L´obra d´un polític amb traça d´historiador

Joaquim Nadal presenta a Girona el seu nou llibre "Testimoni de càrrec"

Amb els focus posats sobre la seva etapa com a candidat a la Generalitat, cap de l'oposició i posteriorment conseller, Nadal ofereix en la seva nova obra un repàs a la seva trajectòria política en forma de dietari combinat amb textos d'assaig i anàlisi personal. 740 pàgines en les quals cita converses personals, sensacions i anècdotes que ajuden a crear un fil històric, carregat també amb referències a 1.800 persones i crítiques a "tothom i ningú".

Una obra que no és per quedar bé amb tothom, en la qual expressa males conductes per sempre sense increpar ni per faltar el respecte. Una idea que Joaquim Nadal va exemplificar ahir en la presentació del seu llibre Testimoni de càrrec a la Sala de Descans del Teatre Municipal de Girona, sobretot amb al·lusions constants a la poca afinitat amb l'exministra de Foment, Magdalena Álvarez, en la seva etapa de conseller a la Generalitat. Una etapa en la que l'exalcalde de Girona i exconseller de Polítiques Territorials i Obres Públiques (PTOP) va ressaltar la relació dels 15 bolígrafs, que resumien el nombre de tractes firmats entre Foment i la Generalitat en matèria d'infraestructures enmig d'una "relació tempestuosa" entre les dues administracions. És tan sols un dels elements d'una obra "d'un polític amb traça d'historiador".

Foto: Salvador García-Arbós

Així va definir el nou llibre de Nadal el company i amic Joan Manuel del Pozo, exregidor a Girona, exdiputat al Parlament i exconseller d'Educació. En la seva presentació va remarcar la riquesa d'una obra amb una gran varietat de gèneres que repassa l'etapa del Nadal polític, alhora que va destacar que "carrega contra tothom i contra ningú. No hi ha ase dels cops".

I si bé el contingut d'aquesta obra no està pensat per ser una crítica cap a ningú, sinó que per forma de dietari i assaig repassa la trajectòria de l'exconseller, durant la seva exposició Nadal va carregar durant una bona estona contra l'exministra Magdalena Álvarez. De la relació entre titular de Foment i el del PTOP, va destacar episodis com la declaració d'un excés de pressupost destinat a terres andaluses ("Nos hemos pasado tres pueblos"); l'intent d'Álvarez per evitar el pas del TAV pel centre de Barcelona o una tensa trobada en el marc d'una cimera hispano-francesa.

No va ser l'única referència directa a personatges de l'escena política. Del Pozo i Nadal també van citar un fragment de l'obra en la que es reprodueix una conversa amb Jordi Pujol, en la que l'expresident li recriminava el pacte a quatre bandes (PSC, ERC, PP i ICV) per situar a Joan Reventós com a president del Parlament de Catalunya al 1995.

Converses, anècdotes, agenda i història política que farà "les delícies dels historiadors", tal com va reflectir el propi Nadal, són alguns dels elements que es troben dins d'una obra que es va presentar ahir davant de més d'un centenar de persones a Girona.

Una ciutat que l'exalcalde i exconseller va considerar la seva salvació. "Una de les coses que m'ha ajudat a aguantar tants anys ha estat el no viure a Barcelona i viure a Girona. Veure la casa que em va veure créíxer", va afirmar davant d'un públic entre els que es trobaven germans, amics i membre de l'escenari polític com Anna Pagans, Pia Bosch o Àlex Sáez.

L'obra repassa l'àmplia trajectòria del polític però posa el focus sobre la seva etapa com a candidat a la presidència de la Generalitat, la posterior a l'oposició i les dues legislatures com a conseller. Vivències personals i moments històrics com les dificultats per confeccionar una llista, les reunions Carod-ETA, la crisi del Carmel, el "tsunami" del 3% o moments durs com la malaltia de Maragall. "Una obra monumental, extensa i intensa", tal com recollia el ponent Joan Manuel del Pozo.
Robert Van Eeckhout, publicat en el Diari de Girona 25.01.14

 

Memòries sense tentines

Joaquim Nadal evoca a 'Testimoni de càrrec' vint anys crucials de la seva dedicació a Catalunya
 
Al pròleg del seu nou llibre, de quasi 800 pàgines i publicat per Proa a la col·leció 'Perfils', Quim Nadal ja adverteix el lector que hi trobarà "més biografia que literatura", que ha escrit "més informació des de la subjectivitat que creació". L'historiador i polític gironí —amb un currículum tan extens que esmentar-ne només els càrrecs mes destacats allargaria aquest paràgraf una dotzena de línies— també informa que l'obra va néixer "a partir d'una idea modesta amb la transcripció dels dietaris polítics de 1993 a 1995" i que més endavant "vam pensar amb els editors que tenia més sentit ampliar l'àmbit cronològic per buscar el pont amb el moment present".

Llibertat i sentit crític

Un cop retirat de la primera línia de la vida política, Nadal sabia que "guanyaria llibertat i sentit crític". No era cap afirmació retòrica. L'altre dia [passem un moment a la més estricta actualitat] va afirmar que, si no es troba una solució pels tres proscrits a l'última fila, el PSC està "més a prop que mai d'un punt de ruptura". Aquestes declaracions, realitzades dijous durant la presentació de 'Testimoni de càrrec' a Barcelona, confirmen el que escriu al primer capítol del llibre: "Ara em puc mirar les coses sense tanta implicació i amb un punt més de distància". llegir més a
http://www.ara.cat/comarquesgironines/Records-tentines_0_1072692907.html

 

Josep Pastells, Ara.comarques : Foto: Josep Pastells 25.01.14

 

 

CASTELLET, Josep Maria.

Xavier Folch., J.M. Castellet i Modest Prats a la 22.

La seva sola presència fonamenta una cultura. L'alimenta, la fa pròspera, perquè inclou noves veus, i la fa sòlida, perquè recupera les veus anteriors amb un nou alè. Aquest és per a molts de nosaltres el llegat de Josep Maria Castellet. Una herència que és, sobretot, intel·lectual i moral, i que és també una guia de lectura i una norma de comportament civil. Una herència literària de primer ordre que ens ensenya a llegir, que ens explica què és exactament la literatura i quins són els seus plaers i les seves servituds. Una herència que és, per al país, un tresor que ens ha fet ser, a tots, més cultes, més sòlids. Una herència que, per als amics i coneguts, és una taula on el menjar i el beure, amb la ironia, la distància, esdevenien joia de viure i civilització. Ara, dialoguem ambCastellet, alt i britànic, calmat i august, savi, com ell ho va fer amb els seus morts, a través d'unes paraules que l'evoquen.

«Amb en Josep Maria hem pensat de venir a Girona». Era enXavier Folch que trucava. Ens mobilitzàvem. L'excusa era un llibre, i l'objectiu, tornar-nos a veure. Recordo una tarda de primavera del 2008. Presentava el seu Dietari de 1973. Me'l mirava, el nas punxegut, la barbeta, les taques a la pell. A ell, i a en Xavier, i a enModest Prats. Baluards d'un temps que se'ns clivella. Una festa de la intel·ligència, de l'amor per una llengua. Emotiva i lúcida, neta com aquest capvespre ataronjat de gener.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 10.01.14

G.Terribas,N. Comadira,M. Prats, X. Foch, Q. Nadal, J. Nadal
i Josep M. Castellet, Octubre 2011

Cadascú deu haver tingut, al llarg de la vida, una experiència similar. O més d'una. És fruit de les persones, però també de les circumstàncies, d'una determinada percepció que il·lumina aquell moment i no pas d'altres. A mi, per exemple, em va passar fa molts anys en una conferència de José María Valverde a la Universitat de Girona, quan encara no era universitat sinó Estudi General. Era una nit d'hivern i el filòsof parlava en una de les antigues aules del seminari. Sobre literatura i ètica. És probable que ara no recordi el contingut exacte d'aquella lliçó, però sí que recordo un detall fonamental: la sensació que el món s'havia aturat en aquell precís instant, en aquella sala freda de la ciutat freda. Ho diu amb precisió Vinyoli a Sunt lacrimae rerum: “Tot giravolta com en un parc d'atraccions, / però tu i jo vivim al botó de la roda, / on és imperceptible el moviment.”

