Ha mort Jorge Semprún

Guillem Terribas i Jorge Semprún, signant el llibre d'honor
del Cinema Truffaut, 27.04.03

El escritor y ex ministro socialista español Jorge Semprún Maura, luchador por las libertades durante el franquismo, resistente contra la ocupación alemana en Francia, superviviente del campo nazi de Buchenwald y eterno agitador político y cultural murió hoy en París a los 87 años.

Formado en la Universidad de la Sorbona durante el exilio forzoso de su familia, el autor de "La escritura o la vida" (1995), murió en París, ciudad donde residió la mayor parte de su existencia desde los 16 años, al término de la Guerra Civil, tras haber vivido tres años en Holanda.

País donde su padre, el catedrático de Derecho José María Semprún Gurrea, llegó en 1936 como encargado de negocios del Gobierno republicano, antes de convertirse en ministro de la República en el exilio.
El destino del celebrado intelectual y político nacido en Madrid el 10 de diciembre de 1923, cuya propia vida inspiró algunas de sus novelas, estuvo también marcado por el de su abuelo materno Antonio Maura, líder conservador y varias veces presidente del Consejo de Ministros durante el reinado de Alfonso XIII.
Ni el paso del tiempo ni un estado de salud cada vez más frágil impidieron que hasta el último momento Jorge Semprún mantuviese una activa agenda de actividades y proyectos.
Entre los últimos que presidió destaca su papel el pasado enero como padrino del Festival "Un état du monde et du cinéma" (un estado del mundo y del cine) junto al director palestino Elia Suleiman.
Un certamen dedicado a la paz y la justicia universal, la emigración en México y los gitanos, temas no muy lejanos de los tratados el pasado marzo en el festival de Cine de los Derechos Humanos de Ginebra, cuyos organizadores le eligieron como presidente de su jurado.

En mayo de 2010, en una larga entrevista publicada por el semanario "L'Express", Semprún recordaba que su patria era "el lenguaje", ni el francés ni el español en particular, sino "la necesidad de comunicación que está en nuestra naturaleza humana".

Contaba, igualmente, que tras haber llegado a París al término de la Guerra Civil, en 1939, con leves conocimientos de la lengua de Moliere recuperó el español y se volvió de nuevo bilingüe en Buchenwald gracias al contacto con los resistentes españoles.

Guionista de cine además de escritor, profesor y periodista, el que fuese ministro español de Cultura desde 1988 a 1991, fue uno de los protagonistas del filme "Los Caminos de la Memoria" (2009), de José Luis Peñafuerte, descendiente de exiliados españoles nacido en Bruselas.
Traductor para la UNESCO en 1945, a su regreso a París tras la Liberación de los nazis, colaborador de la revista 'Les Temps Modernes' del filósofo Jean-Paul Sartre, y de la también mítica editorial "Ruedo Ibérico", Semprún fue elegido miembro del Comité Central del Partido Comunista Español en 1953.
Año en que vivió en España clandestinamente con el seudónimo de Federico Sánchez, período que años después le inspiró su célebre "Autobiografía de Federico Sánchez", Premio Planeta en 1977.
Una de sus disidencias más sonadas llegó en la década de los años 60, tras volver a vivir de incógnito en Madrid y como consecuencia de la llamada 'Crisis del 64' que supuso su enfrentamiento con el líder del PCE, Santiago Carrillo, y su expulsión del partido.
Desde su primera novela "Le grand voyage" (1964) Semprún fue un prolífico autor de novelas, artículos y ensayos, en su mayor parte escritas en francés, muchas de ellas autobiográficas, ganadoras de numerosos premios en Francia y también en España.
Muy vinculado al séptimo arte y el mundo audiovisual, el padre de "Viviré con su Nombre, morirá con el mío" (2001) fue también una personalidad muy vinculada con el séptimo arte y el mundo audiovisual, como autor de guiones en películas de grandes cineastas de Alain Resnais y Costa Gavras a Joseph Losey, pero también como consejero de la televisión de pago Canal Plus, o impulsor del Festival de las Cuatro Pantallas junto a Hervé Chabalier.
Entre otros múltiples galardones honoríficos recibió a lo largo de su vida la gran Cruz de Carlos III, la Cruz Sant Jordi, el grado de Comendador de la Orden de la Legión de Honor francesa y la Medalla Goethe.

Dentro de su faceta humanitaria, el ex preso número 44.904 de Buchenwald, futuro ganador del Premio Ovidio de la Unión de Escritores Rumanos, Premio Blanquerna de la Generalitat de Cataluña (2003), Premio Diálogo de la Asociación Hispano-Francesa y Premio Estatal de Literatura Europea, presidió la ONG Acción Internacional Contra el Hambre en España.

La Vanguardia (agència EFE) el 08.06.11

3er. Memorial SEBASTIÀ SALELLAS



Presentació del llibre de Xevi Sala a la 22.
Foto: Lluís Serrat



El documental Una casa digestiva para Lavapies, de José Maíia Martín, i la presentació del llibre Les causes perdudes, de Xevi Sala, a càrrec de Salvador Garcia, van tancar els actes del tercer memorial Sebastià Salellas que es van celebrar al llarg de la setmana.
El Punt, 06.06.11

Insten els mitjans de comunicació a donar veu a la població immigrant



Jordi Grau, Rosa Cullell i Felipe López-Aranguren ,
en la taula rodona d'ahir al col·legi d'advocats.
Foto: MANEL LLADÓ.



La periodista Rosa Cullell i el sociòleg Felipe López-Aranguren van participar ahir en el debat que es va celebrar en el Tercer Memorial Sebastià Salellas.
La periodista Rosa Cullell i el sociòleg i poeta Felipe López-Aranguren van fer ahir una crida a la responsabilitat dels mitjans de comunicació davant dels discursos que els polítics i les classes d'elit fan sobre els immigrants. I també van coincidir en la necessitat de donar-los la veu en els debats, les tertúlies i en la premsa escrita, de manera que deixin de ser “subjectes passius” de les informacions.

Cullell va manifestar que quan la por respecte del nouvingut es verbalitza i es converteix en un titular, s'ajuda a fomentar el racisme. “No podem admetre la xerrameca xenòfoba ni a les tertúlies ni als debats”, va assegurar, contundent. López-Aranguren va demanar als periodistes que no es limitessin a reproduir els missatges que els polítics transmeten sobre els immigrants, sinó que els analitzessin i els contrarestessin amb altres fonts d'informació. “Cal anar en contra de les mentides que es diuen sobre els immigrants”, va afirmar. La taula rodona que es va celebrar ahir en el marc del Tercer Memorial Sebastià Salellas –moderada pel director adjunt d'El Punt Jordi Grau–, va reunir una cinquantena de persones.
Núria Astorch, publicat en El Punt. 03.11.06

Ángeles Santos, encara present

La presentació, ahir a La 22, d'un opuscle sobre la pintora portbouenca Ángeles Santos (Vitel·la) va servir perquè l'autora, Anna Capella, reivindiqués aquesta artista que va revelar-se com un meteorit fugaç als cercles intel·lectuals dels anys vint com un dels misteris més fascinants de l'avantguarda històrica espanyola.
Publicat en El Punt. 02.06.11.

Teló

Convideu cinc cuiners a fer un arròs a la cassola, per exemple, i cada un us el farà diferent. Els ingredients, el sofregit, el punt de cocció variaran i, apagats els fogons, us serviran cinc arrossos potser excel·lents, però diversos de sabor i matís. Els cuiners, ara, tenen molt prestigi públic, més que mai. Els columnistes de premsa, no, com els periodistes en general. Despertem moltes més suspicàcies que els cuiners i estem avesats a sentir tot de retrets tòpics i habituals, que no comentarem. Però, igual que els cuiners, els columnistes tenim les nostres receptes i cadascú elabora l'arròs a la seva manera. En aquesta secció, que es va iniciar a El Punt juntament amb el segle, hem procurat combinar quatre ingredients: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d'estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat. Sentit crític perquè pensem que és inherent al periodisme d'opinió. Si no hi ha sentit crític envers el poder, els abusos, la intolerància, l'explotació, el fanatisme, el periodisme tendeix a les flors i violes, que fan molt goig als prats i jardins, però no a les planes d'un diari. Reflexió com a compromís amb el lector. El columnista ha d'aportar una idea, la seva, raonada i fonamentada, que estimuli la del lector, bé sigui a favor o en contra. La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista. Memòria, perquè lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. En la història ja està escrit gran part del que vivim. Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos. A partir d'aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l'arròs. Tant de bo els hagi estat de gust.

