Rosa M. Font, premi Carles Riba 2010, presenta el seu nou poemari



 Un lloc a l'ombra és el títol del nou llibre de la poetessa empordanesa Rosa M. Font, editat per Proa, i que es va presentar ahir a la Llibreria 22. El volum va guanyar el premi Carles Riba 2010, i a l'acte s'hi va comptar amb la presència del poeta Roger Costa - Pau, que va presentar aquesta novetat. girona.
Publicat en El Diari de Girona el 18.03.11
Foto: Marc Martí

Una casa al paradís

Miquel Berga tradueix per primer cop al català ‘Un hotel a la costa', la crònica apassionada de l'anglesa Nancy Johnstone sobre la Tossa dels anys trenta.

“Tossa és al sud de Londres, pràcticament en línia recta, o sigui que cada milla del teu viatge a Tossa és, des del punt de vista del temps, una milla en la bona direcció”, pregonava graciosament el tríptic publicitari de la Casa Johnstone, un hotelet que acabava d'obrir el 1935 una parella d'anglesos, Nancy i Archie Johnstone, davant mateix del mar de Tossa, encimbellat a mig turó entre vinyes i atzavares aquell últim any de calma abans de la Guerra Civil i l'èxode. Feia poc, Rafael Benet havia batejat aquell racó de món com la ‘babel de les arts', per la proliferació d'artistes i intel·lectuals europeus que hi havien anat a raure fugint de la persecució del nazisme i atrets per la feliç clandestinitat que els procurava un lloc tan recòndit i misteriós del mapa, i Marc Chagall, que hi havia vingut, com tants altres, a pintar el mar, diria amb una entendridora exaltació d'infant que Tossa era un ‘paradís blau', quasi tan estimat com el seu Vitebsk natal per imaginar també un violinista sobrevolant extasiat els teulats en un quadre que encara avui és una de les joies del museu municipal. Però va ser en certa manera l'obertura d'aquell hotelet dels Johnstone, on es garantia als hostes que no hi trobarien “cap soroll, cap formalitat”, el que va unir aquella comunitat de forasters ansiosos d'oblidar les turbulències del continent entre pescadors i pagesos, conversant al Cafè d'en Biel o ballant fins a la matinada a El Buen Retiro, encara que fos pocs dies abans que aquí també arribés l'infern.

Miquel Berga, traductor i editor d'"Un hotel a la costa
(Tossa de Mar, 1934-1939)", ahir al Museu Municipal
de Tossa. Foto: MANEL LLADÓ.



Quan va esclatar la guerra, els Johnstone només feia una temporada que havien obert el seu hotel, on segons explicava Carlos Sentís en una crònica per a L'Instant, havien passat alguns dels millors redactors de Fleet Street, l'artèria periodística de Londres. No van ser els únics: el pintor Oskar Zügel i l'arquitecte Fritz Marcus, que havia projectat de fet l'edifici, eren habituals a les tertúlies a la terrassa de l'hotel, amb unes vistes fenomenals sobre les hortes i la fortalesa de la vila vella, a l'altra banda de la badia. Va ser damunt aquelles aigües plàcides que va aparèixer un dia la silueta imponent del vaixell Hunter, enviat pel govern britànic per evacuar amb urgència els seus compatriotes. Nancy Johnstone i el seu marit van ser dels pocs estrangers que no van voler embarcar-s'hi, i va ser així com el seu hotelet encantador va convertir-se d'un dia a l'altre en residència per a nens refugiats, i ells mateixos, d'aventurers somiadors, van transformar-se en actius defensors de la causa republicà. “No van marxar perquè no volien decebre aquells que s'havien convertit en els seus amics, perquè eren uns idealistes purs”, explica el professor de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga, responsable de la traducció i edició, per primera vegada en català, d' Un hotel a la costa (Tusquets), la crònica d'aquells anys apassionants i difícils que Nancy Johnstone va escriure i publicar en anglès, amb una repercussió notable, entre el 1937 i el 1939, abans que fins i tot a ella se li perdés per sempre la pista.

 Avui, el seu hotelet, ocult pel mosaic d'apartaments i hotels que han anat conquerint tota la costa, és un annex del nou Hotel Don Juan, que amb algunes reformes encara hi ofereix habitacions per als turistes que prefereixen un pavelló apartat de la massificació estiuenca. Queda poca cosa més, d'aquella Tossa babilònica i blava, com no siguin les obres que artistes com Georges Kars, Jean Metzinger o André Masson van cedir al museu local, o la casa mig abandonada de Zügel, als peus de l'antiga Casa Johnstone o ‘Jinstone', amb totes les lletres, tal com la pronunciaven els tossencs de l'època.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 18.03.11
* El llibre es presentarà a Girona el divendres dia 25 a la Fundació UdG, al costat de la Llibreria 22,, en un acte organitzat per la 22, el Mume, UdG i Tusquets.

Situar l'individu al centre



Joaquim Maria Puyal va conversar ahir amb els lectors
a la Llibreria 22 de Girona
. Foto: JOAN CASTRO / CLICK ART FOTO.

 Joaquim Maria Puyal, comunicador reconegut, popular entre altres moltes coses, però sobretot, per haver creat un model en la narració d'esdeveniments esportius, especialment en les retransmissions radiofòniques dels partits del FC Barcelona, explica en el seu primer llibre, Aicnàlubma (Columna), que fa més de quinze anys que va abandonar tota mena d'actuació vinculada amb la producció televisiva a causa “exclusivament, del meu progressiu desacord amb l'evolució del discurs de la televisió”. A partir d'aquí el recorregut va ser de l'àmbit de la producció de continguts al de l'observació i la reflexió sobre aquests. Heus ací que Aicnàlubma és aquest conjunt de reflexions que supura per totes bandes una ingent càrrega crítica (i autocrítica) amb una intensitat comparable a la del compromís amb el fet comunicatiu i, per extensió, amb la societat. Puyal afirma –ahir ho va ratificar en una trobada primer amb la premsa i en la presentació posterior del llibre a la Llibreria 22 de Girona– que, al llarg de la seva trajectòria ha anat “consolidant la idea que, ni en el sector públic ni en el privat, no hauria de ser possible l'exercici de l'activitat televisiva –sobretot en obert– sense tenir present la responsabilitat social que comporta”. El volum està desproveït d'afany de queixa –“parlo des d'una certa sensació d'impotència o decepció, malgrat que no em sento maltractat, ans el contrari”, diu–, només és, segons l'autor, “una visió superficial i general del fet comunicatiu, un conjunt d'observacions òbvies que tenia el desig d'escriure amb la intenció que esperonin la discussió, el debat i la curiositat sobre aquest àmbit; té poc a veure amb l'anècdota i no s'hi troba ben bé el Puyal de la ràdio, malgrat que sóc la mateixa persona”. Tornant al compromís, entre les motivacions per a la publicació del llibre també hi compta, aquest comunicador, “l'impuls del meu ànim i la indignació per tal com alguns tracten el periodisme i sobretot la televisió”. “Una indignació que gairebé m'aclapara i que planarà” sobre el text. “Jo, m'estimo el mitjà –diu Puyal– i em fa mal veure'l, tal com està ara”. Un detall que remarca el periodista i que també ha funcionat com a estímul a l'hora de confegir el contingut del llibre ha estat la redacció de la nova llei de l'audiovisual. En l'antiga (1981) s'establia en el preàmbul que la televisió era un “servei públic essencial”, tres conceptes que en la redacció de la nova llei, de l'any passat, no s'esmenten ni una sola vegada, i això “és greu”, diu Puyal, que rebla que els industrials i poderosos exerceixen un “domini abassegador” sobre el mitjà, de manera que la bàscula s'ha inclinat afavorint el negoci en detriment de la circulació d'idees i, al cap i a la fi, de la llibertat.
De solucions Aicnàlubma no n'ofereix cap, perquè tampoc és aquesta la intenció de l'obra, tot i que se'n poden extreure aprenentatges ben valuosos, no només per als membres de la professió, respecte al capteniment del comunicador, també per als receptors del mitjà. Bo i reconeixent l'autor que es remet a la ingenuïtat, el discurs del llibre advoca per la substitució de l'actual paradigma de televisió, que es basa en els resultats empresarials, per un altre en què aquesta qüestió abandoni el rol primordial, per deixar pas als “drets de l'espectador (de la televisió gratuïta)” que permeti situar l'individu, l'ésser humà, al centre del sistema. Paradoxalment, cal fer aquesta correcció en una societat que és anomenada “de la comunicació”.
Dani Chicano, publicat en El Punt 17.03.11.