També em va passar una altra vegada. Presentaven un llibre de Josep Maria Castellet a la llibreria 22 de Girona. Ell hi era, i també en Modest Prats i en Xavier Folch. Tots tres, riallers, parlaven de llengua, d'escriptors, d'anècdotes, de cultura, de país. Tampoc no recordo els detalls amb precisió, sinó el tarannà de tots tres, una esplèndida escenificació d'aquella inútil utilitat de les lletres, que ens acosten a un coneixement de nosaltres mateixos que no hauríem ni tan sols copsat sense l'ajut del fragment d'una novel·la o dels hemistiquis d'un vers. De fet, Castellet tenia aquesta virtut. Cada xerrada, informal o no, cada àpat compartit (fins i tot aquell d'El Bulli, quan es va aixecar de sobte, a la frontera del vuitè o novè plat, i va exclamar: “¿Aquí no es menja calent?”), cada una de les seves presències, imponents i sàvies, feia que et sentissis al botó de la roda. Perquè tenia coses a dir, perquè les deia amb elegància i perquè, intel·ligent i sensible, les carregava de sentit.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Punt-Avui 17.01.14

EL MEU CASTELLET

A Josep M. Castellet el vaig conèixer, ja fa molts anys,  en uns dinars que edicions 62

A la 22 el dia de la presentació del llibre
 "Girona, llibre de records".

organitzava abans del Sant Jordi i en Castellet, que n'era l'editor en cap,   durant les postres ens informava de les novetats més atractives d'aquell Sant Jordi. En el dinar hi assitien alguns autors, que presentats per en Castellet, defensaven i explicaven anècdotes del seu llibre. En Castellet ens informava d'aquells llibres que o bé eren traduccions o els seus autors no havien pogut venir. Era molt interessant veure i sentir a Castellet de la manera com anava desglossant  cada un dels títols que havia triat i editat. També s'ha de dir, que tot plegat,  se'ns feia llarg i monòton. Aquests dinars és van deixar de fer, quan  a en Castellet va passar a segona línia de 62 i el van anomenar President del grup,fins a la seva recent mort. Castellet, amb aquest càrrec més honorífic que de "poder", fou respectat, admirat i escoltat,  per la gent de la casa i pel mon editorial. I, també, va ser el principi d'una sèrie de canvis a edicions 62.
Durant aquells anys, la nostra relació va ser pràcticament nul·la. Alguna discreta salutació, una petita broma i poca cosa més. La meva opinió d' ell era la d'un personatge "important", però una mica distant i arrogant.

Però no ha estat fins els darrers anys i molt a través de Xavier Folch, amb les seves diverses visites, ja sigui per presentar un llibre, per saludar a els amics, anar a veure a Mossèn Modest Prats o rebre un Premi, que  vam tenir  una relació més propera i efectiva, que he descobert a en Castellet com un home savi, agradable, atent. Molt preocupat pels canvis i l'agressivitat del mon actual de l'edició. "Cada vegada que vaig al despatx d' edicions 62 (hi anava una o dues vegades per setmana) hi veig un munt de llibres nous. No sé com els poden llegir i editar correctament tants de llibres...", em deia un dia mentre fèiem temps per començar la presentació d'un dels seus llibres.
 La darrera vegada que vam estar junts,  va ser el dia 5 de juliol de 2012, a la 22, per presentar, juntament amb en Narcís Comadira i en Xavier Pla, la edició revisada de l'obra de Josep Pla, "Girona, un llibre de records". Castellet va estar molt obert i emotiu recordant el llibre, Girona i sobretot, a Josep Pla. Com sempre, va venir acompanyat de Xavier Folch i vam anar a sopar, al costat de la Llibreria, en el Balco. Tinc molt present les tertúlies de sobretaula, el seu somriure, la seva amabilitat i senzillesa que va anar guanyant amb el temps i amb la edat.

Penso que amb els anys Castellet, es va humanitzar. Aquell pal d'home,  elegant, seductor, llarg i tort com la torre de Pisa, la experiència, la vida i la mort el va fer més sociable i menys arrogant.

Tot un tipus el Senyor Josep Maria Castellet. 

Guillem Terribas 

Lacuesta presenta ‘Librerías',de Jorge Carrión, a la 22

El director de cinema gironí Isaki Lacuesta presentarà avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) el llibre Librerías, de Jorge Carrión (Tarragona, 1976), que va quedar finalista del 41è premi Anagrama d'assaig. Carrión planteja en el llibre una cronologia del desenvolupament d'algunes de les principals llibreries del món al llarg de la història.

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 14.01.14  Foto: Llibreria 22
Vídeo de la presentació http://youtu.be/VLvrFTje1fw

Vint minuts al Rien de Rien

Es tradició als premis Pla i Nadal que les autoritats facin una copa al bar de l'Hotel Ritz (que actualment és el Palace). Baixen per les escales del bar Rien de Rien en fila índia. L'espai és estret, sembla un club clandestí. S'hi estan vint minuts i quan consideren que ja han compartit prou confidències surten de les entranyes del Ritz i donen així inici a la nit literària. La web corporativa de l'hotel diu sobre el Rien de Rien: "És un bar de tradició anglesa. Fustes nobles i confortables... Música jazz".

Els polítics surten d'aquest cau de música negra per a rics com si es tractés d'un equip de futbol sortint dels vestidors. La primera, actuant de portera, és la delegada del govern, Llanos de Luna, elegant com cap altra convidada. La segueixen concentrats en la tàctica Ferran Mascarell i José Montilla. Xavier Trias i Jordi Vilajoana apareixen junts. Darrere hi van el regidor del PSC Jordi Martí, un grup d'esposes, dos agents de seguretat i els cambrers. José Manuel Lara Bosch, Artur Mas i Núria de Gispert han pujat amb l'ascensor. Privilegis del protocol. La seva arribada ha estat més sui generis. El més matiner ha estat Jordi Vilajoana. José Montilla ha irromput en escena caminant, seguit de dos nois en patinet que no tenien cap vincle amb ell però que m'han confirmat que els feia gràcia patinar darrere d'un expresident. L'altre pes pesant que ha comparegut caminant, o com a mínim sense fer ostentació de cotxe oficial, ha estat l'alcalde de Barcelona. Tot plegat és documentat amb telèfons i càmeres de fotos per part de dues famílies de turistes russos que no acaben d'entendre què passa al seu hotel.

Encara més informal se m'ha presentat Sebastià Alzamora. L'articulista de l'ARA, escriptor i membre del jurat del premi Pla, sortia al carrer a fer cigarrets -Marlboro, ha volgut precisar- perquè, segons m'ha dit, l'ajuden a concentrar-se per deliberar. Entre tanta estrella de la cultura local destaquen les noves patilles que llueix Genís Sinca, el guanyador del Pla del 2013. Aprofitant les dimensions de les patilles, el llibreter Guillem Terribas em relata uns capítols de la sèrie Curro Jiménez.