Miquel Pairolí, publicat en El Punt 29.05.11

La immigració centra el III Memorial Sebastià Salellas

A la foto de Tura Soler: Jordi Grau, Lluch Salellas, Guillem
Terribas, Salvador Garcia-Arbós i Isabel Juanola.

‘Immigració: la solidaritat no està en crisi' és el títol del programa d'actes que comença dissabte vinent per recordar la figura de l'advocat, activista social i polític traspassat el 28 de maig del 2008.

El programa del III Memorial Sebastià Salellas inclou cinc actes, entre dissabte vinent –tercer aniversari del traspàs de l'advocat, activista social i polític– i el 4 de juny. Sota el lema Immigració: la solidaritat no està en crisi, el cicle d'actes va ser presentat ahir a la plaça que l'Ajuntament li va dedicar a Vila-roja. “Estem en una plaça oblidada, en la qual el 2012 hi volem fer un acte popular: una festa amb música, poesia i la gent del barri i de la tota la ciutat, amb el mínim d'organització i molta improvisació”, va dir el llibreter Guillem Terribas, de la Llibreria 22 i del Cinema Truffaut. Lluc Salellas, fill petit de l'advocat traspassat fa tres anys, va explicar que els actes del Memorial se centraran a tractar la immigració, “amb la visió que tenia ell, perquè es tracta de persones iguals en drets, siguin d'Amèrica, de l'Àfrica o de l'Alt Empordà”.

Aquest dissabte a migdia Raimundo Viejo Viñas, doctor en Ciències Polítiques i professor associat a la Universitat Pompeu Fabra farà la conferència: Immigració, classe i racisme, al Col·legi d'Advocats. El dimecres es farà, també al col·legi d'advocats, la taula rodona Dones d'arreu, una oportunitat per a la transformació social. L'endemà i també al mateix espai, Rosa Cullell, periodista i exdirectora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i Felipe López-Aranguren, sociòleg i poeta, debatran sobre immigració i mitjans de comunicació, moderats per Jordi Grau, director adjunt d'El Punt. Divendres es presentarà el llibre Les causes perdudes, de Xevi Sala, finalista dels Premis Bertrana 2010. I el dissabte es presentarà al Truffaut el documental Una casa digestiva para Lavapiés amb el seu director Josep Maria Martín i el seu protagonista Mouhamadou Bamba Diop.

Plaça o Solar Sebastià Salellas?

La presentació del Tercer Memorial Sebastià Salellas es va fer ahir a quarts d'onze al costat del pavelló esportiu de Vila-roja, en un espai erm protegit per estaques a tall de pilones. Hi ha dues plaques. Una, un monòlit de ferro envoltat d'herba alta, com tota la plaça. L'altra és la placa oficial de via pública clavada enlaire a la paret d'una caseta amb una antena. Aquesta construcció que podria ser un transformador és l'únic element arquitectònic de tota la plaça. És l'únic espai on hi ha una mica d'ombra per protegir-se del sol. No hi ha arbres, no hi ha bancs, no hi ha jocs infantils, no hi ha cap parc de salut, no hi ha porteries ni cistelles. No hi ha res. El terreny és irregular i sense esplanar. Fa por de caure-hi. Més que una plaça, aquell espai sembla un solar esperant millor temps.
Salvador Garcia-Arbós, publicat en El Punt 26/05/11

Mor Josep Vicente, activista cultural, escriptor i polític

Josep Vicente el març de 2011, a casa seva.
Foto: Joan Trillas

Va ser l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols en la primera dècada de la democràcia, una etapa crucial per a la transformació dels municipis, i va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006.

Josep Vicente i Romà, activista cultural, escriptor erudit, polític, col·laborador d'El Punt i personatge carismàtic de la Transició a les comarques gironines va morir als 88 anys ahir a la matinada, l'endemà de les eleccions municipals del 22 de maig del 2011. Vicente va ser l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols en la primera dècada de la democràcia, durant l'etapa fonamental per fixar les bases per a la transformació dels municipis.

Nascut a l'Armentera, el 5 de febrer de 1923, Josep Vicente era casat i tenia dos fills i quatre néts. Treballador a la indústria del suro, va fer de professor d'anglès i català. En una , Vicente es confessava un polític prematur. Es va sentir atret per la política el 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la Segona República Espanyola, “un moment en què es percebia que tot podria ser possible”. Era fill d'un “carrabiner extremeny fill de carrabiners” que va conèixer la seva mare a Sant Feliu de Guíxols. Els canvis de destinació del seu pare li van fer dur de petit “una verdadera vida de titellaire”. Amb set anys va passar de l'Armentera a Tossa de Mar. Va anar a estudiar el batxillerat a Salamanca, on tenia uns oncles. El començament de la Guerra Civil el va enxampar a Tossa, on passava les vacances d'estiu. Al final de la guerra, el seu pare va ser empresonat i tota la família se'n va anar a viure a Sant Feliu de Guíxols. “Els tres anys i mig que el pare va romandre a la presó varen ser molt putes”, va confessar en una entrevista publicada a El Punt el 7 de setembre de 1986, quan ja era un dels grans alcaldes arquitectes de la modernització de pobles, viles i ciutats de les comarques gironines.
De quart, a alcalde
Amb la recuperació de les llibertats, en les eleccions municipals de 1979, es va presentar en el número 4 del PSC a Sant Feliu de Guíxols. Els socialistes van guanyar les eleccions i Manel Monfort va ser el primer alcalde ganxó. Però el setembre de 1980 Montfort va renunciar al càrrec i Vicente el va rellevar. Assegura que aleshores treballaven per canviar les coses. La seva política es va centrar en els temes socials i en els educatius. Precisament, en el seu mandat, l'Ajuntament va fer un gran esforç per relligar els diferents barris de la ciutat en el seu objectiu final de la cohesió social. La seva alcaldia és l'època de les grans obres a Sant Feliu de Guíxols. Ressalta la recuperació i el projecte de rehabilitació del monestir com a obra emblemàtica i el retorn de les despulles del president Josep Irla a Sant Feliu de Guíxols. També destaquen la construcció del teatre auditori, el pavelló poliesportiu, el casal de Tueda, el col·legi L'Estació, l'escola bressol, la rehabilitació de l'edifici del salvament, la primera fase del cobriment de la riera de Tueda, el trasllat i ampliació del CAP i l'asfaltatge dels carrers de Vilartagues, a més de la construcció de la plaça Salvador Espriu.
Cofundador d'El Punt
Josep Vicente i Romà va ser un polític implicat amb el socialisme. Però, sobretot, va ser un lluitador per les llibertats. Precisament, Jordi Pujol, arran de la seva detenció i exili a Girona pels fets del Palau, va festejar Vicente. El ganxó, però, ja havia pres l'opció pel socialisme, ja des de temps del Moviment Socialista de Catalunya, en el corrent liderat per Joan Raventós, amb qui participava en reunions clandestines. Va ser primer secretari del PSC a Sant Feliu de Guíxols i, quan va ser alcalde, va arribar a ser diputat a la Diputació de Girona durant el mandat 1983-1987. En la seva època de més activisme cultural va participar en la fundació de Punt Diari i va ser membre de la seva primera junta gestora. Ha estat un col·laborador periòdic d'El Punt. També ha escrit a Presència, Qüestions de vida cristiana i la revista Àncora.
Recull de textos
Un recull dels textos publicats a El Punt i a la revista Àncora van ser aplegats en el llibre Cenyir el vent, volum 24è de la col·lecció Josep Pla, però també quart volum de la seva nova etapa d'aquesta col·lecció de la Diputació de Girona. El llibre, presentat el 6 de novembre del 2010, inclou més d'un centenar d'escrits, publicats entre el 1991 i el 2010, que es presenten distribuïts en quatre apartats temàtics: ciutats, llocs; civilitat; art, i gent. L'edició ha anat a cura de Lluís Muntada i Dani Vivern, i el disseny, de Florentí Morante.
El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi. El decret de lliurament ressalta el següent: “Activista cultural i polític. Pel compromís de la seva dedicació a la col·lectivitat, vinculada sobretot a Sant Feliu de Guíxols des dels temps del franquisme. Alcalde socialista de la ciutat durant deu anys, del seu mandat destaquen la consolidació del projecte del retorn de les despulles del president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, l'inici de la recuperació de l'antic monestir benedictí com a centre cultural i la conservació de l'edifici del Salvament com a patrimoni ciutadà.”