Puyal considera que ´una conxorxa dels poderosos arrabassa els drets del receptor

El periodista esportiu i acadèmic de la llengua reflexiona sobre el "problema de l'audiència" al llibre "Aicnàlubma"

El rei de les retransmissions esportives en català, per a molts el "mestre" Joaquim Maria Puyal, ha renunciat a les reiterades pressions de la indústria editorial per escriure un llibre de records i vivències amb les estrelles mediàtiques del futbol, i s'ha concentrat en un projecte editorial bàsicament de teoria de la comunicació.

Joaquim Maria Puyal presenta el seu llibre a la Llibreria 22.
Foto: Marc Martí.

Aicnàlubma (ambulància al revés) és el primer títol del que segurament acabaran per ser tres volums de l'editorial Columna. Presentat ahir a Girona, Aicnàlubma aplega el que l'autor va definir com "reflexions disperses", però també ha escrit molt sobre "anàlisi de la imatge" i "elements que conformen el discurs", temes dels propers llibres, sense descartar "algun dia escriure sobre records i vivències", va admetre.

Davant els periodistes, Puyal va explicar que, després del franquisme, va constatar amb preocupació com "una gran part del món que pateix" continuava sense tenir espai a la televisió, mentre dels afers trivials "se'n feia plat" perquè es consideraven més atractius. Aquest ordre de reflexions van sumir en una "contradicció interna" aquest líder de les audiències, presentador de programes mítics i innovadors com Vostè pregunta (TVE, 1977) o La vida en un xip (TV3, 1989). Puyal va entrar en crisi de consciència i va començar a preguntar-se si s'ha d'entrevistar persones que diuen coses importants, encara que siguin desconegudes, o bé prioritzar la gent coneguda que garanteix l'audiència.
El llibre que ara acaba de publicar tracta precisament "el problema de l'audiència", i el va definir com "un llibre dens, avorrit de llegir, no pensat per al gran consum, però adreçat a tothom, on el lector no trobarà el Puyal de la ràdio o la televisió", va advertir.

L'autor es pregunta com pot haver-se decantat "la bàscula" de la televisió en obert, la que entra a totes les cases, cap al "costat del negoci" i "haver deixat de banda la llibertat de circulació d'idees i els problemes dels més desafavorits". "Al receptor cada vegada se'l respecta menys", va afirmar Puyal, i va afegir que "els seus drets són arrabassats per una idea de negoci i de conxorxa entre els poderosos". "Sóc conscient que dient aquestes coses no he trobat el to quan parlo amb els poderosos, i per aquesta raó no m'han confiat mai cap nou projecte de comunicació".

Segons Puyal, la mateixa cultura "està amenaçada per la comercialitat", però no veu solucions al problema ni coneix "ningú que les tingui" perquè estem davant una "crisi del sistema". No obstant, es va mostrar partidari d'anar sempre cap a la utopia, encara que aquesta sigui allà lluny a l'horitzó, "perquè es l'única manera d'avançar", va dir, i va admetre que també hi ha "molts signes per a l'optimisme".

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona, 17.03.11

L´Ela Geminada presenta els ´Poemes francesos´ de Rilke traduïts per Vilallonga

 Oriol Ponsatí, dret, davant de Del Pozo,
Vilallonga i Lucero. Foto: M. Martí.

La Llibreria 22 acull el bateig de la nova editorial gironina d'Oriol Ponsatí, que també llança el "Breviari dels polítics" de Mazzarino.

Una festa amb l'assistència de més de setanta persones, bona part d'elles vinculades als estudis de Filosofia de la Facultat de Lletres de la UdG, va servir ahir per presentar en societat la nova empresa editora gironina, Edicions de l'Ela Geminada, fundada per Oriol Ponsatí-Murla, el qual va fer durant l'acte una fèrria defensa del llibre imprès: "No ens plantegem l'edició electrònica, no som a la fi de l'era Gutenberg", va dir.

Les senyes d'identitat d'aquesta editorial, que vol "omplir buits" en català, queden ben definides amb els seus dos primers llançaments. D'una banda, hi ha la traducció al català dels Poemes francesos de Rainer Maria Rilke (1875 - 1926), a cura de Mariàngela Vilallonga, que encenta la col·lecció de ficció Trivium, en una edició bilingüe que permet al lector jugar a comparar la versió catalana amb l'original.

D'altra banda, hi ha el Breviari dels polítics, de Cardenal Mazzarino (1602 - 1661), amb traducció de Ramon Alcoberro, que obre la col·lecció de no ficció, Quadrivium. L'acte, presentat per Guillem Terribas, va comptar amb les intervencions de Xavier Pla, Josep Maria Terricabras, Marc Gispert, el quals són assessors de l'editorial o hi col·laboren, com també ho fan Blai Gasull, Antoni Martí Monterde o Joan Vergés. També van participar a l'acte Joan Manuel Del Pozo, Mariàngela Vilallonga, Lluís Lucero, i les intèrprets Sara Parés (flauta de bec) i Maike Burgdorf (tiorba).

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona

Testimonio inglés de la primera Costa Brava

Tusquets rescata en catalán la crónica de la Tossa de los años 30 de Nancy Johnstone.
En Tossa de Mar, en 1935, se abrió el primer hotel de la Costa Brava pensado para alojar turistas extranjeros y durante un año contribuyó a reforzar el microclima social y artístico que se había creado en torno a un grupo de artistas e intelectuales refugiados en esa población. La propietaria de esa fonda, Nancy Johnstone, publicó Hotel in Spain (1937), una crónica de esa experiencia, de sus inicios como establecimiento hotelero y de su posterior reconversión en residencia para niños refugiados durante la Guerra Civil. Ahora la editorial Tusquets recupera este libro al cabo de casi 75 años y otro que la misma autora publicó a continuación, Hotel in flight (1939). Los ofrece conjuntamente en catalán en Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939) con introducción, edición y traducción a cargo del profesor de literatura inglesa de la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga.

La llegada de refugiados de la Primera Guerra Mundial a Tossa confluyó unos años más tarde con los descontentos por la situación política en Europa y el ascenso del nazismo. En 1934 la revista Art publica un número extraordinario dedicado a la colonia de artistas extranjeros que incluye nombres tan llamativos como Marc Chagall, André Masson, Georges Bataille, Oscar Zügel, Otho Lloyd o Dora Maar. El crítico de arte y pintor Rafael Benet define Tossa como “Babel de las artes”. Y es este mismo año cuando desembarcan el periodista escocés Archie Johnstone y su entusiasta esposa Nancy. En pocos meses deciden dar un cambio radical a sus vidas, por iniciativa de Nancy, y dejan Londres para poner en marcha un pequeño hotel de once habitaciones, muy alejado de los planteamientos del turismo de masas. Encargaron su construcción a Fritz Marcus, un reputado arquitecto alemán que había tenido que emigrar por ser judío y ya regentaba un bar en Tossa. El hotel abre en verano de 1935 con un sorprendente éxito de visitantes, preferentemente ingleses. Carles Sentís dice en un reportaje para L'Instant que ha encontrado hasta siete periodistas del News Chronicle y otros del Daily Herald y el The Times. Para todos ellos Tossa era “el paraíso azul”, según la definición acuñada por Marc Chagall.

Aquella experiencia se truncó el 18 de julio de 1936 con el estallido de la Guerra Civil. Hasta cuatro destructores ingleses llegaron a la Costa Brava para recoger a los súbditos británicos. Archie y Nancy fueron de los pocos que se negaron a embarcar. Y su encantador hotel pasó a albergar niños refugiados. Pero cuando los republicanos perdieron la guerra, ellos compartieron también la experiencia del exilio. Uno de los últimos capítulos del libro narra el paso por Figueres de los Johnstone y su colonia de niños. Se alojaron en el teatro Edison. Se habían retirado las butacas de la platea y se instalaron doce colchones en cada uno de los cuales se instalaban hasta cinco criaturas. Allí vivieron los primeros bombardeos sobre la ciudad. “Figueres nos parecía la viva imagen del infierno”, escribe Nancy. Por suerte, marcharon el día que hubo los más intensos. Los niños acabaron en campos de los campos de concentración franceses y Nancy y su marido en Perpiñán, malviviendo de colaboraciones periodísticas y de sus dos libros, que publicó Faber & Faber. Como señala Berga, sus crónicas pertenecen “a un subgénero de viajes muy fructífero en la literatura inglesa”, en que se narran con humor “las peripecias de establecerse en el extranjero y gestionar el choque cultural y las peculiaridades del lugar de destino”.

