Modestia a Prats

Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936) siempre ha sido capaz de despertar intereses. A menudo en aspectos que aparentemente no nos interesan. Sólo eso explica que un sacerdote tenga tantos discípulo sagnósticos y ateos. O que alguien que firma pronósticos pesimistas sobre la salud y la pervivencia de la lengua catalana haya suscitado tantas vocaciones lingüísticas en su defensa. De hecho, incluso puede sorprender que un erudito de la historia de la lengua catalana (con tanta a) transmita amenidad con todas las letras. Porque la amenidad ha presidido sus lecciones, conversaciones e intervenciones públicas por misa, bar y radio. Este sábado 29 un gran número de sus discípulos, entre amigos, conocidos y saludados, se reunirá en la residencia Bisbe Sivilla de Girona para dedicarle un homenaje a través del método máslógico para un hombre de letras, la presentación de un libro suyo: Homilies de Medinyà (Empúries). No es un libro de circunstancias. Lo ha escrito él de alfa a omega durante más de medio siglo, pero lo han montado sus amigos íntimos a partir de los papeles que ha dejado atrás en la parroquia por culpa del señor Alzheimer. Salomó Marquès es quien firma la antología, pero la alineación completa de cómplices llenaría el césped del Camp Nou de apellidos como Comadira, Drou, Feliu, Folch, Fonalleras, Iglesias, Nadal, Renedo, Ten o Terribas. El acto de este sábado me provoca la misma frustración que la última lección universitaria impartida por el doctor Joan Solà. Entonces no pude asistir por que estaba en una presentación literaria en Valencia y este sábado estaré en Cocentaina por el mismo motivo. Como no podré escuchar lo que dirán del libro, me lo he leído.

Los recopiladores han prescindido de sus artículos en Presència y han articulado la voz de Modest Prats a partir de textos memorialísticos (inéditos), homilías, conferencias, ejercicios espirituales y una traca final literariamente excepcional: un dietario de 1980 y el único cuento que se le conoce. Las notas de "D'aquí deu dies seré capellà" (1959) constituyen una cuenta atrás de un joven de 23 años, no exento de dudas, abocado a unos momentos tan decisivos. Sus homilías corroboran en todo momento el origen etimológico del término, que proviene de conversar. Una homilía no es, pues, ni un sermón ni una conferencia ni una lección ni unas instrucciones ni una charla moralizante, sino una conversación como las que Modest Prats suscita (con la ayuda de Espriu, los Evangelios, Eiximenis o santo Tomás) en sus homilías de bodas, aniversarios o exequias. En el orden civil, impresiona el sermón "A favor de l'abolició de la pena de mort" predicado en la iglesia del Carme, en Girona, el mes de mayo de 1975. En el orden literario, babeamos con el cuento "Rigorosament literal", que publicó como prólogo de un volumen del editor de Olot Miquel Plana en el que cada autor defendía una letra del alfabeto. Su única obra de ficción es un ejemplo de literatura barroca y potencial, que oculta diversos acrósticos alfabéticos entre cruzados de un modo prodigioso. Los amantes del Oulipo habrían transformado al corrector enloquecido del cuento en su santo patrón definitivamente provisional o provisionalmentedefinitivo. A mí me fascinó tanto que le pedí autorización para reproducir el cuento completo como últimocapítulo de una novela de título palindrómico inspirada en este corrector. Era una apropiación acreditada pero absoluta. Él accedió sin conocerme demasiado (ni ser de Girona). Gracias, Modest. Por eso y, sobre todo, por todo lo demás.
Màrius Serra. Publicat a la Vanguardia 27.10.11. Foto: Jordi Soler