La cerimònia en sufragi de la seva ànima es celebrarà avui dimarts a les 12 del migdia, al monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Salvador García-Arbós, publicat en El Punt 24.05.11

Mor Jaume Curbet, polític precoç i guru de la seguretat



J.Curbet a la Llibreria 22, el febrer 2011.Foto: Jordi Soler



Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer Ajuntament democràtic de Girona.

El funeral és avui a les 11 del matí a l'església de Santa Susanna del Mercadal, de Girona.
Jaume Curbet i Hereu va ser per als seus amics una persona fascinant, ponderada, tranquil·la i admirada, un home savi, meticulós i just. Irrepetible. Va morir ahir a la matinada, a causa d'un càncer, malaltia amb què va “conviure”, segons va explicar ell mateix en una : “Vaig tenir el de tiroides el 1980; me'l van extirpar. I ara el de pàncrees (...) Tinc el convenciment que la vida no són els bons moments, sinó també els dolents. La vida s'ha de viure plenament tant amb càncer de pàncrees com quan he tingut salut. No ho he viscut com cap lluita en cap moment. No he lluitat contra el càncer, l'he assumit, hi convisc”. En aquests darrers dies, Jaume Curbet ha ensenyat a les seves amistats què era la mort i què significa estar-hi preparat amb enteresa.
59 anys el 30 de març
Jaume Curbet i Hereu va néixer el 30 de març del 1952 en una família d'impressors de Girona, un negoci que va començar el seu pare, Jaume Curbet i Boj, fill d'un altre Jaume Curbet que era peó dels químics. “Sóc el tercer i últim Jaume Curbet”. Pare d'un noi i una noia, el 16 de gener d'aquest any va ser avi, “una alegria descomunal”. “Vaig estudiar de tot i res. Vaig començar filosofia i criminologia i no vaig acabar-ne cap. Ho he fet tot de gran i el que m'interessava ja ho trobava. Em vaig fer la carrera a mida. En aquell temps no es podia estudiar seguretat enlloc. Vaig anar fent retalls d'aquí i d'allà”. I a partir d'ara, Jaume Curbet i Hereu passarà a la història com un guru de la seguretat, camp on ha desenvolupat la seva activitat en la recerca i la formació. Darrerament, dirigia un programa de polítiques públiques de seguretat a la Universitat Oberta de Catalunya, un postgrau únic a l'Estat espanyol i dels pocs que es fan al món, amb alumnes de Catalunya, Espanya, Andorra i Amèrica Llatina. I ja preparava impartir el mateix programa en anglès, en col·laboració amb ONU Habitat. A més participava en un programa de les Nacions Unides per al desenvolupament sobre seguretat ciutadana.
Havia publicat uns quants llibres sobre seguretat, el darrer dels quals va sortit tot just el mes de gener: Un món insegur, publicat per Curbet Comunicació Gràfica, CCG Edicions, l'editorial del seu germà Quim. el llibre va ser presentat per Josep Maria Terricabras i Antoni Puigverd, en un acte multitudinari, a la Fontana d'Or, de Girona.
La seva vida al costat de la seguretat va començat tot just ara ha fet 32 anys. Amb el primer Ajuntament democràtic de Girona, ell va anar a la llista de Joaquim Nadal, amb qui el va unir una gran amistat tota la vida. Era el més jove i li van adjudicar seguretat, perquè ningú no ho volia. El jove tinent d'alcalde va decidir posar ordre i professionalitzar la policia municipal de Girona. I va muntar una escola de policia, que va créixer i va formar policies locals de totes les comarques gironines fins que es va crear l'Escola de Policia de Catalunya.
En va tenir prou amb els quatre primers quatre anys de democràcia. El 1983 va decidir, com a opció política, bastir un sistema democràtic i professional de seguretat. I passarà a la història per democratitzar els municipals de Girona i per ser un dels pares de la policia de Catalunya moderna, i de Canàries.

L'home elogiat

Els elogis per a Jaume Curbet no han sigut mai exagerats. Davant del seu traspàs, poden confondre's amb la complaença de qui ha rebut la visita de la mort. Va ser un gran tipus, de veritat. El món és ple de malparits, els quals, en el fons, potser, han estat una mica bones persones. Ell no: ha estat un bon home, el qual, en el fons, potser, ha estat una mica malparit.

No a l'OTAN, ni d'entrada

“He fet política des que tinc ús de raó, a l'oposició en la dictadura, en la creació de partits democràtics i en tot allò típic”, va havia declarat Jaume Curbet, que va deixar la política després del primer ajuntament democràtic. Va ser el més jove entre els fundadors del PSC-Reagrupament i en el primer ajuntament democràtic de Girona. Amb el referèndum de l'OTAN del 1986 va deixar la militància del PSC. El 1983 li van arribar a proposar ser governador civil de Toledo.
Salvador García-Arbós, publicat en El Punt, el 17/05/11.

LA VIDA CONTINUA

En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa. Era el germà gran que anava i tornava, sempre rodejat d'una corrua inesgotable d'amics, que el seguien amb una fascinada ceguesa pels camins més insospitats. S'imposava en la foscor d'aquells dies ja llunyans, amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que probablement no s'esgotarà mai. En Jaume va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia canviar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell reia i nosaltres rèiem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. El seu somriure fou una eina esmolada i temible, que utilitzà fins al darrer moment per mantenir-nos a tots plegats en una òrbita constant al voltant del seu sol, un sol que s'apagava, però que encara era el centre del nostre univers.

En Jaume esperava que el món florís sota els astres i nosaltres oloràvem simplement les flors del destí. En Jaume, cal dir-ho sense embuts, fou un home extraordinari, un espècimen rar que la raça humana només proveeix per donar color a la grisor imperant. Els que hem tingut el privilegi de conviure-hi, encara que fos d'ofici, probablement no ho sabrem valorar mai del tot i us preguem que ens ho recordeu sempre que us sigui possible. Però en Jaume ja no és entre nosaltres i serà aviat com una petita pàtria, que somiarem sencera, més enllà dels exilis de la memòria. Invocarem el seu nom i seguirem el seu camí fins que ens arribi potser una mort com la seva. Però ara, avui i aquí, s'imposa seguir en les rengles del seu darrer exemple, del seu darrer missatge: «Desperteu-vos, perquè la vida continua».

QUIM CURBET, publicat en el Diari de Girona 17.05.11

‘Octubre' premiat

 Miquel Pairolí. Foto: Jordi Soler

Julià de Jòdar, Enric Casasses, Maite Carranza i Miquel Pairolí, entre els guanyadors dels Serra d'Or.

Miquel Pairolí, col·laborador d'aquest diari, va rebre ahir el premi Serra d'Or en la categoria de biografies i memòries per Octubre, un títol que “ofereix múltiples microassaigs sobre la vida, el pensament, les lectures i la música”. Altres guanyadors d'aquest apartat dedicat a la literatura i l'assaig dels Serra d'Or van ser Enric Casasses –de traducció per El Gobelet de Daus de Max Jacob–, i Maite Carranza –en l'apartat de literatura infantil i juvenil, per Paraules emmetzinades–. Pel que fa al premi Crítica Serra d'Or de novel·la, aquest va recaure en Julià de Jòdar per La pastoral catalana, una obra que també havia merescut el premi Carlemany 2009.