1935 Así era Tossa... con la Casa Johnstone, recién
construida e inaugurada, perdida en medio
de la montaña Tusquets editores

Los Johnstone acabaron marchando también como otros exiliados a México.Unos años más tarde se separaron. Archie regresó a Londres, y en 1947 a Moscú a trabajar en la embajada. Dos años después anunció en el Pravda su intención de quedarse en la URSS, donde murió. De Nancy se sabe que se hizo muy amiga de Constancia de la Mora, esposa del jefe de la aviación republicana Hidalgo de Cisneros. Ambas se fueron de viaje a Guatemala en 1950 y allí sufrieron un accidente de coche en el que muere Constancia. De Nancy, herida de gravedad, se perdió el rastro.
Josep Playà, publicat a la Vanguardia el 11.03.11

Mantenir vius els noms propis

Narcís-Jordi Aragó a casa seva.
Foto: Jordi Soler.

Narcís-Jordi Aragó recull en un llibre articles en els quals esbossa pinzellades de personatges amb rerefons gironí.
Quan la Diputació de Girona li va encarregar que fes un recull d'articles seus publicats durant els més de vint-i-quatre anys que ha estat vinculat a la Revista de Girona, Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932) es va proposar buscar-hi un fil conductor. Ben aviat, va descobrir que un dels nexes d'unió que més predominava entre aquells articles publicats era que, essencialment, tractaven sobre personatges que d'alguna manera havien transcendit la vida rutinària per entrar a formar part de la “petita història” o “la Història de la Cultura”, en paraules de Xavier Xargay en el pròleg del llibre. També, que la majoria d'aquelles personalitats estaven vinculades a les terres gironines.

És així que s'ha concebut Retrats a mitja tinta, un llibre que inclou 146 articles, que tenen com a comú denominador gent que ha deixat petja però que, com reconeix el mateix autor, “molts d'ells han restat marginats per la memòria col·lectiva”. “Mantenir-los vius, d'alguna manera, també és una de les raons d'aquest volum”, reconeix Aragó.

Des d'Andreu Pastells a George Steiner i Peter Handke, Narcís-Jordi Aragó agrupa tota aquesta sèrie de personatges per categories (Lletres, Arts, Civisme i Proximitats). Amb l'excepció de setze textos que procedeixen del diari El Punt, dos que provenen de Presència i un que pertany a l'opuscle Recordar Rodoreda, tots els articles han estat publicats a la Revista de Girona. N'hi ha afegit per acabar d'arrodonir el conjunt i per acabar, sobretot, de donar una visió d'unes èpoques que estaven poc representades.

El llibre –el 25è volum de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona–, es presentarà el proper 17 de març, a dos quarts de vuit del vespre, a l'Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura.

*La Llibreria 22 en farà la venda de llibres.
Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt el 10.03.11

Escolteu el lloro canalla



Albert Compte , retratat a Banyoles el 2002,
ha deixat més de trenta poemaris inèdits
i un miler de haikus. Foto: EL PUNT.

 El Llop Ferotge emprèn l'edició de la poesia pòstuma d'Albert Compte.
Va ser per Setmana Santa, a Còrdova, que se li va aparèixer el lloro. No pas el colom trinitari, sinó un senyor exemplar de lloro eclectus, que es veu que té unes dimensions fora de sèrie i un plomatge d'un verd llampegant que fan que un cregui al moment en l'arribada de l'esperit sant. Albert Compte (Barcelona, 1960-Olot, 2007) s'hi va rendir completament, i des d'aquell dia afirmava que era un simple amanuense del seu lloro fluorescent, i déu n'hi do com n'estava, d'inspirat: va dictar-li més de dos mil poemes, i articles, contes, novel·les, i més d'un miler d'haikus, en un honrós gest de misericòrdia pel seu intèrpret, a qui els metges acabaven de diagnosticar una afecció cardíaca incompatible amb l'alenada profunda dels poemes llargs. Però ni la consideració del seu lloro xerraire va salvar-lo: Albert Compte va morir el 4 d'octubre del 2007 a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, als 47 anys, quan era a punt de sotmetre's a una operació de bypass que esperava feia més de sis mesos.
A Jorge Morales, l'escriptor xilè que va fundar amb ell la revista d'art i poesia El Llop Ferotge un any abans a Girona, encara se li encén la veu de ràbia quan recorda aquella mort precipitada i absurda, però ha fet més que lamentar-se i plorar: ha buscat tota l'obra inèdita del seu amic a la casa materna d'Olot, on va viure els últims anys, i es proposa rescatar-la de l'anonimat costi el que costi, convençut que el poeta del lloro, al costat del qual sempre passaven coses màgiques, és “un autor excepcional, el poeta de qui tothom haurà de parlar, el gran fenomen editorial de l'any”. De moment, ha reunit una part de la seva poesia amorosa a Locus evelinus, publicada a l'editorial del mateix El Llop Ferotge, amb pròleg de l'escriptor Bruno Montané i un dibuix a portada de l'artista Enric Ansesa. Es tracta d'una col·lecció de poemes en castellà on ressona l'humor corrosiu, lliure i canalla d'Albert Compte, que solia firmar amb el pseudònim Startus, contracció exòtica del seu segon cognom, Estartús, i d'on han estat expulsades a consciència la solemnitat i la turbulència sensiblera a favor d'un erotisme de tango i malecón havaner. Aquests 26 poemes són només un avançament de l'extensa obra inèdita d'Albert Compte, que inclou també la novel·la Tocinitos de cielo.
En vida, aquest antic col·laborador de l'Avui que va residir a Barcelona, l'Hospitalet, Calafell, Còrdova i, finalment, Olot, només va arribar a publicar dues novel·les en català, El cor de la carxofa (Columna, 1997) i El crit de l'ornitorinc (Destino, 2000), i el poemari Trulaccions, en una edició finançada pel seu pare quan l'escriptor tenia només 16 anys. Pòstumament, l'editorial Quadrivium de Girona ja va difondre El romancero Goliardo (2008), una mostra prodigiosa de la seva verbositat desbordant, afirma Morales, que no va tenir la difusió que mereixia. Locus evelinus es presenta dimarts vinent a La 22, el dia 24 a la Context, i el 31 de març, a l'Aula d'Escriptors de Gràcia, a Barcelona.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 09.03.11

Recordant les treballadores de Triangle

Núria Martí publica un llibre sobre els fets que van inspirar el Dia de la Dona.

Nuria Martí, finalista
del Premi Just M. Casero

El 25 de març del 1911 va haver-hi un gran incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, de Nova York. Hi van morir 146 persones, la majoria de les quals eren dones, que hi treballaven en unes condicions pèssimes. Aquest fet va comportar una revolta de les dones treballadores, que va obligar a canviar la regulació laboral als Estats Units i, poc a poc, també en altres països.

L'incendi de la fàbrica Triangle és l'origen històric del Dia de la Dona Treballadora, que se celebra avui, i és també la història que reconstrueix l'escriptora maresmenca Núria Martí Constans (Calella de la Costa, 1966), actualment resident a Girona, en el llibre Trampa de foc, publicat per l'associació Lectura Fàcil. Els llibres de Lectura Fàcil segueixen unes directrius internacionals concretes per ser llegits i entesos per persones amb dificultats lectores. Són llibres que narren una història concreta i lògica, amb una única línia argumental, i eviten el llenguatge abstracte i simbòlic. Martí, que és professora de català per a adults i escriptora, ja havia publicat la novel·la Les mateixes estrelles per a Lectura Fàcil. També és autora de la novel·la Hores prohibides (2009).
Redacció El Punt, 08.03.11

Escoltant l'oracle

Josep Valls recopila reflexions, sentències i aforismes extrets de les converses que va mantenir amb Pla.

