha fet, tant en les Oscars com en els Cienemes Albèniz, les Biblioteques de Girona de l’Ajuntament de Girona, El Museu del Cinema “Tomàs Mallol” i la Llibreria 22, quan hi ha una novel·la de “renom” que s’ha portat al cinema, organitzen la presentació de la pel·lícula i es fa un debat amb especialistes de la novel·la i de la pel·lícula.

Divendres dia 29, a les 10 de la nit, es va tornar a reunir el públic gironí (unes tres-centes persones), en els Cinmes Ocine (abans Oscars), per assistir a l’estrena de la pel·lícula i al final participar en un debat, conduït per Guillem Terribas i amb la participació d’Alexandre Gombau, traductor al català de la novel·la editada per Columna i de Pep Prieto, crític de cinema.

La pel·lícula, llarga (148 m.), no aconsegueix l’atmosfera, ni l’apassionament que ha tingut la novel·la en una majoria immensa de lectors. A en Pep Prieto li va decebre i a l’Alex, no li va semblar malament. El públic hi va participar, dient que el treball de l’actriu Noemí Rapace que interpreta a l’extravagant Lisbeth Salaner era molt correcta i en canvi l’actor Michael Nyquist, no era tant convincent en el seu paper del protagonista Mikael Blomkvist. Tothom que havia llegit la novel·la, va opinar que una vegada més, la novel·la és molt millor que la pel·lícula.

Ja ho deia el gran Alfred Hichcok, mai s’ha de portar una bona novel·la al cinema, aquesta s’ha de llegir.

Pels que esteu impacients en llegir la tercera i última part escrita del Milenium, amb el títol “La reina al palau dels corrents d’aire”, sortirà a la venda, en català editada a Columna i en castellà per Destino, el dijous dia 18 de juny.

Larsson havia previst escriure deu novel·les per completar el seu “Mileniun”. La mort sobtada, als 50 anys uns mesos abans que es públiques la primera de les tres novel·les, ens ha deixat orfes de saber com seguirien les aventures de Lisbeth i Blomkvist.
Pels que s’han quedat amb les ganes de seguir llegint Larsson, us aconsellem la lectura de les novel·les de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) , que ja li diuent la reina de la novel·la negra sueca. Té alguns llibres editats en castellà a l’editorial Maeva. Columna, ara, està editat en català, les seves històries, la primera “Ningú ho ha vist” amb traducció de Núria Vives. Àlex Gombáu, està traduint les altres històries d’aquesta autora sueca i segons ens ha va dir, estan molt bé, son molt originals i tenen molta gràcia.

Hi ha una parella de periodistes suecs, una dona, Maj Sjöwall (1935) i un home, Per Wahlöö (1926-1975) que a l’any 1965 van publicar “Roseanne” i van crear un personatge de novel·la negra anomenat Martin Beck. A partir d’aquesta, el personatge va ser el protagonista de diversos novel·les del gènere. Algunes d’elles han estat editades en castellà per RBA a la col·lecció de Novel·la Negra, amb títols com, “Roseanne”, “El hombre del balcón” “El hombre que se esfumo” o “El policia que rie”. També algunes de les novel·les, han estat adaptades pel cinema. Pel·lícules com “Roseanne” (1965) de Hans Abramson; “San Francisco ciudad desnuda” (1973) de Stuart Rosenber, en la que l’actor Walter Mathhau, interpreta al protagonista Martin Beck i que era una adaptació d’”El policia que rie”; o un altre dirigida l’any 1980 per Péter Bácso, “Mannen som Gick upp i rok”, amb l’actor anglès Derek Jacoby, en el rol de Martin Beck.Aquests dos escriptors van influir molt a Stieg Larson a la hora d’escriure la seva trilogia. Per tant, desesperats de més material del malaguanyat Larsson, sempre us quedarà aquests altres autors que ja es poden trobar alguns títols a RBA i, ara, l’editorial Columna els vol començar a editar a en català.
Guillem Terribas.