Sagarra sensual

Proscènium ofereix avui, a La Planeta, una lectura d'alguns dels versos més vitalistes de Sagarra i fragments d'‘El comte Arnau'.
La vida val quan un la fa ben plena, / quan un li va enriquint tots els moments, / quan et bull dins el nervi i dins la vena, / quan et canta per tots els sentiments.” Aquest és un fragment del poema èpic El comte Arnau, amb què Josep Maria de Sagarra feia, l'any 1928, una reinvenció del mite, una interpretació abarrocada, realista, esquerpa, en contraposició amb la versió de Joan Maragall, que condueix el protagonista a la redempció, mentre que al llarg dels més de deu mil versos hendecasíl·labs de Sagarra la redempció no surt enlloc. El fragment consignat a l'inici concentra de manera immillorable l'esperit de la lectura Sagarra sensual, que ofereix avui (20 h) el Grup Proscènium, a la sala La Planeta de Girona –l'entrada és gratuïta i l'aforament limitat–, amb la direcció de Joan Ribas, en el primer acte de la XIX Proposta de Poesia, que organitzen la sala i la Llibreria 22, convocant també del premi literari Just Manuel Casero, que enguany arriba a la trenta-unena edició, i al qual està vinculada la proposta.

L'espectacle, que es farà a la sala diàfana de La Planeta, al pis de dalt, es divideix en dues parts. En la primera es farà la lectura a una o dues veus d'un recull de poemes esparsos amb un fil conductor: el gust del poeta per l'amor, per la sensualitat, per l'erotisme, els efectes gairebé màgics provocats per l'acostament de la figura femenina.
La segona part de la lectura la centren quatre fragments del magnificent poema èpic El comte Arnau, que allunyen aquesta figura del romanticisme, del mite, i en què Josep Maria de Sagarra el descriu com un home arrogant, altiu, vençut als seus instints, dèspota i primari. Un personatge, en definitiva, profundament humà.
Joan Ribas dirigirà en aquesta lectura Cristina Arenas, Carina González, Laura Casamitjana, Roser Massanas, Jordi Garcia, Marc Subirà, Dani Chicano, Miquel Casellas, Salvi de Castro, Albert Reverendo, Narcís Subirà i Narcís Garcia.
Redació El Punt 27.10.11

JOSEP M. FONALLERAS i NARCÍS COMADIRA, escriuen sobre el llibre de Modest Prats HOMILIES DE MEDINYÀ.



Guillem Terribas, Josep M. Fonalleras, Mon Marquès,
Modest Prats i Pere Domenech, al carrer Hortes, març 2011



La prosa de Prats
Arriba a les llibreries un recull de textos del tot singular, un llibre que havia de ser una tria d'escrits religiosos de mossèn Modest Prats i que es pot convertir en una sorpresa literària de primer ordre. M'explico. La trajectòria de Prats ha estat marcada per la seva labor de capellà i per la seva acció i reflexió profunda sobre el paper de l'Església catalana durant el tardofranquisme i la transició, amb el punt central que va representar el Concili Vaticà II. Prats ha estat també un savi, un professor universitari de primer ordre que ha treballat a fons en la història de la llengua. El llibre de què parlo -Homilies de Medinyà- inclou exactament això, sermons i homilies, relacionats amb temes d'abast universal i no necessàriament aptes només per a creients: la vida, la mort, la justícia, la dignitat. També conté capítols d'abast teològic i, sobretot, és un exemple inusual d'una prosa delicada i robusta, serena i combativa. La llengua de Prats, en aquests papers escrits al llarg de més de quaranta anys, s'eleva encara més quan es converteix en l'instrument per retratar el món. I és aquí -en dietaris, evocacions, jocs lingüistics- on el llibre esdevé un joiello, un tast d'absoluta felicitat literària. No podíem dubtar de la solidesa del seu mestratge, però, ara, també estem en disposició de tastar l'efervescència de la seva prosa. Una notícia excel·lent.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico el 20.10.11