L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, junt amb el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, van presidir ahir el lliurament dels guardons que han arribat a la 45ena edició en un sopar en un hotel de Barcelona. Durant el seu discurs, el director de Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAMSA) i de la revista Serra d'Or, el pare Josep Massot i Muntaner, va evocar les “dificultats” per què travessa el sector editorial. De fet, PAMSA és una de les editorials que va quedar al descobert arran del tancament de la distribuïdora l'Arc de Berà l'any passat. “En qualsevol cas, la nostra revista continua tirant endavant amb l'empenta i la il·lusió de sempre”. Parlant de la revista Serra d'Or, Massot va fer referència a les jornades que es van dedicar aquesta setmana a Montserrat Roig.

Javier Cercas a la 22 Abril 2009

Javier Cercas guanya el premi Mondello

Per la seva part, el gironí Javier Cercas va guanyar ahir la 37a edició del premi literari internacional Mondello-Ciutat de Palerm a la millor obra d'autor estranger pel llibre sobre el 23-F Anatomia d'un instant, publicat a Itàlia per l'editorial Guanda. El jurat, presidit per Gianni Puglisi (professor de literatura comparada i rector de la Universitat de Milà), el formaven crítics i professors de literatura estrangera i comparada de les principals universitats italianes. Segons l'editorial Mondadori, Cercas rebrà el guardó el 27 de maig a Palerm. El premi, creat el 1975, és un dels guardons literaris més prestigiosos i amb més projecció internacional d'Itàlia. En el seu palmarès destaquen autors com ara Javier Marías, Doris Lessing, Günter Grass, Octavio Paz, José Saramago i J.M. Coetzee.

Redacció El Punt 05.05.11

ELS FILS D'ARIADNA: Decretar l'existència

En ple debat sobre el futur del llibre electrònic i de paper, l'organisme de la literatura té braços amputats. Com aquell rei que va morir de set tot i viure en un jardí atapeït d'estanys cristal·lins i fonts d'aigua fresca, en el camp de l'edició no és inusual descobrir que hi ha llibres molt ben editats i que atresoren continguts rics, però que, en canvi, tenen una distribució de vol gallinaci i una difusió molt baixa. Tot aquest procés d'indiferència requereix de molts col·laboradors, accidentals o conscients. Així, trobem que hi ha editorials que es desentenen del procés de difusió d'una obra i s'acontenten amb la mera impressió del llibre guanyador d'un premi literari que, al seu torn, és una font d'ingrés important en l'exercici anual de l'editorial. També hi ha un procés comercial retroalimentari que fa que només allò que ha tingut sortida en el mercat pugui continuar tenint sortida en el mercat. Hi ha la mirada miop de revistes especialitzades, que en cap moment tenen la voluntat de travessar el cercle de foc i difondre la literatura que cau més enllà de la seva escuderia econòmica, política o cultural. Amenaçat per la superstició tecnològica i les noves inèrcies de mercat, incomprensiblement també desapareix un imprescindible concepte de llibreter: culte, empàtic, avesat a llegir i a categoritzar.

Pels volts de Sant Jordi, en la seva col·laboració al diari digital e-Notícies, l'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff remarcava la qualitat de la novel·la Memòries d'un porc, de Santiago Díaz i Cano. La força i cultura literàries de Bezsonoff mereixen tot el crèdit i, per tant, la seva recomanació motivarà molts lectors. Però en la recerca d'aquest títol, el lector obsedit per la promesa de fruïció literària s'haurà d'enfrontar a la mirada d'estranyesa que li adreçaran alguns simulacres de llibreter, que reaccionaran com si els haguessin demanat algun objecte sobrenatural. S'haurà d'enfrontar, en definitiva, al buit expansiu de la ignorància i al consol temorós de pensar que si no fos per Bezsonoff aquesta novel·la gairebé no existiria. Rius ocults sota el gel.
Lluís Muntada, publicat a El Punt 01/05/11.* El llibre "Memòries d'un porc" es presentarà a la 22, el 24 /05/11

No ets la Shakira

Per Sant Jordi, els escriptors es converteixen més que mai en mercaderia. Uns quants firmen autògrafs sense parar, i la immensa majoria tasten la incòmoda sensació de ser autors sense (gaire) clientela.
“Nena, a quin preu els tens?”, et pregunta una dona assenyalant uns volums de receptes. Li podries dir que no treballes de llibretera, que no saps cuinar i que, per desgràcia, tampoc ets cap nena. Però et sap greu donar-li un disgust i t'esforces per saber quant val el llibre que vol. Si et sabessis vendre millor, li hauries aclarit que ets una autora esperant caçadors de dedicatòries, i potser hauries aconseguit que comprés un llibre teu. S'imposa la paralitzadora fòbia social i la dona s'emporta el manual de receptes. Bon profit, doncs.
Durant l'hora llarga que passes a la parada de la Llibreria 22 de Girona, cinc o sis cops criden el teu cognom en veu alta i amb una alegria gens dissimulada. Et sorprèn que et coneguin tant, fins que entens que es refereixen al llibre que hi ha al costat del teu: el firma el nòvio de la Shakira, i a fe que t'hauria agradat compartir espai amb aquell tros d'home, però t'hauràs de conformar decebent els seus admiradors: no, no ets la germana d'en Gerard. De fet, podries ser la seva mare. Ja tens una edat i has viscut uns quants santjordis.
En Josep Maria Espinàs n'ha viscut 57 com a escriptor, però és el primer 23 d'abril que no passa a Barcelona. M'explica que li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, no pas en el sentit manelià de l'expressió sinó per culpa de la cua de cotxes que entraven a Girona a mig matí. La Rambla és plena com un ou. No sóc l'única que ha optat per un Sant Jordi descentralitzat. “Som a Camallera i ens venia de gust veure l'ambient gironí”, em diu l'escriptor Pedro Zarraluki, que aquest 2011 es mira la festa des de l'altra banda. La seva dona busca la novel·la de Javier Marías: “No sé si és el llibre que toca comprar avui, però és el llibre que vull llegir”. Un raonament que deu haver fet més gent: Marías es perfilarà al vespre com el número dos de vendes en castellà.
El mestre Espinàs ha vingut des de Figueres. “Els llibres han guanyat als anys: tinc 84 anys i he publicat 85 llibres”. Com cada Sant Jordi d'ençà que va dedicar un llibre a un mort, els suplicadors d'anècdotes fan recordar a Espinàs que una vegada va dedicar un llibre a un mort. Ves quina cosa: n'hi ha que triomfen fins i tot entre els difunts i n'hi ha que matarien per dedicar ni que fos un exemplar a un sol lector viu.
A la tarda firmes (és un dir) a Palamós. T'apallissa un autor local que es presenta com a “escriptoret a hores perdudes i exbaquetejador de timbals”. Ell mateix et consola: “Jugo amb avantatge, a mi aquí em coneixen”. Li compres el llibre, mig per no quedar fora de joc i mig perquè confies que el gest serà recíproc.
Eva Piquer, publicat a l'Avui, 25.04.11

Un Sant Jordi entre Maria Magdalena i Valerie Tass...

 Un Sant Jordi entre Maria Magdalena i Valerie Tass...: "La coincidència en les mateixes dates de Sant Jordi, la Setmana Santa i la precampanya, causa embolic. E ls penitents van ser ahir els sof..."

Sota l´ombra pecaminosa de Josep Pla

: Sota l´ombra pecaminosa de Josep Pla: "Frederic Sunyer recupera el recordatori amb retrat de Dalí del funeral de l'escriptor en l'esmorzar literari de la Generalitat a Girona L ..."