* Portada de la novel·la i cartell de la pel·lícula "Els homes que no estimaven les dones". Els periodistes escriptors: Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Fotos: Pep Prieto, Guillem Terribas i Àlex Gombau. Aspecta general del públic que hi va assistir.
Fotos: Miquel Ruíz.

l'escaire: L'heroi del present

Aquests dies, d'odes a Pep Guardiola se n'han escrit, pronunciat i improvisat de tota mena, a totes hores i per tots els mitjans. Però hi ha una peça fundacional d'aquest gènere que és l'Oda a Pep Guardiola, que va escriure el poeta Narcís Comadira i que va publicar el gener del 2002 al llibre L'art de la fuga. Hem volgut anar a les arrels d'aquest entusiasme i llegir aquella composició pindàrica i carneriana que el poeta del carrer Nou va dedicar al futbolista. Són 78 versos vehements, apassionats, repartits en cinc estrofes. Cada una comença amb una salutació. La primera té uns magnífics ressons clàssics i hípics: «Salut, germà dels poltres / de peülla de tro!» La segona és una mica més espiritual: «Salut, fill de la gràcia / i del vent!» La tercera apel·la al sector de la construcció i les obres públiques: «Salut, constructor de camins, / geòmetra carnal, arquitecte / de torres de victòria!» La quarta volem reproduir-la sencera. Diu: «Salut, oh pagès radical! / Llaurador impenitent, arada, espiga, / tany vigorós que t'has alçat i granes, / feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria. / Tu que cobres la glòria / que has donat al company / amb un petó a la galta! / Dius: «aquí». I és aquí. / I entre els pèls de la cara / neix una rosa mascle. / I riuen entendrides les mares catalanes. / Salut, fill etern, / adolescent perpetu de carona barbada!» La darrera estrofa comença amb dues invocacions i no pas amb una i també volem reproduir-la extensament. Diu: «Salut, símbol del goig mental / de les ciències exactes! / Salut, cadell suat,/ soldat enjogassat / i subtil estrateg de les batalles! / Tu, l'heroi del present, / per més que els segles passin, / no passaràs amb ells. / Romandràs, quan tu i jo siguem cendra, / vivent en la llegenda de la fama / i en aquesta corona modesta que ara treno,/ amb vers balbucejant [...]» Aquests darrers versos són heroics, elegíacs i alhora profètics. Esmenten el «subtil estrateg», «l'heroi del present» i contenen el mot «Romandràs», la primera meitat del qual designa el nom de la Ciutat Eterna. Tenen aquest do, els poetes. I mentrestant riuen entendrides les mares catalanes.
MIQUEL PAIROLÍ (Publicat a El Punt 30/05/09. )

I MEMORIAL SEBASTIÀ SALELLAS. 28 de Maig al 3 de Juny 2009

Una desena d'actes omplen el Primer Memorial Sebastià Salellas.
El primer memorial Sebastià Salellas i Magret tindrà una programació d'una desena d'actes que tindran lloc entre el 28 de maig –just quan es compleix un any de la seva mort– fins al 3 de juny. Un dels fills, Benet Salellas, i el llibreter i amic de l'advocat, Guillem Terribas, van explicar que des del principi van tenir intenció de fer un homenatge que «no hem plantejat com un panegíric a la seva figura, perquè no hagués encaixat amb la seva manera de fer, sinó amb activitats relacionades». El primer acte, el 28 de maig, serà la inauguració de la plaça que durà el seu nom, a Vila-roja. L'endemà, Josep-Maria Terricabras farà una conferència; i pel dia 30 l'esquerra anticapitalista ha preparat un vermut antiespeculatiu i la presentació d'un llibre sobre el terrorisme amb l'operació Dixan de fons. La presentació de l'últim poemari de Rosa Maria Font i la projecció d'una pel·lícula seran els actes del dia 1 de juny. El dia 2, una taula rodona sobre presons i dimecres, sobre la llei de partits. La comissió organitzadora del memorial de Salellas preveu convertir-se en Fundació per encarregar-se de l'organització cada any d'aquest homenatge pòstum i participar, col·laborar o incentivar altres activitats relacionades amb les tasques que desenvolupava Salellas, en especial de la vessant social. Benet Salellas va admetre que en aquest primer memorial s'han quedat àmbit com la docència universitària o la seva relació amb Cuba fora del programa i que ja es preveu incloure en els futurs memorials.
Publicat en El Punt el 22/05/09. Notícia i Foto: D.V.
Foto 1: Reproducció del cartell realitzat per Marcel Dalmau.
Foto 2: Guillem Terribas i Benet Salellas, durant la roda de premsa de presentació de la I Setmana Memorial Sebastià Salellas.