Josep Valls. Foto: Gerard Bagué

A Josep Pla li agradava la taula, però preferentment amb companyia, així que el dia que el seu amic Ramon Sala el va deixar al Motel de Figueres perquè ell tenia pressa per tornar a Castellfollit, l'escriptor es va sentir inesperadament desvalgut. El cuiner Josep Mercader, que el coneixia bé, sabia que era una impertinència deixar-lo sol a taula, però aquell dia el restaurant era ple, i ni ell ni cap dels cambrers podien entretenir-se a oferir-li companyia. Fins que al senyor Mercader se li va acudir cridar l'administrador del local i demanar-li per favor que s'assegués amb el vell escriptor i li donés conversa. No es coneixien de res, i el silenci amenaçava de fer-se dens, però Pla va tenir l'ocurrència de preguntar al bon noi a què es dedicava, i Josep Valls va tenir l'encert d'aclarir-li que, tot i guanyar-se la vida fent números, la seva vocació eren les lletres, que havia estudiat al seminari de Girona. “Ah, la millor universitat del món!”, va exclamar Pla. I ja va estar. Els vuit anys següents van fer-se inseparables, a la seva taula 26 del Motel, sempre la mateixa, on dinaven plegats, conversaven i secretejaven. Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, 1944) el tornava sempre a Llofriu amb cotxe, a vegades l'afaitava i tot, i alguna ocasió li va arribar a fer de metge. Van ser amics, en el sentit ple de la paraula, i avui encara Valls sent tan viva aquella proximitat, que declara amb convicció: “Jo l'estimava, aquest home”.

Des d'aquella primera trobada de l'any 73, Valls, col·laborador d'El Punt, va acostumar-se a prendre notes de les sobretaules amb Pla, sempre aprofitables i sucoses. De moltes d'elles n'ha donat compte als tres llibres que ha publicat sobre el seu amic, Josep Pla inèdit (1982), Josep Pla: converses a l'Empordà (1986) i Pla de conversa (1997). Ara ha seleccionat 183 fragments d'aquelles xerrades esporgades dels seus llibres anteriors per compondre Josep Pla oral (Acontravent), una col·lecció de citacions, sentències, reflexions, aforismes i fins i tot acudits que presenten l'autor d'El quadern gris com “una mena d'oracle”, assegura Valls, no només per l'astúcia de les seves observacions, sinó també per la seva permanent actualitat: “Era un home avançat al seu temps, que parlava des de la saviesa. Un clàssic. I un clàssic no és altra cosa que algú que, per més que el llegeixis, sempre et diu coses noves”. Coses com ara “Catalunya és un país d'eròtics corregits per l'avarícia”, o “un ha d'escriure tal com parla, com si escrivís per a una seva tia soltera”, o “com més malament menja la gent als restaurants, més propina deixa”, i encara “com puc entendre què o qui és Déu, si ni tan sols sé què és un sofregit?”.

A l'estil dels moralistes francesos del segle XVIII que tant apreciava, des de Chamfort a Montaigne, Pla apareix en aquestes notes, totes recollides de viva veu pel seu transcriptor, a pesar que algunes van ser elaborades literàriament per l'autor i incorporades a l'obra escrita, com un home de variats interessos que sentenciava sobre la vida, la gent, la literatura, l'art, la cuina, el país, el món, la religió, la política i sobre ell mateix, els apartats en què s'organitza aquesta mena de breviari del pensament planià. Valls, que admet haver deixat fora les declaracions més íntimes que Pla va confiar-li (“no hi ha res que s'assembli més a un confessionari que un cotxe a l'hivern travessant l'Empordà de nit amb la calefacció engegada”, diu enigmàtic), vol retre amb aquest Josep Pla oral un homenatge a l'escriptor, en el trentè aniversari de la seva mort, i al seu estil concís, “ni culte ni popular, entre el periodisme i la literatura, però mai grandiloqüent”, un esperit que el seu biògraf ha volgut transmetre també a la brevetat del seu pròleg, escrit, afirma, “amb cinta mètrica”. Les primeres presentacions del llibre seran el 21 de març a La 22 de Girona, i el 8 d'abril a la Fundació Pla de Palafrugell.
Eva Vázquez, publicat en El Punt, 06.03.11.

Reflexió des de l'estima

Foto: Juanma Ramos.

Puyal està enamorat de la tele i des d'aquest punt de partida ha escrit el seu primer llibre, ‘Aicnàlubma', en què diagnostica la relació entre mitjans i societat.

“Mai m'he emocionant tant com entrant en un plató buit i construir un programa des de zero”. Ho va dir ahir en la presentació del seu primer llibre Joaquim M. Puyal, fent seva una frase de Fellini i que serveix per il·lustrar el seu enamorament de la televisió. És des d'aquesta estima pel mitjà, des de la sinceritat, i sense cap pretensió d'alliçonar, que el comunicador de referència ha publicat Aicnàlubma –significa ‘ambulància' al revés i ens remet a la primera part del llibre per entendre'n el significat–, editat per Columna. Davant d'una gran expectació, Puyal va explicar que no ha escrit el llibre, vol ser el primer volum d'una trilogia, amb voluntat d'aprofitar el seu impacte mediàtic, sinó que són reflexions sobre continguts mediàtics amb vocació divulgativa.

El creador de Vostè jutja o La vida en un xip va insistir que ha escrit el que pensava sobre els mitjans des de la complicitat i des de l'observació: el seu és el punt de vista d'algú que ha treballat a la televisió i que ho ha fet amb èxit i que ja no hi és perquè està en “absolut desacord” amb la manera en què ha evolucionat. I en aquesta involució de la televisió, Puyal va destacar que s'ha perdut el concepte de servei en la televisió en obert i va recordar que la llei audiovisual espanyola aprovada fa dos anys no menciona el terme “servei públic” que sí esmentava la llei de les televisions privades del 1988; Puyal considera “escandalós” que amb prou feines s'hagi parlat d'aquest fet. Sense dir noms, el comunicador va fer la comparació amb altres serveis que tenen els ciutadans com ara el gas, l'aigua, el transport; serveis públics que exploten empreses privades. Puyal creu que tant la televisió com els diaris o les ràdios han de treballar per obtenir audiència, però que “el problema pervers és que es confon l'entreteniment amb un objectiu, quan el que hauria de ser és una condició dels mitjans. Si ens quedem només amb l'entreteniment vol dir que renunciem a captar l'interès. Es poden obtenir més ingressos, però s'empobreix el missatge”. Puyal, que s'ha negat a fer un llibre sobre els anomenats programes escombraria, relata a Aicnàlubma el que ell considera programes d'addicció i dóna les claus d'aquestes pràctiques de seducció: “Tenim delinqüents mediàtics, famosos per sortir de la presó i anar a la tele. No tot s'hi val”, va concloure.

Gemma Busquets, publicat en El Punt 01.03.11
*El llibre es presentarà a la Llibreria 22 el dimecres dia 16 de març.

‘Las meninas' de Mendoza

Foto: Manel LLadó

La Llibreria 22 s'omple per rebre l'últim premi Planeta, introduït per Fonalleras.
Com Velázquez quan va pintar Las meninas, Eduardo Mendoza ha fet a Riña de gatos (Madrid, 1936) “un retrat de la cort a l'inrevés”, en paraules de Josep Maria Fonalleras, perquè en tots dos casos els autors respectius han preferit plasmar un moment històric a través dels seus protagonistes aparentment més prescindibles, de les classes populars, mentre “els reis, representants del poder, estan fora del quadre, però ho veuen tot”. Ahir a la Llibreria 22 va haver-hi un gran ple per rebre l'últim premi Planeta, presentat una vegada més per Fonalleras, a qui ahir Mendoza va elogiar com a lector perspicaç: “Tot el que ha dit és el que volia fer amb la novel·la. I aquesta novel·la té moltes coses. Jo volia que fos més senzilla, però em vaig embolicar, no perquè pensés en el Planeta, sinó perquè hi havia un parell d'idees que m'interessaven molt”. Mendoza es va referir, per exemple, al seu interès pel personatge de José Antonio Primo de Rivera (“Vaig arribar a la conclusió que era algú absolutament intranscendent i, a més a més, força curt”), també a la passió confessa de l'escriptor barceloní per la pintura i per la història de l'art, vista en paral·lel i en diàleg constant amb la història de les societats en què han sorgit unes determinades creacions artístiques.