Ela Geminada o el gust per l'edició artesanal

El passat mes de febrer va néixer a Girona Edicions de la Ela Geminada, promoguda per Oriol Ponsatí-Murlà. L'editor té clar que cal aplicar l'element distintiu per sobreviure, i en aquest cas n'hi ha diversos. El primer és l'aposta decidida per la lectura com una experiència sensorial que preservi el dret del lector a comunicar-se físicament amb el llibre, i això fa que hagi renunciat a l'edició digital. El segon és el criteri en la tria d'obres, en què té dos consells editorials, un per a cada col·lecció (Trivium i Quadrivium). Els tres primers volums publicats han estat Breviari dels polítics (Mazzarino), Poemes francesos (Rilke) –ha rebut un premi al disseny de la coberta, obra de Marc Gispert– i Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i Dissertació sobre Teognis de Mègara, de Nietszche.
El Punt Redacció 23.04.11

Òmnium reuneix escriptors i editors en La Festa de Sant Jordi
Sant Jordi 2011  publicat a La Llança (Omnium Cultural) 19-04-2011
Òmnium Cultural va celebrar ahir dilluns, a la Sala Luz de Gas, La Festa de Sant Jordi, un esdeveniment cultural que dóna el tret de sortida a la setmana de Sant Jordi i on són convidats escriptors, editors i premsa.
Al llarg de la vetllada, es van donar a conèixer el resultats de La Llança de Sant Jordi, i, per tant, quins són els llibres que, segons votació popular, es regalaran més aquest 23 d’abril. A través de la Llança Òmnium Cultural vol fer visibles les excel·lents propostes literàries de ficció, no ficció, infantil i juvenil en la nostra llengua i animar els lectors a fer la seva tria.
La Festa de Sant Jordi a Luz de Gas posava punt final a aquesta iniciativa i donava el tret de sortida a la setmana més literària de l’any. La Festa va comptar amb la música del DJ Guillamino, la inèdita presentació poètica de Josep Pedrals i el pop del grup 4t 1a (Quart Primera).
Davant la pregunta: Quin llibre regalaràs aquest Sant Jordi? d’entre les 240 novetats editorials els 2.992 internautes participants van votar com a principals preferències (llibres per ordre alfabètic):
FICCIÓ
1Q84, de Haruki Murakami
A butxacades, de Joan Todó
La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies
L’home de la maleta, de Ramon Solsona
Natura quasi morta, de Carme Riera
NO FICCIÓ
Aicnàlubma, de Joaquim M. Puyal
El secret del meu turbant, de Nadia Gulham i Agnès Rotger
Espanya, capital París, de Germà Bel
Paraules d’amor. 101 declaracions apassionades, de Víctor Amela i Roser Amills
Pare Manel. Més a prop de la terra que del cel, de Francesc Buxeda

INFANTIL I JUVENIL

El pirata bo i l’illa dels imperfectes, de Joan Llongueras.
La lluna de gel, de Santi Baró

Qui diu la veritat? La versió de la princesa, de Montserrat Balada i Eva Sans

MILLOR COBERTA

Els castellans, de Jordi Puntí. Disseny: Natàlia Báscones. Imatge: Carles Martorell.

L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. Disseny: Tholón Kunst. Imatge: Rong Rong & inri.
Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke. Disseny: Marc Gispert.

Especial de la revista ‘ Fulls de l'escriptori'

Dimarts va tenir lloc, al centre Arts Santa Mònica, la presentació del número especial de Sant Jordi de la revista Fulls de l'escriptori (CCG Edicions), titulat La poesia i els veïnatges. Hi han col·laborat fins a 37 figures vinculades a diversos àmbits de la cultura catalana.
Diari Avui, redacció 21.04.11

Delictes quotidians

Núria Martí. Foto: Jordi Soler.

Núria Martí publica el recull de contes ‘Naturalesa humana' i ‘Trampa de foc'.
Després d'haver quedat finalista del premi Casero amb la novel·la Hores prohibides (2009), l'escriptora maresmenca resident a Girona Núria Martí Constans ha publicat dos llibres de lectura fàcil per a adults, Les mateixes estrelles (2010) i la recent Trampa de foc, i ara també acaba de sortir el seu quart llibre en dos anys: el recull de contes Naturalesa humana (CCG). “Hores prohibides va ser el començament de tot: va anar molt bé i està exhaurida. En queden quatre exemplars a la Llibreria 22”. A la llibreria que organitza el premi Casero, hi va presentar fa poc Naturalesa humana, acompanyada per Pep Prieto, i el 6 de maig hi tornarà per presentar amb Roger Casero Trampa de foc –sobre els fets que van inspirar el dia de la dona treballadora– i l'edició en castellà de Les mateixes estrelles (Bajo el mismo cielo) que ella mateixa ha traduït, com també ho està fent ara amb Trampa de foc. Martí, professora del Consorci de Normalització Lingüística, ha escrit aquests dos llibres de lectura fàcil per a adults nouvinguts o amb problemes de comprensió lectora.

Pep Prieto i Núria Martí, a la presentació del llibre
"Naturalesa humana" a la 22

Els primers 9 contes dels 24 que inclou Naturalesa humana van guanyar el premi Sant Jordi 2008 de Sarrià de Ter i la resta s'han publicat en algunes revistes o són inèdits. “Són històries quotidianes de delictes humans, petits o grans, narrats amb força ironia, excepte en algun cas de delicte en majúscules com ara la violència masclista”, explica l'autora, que dissabte estarà signant llibres a la Rambla de Girona.
Xavier Castillón, publicat en el Punt 21.04.11

Què són les taronges?

Matthew Tree i Germà Capdevila, ahir a la presentació
a la Llibreria 22. Foto: X. Castillón.

Matthew Tree aplega els seus articles a ‘Com explicar aquest país als estrangers', una lúcida reflexió sobre la identitat, que va presentar a Girona el director de Catalonia Today.
Explicar Catalunya als estrangers és, segons Matthew Tree, igual de complicat que explicar als nens

romanesos durant el règim de Ceausescu què eren les taronges: no n'havien vist mai cap!
Amb tot, aquest escriptor londinenc s'arremanga les mànigues perquè res no l'atura: des que es va instal·lar a Barcelona a principis de la dècada dels vuitanta s'ha fet seva la causa catalana i l'ha convertida, diguem-ne, en el seu cavall de batalla personal.
Molest, Matthew Tree se'n fa creus que els seus amics anglesos li posin cara de melindro quan els parla del seu país d'adopció, i més encara quan els pregunta pel que està passant a país, si han sentit a parlar de la manifestació per la independència celebrada a Barcelona el 10 de juliol de l'any passat.
Tree no té cap bena als ulls: Catalunya no significa absolutament res a l'estranger, és una paraula buida de referents per una gran majoria de gent. Per tant, l'esforç d'explicar el seu significat supera el repte de la taronja. El més perillós: caure en divagacions estèrils i provocar l'avorriment del personal. L'escriptor també ha de fer front –un altre perill– als prejudicis: a Europa el nacionalisme fa tuf d'extrema dreta i qualsevol referència a l'independentisme fa posar els pèls de punta als ciutadans políticament correctes. Aquestes reflexions són l'avantsala del darrer llibre de l'autor, Com explicar aquest país als estrangers (Columna), que ahir va presentar a la Llibreria 22 de Girona Germà Capdevila, el director de la revista en anglès Catalonia Today, publicada pel mateix grup periodístic que edita els diaris El Punt i Avui.

El volum recull tota una sèrie d'articles que Tree ha publicat els darrers deu anys en diferents mitjans, però sobretot a Catalonia Today. Molts són inèdits en català i tot i ser redactats pensant en un públic anglòfon, aporten llum a la qüestió identitària catalana. Seguint les petges de les Cartes perses de Montesquieu, Tree perfila el seu estil en el seu intent d'explicar “la realitat oculta d'aquest racó d'Europa”. A més, el llibre inclou la polèmica conferència que va impartir al London School of Economics el 5 de novembre del 2008. La versió original anglesa del llibre ja es pot trobar en versió digital per a Kindle a l'Amazon i també per a l'Ipad.