El que dec a Modest Prats
Dec moltes coses a Modest Prats. Li dec el plaer d'haver escoltat una veu colossal i pregona. Li dec el fet d'haver sentit, gràcies a aquesta veu, paraules sàvies que m'han fet menys ignorant, paraules amicals que m'han fet menys inhòspit i paraules de fe que m'han il·luminat en determinades foscors. Dec a Modest Prats dos dies a Roma en els quals vaig retrobar la petja del meu pare, tot recorrent escenaris coneguts, i en els quals vaig descobrir una Roma que ja no m'ha abandonat i que he anat ampliant (edificis, quadres, pedres, aliments del cos i de l'esperit) sempre sota aquell mestratge poderós i alhora distès i sorneguer. Què més dec a Modest Prats? Moments apassionats davant d'un partit de futbol, moments intensos davant un plat de caça abarrocat i també marítim al Motel Empordà de Figueres, un pròleg de fa anys on l'elogi contenia també la presència d'un impuls que m'empenyia a escriure més i millor. Li dec, com tants, l'acostament a una llengua que ens era natural i que no sabíem com fer que llisqués: ell ens ho va ensenyar. Li dec moltes converses, però sobretot una, a peu del Canigó, sobre Racine, sobre la tragèdia i sobre la contenció. I li dec, avui li dec de manera especial, la satisfacció de rebre un regal que tinc la sort de compartir amb tots els lectors d'aquesta columna. Avui ja deu ser a les llibreries el seu últim llibre. Es titula Homilies de Medinyà, una picada d'ullet als orígens i alhora un homenatge al poble que el va acollir (i també a la seva mare, Enriqueta) i on va fer de capellà.
Després d'haver publicat estudis, assaigs, articles i tota mena de textos de to acadèmic, ara Modest Prats ens obsequia amb un volum que recull alguns escrits coneguts i molts d'inèdits, de caire religiós (i no tant) i amb un perfil apte per a qualsevol mena de sensibilitat que estigui disposada a gaudir d'una prosa senzilla i alhora plena de sentit. Aquest llibre conté peces magistrals, com ara una franciscana oració de les mans que juga amb les metonímies per oferir un cant carregat de coratge i pietat. Conté un dietari de 1980 absolutament meravellós, una juguesca lingüística, sermons que van ser decisius en una època d'aquest país. Tot això i més. I, sobretot, és un llibre necessari i lluminós, nítid i adequat al món on vivim. Escrit per qui té el do de saber què dir i saber com dir-ho. Facin el favor de no perdre-se'l.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 21.10.11
D'Organyà a Medinyà
Si, a començaments del segle XIII, lesHomilies d'Organyà, anònimes, són el text literari més antic en català, segons el seu descobridor, Joaquim Miret i Sans, ara, a començaments del segle XXI, s'acaben de publicar lesHomilies de Medinyà, que, segons la meva modesta opinió, constitueixen un text literari esplèndid. I, esclar, com que el segle XXI no és el segle XIII, d'aquestes homilies modernes en sabem amb certesa l'autor. Es tracta de Modest Prats, que va ser durant una bona pila d'anys rector de Medinyà i de Vilafreser, així com professor a la Universitat de Girona. Allà hi explicava història de la llengua catalana i, per tant, havia estudiat seriosament aquelles homilies antigues.

Però no és que, mogut per aquelles, decidís escriure'n una col·lecció de modernes, per tancar un cercle, com si diguéssim, no. Va ser l'editor Xavier Folch qui, suposo que a causa del parentiu fonètic entre Organyà i Medinyà, havent sentit alguna de les homilies que predicava Modest Prats i havent-se adonat del seu valor literari, va voler publicar unesHomilies de Medinyàper recollir-ne unes quantes. Xavier Folch ha perseguit Modest Prats una colla d'anys, i ara, finalment, tenim a les mans aquest llibre preciós. Unes homilies modernes de la llengua catalana, que són literatura, certament, i, alhora, substancioses i eficaces des del punt de vista espiritual. Si al manuscrit de les d'Organyà hi ha sis homilies completes i fragments de dues més, al llibre que recull les de Medinyà n'hi ha nou de completes, en un apartat titulat "Homilies", i encara unes altres, concretament sis, predicades a Girona, en la Quaresma del 1969. Un conjunt esplèndid, aquest, per la seva profunditat en la lectura dels textos bíblics i per la seva aplicació a la contemporaneïtat estricta del moment. Tant, que una d'elles va ser sancionada amb una multa pel Govern Civil de Girona. En aquells temps infeliços, l'Estat tenia espies a les esglésies, sobretot segons qui predicava. De totes, a part d'aquest conjunt, jo en destacaria especialment la predicada en el funeral de Joan Alsina, a l'església de Castelló d'Empúries, i la predicada a Medinyà, en la missa d'enterrament de la seva pròpia mare, homilia que tant Xavier Folch com jo vam sentir.