La millor cuina, sobre paper

El cuiner Joan Roca i el periodista Salvador Garcia-Arbós van presentar dimarts a La 22 el llibre de gran format Sabor ampurdanés. Los mejores platos de la cocina del Baix Empordà (Omega), escrit per Pere Bahí, amb fotografies, per anar obrint boca, de Maria Geli i Pili Planagumà.
El Punt (07/05/09)

Foto: Jordi Soler

* Pere Bahí, Joan Roca i Salvador Garcia-Arbós

Els amics del fill de l'Enriqueta

La Planeta s'omple per homenatjar Modest Prats com a filòleg, com a mossèn i com a home.

La vida de Modest Prats ha estat, és, llarga i rica en vivències i interessos múltiples, la qual cosa li ha permès reunir una gran quantitat d'amics amb què poder compartir converses, estudis, reflexions, viatges i passions tan variades i no necessàriament incompatibles –ell n'és la prova– com ara la llengua, la gastronomia i el futbol. Així que quan algú proposa fer-li un homenatge públic amb motiu de la presentació del seu monumental Engrunes i retalls (CCG), llibre que recull en gairebé 700 pàgines els seus escrits dispersos fins ara, no falten voluntaris per sortir a l'escenari de La Planeta a explicar per què en Modest ha estat tan important en les seves vides i en les de molta altra gent, com també ho ha estat per a la llengua i la cultura catalanes. Ahir, amb la sala plena i mossèn Prats a primera fila sense poder fumar durant les dues hores que es va allargar l'acte –més d'un li va reclamar que deixés el vici–, l'homenatjat va escoltar testimonis elogiosos, entranyables, divertits i sempre plens de respecte, admiració i estimació cap a aquest «mossèn de poble», perquè així el veuen encara, malgrat que ja faci uns quants anys que és rector de la parròquia urbana del Mercadal. Després de la introducció de Guillem Terribas i del mestre de cerimònies, Josep Maria Fonalleras, va obrir el llarg torn d'intervencions Josep Maria Nadal, que va rememorar l'escena –tan potent, tan cinematogràfica, tan neorealista, es va dir després– de l'arribada al seminari del jove Modest amb la seva mare, l'Enriqueta, portant ella a coll el matalàs per la pujada de Sant Martí. Nadal va obrir també així el capítol d'agraïments a l'«amic del cor», però també a la seva mare, que es va convertir en coprotagonista de la vetllada. Després van parlar Xavier Folch, el filòleg italià Alberto Varvaro, Jaume Camprodon –el bisbe actual, Francesc Pardo, el va felicitar a través d'un text llegit per Fonalleras, com també ho van fer el conseller Tresserras, la rectora Anna M. Geli, Màrius Serra, Antoni Puigverd, Biel Mesquida i Pep Guardiola, que espera donar-li «altres alegries, de caire futbolístic»– i també van sortir a escena Joan Busquets, Joan Martí, Dolors Oller, Oriol Izquierdo, Joan Rigol, Joaquim Nadal, Narcís Comadira, Joaquim Toca i Salomó Marquès. Després de l'allau de lloances i records, en Modest només va poder dir: «Moltes gràcies a tots.»
XAVIER CASTILLÓN (El Punt 22/03/09)Foto: Lluís Serrat.

