Quines altres d'aquelles primeres lectures la van atreure al món de la literatura?
En aquella època, era obligat tenir el Patufet. De l'escola, recordo uns quants llibres que encara avui em fan profit. Un que m'agradava molt i que vaig perdre en algun trasllat era El meu epistolari, una obra de contingut molt variat, amb consells sobre com escriure un conte o com organitzar una biblioteca. Em sabia greu no tenir-lo i un dia en vaig trobar un exemplar a les parades de llibres de segona mà que hi ha els diumenges a la plaça Catalunya. També conservo La mar, la plana i la muntanya, d'Artur Martorell, que he utilitzat recentment per preparar algun article. És una selecció de lectures que et feien conèixer autors com ara Ruyra, Maragall, Carner, fins i tot Pla.
De fet, la dedicació al món clàssic no li ha fet perdre mai l'interès per escriptors contemporanis.
És veritat. No diré que hagin estat un complement de la meva formació, sinó que han anat amb mi, amb la manera com sóc. No m'interessa el món clàssic per si sol, sinó també per la repercussió que ha tingut en els llibres posteriors, i fins i tot en la nostra actitud davant el món.
Un altre tret que la distingeix com a llatinista és que procura relacionar els clàssics que comenta amb la ciutat de Girona.
És ben bé així. El meu primer treball publicat, el 1963, ja establia aquesta mena de relacions. No era, però, sobre Girona, sinó sobre Tarragona, on vaig estar destinada tres cursos. Em van encarregar de redactar la presentació d'un congrés sobre la indústria del cuiro a la ciutat perquè el president del congrés era un cosí meu que és químic, germà de la pedagoga Rosa Gratacòs, que vàreu entrevistar no fa gaire també al vostre diari. Em va sortir un article ben estrany, perquè com pots imaginar-te jo no tenia cap coneixement especialitzat sobre el cuiro. Vaig acabar escrivint sobre els vestigis que n'havia trobat als museus, a través de l'escultura o la indumentària.
A Girona va contribuir a redescobrir la inscripció d'Horaci de la façana de La Caixa del carrer Santa Clara...
Havia encarregat als meus alumnes que busquessin inscripcions llatines a monuments i llocs públics. A Girona, els vaig suggerir que transcriguessin aquells versos de l'oficina de La Caixa del carrer Santa Clara que hi havia fet gravar Rafael Masó i que encara no sabíem que eren d'una sàtira d'Horaci Va ser al cap d'un temps, rellegint algun text del poeta, que vaig identificar el text i en vaig publicar un article. Costa de veure, perquè és dalt la cornisa, i amb el temps es farà malbé, però desitjaria que es conservés i potser que s'il·luminés millor, com un testimoni de la presència d'Horaci a la nostra ciutat.
Què la va fer decidir a estudiar filologia clàssica?
Vaig començar estudiant magisteri, però ja m'interessava molt el món clàssic, i la principal raó que puc adduir és la influència tan positiva dels meus mestres, Joaquim Florit i mossèn Fuentes.
És d'ells que prové aquesta passió pel llatí?
Bé, potser passió no és ben bé la paraula que faria servir...
M'ha sortit hiperbòlic. Deixem-ho en interès, doncs.
Sí, va néixer principalment d'un interès per la llengua, i d'aquí a altres aspectes del món clàssic. Primer de tot em va captivar la precisió, l'estructura tan marcada que té el llatí, i a partir d'aquest coneixement vaig prendre consciència de la importància dels textos i del seu contingut, que cada vegada més sentia que m'acostaven al món present. Molts sabers d'avui, molts conceptes d'àmplia circulació, provenen dels romans. La literatura llatina és molt important en la nostra cultura.
Darrerament unes quantes iniciatives editorials, com ara l'Ela Geminada o Adesiara, estan ressuscitant els clàssics per al lector modern. Què en pensa, d'aquesta actualització?
Ah, és veritat, hi ha nous i bons traductors, encara que jo continuo fent servir les edicions de la Fundació Bernat Metge que havia impulsat ja Cambó. Totes aquestes noves iniciatives s'haurien de recolzar i donar-los el màxim de facilitats.
El món clàssic s'identifica amb un ideal de serenitat i de mesura, però era també un món convuls i guerrer. Com s'explica aquesta contradicció?
El poble romà era molt batallador, un poble que en relativament poc temps va crear un imperi i va estendre-hi la seva llengua. Si un hi rumia bé, és extraordinari que en tan poc temps circulessin tantes obres escrites en llatí. Horaci ja formava part dels programes d'ensenyament del seu temps. Hi havia guerrers, és clar, gent que no portaven pas una vida gaire exemplar, però els que han perdurat són els altres, no?