El llibre, però, a més de les homilies, recull altres textos de Modest Prats. Alguns també de contingut espiritual, com ara uns exercicis predicats a la comunitat de Montserrat i les intervencions al Concili de la Tarraconense, on va assistir enviat pel bisbe Camprodon. I encara, a més de tot això, el llibre conté uns textos que, en no ser destinats a cap funció pública pròpia del ministeri del seu autor, segurament contenen, tal com se sol dir, el més alt voltatge literari. Em refereixo a uns textos de memòria, de dietari o de reflexió personal en les vigílies de ser ordenat sacerdot. En aquestes reflexions, hi ha, per mi, allò que se'n diu la perla de tot el llibre. Es tracta de la titulada "Oració de les mans", un text en forma de pregària, sí, però alhora un poema inoblidable. En ell, el seu autor fa parlar les mans que aviat seran consagrades, mans que són les del seu avi, ferrer, mans rudes que amanyaguen les anques dels poltres i les eugues; mans del seu pare, afusellat en començar la Guerra Civil, mans que, crispades, han premut un grapat de terra del cementiri de Montcada, el cos caigut a terra, mentre el crani era esbardellat per les bales; mans de la seva mare, que es punxa quan cus de nits, que remenen cassoles i paelles. Són totes aquestes mans, sobreposades, les que preguen, mans que han aguantat la pipa, mans que han munyit les cabres, mans que han menat la carreta...

Un poema que podria ser de Charles Péguy, amagat entre aquestes homilies que, sortosament, ara tenim a mà.

Organyà, perdut al fons dels segles, ha estat una llavor que ha fruitat meravellosament en aquests textos que Modest Prats ens ofereix, generós, escrits en una llengua rica, clara, precisa, dúctil i capaç d'emocionar-nos profundament.
Narcís Comadira, publicat a l'Ara.cat el 22.10.11
TV3, Notícies comarques dia 09.11.11. A partir del minut 07.50 http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3796150

Equip de cultura i pau

El fotògraf Steve McCurry, que ahir va rebre el premi Liberpress i el va dedicar als seus companys morts i empresonats, exposarà la seva obra a Girona l'any vinent.

“Vull dedicar aquest guardó als meus col·legues morts i empresonats en Afganistan i altres zones en guerra.” Amb aquestes paraules va rebre ahir a la nit el premi Liberpress 2011 el fotoperiodista nord-americà Steve McCurry, autor de la famosa fotografia de la noia afganesa que es va convertir en una de les portades més memorables de National Geographic i que va tornar a retratar 15 anys després. “Quan la vaig trobar, instantàniament vaig quedar admirat per la seva expressió bella i poderosa. Tota la seva història estava escrita a la seva cara”, rememorava ahir McCurry després d'haver arribat a un acord amb el president de la Diputació, Jaume Torramadé, perquè exposi la seva obra a la Casa de Cultura de Girona, molt probablement l'any vinent. “La fotografia té a veure amb observar, examinar i explorar. Sóc molt curiós i em fascinen les diferències entre cultures, encara que, malauradament, cada vegada tendim més a una cultura única. Jo reivindico la bellesa de la diferència.”