Ahir a Girona, Capdevila va remarcar la tasca titànica de Tree per intentar explicar la realitat catalana a un estranger, quan “no ens entenen ni a la resta de l'Estat”. A la mateixa hora es presentava a l'ajuntament de Girona l'últim llibre de Paul Preston, però Tree va afrontar la dura competència amb esportivitat i bon humor i, de pas, va recordar que la 22 va ser la primera llibreria del país que va exposar el seu debut editorial a l'aparador, i ell no oblida aquell suport a un estranger desconegut que ara ja és com de casa.

Valèria Gaillard / Xavier Castillón, publicat el El Punt 20.04.11

Quim Curbet rep el premi Rosa Leveroni pel seu primer poemari

La sala Art i Joia de Cadaqués va acollir ahir el lliurament del premi Cadaqués a Rosa Leveroni, que ha recaigut enguany en l'editor i escriptor gironí Quim Curbet. I ha estat gràcies al seu primer poemari, Amb ulls de vidre, que ho ha aconseguit. Aquest volum està dividit en dues parts, la primera de les quals homenatja grans figures de la literatura universal, mentre que la segona és més eclèctica.

A més, s'esdevé que el col·laborador de Diari de Girona també ha rebut una segona distinció dels Premis Literaris de Cadaqués, en tant que el Cadaqués a Quima Jaume ha estat per a L'obra completa de Rosa Leveroni, una edició a cura d'Abraham Mohino publicada l'any passat precisament per CCG Edicions.
Diari de Girona 17.04.11

L'Albert i en Nil

Talment com dues verdaderes estrelles mediàtiques, l'Albert i en Nil van congregar ahir al vespre una munió de fans als salons del Gran Hotel Ultònia de Girona. En realitat, l'acte, que va convocar la Llibreria 22 i l'editorial Rosa dels Vents / Grijalbo, era per presentar la nova novel·la del primer, l'Albert, l'Albert Espinosa. El seu llibre, Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine, que actualment ja va per la quarta edició (en català i en castellà) i lidera el rànquing de vendes a Catalunya, va restar, però, en un segon pla per l'ombra allargada d'aquesta sèrie que està en boca de tothom i que capítol rere capítol s'ha convertit en tot un fenomen mediàtic. Parlem de Polseres vermelles, de la qual l'Albert Espinosa és el creador i guionista, i en Nil Cardoner és un dels actors que també fa les funcions de narrador (en el paper de Roc, el nen en estat de coma vegetatiu).

Malgrat que l'aforament va quedar petit, els més d'un centenar de joves gironins i gironines que ahir van assaltar literalment l'hotel es pot dir que van ser uns afortunats. I és que les dues presentacions prèvies del llibre, a Barcelona i Granollers, van haver de ser avortades per un excés d'aforament. El públic, d'allò més entregat –i civilitzat, tot s'ha de dir– va resignar-se a la mitja hora d'espera i tampoc no es va sentir estafada amb els poc de més de vint minuts que va durar la presentació en si. Ja ho va dir l'Albert Espinosa, que, si bé li agraden els títols llargs, parlar no tant. La complicitat entre l'escriptor i el públic era tal que ell mateix va admetre que havia vingut per signar llibres i deixar-se retratar. I tothom encantat. Bé, també va donar l'opció que el fans fessin tres preguntes, “no més”... encara que al final van ser quatre i finalment l'última tractava de biaix sobre la seva literatura. Les anteriors, és clar, van ser preguntes relacionades amb la sèrie.
La gran sorpresa de la vetllada van ser les intervencions d'en Nil, gironí –de Montjuïc!– que va admetre que viu un “somni inoblidable”, malgrat que el primer dia de rodatge es va espantar molt quan va veure que tots els seus companys de rodatge eren calbs. Sobre el pare creatiu, no ho podia resumir millor: “És molt bon escriptor!”.

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine té tots els números per continuar arrasant per Sant Jordi. Pel que fa a la sèrie, la cosa s'acaba, i ja va advertir molt raonadament Espinosa –“per mantenir la seva qualitat”, bàsicament– que haurem d'esperar fins a la tardor del 2012. Doncs això, paciència.

Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt 14.04.11

Pre-signatures



Un estol d'escriptors signen exemplars dels seus llibres en diversos establiments de Girona



Una passejada pels voltants del carrer Hortes, Santa Clara o la Rambla et permetia, ahir, topar amb molts dels escriptors que amb vistes a Sant Jordi ja han publicat els seus darrers llibres i que possiblement aquella diada tindran molta feina a Barcelona. Però com que el do de la ubiqüitat, malgrat que ho pugui semblar en ocasions, encara no el tenen, els escriptors han aprofitat una iniciativa del llibreter Guillem Terribas a la qual, després, es van aferrar les editorials per organitzar una mena de jornada de pre-signatures. Així doncs, ahir, a la llibreria Empúries, a la Llibreria 22 i a l'Hipercor podies topar amb Carme Riera (Natura quasi morta), Eduard Màrquez (L'últim dia abans de demà), Ramon Solsona (L'home de la maleta), Eloi Vila (Una paraula de més), Laura Borràs (Per què llegir els clàssics?), Martí Gironell (L'arqueòleg), Rosa Cullell (El millor lloc del món) o Rafael Nadal (Els mandarins). A la Llibreria 22 els autors van deixar un gran nombre d'exemplars signats per vendre'ls per Sant Jordi i Guillem Terribas ja es planteja un canvi de format per a la jornada de l'any que ve per atreure públic.
Dani Chicano, publicat en El Punt, 17.04.11



Les signatures de llibres preparen l´ambient per Sant Jordi a Girona

Autors com Víctor Amela, Rafel Nadal, Martí Gironell o Carme Riera visiten la ciutat per donar suport a una campanya marcada per la crisi.
Escalfant motors per la festa Girona va fer ahir una prèvia del que es viurà dissabte vinent.Els seguidors de Víctor Amela i Roser Amills van endur-se alguns records més, al marge de la signatura.Durant tot el dia, la Llibreria 22 va tenir visitants il·lustres i compradors avançats a la diada.
En un Sant Jordi que es preveu especialment complicat a causa de la crisi, i amb els gremis del sector del llibre units per primer cop per crear sinergies que mantinguin les vendes d'un dia on s'aconsegueix el 5 per cent dels ingressos anuals, tots els esforços són pocs. Així és com una setmana abans del gran dia del llibre, nombrosos escriptors han visitat Girona per tal de signar exemplars dels seus darrers llibres i impulsar les vendes.
Durant tot el dia, la Llibreria 22 va registrar un públic molt nombrós; els reclams van ser Mª Carme Roca (amb Escollida pels déus, un llibre centrat a Empúries), Eduard Márquez, Carme Riera (Natura quasi morta), L'home de la maleta de Ramon Solsona i la guanyadora del premi Ramon Llull, Núria Amat, que hi presentava Amor i guerra. Durant el matí també hi van passar Martí Gironell, Antoni Pladevall, Maria Català o Rosa Cullell amb El millor lloc del món, entre d'altres.
A la tarda, va generar expectació la visita de Rafel Nadal i el seu supervendes Els mandarins; Núria Martí i Miquel Fañanàs també van voler aportar el seu gra de sorra al toc festiu de la jornada.
D'altra banda, qui també va visitar Girona, en aquest cas a El Corte Inglés, va ser el popular periodista Víctor M. Amela i Roser Amills, que han compilat a quatre mans Paraules d'amor. Aquest és un llibre on els autors han convidat un centenar de personatges de la vida social catalana a parlar amb passió sobre l'amor, en qualsevol dels seus àmbits. Entre ells hi ha "els Alberts" Espinosa, Om i Serra, Bigas Luna, Carme Ruscalleda, Ferran Adrià, Isabel Coixet, Javier Mariscal, Màrius Serra, Quimi Portet, la cantant Sílvia Pérez Cruz o Lluís Llongueras.
Marta Pallarés, publicat en El Diari de Girona 17.04.11

Viatjant sobre rodes

Albert Casals, fent trucs de màgia a la 22
Foto: Joan Castro. Click Art.

