 |
Gironell, Bagué, Saurina, Cercas a la 22 el 20.04.13
|
El drac de Sant Jordi té en realitat més d'un cap. Hi ha el de les novetats
consagrades pels premis, que és el que treu més foc pels queixals, i gallejant
ben a prop seu, el dels grans grups editorials, que previsiblement entronitzaran
com el més venut de la diada Albert Espinosa i les seves
Brúixoles que
busquen somriures perduts. Però no es pot desestimar el lloc que ocupa el
cap de les anomenades “aportacions locals”, que durant anys havia estat una mena
de calaix de sastre entre erudit, institucional i folklòric que ha acabat, però,
estirant el coll fins a fer-se un lloc més que digne entre les fumerades dels
seus germans grans. Hi ha tingut molt a veure la florida d'editorials petites
però de gran ambició, que ja no busquen el producte d'interès exclusivament
territorial, sinó que aspiren a trobar lectors a qualsevol racó del país, sovint
per mitjà de traduccions exquisides, com ara la memorable
Antologia de Spoon
River, d'Edgar Lee Masters (Llibres del Segle), o els
Quaderns de
notes de Lichtenberg (Ela Geminada). Per cenyir-nos a la creació pròpia,
estan afavorint, a més, la proliferació de nous autors, com ara Esther Blanco,
que presenta
Mals hàbits a Gregal de Maçanet de la Selva, o M. Àngels
Bosch, que debuta en la ficció amb
Camí entre vinyes a través de Brau,
igual que Mercè Saurina, que hi publica
Com llunes de Saturn, finalista
del Casero del 2010. També Núria Martí va fer el salt a l'edició gràcies a
aquest premi, i ara que ja va per lliure treu a la llum els “vint contes
perversos” d'
Un excés de felicitat, al segell de Quim Curbet, que també
presenta novetat: els articles reunits a l'atles personal
El viatge del
gironauta. El banyolí Miquel Aguirre publica
La cortina de saca, amb
què va guanyar el premi Calders de la UAB; Carles McCragh torna a la narrativa
amb
Els horitzontals i altres històries verticals (Cal·lígraf), i Mar
Bosch, la més recent guanyadora del Casero, s'estrena a Empúries amb
l'extraordinària
Bedlam. Roger Vilà, vallesà establert a Santa Coloma de
Farners, també enlluerna amb la seva primera obra,
Marges, que li ha
acollit Barcino, i l'olotí Esteve Vilanova renova el seu compromís ecològic amb
la intriga de
L'ull blau de Sibèria (Cossetània).
Encara dins de la narrativa, sobresurten les reaparicions de Josep M.
Fonalleras, que torna a la novel·la amb l'elogiada
Climent (Amsterdam), i
el periodista Xevi Sala, que després de revelar-se el 2010 amb
Les causes
perdudes, presenta la intriga que ha ordit a
En la pell d'un mort
(Columna). També a casa nostra tenim alguns autors reconeguts de
best-sellers, i poden fer-se un lloc entre els més venuts Miquel Fañanàs
i
La bruixa de pedra, Martí Gironell amb
L'últim abat, o Núria
Esponellà amb
Una dona d'aigua, finalista del Bertrana. S'hi podria
incloure també Javier Cercas i
Les lleis de la frontera, ambientada a
Girona.
Pel que fa a les obres de no ficció, mereixen un lloc destacat els dos volums
imponents de les
Memòries d'Aurora Bertrana, introbables des que es van
publicar fa més de quaranta anys i que ha recuperat la Diputació. Feia dècades
també que havien desaparegut dels aparadors les
Converses amb Pau Casals
de Josep M. Corredor, que per fi ha rehabilitat l'Ela Geminada, feliçment en
complicitat amb Acontravent, que rescata una selecció dels seus articles a
Contra la valoració de la mediocritat. Es pot considerar també una
recuperació el
Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, que Pep Vila ha
revisat per a CCG. En canvi, és tota una novetat, i de les més engrescadores, la
història de la literatura catalana de ciència-ficció que Sebastià Roig aborda a
El futur dels nostres avis, també a través de la Diputació, així com
l'estudi de la pintura feta a Figueres des de finals del segle XIX fins al 1960
que presenta Mariona Seguranyes a
La mirada persistent, editat per
l'Ajuntament, i sobretot la crònica de la premsa sota la censura franquista que
Narcís-Jordi Aragó extreu de la seva pròpia experiència a
Periodisme sota
sospita (Acontravent). També a l'editorial de Quim Torra veu la llum la
recerca de Marta Pasqual sobre el Joan Sales editor,
La ploma contra el
silenci. En el camp de la biografia, tres de ben diferents: Gemma Domènech
ressegueix la trajectòria de l'arquitecte gironí
Emili Blanch i Roig
(ICRPC); Josep Valls traça un retrat del missioner Joaquim Valls a
Àfrica al
cor (Brau), i Josep Pujol i Coll reconstrueix a la Biblioteca Valvi els
Perfils de Xavier Monsalvatje. El periodista Gerard Bagué s'endinsa en
territori inhòspit amb la seva crònica de
La Girona pecadora (Llibres del
Segle), mentre que Miquel Martín retorna al paisatge marítim el seu caràcter
mitològic amb la recopilació de les
Llegendes de mar de la Costa Brava, a
Sidillà, el mateix segell on Jordi Bonet serveix
El llibre del recuit,
tan saborós com
La cuina marinera de la Costa Brava (Farell) que ha
cuinat l'incansable Jaume Fàbrega.