McCurry va ser ahir un dels principals protagonistes, però no l'únic, dels premis Liberpress, que es van lliurar en un acte a la sala de cambra de l'Auditori, obert pel president de la Diputació i l'alcalde de Girona, amb molta imatge –cada premiat anava precedit d'un vídeo introductori–i també molta música en directe: va començar la cantautora andalusa Lucía Sócam, que va ser una de les tres representants del poble sevillà de Guillena que van rebre el premi Liberpress Memorial per la recuperació de les restes i la memòria de 17 dones que van ser assassinades i enterrades en una fosa comuna durant la guerra civil per estar casades amb militants cenetistes o comunistes. Sócam va interpretar dues cançons dedicades a les 17 Rosas de Guillena, una història que va commoure la cineasta Agnès Varda, una altra premiada de la nit. La música va continuar després amb Maria del Mar Bonet (Liberpress Cançó), que va cantar sense cap altre instrument que la seva veu dues cançons de treball del camp mallorquí: una cançó de bressol i una tonada de segar. Després, el cantautor guixolenc Josep Andújar, Se, va mostrar en què consisteix la nova cançó de taverna.

L'eclèctica llista de premiats va continuar amb l'Escola de Cultura de Pau de la UAB (Liberpress Associació), amb les seves quatre des com a consigna, les des de democràcia, desenvolupament, drets humans i desarmament; Josep Maria Castellet, premiat amb el Liberpress Literatura per “la seva intensa vida intel·lectual”, i el dibuixant underground nord-americà Gilbert Shelton, pare dels Freak Brothers i ara dels Not Quite Dead, encara rebel i actiu als 71 anys –“jo segueixo la idea de l'humor universal, d'intentar fer riure tothom, com l'ànec Donald”–. Per tot això i per la seva llarga i coherent carrera li van donar el premi Liberpress Camins.

El director del Centro Buñuel de Calanda, Javier Espada, premiat l'any passat a la categoria de cinema, va lliurar aquest premi a Agnès Varda, que es va manifestar molt honorada per formar part d'uns guardons que defensen “la pau, la cultura, la diversitat i la llengua catalana”. Varda, que està portant a terme un seminari a la Càtedra Ferrater Mora, va desitjar que Josep Maria Terricabras es recuperi aviat del seu recent accident; i de la professora Imma Merino, crítica de cinema d'El Punt Avui, va dir també: “Coneix el meu cinema millor que jo.”

Els representants de l'equip de rugbi perpinyanès, la USAP, que van recollir el premi Liberpress Catalunya, van subratllar la catalanitat d'un equip que treballa per difondre el coneixement de la llengua catalana entre els seus jugadors, i que aspira a ser “l'equip de tot Catalunya”. “Si guanyem la copa d'Europa, la portarem a Girona”, van afegir.

Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui, 14.10.11

L'ADN Bezsonoff a Algèria

La Llibreria 22 va ser l'escenari de la presentació. Foto: E. C.

L'escriptor va presentar el seu últim llibre als lectors gironins.
L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff va dir aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona que la seva última novel·la, La melancolia dels oficials (Empúries), porta “l'ADN Bezso”, ja que conté les temàtiques i els centres d'interès que més el defineixen. El crític literari Xavier Cortadellas va situar la novel·la com un recorregut “entre horror i històries d'amor”, amb protagonistes desenganyats i romàntics, a semblança de l'autor. La novel·la, ambientada en la guerra d'Algèria, segueix el fil d'un llibre anterior del mateix Bezsonoff, La presonera d'Alger.
Esteva Carrera, publicat en El Punt-Avui el 12.11.10

Mirades lliures



 

Carles McCragh i Jaume Torramadé, amb el cartell
de la 13a edició del Liberpress, i al costat, la fotografia
de la nena afganesa. Foto: EL PUNT / STEVE MCCURRY.