Anatomia de un instante. Javier Cercas. Editorial Mondadori

TRES HOMES I UN DESTÍ: 23-F

Sé que en Javier Cercas ara està relaxat. Després de més de tres anys treballant en aquesta història, ha quedat descansat. I content del treball fet. De l’esforç i les angúnies que ha passat fins arribar al final del llibre. Després de començar-lo més d’una vegada. Després de repassar i repassar. Corregir i corregir. Finalment, en Cercas, ha escrit el que volia: la crònica d’un moment de la nostra història recent. Ens ha explicat tot allò que volíem saber sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i no ens atrevíem a preguntar.
Javier Cercas ha escrit el llibre a la seva manera. A la manera que ja ens té acostumats. Entre la novel·la i la realitat. O, com diu ell: un assaig en forma de crònica o una crònica en forma d’assaig. Aquesta vegada, però, ha jugat més amb la realitat que amb la ficció. Però, a l'igual que a Soldados de Salamina i La velocidad de la luz”, totes dues publicades a l’editorial Tusquets, ens parla d’herois, malgrat ells. També ens explica una història crepuscular. A diferència de les altres, en aquesta Anatomía de un instante, els herois no són anònims, sino que són coneguts i molt populars. També ens parla i reflexiona sobre tres salvadors; tres personatges, que la seva “integritat” els porta a fer una salvatjada, en nom de la pau i l’ordre. Els tres primers són els que és van quedar asseguts durant el tiroteig en el Parlament el dia 23-F: Gutiérrez Mellado, Adolfo Suárez i Santiago Carrillo. Els altres tres, els salvadors de la pàtria: Alfonso Armada, Milans del Boch i Tejero. I al mig dels herois i dels salvadors, el Rei. I, també a veure-les venir, tot el poble espanyol.
(Javier Cercas, a la Llibreria 22 el 18/04/09 signant llibres d' ANATOMIA DE UN INSTANTE. Foto:Marc Martí, publicada al Diari de Girona el 19/.05/09.).

I en Cercas ho escriu i ens ho explica magistralment. D’una manera que només un gran escriptor que domina la llengua, la narració, la intriga i la reflexió sap fer. De la manera que, encara que sigui un tema mot “remenat” i possiblement molt mal remenat, ens atrapa com a lectors. Encara que moltes coses, anècdotes o informacions, el lector ja les sàpiga, en Cercas t’hi fa agafar interès, et fa dubtar, et fa reflexionar. Encara que moltes vegades sembla que es repeteixi (i ho fa), que et vagi explicant una i altra vegada el mateix moment, el mateix instant, el lector segueix la història com si res. I aquest es el mèrit de la narrativa de Javier Cercas: saber explicar una història i saber escriure-la.
Possiblement en Javier Cercas no vendrà tants exemplars d’Anatomía de un instante, ja que demana una bona predisposició per part del lector, però si que pot anar tranquil: continua essent un escriptor, un gran escriptor . Tot i que té més obra editada, després dels èxits de Soldados de Salamina i de La velocidad de la luz, a la tercera va la vençuda.
GUILLEM TERRIBAS

Les "engrunes" d'un gran filòleg

Presenten la recopilació dels textos sobre llengua i cultura de Modest Prats.