La decoració de les taules és rica en detalls nadalencs, també per les espelmes dels centres, que són d'Ikea. Il·luminats per Ikea parlo amb Albert Villaró. M'ensenya la petaca de whisky amb la qual brindarà pel premi Josep Pla. Li demano què haig de fer per ser andorrà si les coses es posen peludes a Catalunya aquest any 2014. Em suggereix que em faci capellà i m'anima a fer-ho perquè els andorrans són molt pacífics: el seu darrer mort per contesa armada va ser al segle XIV, en un conflicte ramader amb la Cerdanya.
Cristian Segura, publicat a Ara.cat Foto: Efe.
* ALBERT VILARÓ guanydor del Premi Josep Pla amb l'obra " Els ambaixadors"
* CARMEN AMORAGA guanyadora del Premi Nadal amb l'obra "La vida era eso"

La Llibreria 22 té un nou aparador dedicat a l'art

La Llibreria 22 de Girona inaugurarà demà a les 20 h el projecte artístic (A)parador, que, coordinat per l'Associació Ad'Art, convertirà un dels aparadors de la llibreria del carrer Hortes en un espai d'exposició

Cristina Cervià, amb l'artista Sebi Subirós.
Foto: Martí Bielsa.

obert a diferents disciplines artístiques i a creadors locals i forans. La proposta va sorgir del creador saragossà resident a Girona Pierre D. La i s'estrena demà amb la mostra Embarbussat del figuerencSebi Subirós. Per fer propostes d'exposició:aparador@adart.cat.
Xavier Castillón, publicat en El punt-Avui 02.01.14 

Sebi Subirós estrena l´aparador d´art de la

Foto: Marc Martí

Llibreria 22

L'artista convidat Sebi Subirós va estrenar ahir una nova inciativa de la Llibreria 22 de Girona que consisteix a convertir en una galeria d'art un dels seus aparadors. La idea és fer exposicions tant d'artistes locals com forans, generant així intercanvis i experiències entre uns i altres. Les exposicions tindran la durada d'un mes. Les temàtiques seran lliures i quedaran a mans de l'artista, que pot jugar amb totes les possibilitats que permet l'espai. (aparador@adart.cat).

Publicat en el Diari de Girona 04.01.14 

Presentació de La nit de Vàlia, de Monika Zgustiva

Dilluns 16 ens vam acostar fins a la Llibreria 22 de Girona per escoltar a la Monika Zgustiva presentar la seva novel•la La nit de Vàlia.

L ’acte el va obrir l’Eugènia Cros, preidenta del Col·lectiu per la Igualtat de Girona, que ens va introduir en la vida de Vàlia, una dona que va ser condemnada a treballs forçosos en la Russia d’Stalin, i que serveix com a fil conductor per donar veu a un tema molt poc conegut: la vida de les dones en el GULAG. S’ha escrit molt sobre els camps de concentració del nazisme, però molt poc sobre aquests altres camps de concentració, on una part de la població patia una vida en condicions extremes. La nit de Vàlia, malgrat la seva cruesa, no deixa de ser una història d’amor, d’amor i de vida.

Monika ens va explicar les seves entrevistes amb diferents dones de Moscou que havien viscut en el GULAG. Una de les qüestions que més va sorprendre va ser quan Monika va explicar que quasi totes aquestes dones, durant les entrevistes que va tenir amb elles, li deien que si tornessin a viure, voldrien tornar a passar per aquest tipus d’experiència. L’autora ho justifica perquè en aquestes vivències al límit, tot es magnifica molt, inclosos els sentiments. Les amistats són molt fortes, igual que les enemistats, i tot és viu de tal manera que quan aquestes persones tornen a la vida “normal”, tot ho troben molt banal i viuen amb una certa manca d’interès el que les envolta.

Un altre de les coses que va remarcar la Monika, va ser com li explicaven la força que pot transmetre una mirada, sobretot quan les dones i els homes, tapats completament a excepció dels ulls degut a les baixíssimes temperatures, es trobaven quan anaven o tornaven de treballar i en aquell mínim creuament es produïa la única comunicació possible.

La Monika, també ens va explicar el seu procés d’escriptura. Ella escriu prèviament en català, després el tradueix al castellà, fent les correccions oportunes i tornant a modificar la versió catalana en cas necessari. Posteriorment, el tradueix al txec, seguint el mateix procés, de tal manera que totes tres versions són originals i diferents entre elles.

Agraïm a la llibreria 22 la bona estona que ens va permetre gaudir parlant d’un molt bon llibre que des de Fusió Cultural recomanem, no només per l’interès de la temàtica, i per la força de la historia, sinó també per la qualitat literària de l’obra.
Publicat a :
http://fusiocultural.wordpress.com/2013/12/18/presentacio-de-la-nit-de-valia-de-monika-zgustiva/

Joan Roca apadrina la presentació del llibre «Mesa reservada»

Joan Roca i l'autora Vis Molina a la 22.

El llibre ha estat definit com un "maridatge perfecte d'intriga, amors, odis i secrets d'alta gastronomia
El xef d'El Celler de Can Roca, Joan Roca, va participar ahir en la presentació a Girona de la novel·la Mesa reservada, en un acte a la Llibreria 22 que va comptar també amb la participació de l'autora, Vis Molina. El llibre ha estat definit com un "maridatge perfecte d'intriga, amors, odis i secrets d'alta gastronomia.
Diaria de Girona. Fotos: Aniol Resclosa

‘El crèdit' de Galceran i T de Teatre visitaran Salt el 2014

La companyia Prisamata farà una residència al Teatre de Salt, amb ‘Sé de un lugar' i ‘Jo mai', per atreure el públic jove

El Conservatori de Girona hi representarà l'òpera infantil ‘Brundibár'

Ja ha acabat Temporada Alta, però el teatre continua al Teatre de Salt durant el primer semestre de l'any vinent amb una programació de 18 espectacles, 6 dels quals corresponen a la programació familiar El Planter, que té el seu propi club per als més petits: La Colla. La nova programació del Teatre de Salt s'obrirà amb dues obres que ja van triomfar a Temporada Alta i van deixar públic fora: Iaia!!, amb Montserrat Carulla, i el musical T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, tot un fenomen del qual excepcionalment ja s'ha venut per a aquesta funció una tercera part de l'aforament, sense fer-ne cap promoció, com va destacar ahir el director del Teatre de Salt, Josep Domènech, acompanyat en la presentació de la nova programació per l'alcalde, Jaume Torramadé. Les entrades i els abonaments ja són a la venda al web del Teatre de Salt i per telèfon (972 40 20 04), i s'estrena un nou punt de venda físic a Girona: la Llibreria 22.

El Teatre de Salt rebrà el semestre vinent apostes segures com ara El crèdit, de Jordi Galceran –un text sorgit del I Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta–, amb els actors Jordi Boixaderas i Jordi Bosch. També tenen garantida una bona resposta del públic la comèdia Dones com jo, l'aliança entre T de Teatre i el director i dramaturg Pau Miró, i Per un sí o per un no, una reposició del clàssic de Nathalie Sarraute que Josep M. Flotats i Juanjo Puigcorbé van portar a l'escenari el 1987. En aquest nou muntatge els protagonistes són Lluís Soler i Xavier Boada.