L'encertada i elogiada lectura que Fonalleras ha fet de Riña de gatos va justament en aquesta línia: darrere de la divertida història d'un expert anglès en art, perdut al mig del Madrid convuls i frenètic dels mesos anteriors a la Guerra Civil –una història que el presentador va inscriure “en el gènere de la sarsuela i del vodevil” i que també va comparar a pel·lícules com ara To be or no to be de Lubitsch i ¡Jo qué noche! de Scorsese–, hi ha la confrontació entre dues visions de l'art i del món, la de Tiziano i la de Velázquez. Del primer, hi ha una reproducció de La mort d'Acteó al vestíbul de la casa on el protagonista ha estat contractat per autentificar un suposat quadre atribuït a Velázquez, i on també coneix Primo de Rivera. Per Fonalleras, La mort d'Acteó és una metàfora de la situació prebèl·lica que es vivia en aquell moment: durant una partida de cacera, Acteó veu com Diana es despulla per banyar-se i la deessa, pel seu atreviment, el transforma en un cérvol i és devorat pels seus propis gossos. Però Tiziano pinta un moment molt determinat de l'escena, quan Acteó està en plena transformació i és encara mig home i mig cérvol. La metàfora, traslladada al Madrid de l'hivern i la primavera de l'any 1936, remet, segons afirma Mendoza, a “un moment històric en què tot està fet, però ningú ho sap encara”.
Xavier Castillón, publicat en El Punt 01.03.11.

Mendoza ha escrit ´Riña de gatos´ com Velázquez va pintar ´Las Meninas´

L'escriptor presenta la seva obra guanyadora del Planeta com una novel·la sobre la Guerra Civil.

Amb la modèstia i la discreció del savi, però amb la força i la convicció de qui sap que l'ha encertada, Eduardo Mendoza va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona, Riña de gatos. Madrid 1936 -guanyadora de l'últim premi Planeta-, com una novel·la que parla de la Guerra Civil sense explicar-la, perquè "està ja molt explicada".

El veterà escriptor barceloní va tenir com a mentor Josep Maria Fonalleras, qui es va desfer en elogis per la que va considerar "una novel·la molt i molt bona", amb un final trepidant, que impedeix al lector interrompre la lectura.

En la trama, un professor anglès visita el Madrid republicà per investigar una pintura desconeguda de Velázquez. Mendoza va admetre que en aquesta novel·la ha volgut fer un exercici d'intel·ligència emulant Velázquez. Així com avui la cort espanyola dels segles XVI és més coneguda per les singulars escenes domèstiques del pintor sevillà -per exemple Las Meninas-, que per la pintura de les grans batalles, així mateix Mendoza ha volgut parlar de la ?guerra oferint-ne nomésretalls, sense una ambició d'exhaustivitat.

El poble a primer terme

El fet és que Velázquez va pintar a Las Meninas el poble i els bufons de la cort a primer terme, mentre els monarques queden reflectits en un mirall, perquè no hi són però ho veuen tot, i l'artista forma part de l'escena, perquè la seva manera de comunicar la història també és transcendental.

José Antonio Primo de Rivera, Franco, Azaña i Queipo de Llano són alguns dels protagonistes d'una novel·la que també vol ser molt divertida. Mendoza va assegurar que Primo de Rivera, un "guapo xulesc" que atreia les dones, va ser un personatge del tot intrascendent, al qual Franco -"dictador a l'estil sud-americà"-, va aprofitar per crear un mite. Riña de gatos conté també una reflexió sobre com l'art reflecteix el món, sobre els motius que fan que un artista triï un tema en comptes d'un altre. És una manera d'intentar explicar com és possible que totes les ciutats i pobles de l'Estat espanyol tinguessin durant quaranta anys un carrer dedicat a Primo de Rivera i, poques dècades després, el 2003, només un diari dediqués un petit recordatori al que va ser enaltit com a "màrtir" de Falange.

Mendoza s'ha decantat en aquesta novel·la pel Madrid republicà, una ciutat que, al seu parer, devia ser en aquell moment "la més interessant d'Europa, més que París o Londres", perquè estava plena d'espies i de gent intel·ligent, ja que era sabut que el que allà passaria s'aplicaria després a la resta del continent, com així va ser amb l'expansió del nazisme.

Daniel Bonaventura, publicat en el diari de Girona 01.03.11. Foto: Aniol Rasclosa.

La censura com a estímul

Narcís-Jordi Aragó. Foto: Jordi Soler.

En la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora.

I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”.

Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.

* En la presentació del cicle, també hi va participar Narcís-Jordi Aragó.

Narcís-Jordi Aragó, publicat en El Punt 28.02.11

Escriure a les fosques

Rosa Font dialoga amb la paraula i la imatge explorant les fonts de la creació poètica a ‘Un lloc a l'ombra', amb què va rebre el Premi Carles Riba.

Fa poc, en un sopar amb altres escriptors, Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) escoltava amb resignació un debat encès sobre la conveniència de fer promoció dels llibres a través de les xarxes socials i els recursos aparentment il·limitats que ofereix internet. Ella no la té pas, aquesta preocupació propagandista, no només perquè li fa força mandra, sinó perquè escriu poesia, recorda arronsant-se d'espatlles, i en aquest front, quina és la batalla que es guanya? Així que a taula escoltava en silenci, convençuda que la marginalitat pot ser un do, si estalvia tanta energia dispersada en els treballs publicitaris. El problema és que a vegades guanya premis, com el Carles Riba 2010 de poesia, i ha de sortir a fora, aprofitant la setmana de vacances de l'institut de Girona on fa classes, i intentar explicar el sentit del que ha volgut escriure procurant no assemblar-se al venedor que pica a la porta per col·locar un producte rar. Parla de la dificultat d'objectivar l'experiència de l'escriptura, però als poemes d'Un lloc a l'ombra, com a gairebé tots els seus llibres anteriors, la referència és sempre clara, mai críptica ni obscura, per més que invoqui l'emoció i el misteri. “Procuro fer un exercici de tensió amb la llengua per arribar al llenguatge primordial, aquell que permet representar emocions amb el màxim d'efectivitat i senzillesa”, explica aquesta poeta que ja en el seu llibre anterior, Des de l'arrel (Premi Rosa Leveroni 2008), havia fet una immersió en els orígens de la creació poètica, en la font mateixa de la paraula en el fang.

A Un lloc a l'ombra l'exploració és encara més notòria, amb el recurs plàstic d'aquesta ombra que és alhora “recer del jo, experiència de la nit, del pas del temps, del dolor i tot”, però que engendra també la llum, perquè per Rosa Font l'ombra és també “l'espai de la creació poètica”, el lloc on viuen les imatges. Tal com diu al diàleg de ‘Pedra', el primer poema de la quarta secció del llibre, i “potser el més abstracte” admet, “la paraula és muda i l'ombra es torna llum”. Aquesta dicotomia entre una mirada cap al món exterior, el més vistent i tangible, que pot expressar-se amb paraules, i el món interior, l'univers ocult d'allò que no es percep, senyoreja en tot el poemari com una reflexió sobre l'acte creatiu mateix, des de la primera secció, ‘Terra de nit', en què “el jo es despulla de tot el que és superflu” per retrobar-se només en l'essencial (“saliva de cuc, boca de llimac, em sé, / un bri cansat de fum, la cicatriu del foc”), fins a la darrera, ‘Vora el riu', que s'obre amb el combat que entaulen “la paraula que significa i la imatge que representa”. ‘Plaça d'en Caramany', la segona part del conjunt, serveix d'oasi per endinsar-se en el cromatisme, “les sensacions que arriben pels ulls”, adoptant com a pretext un espai central del seu poble d'origen que li serveix de trampolí per accedir a l'instant viscut (“Retorna'm a la nit il·luminada”, implora a ‘Entra'). De la mateixa manera que a ‘Dinou retrats i un autoretrat' se serveix d'imatges prestades (un quadre, una fotografia) per experimentar el goig de la mirada (“existeixes en l'ombra dels meus ulls”, declara a “Presència”) per reaprendre el món amb la ingenuïtat de l'infant, convençuda que la poesia, com afirmava Yeats, és una invitació a tocar o, com sosté ella, “una barreja d'innocència i experiència”. No és estrany que al llibre abundin les al·lusions a la ceguesa (“Què podries mirar si has vist / com cau la pluja a la teulada, / com s'inunda la casa / on has guardat la pell, el cos que encara estimes?”), però també a la força de la naturalesa, el desig de fusió amb la terra com un refugi necessari. “No és pas per buscar-hi cap sentit espiritual, sinó per aferrar-me a la seva força”, aclareix. “Em sento molt pròxima als arbres, això és tot, i a l'aigua, i a les pedres”.