Albert Casals continua col·leccionant aventures pel món que ara vol compartir amb la publicació del seu segon llibre, ‘Sense fronteres'.
L'Albert conversa alegrement amb tots aquells que esperen a la Llibreria 22 de Girona una dedicatòria del seu segon llibre: Sense fronteres. Amb el seu look inconfusible de cabells blaus i una samarreta de la pel·lícula Acción mutante, l'Albert no tarda gaire a treure les cartes i a deixar bocabadat el púbic amb els seus trucs de màgia. Les rialles són contínues. Realment, no és la típica presentació de llibre. Ell tampoc no és un autor típic.

Després de l'èxit del llibre El món sobre rodes, que Albert Casals va publicar el 2009, el jove d'Esparreguera s'ha animat a continuar compartint les aventures que col·lecciona des dels 14 anys, quan després de lluitar contra la leucèmia que el va deixar en una cadira de rodes, va decidir fer allò que realment el fa feliç: viatjar.

A Sense fronteres, l'Albert explica els tres viatges que va fer durant els anys 2008 i 2009. Va voltar per diversos països de Llatinoamèrica: Colòmbia, l'Equador, el Perú, Xile i Panamà. L'Albert va gaudir de l'hospitalitat de la gent i va haver d'afrontar algun perill: va arribar per mar a Panamà en plena tempesta. Va tornar a Esparreguera, però ràpidament va decidir deslliurar-se de nou de la rutina de casa i se'n va anar al desert africà. Finalment, va ser el Japó qui el va acollir de nou –en el primer llibre ja descrivia la seva visita anterior–, però ara acompanyat de l'Anna, la seva nova companya de viatge.

Sortint de casa amb només vint euros a la butxaca, l'Albert ja ha visitat més de cinquanta països. Assegura que no hi ha res impossible, i que l'estil de vida que ha escollit ell es basa en l'autoestop. “No em calen gaires coses per viatjar, només una samarreta, uns pantalons, llibres, un instrument musical petit, un sac de dormir, una tenda de campanya, una farmaciola i, sobretot, les meves cartes”.

En principi, l'Albert no té intenció de publicar un tercer llibre, però ja comença a acumular moltes altres experiències amb l'Anna. Ara tenen previst marxar mig any en direcció a Laos fins arribar a Nova Zelanda fent “barcoestop”. Com ja van fer l'estiu passat, filmaran el viatge, però no saben si en faran un documental.
Irene Marqués, publicat en El Punt el 11.04.04

´Desconfiï vostè dels autors que publiquen un títol cada sis mesos´

Javier Sierra, l'únic autor espanyol contemporani que col·loca els llibres entre els més venuts als EUA -La cena secreta es va editar a 43 països-, va presentar ahir a la Llibreria 22 la seva esperada nova obra, El ángel perdido: catedral de Santiago, conxorxes internacionals, sectes, història, màgia...

Ha llegit El misterio de los siete pergaminos cátaros?
(Estranyat) No sabia ni que existís.
De fet encara no existeix. He inventat aquest títol, després ja hi afegiré un text i a vendre llibres per un tub, no?
No cregui. Si fes això estaria subestimant el lector, i seria un greu error per la seva part, com a escriptor. El lector és el tipus més intel·ligent que camina pel carrer, no li pot vendre qualsevol cosa.
Barrejar religió, conjura, història, intriga, etc., és un èxit de vendes segur?Intenti-ho vostè (rient).
Ho vull fer, per això l'hi pregunto.
He, he. No és tan fàcil, tot això requereix una tècnica. I sobretot, insisteixo, no li pot prendre el pèl al lector, li ha d'oferir alguna cosa que funcioni, que sigui seriosa. Si no, no ho compra.
Vengui's, doncs: què ofereixen els llibres de Javier Sierra que no ofereixen tants altres de temes similars?
Són llibres d'aventures en els quals el lector, a més d'entretenir-se, descobreix coses noves. I inclús pot arribar a fer plans per a les seves pròximes vacances.
No exagera, venent-se?
Tots els escenaris que apareixen a les meves novel·les existeixen, i en descobreixo aspectes que probablement molta gent no sabia ni que hi eren.
Té molta imaginació o coneix molts secrets?
Estudio molt. Als meus llibres hi ha més documentació que imaginació. Em penso que la clau de l'èxit té a veure amb això, perquè el lector acaba dubtant de què és realitat i què és ficció.
Però al món els secrets i conxorxes existeixen de debò?
És clar que n'hi ha. Que no llegeix les pàgines de política del diari?
Guarda més secrets l'Església o els governs?
L'Església els guarda des de fa més temps.
Existeixen els llibres escombraria?
Per descomptat que existeix la literatura escombraria. Però jo no la compro. Ni tampoc la llegeixo.
Com es distingeix?
Desconfiï vostè dels autors que publiquen un títol cada sis mesos.
El molesta quan li diuen que això seu són només bestsellers?
No, per a mi ser un autor supervendes és una cosa de la qual estar orgullós. Ser supervendes significa ser superllegit.
Girona dóna per a una novel·la?
A Girona va néixer la càbala, tenen a Banyoles el llac més màgic d'Espanya, els Pirineus són terra de llegendes... Girona no dóna per a una novel·la, sinó per una col·lecció sencera. Algun dia em ficaré en alguna.
La cena secreta el va enlairar. Per a sopars secrets els de Berlusconi?
He, he. Aquests m'interessen poc, perquè d'aquí un temps ningú els recordarà. El que ha passat a la història és el sopar que va pintar Leonardo da Vinci, aquest és etern.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 08.04.11 Foto:Marc Martí

´Horaci va dir ´aguanteu i espereu temps millors´, però als catalans ja se´ns ha acabat la paciència´

Foto: Calomer

El periodista i escriptor Josep Maria Puigjaner presenta aquest vespre a la Llibreria 22 de Girona Carpe Diem, un recull d'idees, un dietari de notes disperses sobre temes diversos sobre els quals reflexiona sempre partint de la citació d'un autor, ja sigui clàssic o més contemporani

Carpe Diem. Però per als joves d'avui, llegir els clàssics no és aprofitar el dia.

Potser no, però estan equivocats. Val la pena tenir en compte els càssics grecs i romans, que parlen del més profund de la naturalesa humana.
Era la mateixa naturalesa d'avui?
Cada època té la seva saviesa, però n'hi ha d'eterna i immutable. L'ensenyament dels clàssics hauria de ser obligatori des dels primers temps de la formació escolar.
Segons el seu admirat Horaci només és lliure qui sap dominar les passions. Quines ha hagut de dominar vostè?
Potser la mandra. Una passió bastant estesa que afecta també les més altes jerarquies, fins i tot de l'església catòlica, penso ara en la mandra de pensar, de reflexionar, sobre el pas del temps.
Un altre clàssic, Plató, creia que allà on el manar és cobdiciat i disputat no hi pot haver bon govern.
Crec que és un mal habitual als governs. Però tampoc no podem negar que molta gent és a l'administració per esperit de servei.
Ha viscut força anys a Madrid. Qui viatja molt acaba sentint-se estranger al seu país, com mantenia Descartes?
En els onze anys que vaig ser a Madrid em vaig reafirmar en el meu catalanisme i en la necessitat de dedicar-me a les coses del meu país... que no és precisament el que vaig trobar allà. Allà i aquí, el meu país és Catalunya.
De què li va servir aquells temps?
Em sembla que conec bastant bé la mentalitat espanyola respecte a Catalunya, per això he escrit tant sobre el tema.
S'atreveix a resumir-la amb una citació dels clàssics?
N'hi ha una d'Horaci que convida a la paciència: "Aguanteu i espereu temps millors". El problema és que aquesta citació podria haver valgut fins ara, però la paciència ja se'ns ha acabat, als catalans.

"Tem la vellesa, perquè mai ve sola", va dir Plató. Amb què ve?

Sovint amb la pèrdua de facultats. Però té aspectes positius, com per exemple pensar i assumir que la vida és finita i per tant cal aprofitar el dia.

Hedonisme pur?