 



Steve McCurry rebrà el 13 d'octubre el 13è Premi Liberpress, que també reconeix les trajectòries d'Agnès Varda i Josep M. Castellet.
Molt temps després vam saber que es deia Sharbat Gula, que pertanyia al poble dels paixtus, que havia estat mare i que tenia trenta anys encara que n'aparentés cinquanta, però quan Steve McCurry va fotografiar-la per primera vegada el 1984, en un camp de refugiats, era una nena sense nom, òrfena i desconcertada, que va dirigir a la càmera una mirada d'una bellesa terrible. El retrat de la nena afganesa, divulgat a tot el món des de la portada del National Geographic, va convertir-se en una de les imatges més impactants de finals del segle XX, un misteri per desentranyar, potser perquè semblava inconcebible que enmig de la guerra i el fanatisme aquell rostre revelés també la possibilitat d'un país on existissin mirades salvatgement lliures. Steve McCurry (Filadèlfia, 1950), que disset anys després va tornar a l'Afganistan buscant aquella nena anònima i va trobar-la convertida en una dona apagada coberta amb el burca, rebrà el pròxim 13 d'octubre el 13è Premi Liberpres per una trajectòria compromesa amb els esclats d'humanitat a tots els conflictes armats que ha fotografiat, en un acte a l'Auditori en què l'associació de premsa gironina reconeixerà també Agnès Varda, Josep M. Castellet i Maria del Mar Bonet.

La cineasta Agnès Varda, precursora de la nouvelle vague i que aprofitarà la seva estada a Girona per impartir, del 10 al 15 d'octubre, un curs a la Càtedra Ferrater Mora, segons va avançar el president de Liberpress, Carles McCragh, ha estat premiada en l'apartat de cinema per l'atenció al compromís social dels seus films, en què no oblida ni l'emoció ni la tendresa. El jurat del premi de literatura, per la seva banda, ha valorat la intensa vida intel·lectual de Castellet, convertit en un referent per a les lletres catalanes, com ho és també Bonet per a la música. El premi Camins el rebrà el dibuixant nord-americà de còmic Gilbert Shelton, una llegenda de l'escena underground; el Catalunya el recollirà l'equip de rugbi de la USAP per la seva afirmació de catalanitat, i el premi Associació serà per a l'Escola de Cultura de Pau de l'Autònoma de Barcelona. El Memorial es destinarà aquest any al poble de Guillena (Sevilla), en homenatge a disset jornaleres afusellades durant la Guerra Civil.
Eva Vázquez, publicat en El Punt-Avui.29.09.11

* Amb la Col·laboració de la Llibreria 22

Presentació del Grup Mirmanda a la 22

El Grup Mirmanda va presentar ahir a la Llibreria 22 de Girona els llibres L'afrontera i Observar les fronteres (editorial Afers), a més de la revista de cultura Mirmanda, amb articles de reflexió sobre el fet fronterer entès amb tota la seva amplitud, tant física com mental. Van participar a l'acte Òscar Jané, Eric Forcada, Jordi Font i Daniel Bonaventura.

Publicat en el Diari de Girona el 07.10.11 Foto: Aniol Resclosa.

Homilies i cants

Recullen en un llibre sermons i dos dietaris inèdits de Modest Prats

L'editorial Empúries publicarà aquest mes Homilies de Medinyà, una recopilació de textos de caràcter religiós i de papers personals fins ara inèdits del sacerdot i filòleg Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936). “Som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria”, escriu Modest Prats en un d'aquests escrits que veuran per primera vegada la llum, un dietari de principis de 1980 “comparable al millor Pla, una delícia absoluta”, segons l'escriptor Josep M. Fonalleras, un dels amics de Prats que han col·laborat en l'edició del volum, junt amb Narcís Comadira, autor de la imatge de la coberta, Salomó Marquès, que ha treballat colze a colze amb l'autor en la selecció dels textos i en signa el pròleg, i el llibreter Guillem Terribas o l'editor Xavier Folch. El bloc central del llibre l'ocupen homilies, sermons, conferències i textos quaresmals en bona part inèdits o recollits en format de bibliòfil d'un alt valor literari que ultrapassa la seva vocació religiosa. Entre altres textos, hi ha un sermó de 1975 contra la pena de mort o les homilies pels funerals de Joan Alsina o de la seva pròpia mare. La primera i l'última parts, en canvi, contenen textos de caràcter més personal, entre ells un diari escrit pocs dies abans de la seva ordenació com a sacerdot, el març de 1959, que inclou una ‘Oració de les mans' en què es demana com poden ser ungides si han treballat la terra, si han tocat el bestiar, si són filles d'un ferrer i una modista, si '“són aspres, quadrades, brutes de tantes coses”. La presentació de l'obra és prevista per al 29 d'octubre a les 5 de la tarda a la Residència Bisbe Sivilla.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 03.10.11 Foto: Jordi Soler.