L'espai de l'ombra és el de la dualitat entre imatge i paraula, però també el de la recerca del que Rosa Font defineix com ‘llenguatge-silenci', una paradoxa amb la qual vol fer evident el desig de “trobar una altra manera de mirar el món”. En aquest camí, ha tingut present una reflexió de la pensadora María Zambrano que subscriu amb passió, com qui descobreix una veu germana: “La paraula creadora és la que conté al mateix temps pensament i imatge, ritme i silenci, perquè llavors recupera el seu valor nuclear, essencial”.
Eva Vázquez publicat en El Punt 28.02.11. Foto: Jordi Font

* El llibre es presetarà a la Llibreria 22 el dia 17 de març.

Tertúlia La literatura fantàstica, a debat a la 22

Si el cinema fantàstic està vivint una segona joventut en els darrers anys, el gènere tampoc no es queda enrere pel que fa a la literatura. I precisament, aquest va ser el tema que va centrar una tertúlia a la Llibreria 22, on es va comptar amb la presència de Carles Lario, un expert en aquest tipus de literatura, i de Víctor García Francés, de l'editorial La Factoría de Ideas.
Publicat en el Diari de Girona 26.02.11. Foto: Aniol Resclosa.

Retrobant el tacte dels llibres

Oriol Ponsatí-Murlà estrena amb Rilke i el cardenal Mazzarino el segell gironí Edicions de la Ela Geminada.
Hi ha llibres, amb sort, destinats a ser llegits, i n'hi ha d'altres, a més, que es fan estimar fins i tot al tacte. És difícil que una relació així es pugui establir amb unes cobertes plastificades com les que s'estilen avui, i menys encara a través de la pantalla dels moderns llibres electrònics. Oriol Ponsatí-Murlà (Girona, 1978) sosté que el lector té dret a comunicar-se també físicament amb els llibres, i amb aquest convenciment acaba de crear Edicions de la Ela Geminada, que estrena amb el Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino, recuperat del catàleg de l'extinta El Llamp, i els Poemes francesos de Rainer Maria Rilke, traduïts per Mariàngela Vilallonga, i que té “l'objectiu d'aconseguir que el paper doni el millor de si mateix” per justificar l'existència de biblioteques càlides en plena revolució digital.

Els seus són, en efecte, uns llibres atípics, fins i tot “retrògrads” en diu ell, amb les cobertes rugoses deliberadament crues i generoses en solapa, el logotip de la casa imprès en relleu a la manera d'un caixó de Gutenberg, i el tradicional colofó de l'impressor invocant els sants del dia a l'ultima pàgina. Les agraïdes tapes de guarda tenen un color específic per a cada col·lecció: un blau celeste per a Trivium, pensada per a llibres de ficció tant d'autors estrangers com catalans, clàssics i contemporanis, i un granat de mural gòtic per a Quadrivium, destinada a la publicació d'obres de no ficció, sobretot d'assaig filosòfic. S'ha tingut tanta cura en el detall, que ha calgut inventar una caixa ex-professo justament per a l'ela geminada, aquest dígraf tan català que no existeix a cap tipografia universal. Sempre que la veiem impresa, hi podem distingir tres caràcters: dues eles i un punt volat, al contrari del que ja reclamava Pompeu Fabra, que calia fabricar una matriu que la restituís com un sol símbol. Això, naturalment, és el que ha fet Edicions de la Ela Geminada per convertir-la en la seva divisa.
Ponsatí-Murlà, fins ara responsable editorial del segell també gironí Accent, elogia la calidesa i elegància que el jove saltenc Marc Gispert ha sabut aportar al disseny del conjunt, “sense haver de recórrer a cap element d'impacte”. Perquè l'objectiu, afirma, és produir llibres que durin, “amb vocació de permanència”. Els pròxims títols anunciats dins la col·lecció Quadrivium, per a la qual compta amb els professors de la Universitat de Girona Josep M. Terricabras i Joan Vergés en el consell editorial, donen fe d'aquesta aspiració: Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, de Friedrich Nietzsche, traduït per Terricabras, que es complementarà amb Dissertació sobre Teognis de Mègara, un text breu de joventut del filòsof alemany, escrit en llatí i inèdit fins ara en quasi totes les llengües europees, al qual seguiran el manual Temperaments filosòfics. De Plató a Foucault, de Peter Sloterdijk, en traducció de Raül Garrigasait, aprofitant l'estada del pensador a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora, i De Tales a Demòcrit, una antologia del pensament presocràtic, inexplicablement encara inexistent en llengua catalana, la traducció de la qual ha fet Joan Ferrer Gràcia. Pel que fa a la col·lecció literària Trivium, la programació encara està pendent del consell editorial, que formen Blai Gasull, de la Biblioteca Just M. Casero, i els professors de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde i de la UdG Xavier Pla.

Que un projecte d'aquesta serietat neixi a Girona i que, per tant, “és genuí, però no localista”, ha deixat de ser una excentricitat en un moment que floreixen lloables aventures perifèriques com les d'Acontravent, Adesiara, Labreu, Fragmenta, Vitel·la o l'anunciada Sidellà de la Bisbal. Ponsatí-Murlà evita referir-s'hi com ‘editors independents'. Prefereix tenir-se per un “petit editor” o un “microeditor” que calcula publicar una desena de títols l'any i que estaria satisfet de vendre entre 300 i 350 exemplars, l'expectativa més realista en el mercat català.
Eva Vázquez, publicat en El Punt/Avui el 25.02.11 Foto: Manel Lladó
* La col·lecció es presentarà a la Llibreria 22 el 14 de març.
L´editorial Ela Geminada debuta amb un assaig de Mazzarino i poemes de Rilke.
Edicions de l'Ela Geminada, un projecte sorgit de la forta personalitat del seu creador, l'activista cultural Oriol Ponsatí-Murlà, acaba de debutar amb dos llibres: la publicació dels Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke (1875 - 1926), en edició bilingüe, amb traducció i introducció de Mariàngela Vilallonga; i l'assaig Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino (1602 - 1661).El primer dels llibres s'inclou a la col·lecció Trivium, que té com a objectiu la publicació de llibres de ficció (novel·la, narrativa, poesia...) tant d'autors estrangers com d'autors catalans clàssics i contemporanis. L'assaig de Mazzarino obre la col·lecció Quadrivium, que acollirà obres de no ficció (assaig, especialment filosòfic), tant d'autors clàssics com contemporanis.

Així ho va explicar ahir el fundador i director d'aquesta nova editorial gironina, Oriol Ponsatí Murlà, que es va doctorar el 2009 a la UdG amb una tesi sobre el llibre de Sant Agustí Les confessions.

En previsió hi ha títols com Sobre la veritat i mentida en sentit extramoral, de Nietzsche; Temperaments filosòfics. De Pató a Foucault, de Peter Sloterdijk, i l'obra De Tales a Demòcrit.

Ramon Alcoberro, Joan Manuel del Pozo,
Oriol Ponsatí a BCN.