Jugar amb la modèstia seria massa fàcil, així que Modest Prats prefereix explicar que Engrunes i retalls, el títol sota el qual aplega quasi 700 pàgines de textos dispersos sobre llengua i cultura catalanes escrits al llarg de quaranta anys, l'hi va inspirar la sonoritat dels «Pinsans i caderneres» de L'emigrant de Verdaguer, com podrien haver estat les Auques i ventalls de Carner. Per Josep M. Nadal és més senzill encara: «La simplicitat és un pretext per dir a tothom que Modest Prats és un gran filòleg.»
Són engrunes perquè alguns d'aquests textos reunits en volum dins la col·lecció Veus del Temps de la Universitat de Girona (UdG) van néixer efectivament breus, com a carta a un amic, com a article, com a apunt per a una presentació, i són retalls perquè d'altres han estat sotmesos a una certa refosa i endreça per vincular-los amb documents afins, des d'actes de congressos a discursos o conferències. Aquesta és la justa explicació del títol, a banda de l'esperit sorneguer amb què Modest Prats el defensa per la seva musicalitat i discreció, perquè de minúcia, de cosa sobrera o desllorigada, no n'hi ha cap, en aquest colossal treball de recopilació. Vistos ara en conjunt, aquests textos escrits al llarg de més de quaranta anys formen no només un llibre alhora impressionant pel seu volum i per la seva lleugeresa, perquè igual que l'estil de Modest Prats, precís, amè i clar, aquest feix de pàgines amb prou feines pesa, sinó sobretot per «l'extraordinària coherència de pensament», com ha constatat el degà de la Facultat de Lletres, Francesc Feliu, responsable de la selecció i edició d'un material fins ara dispers i de mal localitzar. Ordenat en set capítols temàtics que abracen des dels estudis sobre llengua medieval o barroca a la literatura contemporània, passant per la reflexió sobre llengua i Església o sobre el paper del fenomen lingüístic en la definició de país, el llibre està destinat a convertir-se en «una eina de referència no només entre els cercles acadèmics», va vaticinar Feliu, sinó que tothom podrà «fer-se una idea cabal del que ha significat Modest Prats per al món de la cultura en un sentit ampli».
Josep M. Nadal, coautor amb Prats dels dos primers i fins ara únics volums de l'ambiciosa Història de la llengua catalana, de la qual va avançar que ja tenen gairebé enllestit el tercer, va expressar-ho encara amb més vehemència: «Aquest llibre l'hem impulsat perquè volíem explicar a tothom que Modest Prats és un gran filòleg, perquè un país és també el producte d'una construcció intel·lectual que afavoreixen determinada gent que, com ell, han sabut comprendre que la pervivència d'una llengua se sosté en bona part en la qualitat de la reflexió lingüística que motiva.» Per Nadal, aquest llibre és «una mostra d'agraïment i amistat», però també una invitació a meditar sobre la situació de la llengua i la cultura catalanes, que aborden diversos dels papers més «militants» de Modest Prats i que tenen encara plena vigència, va dir Nadal, que va qualificar el discurs de l'autor d'«extraordinàriament optimista, no pas ingenu».
En la presentació d'ahir a la Sala de Graus, l'antic professor de la UdG va reunir alguns amics, com ara Nadal, Feliu, Joan Ferrer, Salvador Oliva, Josep M. Fonalleras i Guillem Terribas; avui és previsible que en reunirà molts més en la celebració, amb sorpreses, organitzada a la sala La Planeta (20 h).

EVA VÀZQUEZ, El Punt (22/04/05) Foto: UdG.

Ramon Fontserè a la 22. 06/04/09

L'actor Ramon Fontserè va estrenar ahir en públic, a Girona, a la Llibreria 22, la seva faceta de novel·lista, en presència d'una nodrida audiència i del conseller Joaquim Nadal, que, juntament amb el llibreter Guillem Terribas, va intervenir en l'acte. Fontserè va presentar la seva novel·la d'«humor antropològic» Visca la terra!, en què narra les peripècies del transportista i inequívoc habitant d'una zona rural Pere Bitxo. (El Punt 07/04/09. Foto Lluís Serrat).