Pensant en la pervivència dels clàssics en el present, em ve al cap l'atracció que Miquel Pairolí sentia pels estoics. El va conèixer, Pairolí?
Oi tant! Va ser alumne meu a l'institut i havíem mantingut el contacte. Més d'un cop m'havia vingut a veure i m'havia escrit per consultar-me alguna qüestió relativa als orígens de Quart, perquè estava treballant en un text sobre la seva família. Recordo que, a banda dels estoics, tenia interès en determinats conceptes de Ciceró. En la seva manera de captenir-se, exemplificava unesGeòrgiques vivents. Portava Virgili a la pràctica. Era del mateix curs que Fina Birulés: eren bons alumnes, tant l'un com l'altra. Encara conservo l'àlbum que van compaginar el 1972, quan feien sisè de batxillerat, amb fotografies de tots ells i dels mestres. Jo surto aquí, al costat de mossèn Fuentes. La idea va ser de la professora de literatura, l'Elena Manzanares, que aleshores era de les més joves. Cada alumne va transcriure al costat de la seva fotografia la citació d'un autor que considerava de capçalera. Pairolí va escollir un poema de José Hernández, i Fina Birulés, una frase de Sòcrates. Té gràcia perquè a través dels autors que citaven es pot entendre l'època.
Veig que a l'àlbum hi apareixen encara els professors de Formación del Espíritu Nacional...
Sí, era obligat. Els nois cursaven el FEN i les noies, les classes que en deien “del hogar”, perquè aprenguessin a cuinar i a cosir botons, aquesta mena de coses.
Vostè també ha dedicat una part del seu temps a la traducció, sobretot de Ciceró i de Rutili Namacià.
Sí, vaig introduir-me en la traducció seriosa de textos llatins a través de la col·lecció Bernat Metge, que em va encarregar l'edició d'uns discursos de Ciceró. És un treball que requereix comentaris molt precisos i un to elevat, per arribar a l'arrel de cada expressió. Has de saber reconèixer molt bé la importància de tot el que es diu en el text. En vaig traduir dos volums, però quan la fundació Bernat Metge em va demanar de continuar, i Ciceró té dinou volums de discursos, vaig excusar-me perquè n'estava una mica cansada, d'aquell to, i a canvi els vaig proposar de traduir Rutili Namacià, un poeta poc conegut i molt interessant. Probablement és l'últim poeta pagà, abans que apareguin els escriptors cristians, que suposarien un canvi enorme en el pensament general, encara que es pot dir que l'estoïcisme, per exemple, en bona part té una inspiració cristiana.
Encara que costi de triar, quins són els escriptors clàssics que més estima?
Suposo que coincidiré amb la gran majoria si assenyalo la poesia de Virgili i Horaci. Com a prosista, és gairebé obligat esmentar Titus Livi. N'hi podria afegir d'altres, però m'has demanat pels que prefereixo.
A Girona, els que no l'han tinguda de mestra al Vicens Vives poden dir que han après llatí igualment a través seu gràcies al manual de BUP que va publicar el 1976.
Sí, em fa molta gràcia, això. L'actual alcalde, Carles Puigdemont, i la Maria Mercè Roca, alguna vegada m'ho han comentat, que han estat “alumnes” meus sense jo saber-ho, perquè van fer servir aquell manual. El vam elaborar amb la M. Teresa Codina el 1976 arran del canvi del pla d'estudis, quan es va introduir el BUP. El vam haver d'escriure primer en castellà, però el 1980 Maria Àngels Anglada va tenir un paper determinant per aconseguir traduir-lo al català.
Ho sap que una altra alumna seva, la Míriam Díez, proposava en un article que la clonessin per repartir-la per tot Catalunya?
Calla, calla, no saps les bromes que m'han arribat a fer, per aquest comentari. És molt trempada, la Míriam.
Es va jubilar l'any 1991, però la veig encara molt activa.
Treballo potser més des que estic jubilada que no pas quan feria classes. Segurament és perquè ara tinc més temps, més coneixements, més experiència. D'aquests articles que escric, de broma, en dic els meus “entreteniments”.
Sap que aquest rellotge de paret que té al despatx em recorda també aquell que descriu Pairolí a ‘Octubre', que no anava mai a l'hora?
És ben curiós que em diguis això. Aquest rellotge està parat des que va morir el meu pare. Ell era l'únic que sabia donar-li corda. Es va morir al migdia i ja mai més ningú no l'ha tocat.
Marca tres quarts i cinc de dues.
Sí, és l'hora que va morir.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 06.03.2016
La pau, valor intrínsec