El llibre de poemes de Rilke es presentarà el proper dia 14 de març a la Llibreria 22 de Girona, en un acte que també vol ser una festa de presentació de l'editorial.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 25.02.11. Foto: DdG

Maragall, un poeta modern

Sam Abrams presenta avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h) el seu llibre Llegir Maragall, ara (Proa), amb el qual va guanyar l'últim premi Carles Rahola d'assaig dels Premis Literaris de Girona. La presentació anirà a càrrec de Xavier Pla. En aquest llibre, Sam Abrams fa un estudi, poema a poema, de tota la producció lírica de Joan Maragall, considerat el primer poeta modern de Catalunya. Abrams ofereix una visió completament nova de l'obra de Maragall, coincidint amb l'Any Maragall, que commemora els 150 anys del seu naixement i el centenari de la seva mort. (El Punt 23.02.11)
“Sam Abrams ha llegit Maragall sense prejudicis”, afirma Xavier Pla a la 22"
Sam Abrams ha fet una lectura de l'obra poètica de Joan Maragall sense prejudicis ideològics ni apriorismes metodològics”, va dir, ahir, Xavier Pla durant la presentació a la Llibreria 22, de Girona, del llibre Llegir Maragall, ara (Proa), amb el qual Abrams va guanyar l'últim premi Carles Rahola d'assaig. “Sam Abrams reivindica Maragall com a poeta modern i actual, molt més heterodox, revolucionari i complex del que ens pensàvem”, va afegir Pla, que es va referir a Abrams com a “crític lliure” que parteix d'una “lectura atenta” dels textos de Maragall.

Xavier castillon, publicat en El Punt 24.02.11

En un torrent salvatge

L'advocat blanenc Jaume Puig debuta en la literatura amb ‘Momssen', una àcida incursió en el món de la corrupció i el crim a través d'un individu amoral

La novel·la, que es presenta avui a la Llibreria 22, homenatja el caràcter abrupte de Thomas Bernhard .

A la primera pàgina, ja confessa un assassinat d'infància, un crim iniciàtic que retrata de bon començament la falta d'escrúpols de Robert Momssen, un advocat que només creu en la justícia a punta de pistola, un tipus absolutament amoral que menysprea tot el que l'envolta amb un fàstic proporcional a l'obsessió amb què aspira a convertir-se en escriptor.

Momssen és la primera novel·la del també advocat Jaume Puig (Blanes, 1962), un home de lleis que passa per ser un ciutadà disciplinat a la seva ciutat, mentre la publicitat del llibre, una crònica àcida i implacable sobre la corrupció i el crim, no el desposseeixi del respecte tan àrduament guanyat, comenta amb humor. De fet, ara que és a punt de ser condecorat pel Col·legi d'Advocats pels seus 25 anys de professió, confia que Momssen no faci desdir els seus col·legues d'investir-lo d'una tal dignitat, i això perquè el món que hi recrea és fet de violència, sexe i falsedat, i el seu personatge, que practica amb desdeny l'assassinat i la violació, és qualsevol cosa menys un veí exemplar. “Momssen és un cínic, un salvatge, un home brutal, cruel i egòlatra, però no és tràgic”, el defineix Jaume Puig, que confessa haver-se sentit “posseït” pel seu personatge.

Va acabar d'escriure la novel·la fa un any, i l'editor que finalment l'hi ha publicat, Quim Torra, d'Acontravent, explica que quan va arribar-li a les mans, ja no la va poder deixar. “És bestialment divertida”, assegura l'editor, que la compara amb l'humor corrosiu de Tom Sharpe. Jaume Puig concedeix que el llibre pot arribar a ser tan bestial com entretingut, perquè ell mateix va divertir-se francament escrivint-lo fins al punt d'haver-se de refrenar per no caure en un estil desbordant, però no hi veu pas l'empremta de Sharpe, que ja fa anys que no freqüenta, com no sigui el dels primers títols, el d'Assemblea sediciosa, per exemple. Momssen més aviat és fill de l'austríac Thomas Bernhard, un autor que tenia del tot absorbit Puig mentre treballava en la novel·la i que gastava un menyspreu pel món que l'envoltava comparable al de l'envilit Momssen: “El rebuig i la severitat amb què Bernhard tractava el seu entorn em tenien captivat, però ell, un home terrible i tràgic, potser era a la seva manera un moralista, algú d'un pensament molt cartesià que per força havia de xocar amb la realitat. El que vaig fer va ser donar aquests atributs a un individu sense moral”. El resultat de l'experiment, diu, és “una torrentada delirant, salvatge”, en què apareixen des de la màfia russa a la corrupció política, a més de jutgesses nimfòmanes i advocats assassins. “Com en tota caricatura, al costat de la provocació es revelen veritats innegables”, diu l'escriptor, que presentarà la novel·la avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h), acompanyat de l'advocat Manel Mir i de l'editor de la revista de poesia El Llop Ferotge, Jorge Morales (el 5 de març la presentarà al Centre Catòlic de Blanes).

Profunditat i absurd
És un debut atípic per a algú que no sent predilecció per la novel·la negra, sinó que compta entre les seves lectures gent com ara James Joyce, Philip Roth o Sergei Dovlàtov, un altre dels autors homenatjats a Momssen per la seva capacitat de “fer broma d'assumptes terribles amb una lleugeresa tan espantosa, que el riure a l'instant se't glaça a la cara”. Per aquestes referències en clau, algun amic li ha comentat que en el llibre es barregen la profunditat i l'absurd. De fet, Jaume Puig, que valora els escriptors que “s'hi deixen la pell”, està convençut que l'“escriptura neix d'una insatisfacció”, per això la seva primera novel·la descansa en un calaix: “M'hi vaig barallar dos anys, lluitant per una història que no em funcionava. És el meu fracàs.”
La literatura, justament, és l'única feblesa d'aquest Momssen d'orígens emboirats que es declara descendent directe de Stendhal i que experimenta també els seus moments epifànics, encara que no sigui a la manera refinada de Joyce, sinó veient una pel·lícula pornogràfica. “A Momssen no hi ha cap personatge sofisticat ni polit, i el llenguatge és per tant groller, excepte quan parla el narrador, en primera persona, per al qual he buscat un estil neutre per no carregar el text”. Per la baixesa del to, Puig admet que podria ser a prop del realisme brut, si no fos que el seu personatge no és cap fracassat ni un marginat: “Ni tan sols beu ni fuma”.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 21.02.11

Josep Pastells porta el Vayreda a la 22

La passada edició del guardó de prosa narrativa Marian Vayreda, corresponent als premis literaris Ciutat d'Olot, va proclamar com a guanyador el periodista gironí Josep Pastells per Vida i miracles d'Odell Kraus. Ahir, i un cop editada la novel·la per Empúries, la Llibreria 22 de Girona va acollir un acte de presentació de l'obra, que es va endur 10.000 euros per l'esmentat premi. A l'acte d'ahir, hi va concórrer el mateix autor i Mercè Saurina.

Diari de Girona, 11.02.11. Foto: Aniol Resclosa.

Maternitat contra rellotge

Àstrid Magrans i J.N. Santaeulàlia publiquen la novel·la ‘Amb home o sense'.

La Gemma té 35 anys i una relació poc engrescadora amb un home separat i amb tres filles. No perdre el temps, ara, ja compta més que el plaer fugaç de les trobades amoroses ocasionals, perquè a la seva edat ha decidit que ja és hora de ser mare, encara que per aconseguir-ho s'hagi de prescindir de la mediació masculina.

Amb home o sense (Columna), una novel·la ambientada a Barcelona que tracta la pressió de la maternitat en un món en què ja és prou difícil construir relacions estables, és una proposta curiosa que signen conjuntament el poeta i narrador Josep N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) i la cirurgiana plàstica Àstrid Magrans (Barcelona, 1973), descoberta quan tenia 17 anys amb Breu, l'obra guanyadora del premi Just M. Casero del 1990, i de qui, fora d'un text teatral publicat dos anys després, ‘Homes', dins el recull Monòlegs a tres bandes, no s'havia tornat a tenir notícia literària. Els dos autors presentaran el llibre divendres vinent a la Llibreria 22 de Girona (20 h).
Eva Vázquez publicat el Punt el 05.02.11. Foto: Anaïs Lee

Una Catalunya lliure

Després de la introducció feta pel col·lega de professió Matthew Tree, Jordi Cussà va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona A reveure, Espanya, un thriller de política-ficció ambientat el 2038, en una Catalunya que celebra els vint anys d'independència. L'escriptor anglès va qualificar la novel·la de “bon divertimento que manté la veu pròpia i reflexiva de l'autor rere la carcassa de llibre de gènere”.
Publicat en El Punt el 04.02.11. Text i foto de Jordi Camps Linnell.