El ´Joglar´ Ramon Fontserè homenatja la terra en la seva primera novel·laL'aclamat actor presenta a la Llibreria 22, amb tendresa i ironia, uns personatges que representen una filosofia en perill d'extinció.Durant el dia, repartidor d'ous pels restaurants de la comarca; de nit, la mercaderia canvia i es transforma en senyoretes de moral dissipada que cal dur al club Complicité. Aquesta és "la rocambolesca història del transportista Pere Bitxo", el protagonista de la primera novel·la de l'actor dels Joglars Ramon Fontserè, i que ahir es va presentar a la Llibreria 22 de Girona. A Visca la terra!, i a través d'una quarentena de personatges, Fontserè ret homenatge al seu territori natal, la Plana de Vic, i un estil de vida que "manté les seves constants vitals, ple de flema, i que s'acabarà quan desapare?guin totes aquestes persones".La 22 es va omplir ahir de gom a gom per assistir a la presentació d'aquesta obra, que va comptar amb la presència del mateix Fontserè i del conseller del PTOP, Joaquim Nadal. El llibreter Guillem Terribas es va encarregar de llegir unes paraules de l'editora de l'obra, Ester Pujol, que la definia com "una sàtira costumista d'un món abocat a la transformació". També apuntava l'editora que aquest llibre era com "l'altra cara d'Antoni Pladevall, substituint aquí la tragèdia per la sàtira", i recollia a la presentació una ressenya que es va publicar sobre aquest llibre. Aquesta apuntava que les històries i el llenguatge usats eren "com si Almodóvar es mengés Josep Pla", per concloure que l'obra és "plena de moments divertits i delirants, però també versemblants".Les rialles d'un consellerEl mateix Nadal es manifestava en la mateixa línia, i exemplificava la bona estona que va afirmar haver passat llegint l'obra amb una anècdota. "Ahir, mentre llegia el llibre, la meva filla em va preguntar que si m'estava ofegant o estava rient. Us puc assegurar que m'estava morint de riure". En un ambient molt distès, el conseller afirmava que no sabia si podria fer "una presentació gaire ortodoxa" d'un llibre que tracta "amb tendresa extrema un personatge de moralitat ingènua" malgrat els ambients on es mou. I és que la droga i la prostitució envolten el dia a dia de Pere Bitxo, que ho afronta amb un normalitat absoluta "i sense deixar-se contaminar", com apuntava Nadal. El conseller destacava de Visca la terra! l'ús del llenguatge "directe i ple de castellanismes si convé", per mostrar la realitat de la Catalunya interior, com si es tractés d'un "Ventdelplà il·lustrat, sense sucre i directe a la vena". Nadal va escollir diversos paràgrafs de la novel·la i en diversos moments de la presentació es va haver d'aturar, entre rialles, incapaç de continuar amb la lectura. En la seva presentació va acabar posant-se la mà al pit, i exclamant: "Encara que d'una manera molt diferent, visc a la terra!", jugant amb aquest títol.Fontserè, que va demanar expressament al conseller que presentés l'obra, va explicar que li havia resultat molt divertit escriure aquesta novel·la sobre un món que coneix tan bé. "Al món del teatre ens preocupem per moltes imbecil·litats", afirmava, "i vull homenatjar aquests personatgs savis, pintorescos i egoistes, que no entenen com em puc guanyar la vida fent d'actor".
MARTA PALLARÈS (Diari de Girona, 07/06/09)

«Fer senyors» sense perdre les maneres

Com va dir un dels presents en acabar la presentació, «no sempre es té l'oportunitat de tenir a l'abast l'autor d'un llibre i el seu protagonista». I aquest va ser un primer tret diferencial de la presentació de dimarts a la Llibreria 22 de Girona. El popular periodista Julià Peiró venia a presentar el seu últim llibre, La sra. Rius, de moral distraída, publicat per Comanegra. Al seu costat, lluint elegància inalterable, gran experiència vital i un discret gosset, la senyora Rius, nascuda Lydia Artigas el 31 de desembre del 1938 en plens bombardejos a la Barcelona assetjada pels feixistes. Per tradició familiar, als 21 anys la Lydia va començar a «fer senyors» (la seva entranyable i asèptica manera de referir-se a la prostitució) i en la seva vocació va conèixer senyors tan importants com ara Orson Welles i Dalí, que segons diu, va fer pagar la seva sexualitat torturada a un pobre ànec. Es va retirar per amor i va tornar a fer senyors als cinquanta anys. Ara encara regenta un pròsper negoci de «senyores i senyoretes no professionals en pisos i apartaments». La senyora Rius, amant de les bones maneres, «molt catalana», excel·lent cuinera, apassionada del cinema i gran conversadora, és un personatge que requeria ser immortalitzat per Julià Peiró.
«Jo només entenc fer el sexe per amor o per diners. Fer-lo per fer és terrible», diu la senyora Rius, que creu que l'afecte i la tendresa no només són possibles en el seu ofici, sinó també necessaris. Fins i tot quan afirma que «a casa es menja molt bé, però de tant en tant s'ha d'anar al restaurant», i evidentment no parla de gastronomia, les senyores que han vingut a veure-la (com va dir Peiró, «el 70% de les compradores del llibre són dones, de madures cap a amunt») semblen compartir perfectament el que planteja aquesta dona única, que recomana a tots els jovenets que passin per cases com la seva per després afrontar millor les relacions de parella.Text i foto: Xavier Castillón, publicat en El Punt 12.03.09