Pel que fa a la poesia, destaquen
Cavada pell, de Roger Costa-Pau
(Llibres del Segle), el primer llibre de Lluís Lucero,
La lenta digestió de
les crisàlides (CCG), i
El convit (Viena), de la banyolina Elisabet
Juncà, a més del nou poemari del xilè Jorge Morales,
Los frutos invisibles
(El Llop Ferotge). En narrativa infantil, és molt recomanable l'àlbum
il·lustrat
La Marta i la xocolata, de Lia Bertran, i per als lectors
joves, tres apostes segures: Àngel Burgas, que presenta
Noel et busca (La
Galera); Maria Mercè Roca, amb
Mil revolts (Barcanova), i Dolors Garcia i
Cornellà, amb
Vida, obres i secrets d'Helena Mascort (Bullent).
Pots estar decaigut o fins i tot deprimit, en aquest estat d'ànim
generalitzat en què molts ens movem, però per Sant Jordi hi ha quelcom especial
que foragita ni que sigui per un dia aquest desànim. El llibreter
Guillem Terribas ho defineix molt bé establint un símil futbolístic: “Per Sant Jordi és
l'únic dia que no hi ha crisi; és com un Barça-Madrid, que, per més crisi que hi
hagi, sempre s'omple el camp.” Si a això hi sumem que la diada d'ahir la van
presidir un sol majestuós i una temperatura benigna, la jornada es pot
qualificar simplement d'extraordinària.
Tan bon punt surt de casa, ja a primera hora, un s'adona que el 23 d'abril és
un dia especial. Hi ha molt de formigueig, els balcons llueixen orgullosament
senyeres i estelades, a les entrades de les escoles et reben amb els braços
oberts perquè els compris una rosa o un llibre per finançar l'excursió de torn
i, si te n'escapes (o no), tranquil, que sempre hi ha algú pidolant perquè li
compris una rosa. I és que poden passar els anys i complir-se molts Sant Jordis,
però poques coses canvien. Sobretot a la Rambla i la plaça de Catalunya, on es
congreguen la majoria de parades de llibres, flors, associacions, sindicats i
partits polítics. Mormons inclosos. La competència és ferotge, sobretot per
vendre't alguna
cosa.
Com és habitual, la jornada es va dividir en tres grans etapes: a primera
hora, la millor per consultar, comprar i saludar, amb molta mainada, jovent,
aturats, i treballadors que exprimien al màxim la seva
mitja hora
d'esmorzar; al migdia, les aglomeracions emigrades per una estona a les
terrasses, els restaurants i les cafeteries, i, a la tarda, l'habitual marea
humana, sobretot a partir de les cinc, que marquen l'hora de fugir cames
ajudeu-me.
Els llibres i les roses van ser els protagonistes i, és clar, per la part que
els toca, els escriptors. Aquest any, a diferència de l'any passat, aquests es
van prodigar més per les parades habituals. Parlem de Narcís-Jordi Aragó, Martí
Artalejo, Gerard Bagué, Mar Bosch, Roger Costa-Pau, Núria Esponellà, Josep M.
Fonalleras, Lluís Lucero, Núria Martí, M. Mercè Roca, Xevi Sala, Mercè
Saurina... entre altres. Els que no, també es van muntar la seva pròpia
paradeta, oferint els seus llibres autoeditats. Bé, i un clàssic: Guillem
Terribas, que, tot passejant d'una parada a l'altra, i a la Llibreria 22,
demostra com n'és, de mediàtic, servint els clients, saludant les autoritats i
atenent a la vegada els mitjans de comunicació. Ell demostra que sí que es pot
ser omnipresent.
Pel que fa les flors, un dels altres camps de batalla de la diada, els
venedors van demostrar tenir recursos oferint tot un arsenal de mides i colors,
malgrat que la tradicional rosa vermella continua sent un valor assegurat. Per
raons òbvies, la blaugrana (el Barça competia, contra el Bayern... i contra Sant
Jordi) i la groga i vermella (que evoca la senyera) van tenir la seva tirada.
Com sempre, la majoria de compradors eren ells, per complir una bella tradició
que marca que els homes regalen la rosa a les seves estimades com en el seu dia
sant Jordi la va oferir a la princesa Violant. També és cert que els temps
canvien o, si més no, les relacions amoroses. I si no, que li ho preguntin a un
bon amic de la feina que, enamoradís de mena, va exclamar en plena Rambla: “Avui
és el dia que regalaria roses a totes les dones!” Ho va dir coincidint amb la
publicació d'una enquesta recent, d'aquelles de
qui no té feina el gat
pentina, que assegura –en contra del tòpic– que els homes som més romàntics
que no pas les dones. També, és cert, que també som més infidels. Ai,
l'amor!
Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt-Avui 24.04.13
altres
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/639778-polemica-per-considerar-les-novelmles-despinosa-i-rahola-llibres-mediatics.html