La companyia Prisamata farà una residència al febrer a Salt, on oferirà dos dels seus èxits, Sé de un lugar iJo mai, escrits i dirigits per Ivan Morales. “Ens interessa moltíssim el treball de Prisamata per poder arribar al públic jove, que sovint costa que vingui al teatre”, va dir Domènech. En la mateixa línia s'ha d'entendre la tria de Nit de reis, de Parquing Shakespeare, una companyia barcelonina que segueix el costum anglosaxó de representar les obres de Shakespeare als parcs públics. A Salt ho faran a l'interior, però amb el teatre modificat, sense escenografia ni disseny de llums. També hi haurà un altre clàssic de Shakespare, Macbeth,a càrrec de l'Aula de Teatre de la UdG.

L'actor i director Janot Carbonell, antic membre del Talleret de Salt i professor d'El Galliner, presentarà a l'abril Remenant els boscos de nit, un projecte escènic que va néixer arran de la parella lingüística que va formar a Llagostera amb el gambià Kissima Sillah. El públic assistirà al procés d'assaig del text La nit just abans dels boscos de Koltés, com una eina d'aprenentatge mutu: de llengua, de teatre, de vida i immigració.

Dins d'El Planter d'espectacles familiars, hi ha les titelles de Monstres, els pallassos de Teatre Mòbil, el Mag Lari, el musical La fàbrica de somnis de País de Cotó i la representació a càrrec dels alumnes del Conservatori de Girona de l'òpera Brundibár, creada per Hans Krása en un camp de concentració. Tots els espectacles d'El Planter van acompanyades de tallers, com també hi haurà col·loquis i altres activitats complementàries de les representacions per al públic adult.

Cinema a la fresca

Guillem Terribas va presentar el cicle de cinema a la fresca Un viatge a Itàlia II, que, amb el suport del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, tindrà lloc del 26 de juny al 17 de juliol al pati del teatre, amb entrada gratuïta, servei de bar i títols en versió original com ara Divorzio all'italiana, Uccellacci e uccellini,Avanti! (Qué ocurrió entre tu padre y mi madre) i Amici miei.
Xavier Castillón publicat en El Punt-Avui

Darrera actualització ( Dissabte, 14 de desembre del 2013 02:00 )

J.M.L. Gifreu presenta ´Ai dels vençuts!´

Josep Manuel López Gifreu, alcalde de Colomers, va presentar a la Llibreria 22 de Girona el seu llibre Ai dels vençuts! Els comitès de Colomers i d'Orriols, i les torbes del franquisme (Publicacions de l'Abadia de Montserrat). Van intervenir a l'acte l'advocat Antoni Sant i l'historiador Enric Pujol. L'obra tracta l'assassinat franquista de dos joves veïns de Colomers per uns crims que, segons revela el llibre, ells no van cometre.
Diari de Girona 12.12.13 Foto: Aniol Resclosa.

He complert un cert somni

Oriol Ponsatí-Murlà va guanyar l’últim premi Casero amb una novel·la, ‘Totes les estacions de França’, que està convençut que no hauria pogut presentar a cap altre guardó literari. Creu
que per a ell, com per a altres autors admirats, el Casero pot ser un bon punt de partida.

Oriol el dia del Premi Just M. Casero
amb Guillem Terribas i Xavier Folch

D iu Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres,1978) que, si s’ha decidit a escriurenovel·la, és perquè ha començat a viure intensament. “Encara no tinc 40 anys,que són els que Rodoreda deia que s’haviende tenir per escriure novel·les amb prou pòsitvital, però en els últims quatre anysm’han passat moltes coses: he presentat la tesi doctoral, he trobat una dona quem’aguanta, he tingut dos fills i he creat unaempresa, Edicions de la Ela Geminada, ambla qual he publicat quinze llibres. I he escritla novel·la.” La novel·la en qüestió és Totes les estacions de França, l’obra que va guanyar el 30 de novembre passat a Girona la 33a edició del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, convocat per la Llibreria 22.

Com a pare de dos nens petits i professor associat de filosofia de la Universitat de Girona, a més del temps que dedica a l’edició i a altres facetes –“Sóc com un puzle: no sóc especialista en res, ni ganes de ser-ho”–, no sembla que a Oriol Ponsatí-Murlà li quedi gaire temps per escriure, però és evident que ell l’ha trobat: “El temps per escriure i el temps per llegir, si t’agrada fer-ho, sempre l’acabes trobant. Aquesta novel·la la vaig escriure durant l’estiu del 2012 a Portbou, només de nit, quan la mainada dormia. Però la veritat és que mai no he sentit la necessitat imperiosa d’escriure i encara menys de publicar el que escric. I he escrit molt, però per a mi la llengua és una cosa que es treballa quan fas la llista de la compra, elabores un assaig o redactes un correu electrònic.
Aquesta novel·la no surt del no-res, sinó d’un treball de la llengua que he fet durant molts anys i de fixar-m’hi molt quan escric.”
La llengua. La forma: és la prioritat literària d’Oriol Ponsatí-Murlà, sempre conscient que “forma i fons són indissociables”.
Sobre la novel·la guanyadora del Casero, amb un títol que cita l’últim vers del poema Plou de Josep Carner, l’escriptor Josep Maria Fonalleras va dir en nom del jurat que “és un brillantíssim exercici d’estil que fa pensar en els de Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar”.
El punt de partida de Totes les estacions de França és l’aparició d’una maleta carregada de lingots d’or que apareix en un vagó de rodalies de París. “Totes les estacions... està vinculada als Exercicis d’estil (1947), de Raymond Queneau, per la seva estructura d’antinovel ·la en què cada capítol no respecta el principi bàsic de coherència interna. Però per a mi els Exercicis d’estil de Queneau són també una gran novel·la, no és només la repetició d’una mateixa història amb formats diferents. I en el meu llibre també s’expliquen coses diferents en cada capítol, justament perquè s’expliquen de manera diferent.
Forma i fons estan molt interrelacionats”,reitera l’autor d’aquesta novel·la, que Empúries publicarà al gener. En tot cas, insisteix que, a pesar de la diversitat estilística del llibre, que inclou cartes i altres formats narratius, “hi ha més unitat del que podria semblar a primer cop d’ull”.
La veu narrativa, contra les cordes
Així que aquí tenim una novel·la o potser un projecte paranovel·lístic o una autoproclamada antinovel·la que fins i tot sembla acceptar la convenció d’un narrador principal... fins que desapareix i els narradors es multipliquen. “Volia assetjar els límits de la veu narrativa, posar-la contra les cordes. De fet, aquest plantejament té molt a veure amb algunes de les coses que explico als estudiants d’estètica: es tracta de forçar l’obra d’art fins que pràcticament desaparegui ique, tot i així, continuï dient coses. Aquesta és la meva manera de treballar: no sé distingir entre la meva activitat com a professor i com a escriptor, i això fa que la novel·la tingui una òptica més existencial.”
“En temo que una obra així només la podia presentar al Casero”, va dir Ponsatí-Murlà el dia que va rebre el premi. “Estic convençut que no és un material adequat per a la majoria de premis literaris, on els jurats fan un tast ràpid dels originals. En el meu cas, si haguessin passat del primer capítol, s’haurien trobat que en el segon canvia tot plegat, com si no fos la mateixa història, i potser haurien pensat que es tractava d’un recull de contes, i no d’una novel·la que no es pot entendre si no es llegeix íntegrament.
Però en el cas del jurat del Casero, estava convençut que farien una bona lectura de la meva novel·la.”
Per a Ponsatí-Murlà, “guanyar el Casero és complir un cert somni”. Ho explica amb més detall: “Per a algú com jo que s’ha educat en la cultureta gironina dels anys noranta, el Casero és un referent, el premi que has
de guanyar si vols fer carrera com a escriptor, perquè té vocació de descobrir talents i ha estat el punt de partida d’unes quantes trajectòries literàries que jo valoro especialment.”
Per tant, aquí comença també la seva carrera com a escriptor? “Jo crec que sí, que tindré continuïtat, perquè un premi com aquest anima molt. Ja estic guixant altres coses: poesia, relats breus...”
Mentrestant, Oriol Ponsatí-Murlà continua d’una manera molt activa i conseqüent amb la seva tasca com a editor independent.
Després d’haver publicat 19 llibres per a Accent Editorial, ja van 15 més amb el seu propi projecte, Edicions de la Ela Geminada, repartits en tres col·leccions. En la col·lecció de literatura Trivium ha publicat llibres de Rainer Maria Rilke, Miquel Dolç i Ernst Robert Curtius i les Cartes del festeig entre Joan Maragall i Clara Noble. En la col·lecció de pensament Quadrivium han aparegut obres de Friedrich Nietzsche, John Stuart Mill, Giulio Raimondo Mazzarino, François de La Rochefoucauld i altres autors, inclosos els presocràtics.
La col·lecció més recent és la dedicada a l’obra novel·lística de Prudenci Bertrana, que es va obrir amb la inèdita Violeta i que continuarà al febrer amb Josafat, en una edició a cura de Xavier Pla que ha respectat al màxim la llengua prefabriana de l’original. Algun altre projecte? “ Tinc ganes d’editar una antologia
filosòfica sobre el suïcidi.”
ConTmpo i més
Oriol Ponsatí-Murlà ha exercit l’activisme cultural en diferents fronts, sobretot la poesia i la músicacontemporània. Va ser el director artístic de ConTmpo, el Festival de Música Contemporània de Girona,
amb concerts tan destacats com el que va oferir Michael Nyman el 2006.
“Amb ConTmpo no vam aconseguir l’objectiu de fons, que era que el públic perdés la por a la música
contemporània i que tingués la seva quota dins dels circuits de música clàssica.” Ponsatí-Murlà també ha
pujat a l’escenari, per exemple per interpretar íntegrament per primera vegada a l’Estat l’obra per a piano sol Vexations, d’Erik Satie, de 20 hores de durada ininterrompuda (Música 13, Côclea, 2009). També ha recitat per tot el país el poema fonètic Ursonate, de Schwitters, i ha estrenat Cantus Specularis (2011), una obra per a rapsode i mezzosoprano.
Xavier Castillón, publicat en el Suplement Cultural del Punt-Avui 06.12.13
Fotos: Roger Casero.