Amsterdam publica el premi Just M. Casero 2010

Helder Farrés novel·la la síndrome de Novotsky.
Hi ha premis que inflen les butxaques dels guanyadors i altres que busquen, més enllà de la recompensa econòmica, donar a conèixer autors amb valor literari. El Just M. Casero n'és un. 
"Quan l'any 1981 vam decidir començar el premi Just Manuel Casero, no hi havia cap premi de novel·la curta en català". Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22 de Girona, recorda els inicis d'un certamen que acaba de fer 30 anys i que es manté fidel a dues constants: donar a conèixer nous autors i fer que els 2.200 euros del premi vagin a parar a un projecte més literari que no pas àvid de diners. "Si l'haguéssim dotat de massa recompensa econòmica, haurien vingut els caçadors de premis... i al final haurien acabat guanyant els de sempre", diu Terribas.
El trentè premi Casero de novel·la ha estat per a Helder Farrés, barceloní de 36 anys que després de molts anys d'escriptura -metòdica, sempre que el mètode fos compaginable amb la quotidianitat- va decidir provar sort amb la seva quarta novel·la, Novotsky , i ara que el llibre ha estat editat només vol que l'obra cridi prou l'atenció per poder seguir publicant. "Vaig trigar un any a escriure Novotsky i em va tocar fer-ne quatre versions, fins que vaig aconseguir trobar un final que em convencés", va explicar Farrés, un home de mirada i gestos tranquils. "Era molt conscient que la novel·la caminava cap a algun lloc molt concret, i que fins que no el trobés no la podia donar per bona".
El camí fins a Novotsky no va ser del tot recte, Farrés recordava que, des que va néixer el seu fill -ara fa quatre anys- si volia seguir escrivint li calia marcar-se un horari molt estricte: "Em llevava a les cinc del matí i escrivia fins a les vuit. Llavors portava el nen a la llar d'infants. Quan tornava de treballar a la tarda ens n'ocupàvem amb la meva dona".

Dels 'hikikomori' als 'ni-ni'

"Fer un Novotsky és fer tot allò que ens fa possible defugir la realitat", va recordar-nos Farrés. El protagonista del llibre ha visitat força psicòlegs perquè pateix la síndrome del títol, que consisteix, en la seva versió més extrema, a quedar-se estirat damunt del llit, sense fer absolutament res. "Els tres elements forans que em van inspirar per escriure'l van ser els hikikomori -aquells japonesos que no surten de l'habitació durant anys-, la pel·lícula Tanguy -sobre un noi que, passada la trentena, es resisteix a marxar de casa- i també la generació ni-ni -de la qual formen part tots aquells joves sense ofici ni benefici, ni perspectives de futur-", diu Farrés. La novel·la no ens parla, però, de la reclusió claustrofòbica del protagonista sinó de la superació de la síndrome viatjant fins a París per esbrinar qui va ser Philippe Malmaison, el seu avi, l'home "dels quadres i dels 25 milions de pessetes", "heroi de guerra" i, aparentment, una persona molt important a França.
Si bé la família d'Helder Farrés ha tingut molta relació amb França -el seu segon cognom és Hirondelle i la seva mare hi va viure durant molts anys-, l'autor assegura que "la ficció no té res a veure amb la realitat". Molts dels carrers i establiments que surten a Novotsky han estat trepitjats per Farrés, però ha volgut allunyar-los de la seva biografia per construir una novel·la en què el misteri i la psicologia són vehiculats a través d'una veu narrativa potent.
Publicat a l'Ara.cat el 28.01.11 per Jordi Nopca. Foto. Ara.cat

La vella excusa de la bogeria

Helder Farrés presenta demà a la Llibreria 22 ‘Novotsky', la novel·la guanyadora del darrer Casero.
La síndrome Novotsky és una exagerada tendència a jaure i a dormir i és el mal que pateix el protagonista de la novel·la breu Novotsky (Amsterdam), escrita per Helder Farrés (Barcelona, 1974), que va ser la guanyadora de la darrera edició del premi Just Manuel Casero, i que es presenta demà (20h) a la Llibreria 22 de Girona, en un acte en què intervindran Eva Vázquez, membre del jurat del Casero, i l'editora Izaskun Arretxe.
El mateix autor explica que la síndrome de Novotsky permet al protagonista, un jove més aviat apàtic, empès per la seva mare, a investigar la figura del seu avi matern, a evadir-se de la realitat: “Aquesta és l'essència del relat –diu Farrés–, el protagonista s'escuda en aquesta mena de bogeria, perquè li permet no encara-se directament amb la realitat.” La diferència entre la síndrome del protagonista i la narcolèpsia és que la primera té un origen psíquic, i la segona, neuronal. La teoria d'un filòsof sobre com va contraure la malaltia el protagonista és ben original. Ho explica el mateix protagonista: “Un filòsof em va dir que això em passa perquè de petit, la mare, perquè em fos més divertit menjar, em treia les crostes del pa Bimbo”.
Farrés, però, defensa el seu personatge: “Al principi és apàtic, però després descobrim que no, que és capaç d'afrontar la realitat”. El protagonista de la novel·la viu a Barcelona, però segueix la pista del seu avi i la seva recerca el du fins a París. A casa seva, les figures femenines del seu entorn, inclosa la seva mare, són dones grans, gairebé abduïdes per la televisió, mentre que a París, les dues figures femenines amb què toparà són tot al contrari. Aquesta és una manera de remarcar el desequilibri del protagonista, que té el seu origen en el secret de mirar de desvetllar, i del qual, finalment, es desprèn, segons Farrés, que “els nostres actes poden repercutir de manera decisiva en el nostres descendents, de la mateixa manera que els actes dels nostres pares i avis també tenen repercussió en la nostra vida”.

L'estil en què està escrita la novel·la és un personatge més. Segons l'autor, és volgut. El personatge s'esplaia en descripcions aparentment intranscendents, mentre que allò que podria interessar al lector és més aviat lacònic. Farrés creu que això atorga personalitat al llibre, en què ha intentat utilitzar un estil “directe, ràpid i eficaç”, com l'escriptura de Marx o determinats filòsofs.
Publicat en El Punt, el 24.01.11 per Dani Chicano. Foto: V. Peñafiel.
La síndrome ‘Novotsky', a la Llibreria 22
Helder Farrés va presentar ahir a la Llibreria 22 Novotsky, premi Casero 2010, acompanyat de l'editora Izaskun Arretxe. Eva Vàzquez, membre del jurat, va recordar que havien quedat seduïts per l'estil obsessiu d'un personatge que pateix una síndrome que el prostra al llit per no haver d'afrontar la realitat.
Publicat en el Punt 26.01.11 Foto: Lluís Serrat

L'espina de Fañanàs

L'escriptor gironí presenta avui a la Llibreria 22 ‘El pavelló gris'.
Per un “problema familiar greu”, Miquel Fañanàs i el seu germà van haver d'estar interns algunes temporades –tres mesos cada any, durant tres anys– a la Savinosa, de Tarragona, un centre de prevenció de la tuberculosi, actualment abandonat. L'experiència va ser prou dura perquè Fañanàs hagi decidit exorcitzar-la i treure's “una espina de sobre” escrivint una novel·la que, tot i que és ficció pura, està construïda a partir dels seus records de la Savinosa, on no va passar gana, però sí set –“ens donaven una aigua molt salada i jo em despertava assedegat a les nits; encara em passa ara”–, i on l'afecte brillava per la seva absència. La novel·la, El pavelló gris (La Galera), guanyadora del premi de narrativa juvenil Ciutat de Badalona 2010, es presenta avui a la una del migdia a la Llibreria 22 de Girona. L'encarregat de presentar-la serà un bon amic de Fañanàs, l'arquitecte i poeta Quim Español.

Feia temps que Fañanàs volia escriure sobre aquella “barreja de colònies i servei militar avançat” patida a la Savinosa –l'edifici, abandonat, apareix a la portada del llibre–, però no trobava la manera de fer-ho: “La meva autobiografia no interessa a ningú, així que vaig decidir inventar-me una història, amb elements de drama i d'aventura, que té lloc en un internat dels anys seixanta, a l'època grisa i dura del franquisme”. El resultat és una obra amb un final “força dur” i no adreçada específicament al públic jove, tot i que ha guanyat un premi de literatura juvenil.
Publicat en El Punt per Xavier Castillon el 22.01.11. Foto: Miquel Ruíz