Una elegia per a Pavese

Gairebé cada any, Juan Luis Panero (Madrid, 1942) renova la lleialtat als amics gironins amb una lectura dels seus poemes o dels d'aquells que estima, es diguin Cernuda,Vinyoli o Pavese. Les seves solen ser intervencions pausades i lluminoses, insòlites ben mirat, perquè va d'una manera tan franca al cor de les paraules, les seves i les dels altres, que escriure i llegir, en boca seva, semblen activitats d'una prístina senzillesa. Té una veu que hi convida, amb una entonació accentuadament palatal que de manera impensada desperta la gana. És alt, bastant alt, però quan s'asseu s'encorba damunt les seves coses, i de sobte fa de la sobrietat una màscara elegant de la confidència. A la taula en té poques, de coses, és veritat: una gerra d'aigua que brilla en la penombra, un got que amb prou feines toca, l'antologia de poemes de Pavese traduïts per José Agustín Goytisolo i que acaricia distretament els pocs moments que dubta, i un paper plegat que es treu de la butxaca, unes notes que potser ni li calen, però l'acompanyen, i que fa crepitar amb un so càlid cada cop que el remou davant el micròfon. Dimecres, amb la sala La Planeta més buida del que es mereixia pel fred inclement, Panero va venir a parlar de Cesare Pavese, un escriptor que havia començat a llegir als anys seixanta en francès i en algunes traduccions argentines poc memorables, aprofitant que se'n commemorava el centenari. Però al poeta va sortir-li, més que una celebració, una elegia del torinès que era, al mateix temps, una declaració de derrota i la constatació que una determinada manera d'entendre la literatura, aquella que l'entrellaça, fins i tot desesperadament, agònicament, amb la vida, fa temps que es troba en fase d'extinció. És cert que Pavese, el poeta suïcida, l'amant impotent, l'antifeixista condemnat a manejar-se en la Itàlia de Mussolini, no invita sinó al pessimisme, però Panero semblava a vegades referir-se a l'esplendorosa soledat de la seva pròpia generació. També ells van haver de sobreviure al franquisme i a les exclusions dels Novísimos, i esperar la seva ocasió en un retir que era quasi clandestinitat. Pavese va tenir menys paciència i va confiar la posteritat a una sobredosi de somnífers, però ben mirat, ja fa tants anys també de la seva mort, que no se'n recorden ni a Itàlia mateix. «És un escriptor fantasmal», va lamentar Panero, «un illot perdut en el no-res», entre el gust refistolat de D'Annunzio, la bel·licositat dels futuristes, la cruesa del neorealisme i l'hermetisme sec, concentrat, dur, de Montale o Quasimodo. Sempre fora de temps, sempre inoportú, fent de la seva poesia un relat, de les seves novel·les, poemes, buscant l'amor obstinadament en les dones que el rebutjaven, Pavese era un home sense sort que de cap manera mereix, però, l'oblit.
EVA VÀZQUEZ (Publicat en El Punt 31/10/08. Foto: El Punt

Les obres «Regla de tres» i «La conquesta del Pol Sud» guanyen el premi Quim Masó