Jordi Vilamitjana guanya en l´edició més emotiva del premi Manuel Bonmatí

Nombrosos amics i coneguts van felicitar personalment
l´escriptor,  aquí amb la mà alçada.

En el més intens i emotiu acte de lliurament del Premi Manuel Bonmatí de periodisme que es recorda, després de 32 edicions convocades pel Rotary Club de Girona, l'escriptor i mestre Jordi Vilamitjana es va proclamar ahir guanyador del guardó literari per l'article No em dugueu enlloc més, publicat el passat 8 de novembre al Diari de Girona, una declaració d'amor incondicional per la ciutat natal de l'autor, Girona, a la qual ?exalta en unes línies d'alta càrrega lírica, alhora que implora per poder continuar gaudint-la, ara que la vida, ja de per si fugissera, li vol ser arrencada de cop i volta en una determinació que només pot obeir a l'absurd, com ell mateix ha fet públic a través de colpidors articles.
"No em em dugueu enlloc més". La frase es va anar repetint ahir a la nit a mesura que Vilamitjana llegia el seu article en una sala repleta de gent emocionada i muda en l'esforç de contenció de la llàgrima, en un acte celebrat a l'hotel Carlemany de Girona.
Les muntanyes que envolten Girona són per al premiat "aquestes crestes innocents, del Mont?seny a les Alberes"; i els rius, "mansois s'escolen desesmats cap a la mar"... "Per què hauria de voler, jo, un altre paradís diferent", es pregunta retòricament l'autor, fent gala d'una excelsa prosa poètica per, sense deixar un instant de respir emocional al lector, implorar de nou: "No em dugueu enlloc més; deixeu-me aquí, a prop dels meus".
Un article que s'obre amb una cita del Cant Espiritual, de Joan Maragall, i que culmina: "Gairebé no aspiro a res més que a fer perdurables en aquest indret, aquesta vida migrada, aquesta salut precària i aquests dies de novembre en trànsit constant de la nostàlgia a la il·lusió; de la joia a la tristesa".
Llargament ovacionat pel públic, Vilamitjana va agrair el premi "en uns moments difícils que passem la meva família", i va revelar que el desencadenant de l'article va ser la fi de les fires i festes de Sant Narcís, quan Girona es desperta amb les fulles caigudes i entra en el mes dels difunts.
Vilamitjana va agrair, davant un auditori expectant, el fet que s'hagi convertit en el primer autor doblement distingit amb un premi Bonmatí que ja havia obtingut ?l'any 1995 per l'article La ciutat que vull és petita i tendra, aparegut aquell any al Diari de Girona, mitjà on l'escriptor difon de manera regular el gruix de la seva obra.
Narcís-Jordi Aragó, portaveu del jurat, va definir Jordi Vilamitjana com un "gironí de tota la vida", nascut "al cor de la ciutat vella", llicenciat l'any 1980 en Filologia Catalana i professor en diversos instituts d'ensenyament de Secundària.
El dia 1 de maig de 1993 va publicar el seu primer article al Diari de Girona, aleshores en la condició de secretari de joventut i comunicació de CCOO. Encetava així una intensa etapa de col·laboracions periodístiques que, a partir del 2004, es van veure enriquides per la incorporació, sota l'epígraf El Nas de la Bruixa, d'una secció específicament dedicada a la seva ciutat.
En paraules d'Aragó, els articles de Vilamitjana es caracteritzen per una "crítica exigent, implacable i incansable". L'escriptor manté les seves col·laboracions per expressar amb "rigor extrem" i "lirisme sentimental" la seva "devoció indefectible per la seva ciutat".
A més d'Aragó, formen el jurat del premi Enric Mirambell, Jordi Dalmau, Joaquim Nadal, Jordi Xargayó, Joan Saura i Joan Pagès. Carles Ribas n'és el secretari amb veu però sense vot.

