Situar l'individu al centre



Joaquim Maria Puyal va conversar ahir amb els lectors
a la Llibreria 22 de Girona
. Foto: JOAN CASTRO / CLICK ART FOTO.

 Joaquim Maria Puyal, comunicador reconegut, popular entre altres moltes coses, però sobretot, per haver creat un model en la narració d'esdeveniments esportius, especialment en les retransmissions radiofòniques dels partits del FC Barcelona, explica en el seu primer llibre, Aicnàlubma (Columna), que fa més de quinze anys que va abandonar tota mena d'actuació vinculada amb la producció televisiva a causa “exclusivament, del meu progressiu desacord amb l'evolució del discurs de la televisió”. A partir d'aquí el recorregut va ser de l'àmbit de la producció de continguts al de l'observació i la reflexió sobre aquests. Heus ací que Aicnàlubma és aquest conjunt de reflexions que supura per totes bandes una ingent càrrega crítica (i autocrítica) amb una intensitat comparable a la del compromís amb el fet comunicatiu i, per extensió, amb la societat. Puyal afirma –ahir ho va ratificar en una trobada primer amb la premsa i en la presentació posterior del llibre a la Llibreria 22 de Girona– que, al llarg de la seva trajectòria ha anat “consolidant la idea que, ni en el sector públic ni en el privat, no hauria de ser possible l'exercici de l'activitat televisiva –sobretot en obert– sense tenir present la responsabilitat social que comporta”. El volum està desproveït d'afany de queixa –“parlo des d'una certa sensació d'impotència o decepció, malgrat que no em sento maltractat, ans el contrari”, diu–, només és, segons l'autor, “una visió superficial i general del fet comunicatiu, un conjunt d'observacions òbvies que tenia el desig d'escriure amb la intenció que esperonin la discussió, el debat i la curiositat sobre aquest àmbit; té poc a veure amb l'anècdota i no s'hi troba ben bé el Puyal de la ràdio, malgrat que sóc la mateixa persona”. Tornant al compromís, entre les motivacions per a la publicació del llibre també hi compta, aquest comunicador, “l'impuls del meu ànim i la indignació per tal com alguns tracten el periodisme i sobretot la televisió”. “Una indignació que gairebé m'aclapara i que planarà” sobre el text. “Jo, m'estimo el mitjà –diu Puyal– i em fa mal veure'l, tal com està ara”. Un detall que remarca el periodista i que també ha funcionat com a estímul a l'hora de confegir el contingut del llibre ha estat la redacció de la nova llei de l'audiovisual. En l'antiga (1981) s'establia en el preàmbul que la televisió era un “servei públic essencial”, tres conceptes que en la redacció de la nova llei, de l'any passat, no s'esmenten ni una sola vegada, i això “és greu”, diu Puyal, que rebla que els industrials i poderosos exerceixen un “domini abassegador” sobre el mitjà, de manera que la bàscula s'ha inclinat afavorint el negoci en detriment de la circulació d'idees i, al cap i a la fi, de la llibertat.
De solucions Aicnàlubma no n'ofereix cap, perquè tampoc és aquesta la intenció de l'obra, tot i que se'n poden extreure aprenentatges ben valuosos, no només per als membres de la professió, respecte al capteniment del comunicador, també per als receptors del mitjà. Bo i reconeixent l'autor que es remet a la ingenuïtat, el discurs del llibre advoca per la substitució de l'actual paradigma de televisió, que es basa en els resultats empresarials, per un altre en què aquesta qüestió abandoni el rol primordial, per deixar pas als “drets de l'espectador (de la televisió gratuïta)” que permeti situar l'individu, l'ésser humà, al centre del sistema. Paradoxalment, cal fer aquesta correcció en una societat que és anomenada “de la comunicació”.
Dani Chicano, publicat en El Punt 17.03.11.