‘Las meninas' de Mendoza

Foto: Manel LLadó

La Llibreria 22 s'omple per rebre l'últim premi Planeta, introduït per Fonalleras.
Com Velázquez quan va pintar Las meninas, Eduardo Mendoza ha fet a Riña de gatos (Madrid, 1936) “un retrat de la cort a l'inrevés”, en paraules de Josep Maria Fonalleras, perquè en tots dos casos els autors respectius han preferit plasmar un moment històric a través dels seus protagonistes aparentment més prescindibles, de les classes populars, mentre “els reis, representants del poder, estan fora del quadre, però ho veuen tot”. Ahir a la Llibreria 22 va haver-hi un gran ple per rebre l'últim premi Planeta, presentat una vegada més per Fonalleras, a qui ahir Mendoza va elogiar com a lector perspicaç: “Tot el que ha dit és el que volia fer amb la novel·la. I aquesta novel·la té moltes coses. Jo volia que fos més senzilla, però em vaig embolicar, no perquè pensés en el Planeta, sinó perquè hi havia un parell d'idees que m'interessaven molt”. Mendoza es va referir, per exemple, al seu interès pel personatge de José Antonio Primo de Rivera (“Vaig arribar a la conclusió que era algú absolutament intranscendent i, a més a més, força curt”), també a la passió confessa de l'escriptor barceloní per la pintura i per la història de l'art, vista en paral·lel i en diàleg constant amb la història de les societats en què han sorgit unes determinades creacions artístiques.

L'encertada i elogiada lectura que Fonalleras ha fet de Riña de gatos va justament en aquesta línia: darrere de la divertida història d'un expert anglès en art, perdut al mig del Madrid convuls i frenètic dels mesos anteriors a la Guerra Civil –una història que el presentador va inscriure “en el gènere de la sarsuela i del vodevil” i que també va comparar a pel·lícules com ara To be or no to be de Lubitsch i ¡Jo qué noche! de Scorsese–, hi ha la confrontació entre dues visions de l'art i del món, la de Tiziano i la de Velázquez. Del primer, hi ha una reproducció de La mort d'Acteó al vestíbul de la casa on el protagonista ha estat contractat per autentificar un suposat quadre atribuït a Velázquez, i on també coneix Primo de Rivera. Per Fonalleras, La mort d'Acteó és una metàfora de la situació prebèl·lica que es vivia en aquell moment: durant una partida de cacera, Acteó veu com Diana es despulla per banyar-se i la deessa, pel seu atreviment, el transforma en un cérvol i és devorat pels seus propis gossos. Però Tiziano pinta un moment molt determinat de l'escena, quan Acteó està en plena transformació i és encara mig home i mig cérvol. La metàfora, traslladada al Madrid de l'hivern i la primavera de l'any 1936, remet, segons afirma Mendoza, a “un moment històric en què tot està fet, però ningú ho sap encara”.
Xavier Castillón, publicat en El Punt 01.03.11.