Acord amb l'Ajuntament per rellançar el guardó
Carles Ribas, secretari del jurat, va anunciar la imminent signatura d'un acord entre el Rotary Club i l'Ajuntament de Girona per "donar més prestigi" al premi Bonmatí, l'acte de concessió del qual passaria a celebrar-se a l'auditori del centre cultural La Mercè.
A l'acte d'ahir també hi va participar Joan Saura, president del Rotary, que va lliurar la distinció de l'entitat a Pere Siqués, un dels socis fundadors d'aquesta.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 29.11.13

La Girona oculta de Ramon Alberch

Un llibre de l'arxiver i historiador convida a passejar i descobrir el rastre d'antigues històries encara palpables en edificis i obres d'art.
La Girona oculta rep un feix de llum de la mà erudita de l'arxiver i historiador Ramon Alberch i el seu llibre Girona. Històries, curiositats i misteris (Viena Edicions), que es presenta avui (19.30 h) en un acte a l'Ajuntament.
El llibre revela aspectes poc coneguts, com la construcció de les cases del carrer de les Ballesteries, recolzades en l'alta muralla per estalviar-se una de les parets mestres. Les Ballesteries era ja al segle XIV un carrer bulliciós on retrunyia l'activitat de ferrers, serrallers i ballesters. Un carrer d'una ciutat sotmesa al càstig dels setges militars i dels aiguats que, l'any 1548, en plena avinguda de l'Onyar, va veure com s'ensorraven per l'efecte dominó 10 cases i morien 20 persones.
Ramon Alberch convida a passejar pels carrerons del laberíntic barri medieval amb el seu llibre a la mà per resseguir el rastre encara palpable en edificis i obres d'art d'històries com la de les tres figuretes esculpides en pedra al segle XVII davant el número 32 de la Rambla, antiga plaça de les Cols. Un home cargol, un músic amb un sac de gemecs i un home amb ales de rat penat. L'origen d'aquesta simbologia no s'ha pogut establir, però tot apunta que les figures volen perpetuar l'escarment públic que van patir tres monjos que l'any 1622 van presumptament assassinar l'abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles fent esclatar una potent càrrega de pólvora que havien situat dins un túnel excavat sota el seu dormitori amb sacríleg propòsit.
La plaça més petita del món -la dels Raïms-, els vuit ponts de la factoria Gustave Eiffel que es van construir a la ciutat entre els anys 1876 i 1877, o l'origen de les barres catalanes més antigues del sepulcre del segle XI-XII de la comtessa Ermessenda, visitable a la Catedral de Girona, són altres de les 32 històries incloses al llibre firmat per qui va ser director dels arxius de Girona i Barcelona, subdirector general d'Arxius de la Generalitat, i president de l'organització no governamental Arxivers Sense Fronteres.
Autor d'una vintena de llibres sobre la història de Girona, Alberch, actual director general de l'Escola Superior d'Arxivística i Gestió de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona, sosté que un nombre creixent de ciutadans "s'atansen a la història a través de les llegendes i els misteris".
El llibre, il·lustrat amb fotografies de Xavier Alejo Ruiz, el componen 32 capítols, que l'autor classifica en disset misteris, a més de quinze petites històries o curiositats.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 28.11.13

* La presentació a la Sala Miquel Diumé, el 28.11.13, compta amb la Col·laboració de la
Llibreria 22

La subjugació de les dones´ té edició catalana

Coincidint amb la celebració, aquesta setmana, del Dia Internacional contra la Violència envers les Dones, ahir es va presentar a la Llibreria 22 de Girona la traducció catalana del clàssic de John Stuart Mill La subjugació de les dones, publicat per Edicions de l'Ela Geminada, amb traducció d'Alba Dedeu. Van participar a l'acte Josep Maria Terricabras i Josepa Bru, de la UdG, Oriol Ponsatí-Murlà, l'editor, i Fina Surina, de l'Institut Català de les Dones.
Diari de Girona 28.11.13 Foto:Marc Marti

La rendibilitat de la desmemòria

Montse Armengou, Helen Graham i Miquel Ruíz a la 22
Foto: Lluís Serrat.

Mentre es documentava per al llibre La guerra y su sombra, l'any 2011, la historiadora anglesa Helen Graham va passar per Sarajevo i va quedar impressionada per una fotografia descoberta en una exposició al Museu d'Història de Bòsnia i Hercegovina tota coberta de grafits que reclamaven la pau enmig dels bombardejos de l'Iraq. Era una bona imatge per il·lustrar la recurrència de les guerres per ferides mal suturades en una Europa que ha patrocinat la desmemòria, i de retorn a Londres va contactar per correu electrònic amb el fotògraf per demanar-li el permís de reproduir-la. Miquel Ruiz va quedar tan sorprès que algú es preocupés pels drets d'autor, que no només va accedir-hi, sinó que es va oferir a viatjar a Londres per acompanyar aquella “dona d'un altre planeta”en la promoció del seu treball d'investigació. Així és com, en torna, Helen Graham, una de les estudioses més prestigioses de la Guerra Civil espanyola, va arribar dimecres passat a Girona per presentar el seu nou llibre, flanquejada per Miquel Ruiz i la periodista Montserrat Armengou, autora de documentals tan decisius per a la recuperació de la memòria històrica com ara Els nens perduts del franquisme o Les fosses del silenci.

Graham, que assentia amb gravetat mentre una apassionada Armengou, sustentant-se en la lectura de La guerra y su sombra (Crítica), denunciava “el rèdit polític de la institucionalització de la por” i afirmava que la Transició no va ser altra cosa que “una mica de democràcia a canvi d'un gran silenci”, va mostrar-se sorpresa, com a observadora estrangera, que a Espanya “no hi hagi hagut mai un procés semblant a la desnazificació” d'Alemanya. Al contrari, ha constatat “els jocs psicològics de la dictadura per manipular el passat i fer-ne un instrument de control del present” i com la crisi econòmica actual també “està servint per tancar les portes a la possibilitat de passar comptes amb la memòria”.

Aquesta operació de “blanqueig”, en què la veritat històrica és presentada en “una versió 
distorsionada per fer-la més digerible i rendible políticament”, s'ha encomanat a tot Europa, va alertar, on el retorn al “vell guió dels nacionalismes populistes” ha comportat la “desaparició del consens antifeixista” vigent des de la II Guerra Mundial, que constituïa, va afegir, ”un fre a situacions intolerables que ara ja són al centre de l'escenari”. Graham va recordar en canvi amb tendresa aquells “ocells migratoris” que, expulsats del seu territori amb la Gran Guerra i la caiguda dels imperis, van acabar lluitant per la República espanyola, un conflicte que inscriu en “les guerres europees que es van entaular a favor del canvi social”.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui 22.11.13

El Casero més parisenc

A l'esquerra, Jaume Puig Agut, finalista, i a la dreta,
Oriol Ponsatí-Murlà, guanyador  del 33è premi
Just Manuel Casero. Foto: Gerard Bagué.