He, he. Em refereixo a aprofitar el dia fins al final, en benefici dels altres: del teu país, de la teva família, de tots els que et segueixen.

Regali-li una citació a Zapatero, ara que no continuarà.

No és ben bé una citació, però li preguntaria si quan abandoni el poder podrà viure amb més honestedat, més rectitud i més pau interior.

Sí que en deu tenir alguna per resumir la seva vida.

He tractat de viure amb honestedat i he tractat de servir el meu país dins de les meves petites possibilitats i capacitats, cosa que seguiré fent. I com a cristià militant , vull continuar buscant nous camins de presència del cristianisme a la societat.
Entrevista d' Albert Soler, publicada en el Diari de Girona 05.04.04

Presenten ´Tombes i lletres´

Foto: Marc Martí

La Llibreria 22 de Girona va acollir ahir la presentació del llibre Tombes i lletres, de la nova editorial de la Bisbal d'Empordà Edicions Sidillà. Fotografies de cementiris de Judit Pujadó i Eduard Punset il·lustre escrits d'Antoni Puigvert, Narcís Comadira, M. Rosa Font o Vicens Pagès.

Diari de Girona 02.04.11

Per llegir al cementiri

Edicions Sidillà s'estrena amb un llibre que proposa la visita fotogràfica i literària a les tombes de 41 escriptors.
Els escriptors no temen la mort, no pas aquesta mort de pedretes i vegetació un pèl salvatge que sol haver-hi als cementiris, sovint sota uns cels espectaculars, de sol o de tempesta, fets a propòsit perquè altres escriptors s'hi passegin buscant les clarors i les tombes dels que els han precedit pel pur plaer de tornar-los a escoltar, de morts, com si encara fossin vius. La visita a les tombes dels escriptors famosos és ja quasi un gènere literari en si mateix, però a Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, impulsors de la nova editorial Sidillà, els interessava no tant el culte fetitxista que a vegades pren el turisme funerari com el reconeixement a una tradició literària que, vencent molts impediments, ressona encara en múltiples veus a través del temps. Pels editors d'aquest nou segell amb seu a la Bisbal d'Empordà i que pren el nom d'un poble a tocar de Foixà ja extingit, colgat per la sorra del Ter des de l'edat mitjana, igual que es viatja a París per honorar Baudelaire als peus de la seva làpida, s'hauria d'homenatjar els autors que escriuen en la mateixa llengua que nosaltres a les seves tombes tan discretes, artístiques, recòndites o monumentals com les de qualsevol altra literatura del món.
Per traçar aquest cànon peculiar que homenatja 41 autors de totes les terres de parla catalana, des del segle XIII fins al segle XX, els responsables de l'edició de Tombes i lletres han hagut de fer efectivament més d'un viatge, a la València d'Ausiàs March, a l'Andratx de Baltasar Porcel, a la Prada de Pompeu Fabra, al Gwined de sant Vicenç Ferrer, i per a tots han buscat un altre escriptor viu, aparellant-los per admiracions o afinitats, perquè aquest passeig pels cementiris prengués un aire vivificant de continuïtat. El llibre pren així el format d'un àlbum de records, a la manera de Tumbas de poetas y pensadores (Siruela, 2008), de l'holandès Cees Nooteboom, amb fotografies de la seva dona Simone Sassen, i més encara de Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines, que la mateixa Judit Pujadó va publicar a Vitel·la l'any passat, amb textos i fotografies propis. Aquí les fotografies tornen a ser majoritàriament de l'escriptora i editora, i de la resta, n'és autor Eduard Punset. Els textos, en canvi, s'han assignat a tants escriptors com tombes es rememoren, gent que comparteix “la necessitat de sentir-se o de saber-se a través de les paraules”, que subscriuen la idea que un llibre, i potser més un com aquest, “és ple de centenars de llibres més que conviden a ser llegits”.
Encapçalats per Pompeu Fabra, evocat des del present per Antoni Puigverd, van desfilant per les pàgines de Tombes i lletres des de Ramon Llull (comentat per Albert Roca), fins a Andreu Vidal (vist per Albert Roig), passant per Àngel Guimerà (Quim Lecina), Jacint Verdaguer (Narcís Comadira), Joaquim Ruyra (Rosa Font), Caterina Albert (Vicenç Pagès), Eugeni d'Ors (Francesc-Marc Álvaro), Carles Riba i Clementina Arderiu (Carles Duarte), J. V. Foix (Xavier Lloveras), Joan Salvat Papasseit (Jaume Subirana), Llorenç Villalonga (Melcior Comes), Josep Pla (Miquel Pairolí), Mercè Rodoreda (Maria Mercè Roca), Joan Sales (Quim Torra), Joan Vinyoli (Eduard Márquez), Gabriel Ferrater (Isabel Olesti), Blai Bonet (Lolita Bosch) o Maria Mercè Marçal (Jordi Pàmias).
El llibre es va presentar ahir al cementiri de Sarrià de Barcelona –avui l'actriu Olga Cercós en farà una lectura a la Llibreria 22 de Girona, en un acte presentat per Narcís-Jordi Aragó–, on hi ha unes quantes de les tombes dels autors ressenyats. També s'hi va presentar Edicions Sidillà, que vol “aprofundir en l'imaginari col·lectiu català” recuperant i divulgant la literatura del país i, paral·lelament, rescatant la tradició oral amb la col·lecció etnopoètica La Talaia, que s'inaugura amb la reedició, ampliada, d'El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres, de Cortadellas i Albert Llenas, que recopila més de cent testimonis de persones que encara poden parlar d'un món que ja no existeix, si no és en les llegendes.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 01.04.11

Amor per la literatura

Rive gauche', a La 22
Les actrius Anna Güell, Mercè Anglès i Maria Molins presentaran avui (20h), a la Llibreria 22 de Girona, l'obra Rive gauche (Arola Editors), escrita per Marc Rosich, la posada en escena de la qual, dirigida per Rafel Duran, es podrà veure demà, dissabte (22 h) i diumenge (19 h), a la sala La Planeta. En aquesta presentació es faran lectures de fragments de l'obra. Rive gauche es va estrenar a la sala Muntaner a principis d'any. A la foto, Mercè Anglès, Quim Curbet, Guillem Terribas i Anna Güell a la 22.
Dani Chicano, publicat en El Punt el 31.03.11

Les protagonistes de ‘Rive Gauche', una peça de
Marc Rosich, dirigida per Rafel Duran Foto: Q-ARS.

‘Rive Gauche' es podrà veure aquest cap de setmana a la sala La Planeta

Avui, demà (22 h) i diumenge (19 h) la sala La Planeta ha programat Rive Gauche, una peça de Q-Ars Teatre, escrita pel dramaturg Marc Rosich expressament per a la companyia. A Rive Gauche se'ns presenten les figures de les llibreteres Sylvia Beach (Mercè Anglès) i Adrienne Monnier (Anna Güell), mestres de Shakespeare&Co. i La Maison des Amis des Livres, respectivament, de la mà d'una mena de guia (Maria Molins). L'amor per la literatura és el catalitzador dramàtic d'aquesta peça, que relliga la relació d'aquestes dues dones mentre surten a la palestra autors com Joyce, Francis Scott Fitzgerald, Valéry o Gide. Beach i Monnier eren promotores de la literatura al París dels anys trenta i al seu voltant van entrar en contacte els membres de l'avantguarda intel·lectual americana i europea de l'època. Beach va conèixer Monnier a París. Era una dona més jove, més culta i molt coneixedora de l'ofici i les dues van obrir una llibreria cadascuna, una al davant de l'altra, a la Rue de l'Odeon, a la Rive Gauche, el cèlebre marge esquerre del riu Sena, on es concentraven els intel·lectuals i els bohemis i que entre el 1921 i el 1937 va ser epicentre d'experimentació literària.

La història de Rive Gauche ideada per Marc Rosich comença amb la sol·licitud que fa una misteriosa clienta a les llibreries de Monnier i Beach. La cerca, aparentment innocent, d'una obra fa que les situacions es vagin encadellant.

Dani Chicano, publicat en El Punt 01.04.11