Florida literària

Presentació del llibre Aicnalubma, de Joaquim Maria Puyal,
una de les darreres que s'ha fet a la Llibreria 22 de Girona.
Foto: CLICK ART/ JOAN CASTRO.

Ja és primavera a la 22. Aquest mes de març han florit els llibres com si fossin mimoses impacients. Surten com cargols en tarda de pluja, al crit llunyà però segur d'un Sant Jordi que avança pel calendari amb la rosa a la mà. La setmana hauria de tenir més dies per deixar lloc a les presentacions. Per bona voluntat que s'hi posi, no es dóna l'abast. Jo mateix, i perdoneu, només vaig poder treure el nas a la de l'amic Josep Valls, que ha fet una nova versió dels seus records del mestre de Llofriu amb Josep Pla oral. Només treure-hi el nas, perquè la vetllada poètica que hi havia a la Fundació Valvi coincidia en el temps. A més, tenia un interès especial a poder repassar l'exposició homenatge que s'hi fa a Manera. Això era el dilluns.
Després va venir El cau del conill, premi Josep Pla d'enguany, en què Cristian Segura repassa els tics de la burgesia barcelonina, amb enginy. El presentava en Titín Comadira. Crec que el llibre mereixia més expectació de la que va tenir. L'he començat i puc donar fe que promet. Caldrà esperar que funcioni el boca orella entre els lectors.

El dimecres vaig fer campana. Em diuen que hi havia força gent. Presentaven El gobelet dels daus, de Max Jacob, traduït per Enric Casasses, que donava la cara. L'endemà, en família un altre cop, podíem conversar amb els autors de la novel·la gràfica La bella fugida, un llibre sorprenent, traduït del basc, treballat com un còmic, en què es conjuguen dibuix (Alain Urrutia), text (Hedoi Etxarte), poesia, fotografia, humor, crítica àcida, informació, engany...
El divendres, ja a la sala veïna de la Fundació de la UdG, festa grossa per Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), de Nancy Johnstone, traduït per Miquel Berga: un descobriment bibliogràfic per als lectors catalans.
Com que no en feia prou, vaig aprofitar una de les visites per endur-me Els mandarins, el darrer llibre de Rafel Nadal, presentat la setmana passada. A primer cop d'ull, me fa que en Rafel té una amagada vocació poètica. El seu text és l'essència comprimida, destil·lada, resumida i brevíssima del que podria ser un gran llibre. Amb una anècdota potser n'hi ha prou per definir un personatge, amb un traç es pot intuir una cara; una ombra, un silenci, una pausa poden explicar moltes coses. Un llibre dirigit als que ja saben l'argument, els que podrien explicar també petits detalls significatius dels mandarins, als companys de professió, als altres mandarins... Diria que Nadal ha escrit unes interessants i personals notes al marge a un llibre d'història del país que algú redactarà algun dia.
Com que, segons sembla, cada dia es llegeix menys, la novel·la gràfica i els mandarins tenen molts punt per Sant Jordi.
Pius Pujades, publicat en El Punt 28.03.11