Algú pot negar que l'editor Oriol Ponsatí-Murlà, autor de 'Totes les estacions de França', obra guanyadora del XXXIII Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, té una retirada a l'advocat Jaume Puig, finalista del mateix certamen amb 'L'escala de l'evasió'? Vistos amb els ulls d'un miop, com ara el que signa aquestes línies, quan són de costat a la Sala La Planeta de Girona gairebé es poden confondre: alçària similar, cabells i pentinat quasi idèntics, barba, ulleres... Encara sort que la corbata de Ponsatí-Murlà és tan original que, en veure'l sortir a recollir el premi, la pintora Mercè Huerta no pot evitar exclamar "Quina corbata!". Però més enllà de la semblança física de guanyador i finalista –ambdós gironins, per cert– i de l'evidència que tots dos escriuen molt bé i trien temes prou engrescadors (una maleta plena de lingots d'or i pingüins condemnats a embogir), el més curiós de tot plegat és que tant l'un com l'altre han ambientat les seves obres a la mateixa ciutat: París. I no només ells! Segons el portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras, entre les vint-i-nou obres presentades enguany al certamen n'hi ha unes quantes més que tenen en comú l'escenari parisenc. Per això, mig en broma, proposa a Guillem Terribas, alma mater del premi i de la Llibreria 22, que, "atesa la confluència inèdita d'aquest any, en la pròxima edició el Casero sigui temàtic i les obres se situïn, per exemple, a Londres". Fonalleras també li fa un altre prec –juraria que gens irònic–: que un altre any no s'equivoqui d'hora a convocar la reunió del jurat, ja que la de dissabte passat es va iniciar a dos quarts de tres de la tarda i es va allargar fins a les set, "de manera que ens vam perdre la primera part del clàssic".
Homenatge a Panero
El veredicte del Casero, en canvi, no se'l vol perdre ningú. Abans de parlar-ne una mica més, però, situem-nos a l'inici de l'acte. Encara no ha intervingut en Fonalleras ni hem descobert l'influx de París sobre els concursants. La sala és plena de gom a gom. Terribas explica que abans del lliurament del premi es duran a terme unes lectures d'homenatge a Juan Luis Panero, que va morir fa dos mesos i mig a Torroella de Montgrí i va participar en diverses ocasions en la Proposta de Poesia de La Planeta, recitant poemes seus o llegint i comentant l'obra d'autors com Vinyoli, Cernuda i Malcolm Lowry. El mateix Terribas obre el foc amb un poema sobre la màgia desesperada de la vida. A continuació, Imma Merino llegeix unes proses en què l'escriptor madrileny evoca la seva passió per Ava Gardner, i Vicenç Pagès (no hi és en persona, apareix en un vídeo filmat a la 22) recita l'emotiu 'Y de pronto anochece'. Tot seguit, Quim Armengol llegeix una carta inèdita enviada per Joan Vinyoli a Panero l'any 1983, i Pep Solà, el poema 'Recuerdo en fin de año para Joan Vinyoli', que pot entendre's com una resposta a la carta. En coherència amb l'elevat nombre de concursants que han situat les seves novel·les a la capital francesa, Josep Maria Fonalleras recupera el poema 'Una visión', que fa referència a un hotel de París. I Montserrat Tura, que primer havia seleccionat el mateix poema que Pagès, recorda el to vital de les converses que, com a metge, havia mantingut a l'Hospital de Palamós amb Panero poc abans de la seva mort i es decanta per 'No hay palabras'. Finalment, Terribas explica una anècdota que va viure l'any 1984, poc després de la mort de Vinyoli: just quan acabava de retirar els llibres del poeta barceloní que durant unes setmanes havien omplert l'aparador, va aparèixer Juan Luis Panero i li va etzibar: "Es curioso que una librería como ésta no tenga nada dedicado a Vinyoli". Les imatges i la veu del poeta, que l'any 2000 va presentar a la 22 el seu llibre de memòries 'Sin rumbo cierto', posen fi a l'homenatge amb la música de 'Doctor Zhivago' de fons. Terribas ho justifica: "Era una de les pel·lícules favorites de Panero, i també de Miquel Pairolí".

Foto: Carles Pineda

Neguit i expectativa
Tornem al veredicte del Casero més parisenc, al moment en què Guillem Terribas llegeix l'acta del jurat. Quan pronuncia el nom del triomfador de la nit, Oriol Ponsatí-Murlà s'aixeca de la cadira i, mentre ressonen els aplaudiments, roman uns segons lluny dels focus. Per animar-lo a sortir de la foscor, Terribas crida: "Vine, vine cap aquí". L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i l'editor Xavier Folch ja l'esperen per donar-li el xec del premi (2.200 euros) i una estatueta. D'acord amb el seu paper de mestre de cerimònies, Terribas ordena: "Doneu-vos la mà, aplaudiu!". Després, el finalista, Jaume Puig, surt amb una mica més de decisió a rebre un taló per valor de 600 euros de mans del nou editor d'Empúries, Josep Lluch. Arriba el torn de Fonalleras, que pren la paraula per subratllar que les dues novel·les seleccionades "són com una maquinària precisa en la qual les peces, aparentment desconnectades, acaben funcionant amb un mateix ritme i una mateixa finalitat. Totes dues obres aconsegueixen crear una sensació de neguit i expectativa que es resol quan el puzle encaixa, quan tot pren sentit". En prendre possessió del micròfon, Jaume Puig es limita a dir: "No em veig amb cor de parlar de la meva obra; qualsevol cosa que digués empitjoraria la intervenció del jurat". Terribas insisteix: "És el teu moment de glòria. Segur que no vols dir res més?". L'advocat blanenc, autor de la novel·la 'Momssem' (Acontravent), respon: "No". Això sí, dóna les gràcies als organitzadors del premi i al jurat. "Em sento honorat per haver quedat finalista", conclou.
El Casero és diferent
Quan arriba el torn de Ponsatí-Murlà, Terribas li comenta: "No cal que la deixis a terra, no pesa pas tant", en referència a l'estatueta que fins ara duia a les mans. "És per aplaudir", replica el nou premi Casero. En ser interpel·lat sobre les paraules elogioses del portaveu del jurat –que a més de destacar l'habilitat i destresa de la seva novel·la l'ha qualificat com "un brillantíssim exercici d'estil que fa pensar en els de Raymon Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar"– el guanyador confessa: "He enrogit, com a mínim interiorment". A continuació, afirma que "el més just és elogiar el jurat [format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Guillem Terribas, com a secretari sense vot], i no per fer-li la pilota, sinó perquè penso que una obra com la meva només la podia presentar al Casero". En aquest sentit, explica que "el valor de la meva novel·la només s'aprecia llegint-la sencera. Per això, quan alguns amics que se l'havien llegit es van assabentar que pensava presentar-la en aquest certamen em van dir: Estàs boig o què? No saps com funcionen els premis? Ningú no es llegeix les obres! Tranquils, al Casero això no passa, els vaig tranquil·litzar".
Josep Pastells, publicat a l'Ara.cat (comarques de Girona) 

Pèrdues

Foto: Carles Pineda

La llibreria 22, de Girona, organitza des de fa 33 anys un premi literari que du el nom de Just Manuel Casero, un activista polític i cultural que creia en la capacitat regeneradora de la paraula i en la dignitat que s'inclou en els petits detalls. Aquest premi és humil i valent, és a dir, poderós. I amaga sorpreses, com ara convidar a presidir l'atorgament dels guardons a personatges tan distants com Jaime Gil de Biedma o el Gato Pérez.
Aquest any, el convidat era el poeta Juan Luis Panero, que va morir fa un mes i mig. Hi va ser perquè hi va haver lectors que van llegir poemes seus i cartes, i també perquè Guillem Terribas, l'ànima de la llibreria, va oferir la gravació d'un acte de fa uns anys en el qual Panero parlava de la vida i, sobretot, de la mort. En el vídeo, hi havia l'ombra d'un altre escriptor desaparegut, Miquel Pairolí, i Panero hi evocava l'amistat amb Vinyoli. Una cerimònia que els reunia a tots tres davant l'evidència del no-res, «el absurdo de todo, enigmas y despedidas».
Després vaig parlar amb amics que havien assistit als últims dies de Panero. Sorneguer i lúcid, arrapat a la memòria del Doctor Zhivago (una de les seves pel·lícules preferides: hi passa de tot), commogut davant d'unes sabates noves que ja no podria estrenar. Amb paraules i colors, «terca presencia efímera», vam mirar de lluitar contra la pèrdua. Va ser una «engañosa derrota de la muerte y sus ritos».
Josep M. Fonalleras. Publicat en el Periodico 04.11.13 

MÉS NOTÍCIES SOBRE EL CASERO 2013Informació a TV·3
http://www.tv3.cat/videos/4739751/Premi-Just-Manuel-Casero
Informació a TV de Girona
http://tvgirona.xiptv.cat/ultima-hora/capitol/oriol-punsati-murla-guanya-els-premis-casero#

Informació  a NÚVOL revista digital
http://www.nuvol.com/noticies/oriol-ponsati-murla-guanya-el-33e-premi-just-m-casero/

GREMI DE LLIBRETERS DE CATALUNYA
L'escriptor i editor Oriol Ponsatí-Murlà, guardonat amb el Premi Just M. Casero que organitza la Llibreria 22



 

Oriol Ponsatí-Murlà guanya el 33è Premi Just M. Casero

L'editor va rebre ahir a La Planeta el premi de novel·la curta de la Llibreria 22, per l'obra ‘Totes les estacions de França'.
El blanenc Jaume Puig va quedar finalista amb ‘L'escala de l'evasió'

Jaume Puig i Oriol Ponsatí-Murla, escoltant l'argumentació
de Josep Maria Fonalleras com a portaveu  del jurat
del Casero, ahir a La Planeta Foto: JOAN SABATER.