Els responsables del guardó van atorgar dos premis perquè el projecte guanyador el 2008 no es va poder
estrenar.
Els projectes teatrals Regla de tres, de la companyia Les Mateixes, i La conquesta del Pol Sud, d'una companyia creada expressament per a l'ocasió, són els guanyadors de la tercera edició del premi Quim Masó a projectes de producció teatral, dotat amb 30.000 euros. L'acte d'entrega es va celebrar ahir a la sala La Planeta, amb un pròleg protagonitzat per l'actor Sergi López, que va oferir una variació sobre el monòleg Non solum. Els responsables del premi, convocat per la família Masó, la Llibreria 22, Bitó Produccions i el Grup Proscènium, van decidir que aquest any proclamarien guanyadors dos projectes, que rebran 30.000 euros cadascun, perquè el que va obtenir el premi l'any passat, La dolça Sally, de Daniela Feixas, no es va arribar a estrenar.
Regla de tres és un espectacle escrit expressament per Joan Casas per a la companyia Les Mateixes, formada per la baix-empordanesa Berta Giraut i la pierenca Elisabet Vallès, a les quals s'han afegit, per a aquest espectacle, Marc Garcia Coté, la directora Ester Nadal i Ivette Viguetà en l'ajudantia. Giraut i Vallès ja van treballar amb el traductor, dramaturg i escriptor Joan Casas en la seva primera obra, Elles mateixes, que va néixer com a treball de carrera i va acabar amb una gens menyspreable vida comercial. Posteriorment, Casas va conèixer Marc Garcia Coté i va acceptar el repte, en paraules seves, d'escriure una peça per a tots tres. Segons el mateix Casas, volia fer «una peça per a tres actors joves, que parlés de tres actors joves i que fos una eina perquè tres actors joves poguessin trobar i crear plaer». L'obra explica la història de dues actrius que s'han citat per llegir el guió d'un fil que han de protagonitzar juntes. Són dues, però es fa palesa la presència d'un tercer, un actor amic de totes dues, mort en un accident. Durant la trobada, les actrius llegeixen l'escena clau del guió del film.
La conquesta del Pol Sud, de Manfred Karge, és l'altre projecte premiat. La direcció és de Carles Fernández, que s'ha basat en la traducció d'Albert Tola i la dramatúrgia de Raquel Tomàs, un producte d'Àreatangent, que en el darrer festival de Temporada Alta va fer el taller de dramatúrgia en viu a El Cafè del carrer Ciutadans. En el repartiment, encara en curs, hi ha actors com Jordi Brunet (Jet lag, El coronel Macià), Rafa Cruz, Jordi Llordella (El silenci abans de Bach, La bella Helena, Surabaya) i Armand Villén (Primera història d'Esther, Sis personatges en busca d'autor, El ángel exterminador). A La conquesta del Pol Sud un grup de desocupats d'un barri de la perifèria, que es troben periòdicament en espera que la seva sort canviï, es lliuren al joc de representar la conquesta del Pol Sud a càrrec de Roald Amundsen i el seu equip, l'any 1911. La peça barreja una crítica a la societat uniformitzadora i un homenatge a la capacitat de somiar, i la confronta amb la realitat. Segons Fernández, l'obra parla «de com conviuen (i lluiten) les nostres realitats amb els somnis i il·lusions, de com les persones es munten (ens muntem) la pel·lícula per poder seguir vivint».

L'extraterrestre d'en Terribas
En l'acte de lliurament dels premis no hi va faltar res. Des de l'humor descordat de Sergi López, que volent explicar el procés de creació del seu darrer espectacle, Non solum, va convertir Guillem Terribas en un de les desenes de personatges que hi interpreta, concretament un extraterrestre que fa de llibreter, fins a la petició del jurat, en boca de la seva portaveu, la crítica d'El País Begoña Barrena, que els projectes presentats siguin de teatre de text –no tots els presentats ho eren–, que a més va expressar el dubte que l'edat de les intèrprets de Les Mateixes fos l'adequada per representar l'obra proposada. Joan Casas, l'autor del text, va aprofitar per reivindicar les seves actrius i per dir que estava segur que tenien l'edat adequada. Casas va afirmar que aquest premi podia marcar un «abans i un després» de la seva pròpia carrera com a autor, com a mínim a Catalunya, on, molt a pesar seu, no s'ha prodigat gaire. El responsable del text de Regla de tres va manifestar, quan va rebre el premi, que li feia una il·lusió especial guanyar-lo perquè està «tan ben pensat», ja que ajuda a la producció de la peça.
Text: DANI CHICANO (publicat en El Punt 31/03/09)
Foto: 1) Sergi López · 2) Els Guanydors · 3) Guillem Terribas.
Fotos: Lluís Serrat.