L'editor i doctor en filosofia Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978) va guanyar ahir al vespre la 33a edició del premi Just M. Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22 de Girona, amb l'obra Totes les estacions de França. El guardó està dotat amb 2.200 euros i comporta la publicació de l'obra per part de l'editorial Empúries, el gener vinent. El blanenc Jaume Puig (1962) va quedar finalista amb L'escala de l'evasió i rebrà 600 euros, a part de la possible publicació del llibre, recomanada efusivament per l'amfitrió, Guillem Terribas, als editors d'Empúries.
A aquesta edició del Casero, s'hi van presentar un total de 29 originals. L'acte de lliurament del guardó va tenir lloc a la sala de teatre La Planeta i es va obrir amb un homenatge al poeta Juan Luis Panero (1942-2013), en què diversos “amics i coneguts” van llegir alguns dels seus poemes i textos en prosa. Va començar Terribas i van continuar Imma Merino –amb una invocació d'Ava Gardner–, Vicenç Pagès, Quim Armengol i Pep Solà –que van reproduir, per separat, l'admiració mútua entre Panero i Vinyoli–, Josep Maria Fonalleras i Montserrat Tura, que com a metgessa va atendre Panero durant els seus últims dies a l'hospital de Palamós i que en va destacar el seu esperit irreductible davant la mort. Un vídeo gravat l'any 2000 a la Llibreria 22 va mostrar el caràcter enginyós i divertit de Panero, que també va aparèixer llegint un dels seus poemes sobre la música de Doctor Zhivago, una de les seves pel·lícules favorites, i també de Miquel Pairolí, com va recordar Terribas.
Tal com va remarcar ahir Josep Maria Fonalleras, com a portaveu del jurat, “Totes les estacions de França i L'escala de l'evasió tenen almenys dues coses en comú: el seu escenari és francès –parisenc i de la seva rodalia– i funcionen com una maquinària precisa en la qual les peces, aparentment desconnectades, acaben funcionant amb un mateix ritme i una mateixa finalitat: aconseguir crear una sensació de neguit i expectativa que es resol quan el puzle encaixa, quan tot pren sentit”.

Brillant exercici d'estil

Sobre la novel·la de Ponsatí-Murlà, director d'Edicions de la Ela Geminada, Fonalleras va dir que és “un brillantíssim exercici d'estil que fa pensar en els de Raymond Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar”, a partir de la història d'una maleta carregada de lingots d'or que apareix en un vagó de rodalies de París. Després que l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i l'editor Xavier Folch li lliuressin el premi, Ponsatí-Murlà va correspondre a les lloances de Fonalleras amb un elogi al jurat, que va acabar així: “Em temo que una obra així només la podia presentar al premi Casero”.
L'advocat blanenc Jaume Puig Agut, que va debutar literàriament ara fa dos anys amb la novel·la Momssen, planteja a L'escala de l'evasió “dues històries paral·leles de personatges perduts, isolats, que van irremissiblement cap a la mort”, amb un final en què les dues trames conflueixen.
Xevier Castillón, publicat en El Punt-Avui 31.10.13

IMATGES DEL LLIURAMENT. Fotos Bernat Casero

http://www.waytic.com/fotografia/48-lliurement-del-xxxiii-premi-de-novel%C2%B7la-curta-just-m-casero

Oriol Ponsatí-Murlà guanya el premi Casero amb una obra sobre la troballa de lingots d´or El certamen de novel·la curta escull el treball "Totes les estacions de França", a mig camí del somni i la follia.

Foto: Carles Pineda.

Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978) va guanyar ahi el 33è premi de novel·la curta Just M.Casero per la seva obra Totes les estacions de França, que planteja la troballa d'una maleta carregada de lingots d'or que apareix en un vagó de rodalies de París. A partir d'aquí, l'autor imagina possibles situacions que desemboquen en un seguit d'històries que es van embolicant entre elles, quan els personatges es troben i se'n van, quan hi ha anades i vingudes, desaparicions i troballes. Aleshores, també intervé la figura del mateix autor, en un joc metaliterari en el qual es veu implicat a mig camí del somni i la follia.
El jurat va escollit aquesta obra entre els 29 treballs presentats en considerar-lo un "brillantíssim exercici d'estil que fa pensar en els de Raymon Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar".
Ponsatí-Murlà és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona, professor associat de Filosofia Antiga en aquesta mateixa universitat i ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació (actualment amb La Vanguardia). Ha traduït al català autors com Michael Nyman, Denis Diderot, Gianni i és director de dues col·leccions, Trivium i Quadrivium, d'Edicions de la Ela Geminada.
L'autor va elogiar el jurat per haver escollit el seu text tot explicant una anècdota. Així, va admetre que quan va acabar la novel·la la va ensenyar a alguns coneguts i que li van dir que era "boig" si la presentava al premi Casero, tot recordant-li que els jurats mai es llegeixen les obres en tota la seva totalitat. Però va decidir presentar-la i va encertar en la seva premonició en ser l'obra guanyadora. De fet, el jurat va exposar que la novel·la era trencaclosques que encaixava les peces al final de tot. S'havia de llegir de dalt a baix.
L'obra finalista va ser L'Escala de l'evasi de Jaume Puig Agut, de Blanes, que presenta un frontispici i un epíleg en els quals es parla de la possibilitat que els pingüins embogeixin. Lluny de la gernació, n'hi ha que decideixen anar-se'n desert enllà, cap a un destí gelat que els matarà.
En nom del jurat, l'escriptor Josep Maria Fonalleras, va destacar algunes coincidències de les dues obres. La primera que les dues passen a París o les seves rodalies, una ubicació que es repeteix també en altres textos presentats. La segona casualitat és que són treballs amb una "maquinària precisa" que aconsegueix crear una sensació de neguit i expectativa que es resol quan el "puzle" encaixa, quan tot pren sentit.
Guillem Terribas, el propietari de la Llibreria 22, que organitza el premi, va demanar a l'editorial Empúries que aquest any, com ha passat en edicions passades, editi les dues novel·les.
L'acte va començar amb un seguit de records cap al recentment ?desaparegut Juan Luis Panero. Es van llegir poemes i textos i es va poder veure una gravació on l'escriptor presenta un dels seu llibres a Girona.
Tapi Carreras, publicat en el diari de Girona 31.10.13
Més informació 
 DIARI ARA.COM
*http://www.ara.cat/comarquesgironines/Leditor-Oriol-Ponsati-Murla-Casero-narratiu_0_1020498175.html