Jordi Xargayó i Miquel Riera comparen els articles de Nadal amb els homenots de Josep Pla

 Nadal, Riera, Xargayó i Terribas (dret) enfront del públic
que omplia la Llibreria 22. Foto: Aniol Resclosa

L'exalcalde presenta el seu nou llibre i afirma que combat la idea que els polítics no tenen ànima parlant de persones.
Els directors dels dos diaris de Girona, Jordi Xargayó, del Diari de Girona, i Miquel Riera, d'El Punt/Avui, van coincidir a assenyalar ahir que els articles de Joaquim Nadal, molts d'ells retrats de persones, recorden els "homenots" de Josep Pla, pel valor literari afegit que tenen. L'exalcalde va presentar ahir el seu darrer llibre a la Llibreria 22, Noves vides amb nom (Curbet Edicions), un recull d'articles periodístics apareguts recentment a diferents mitjans de comunicació, en bona part al Diari de Girona, on és col·laborador habitual.
"Com més es globalitza el món, més necessari és el periodisme de proximitat per interpretar l'entorn local, i aquest és precisament un dels valors dels articles de Nadal", va dir Xargayó. El director del diari va afirmar que per a Nadal "les persones estan per sobre de les diferències ideològiques", com es fa palès a l'"homenot" que l'exalcalde va dedicar a Bouso Mares. Segons Xargayó, el Nadal escriptor "es treu la cuirassa d'home dur i esquerp per deixar aflorar la seva personalitat més sensible". Per la seva part, Miquel Riera veu en els articles de l'exconseller de la Generalitat i actual cap de l'oposició al Parlament "un cant a la vida", malgrat que "la mort també hi és present". Riera, que ha trobat el llibre "amè i ple de detalls entranyables", considera que ajudarà les generacions futures a conèixer aquesta època.

Per la seva part, l'autor va fer una de les seves afirmacions contundents i concloents: "M'agrada escriure, m'ho passo bé i m'agrada desmentir l'estereotip que els polítics no tenim entranya. Aquesta idea que els polítics no tenim ànima, jo la combato parlant de persones i paisatges". També va explicar que per a ell és important el "testimoni de vida de les persones" i que procura que les dones o homes que li han "produït un impacte tinguin el seu article".
Apel·lat per moltes persones a redactar unes memòries, va admetre que potser algun dia s'hi posarà, però ara mateix no en té "cap seguretat". En aquest sentit, l'editor Quim Curbet va augurar resultats sucosos si mai es decideix, ja que Nadal té "una arma poderosíssima", que és el seu complet arxiu personal.
Nadal va publicar el 2005 Vides amb nom, un recull de les seves "notes sobre persones" escrites des de 1970 fins el mateix 2005. La segona entrega, Noves vides amb nom, conté articles sobre "amics de Girona" (Tià Salellas, Anna Pagans, Miquel Diumé, Ignasi Bonnín, el bar L'Arc...), "amics de Catalunya" (Josep Pallach, José Montilla, Jaume Curbet o Joan Saqués), "amics de fora" (Pierre Vilar o Valentí Fargnoli) i "amics de la història (Ermessenda o Pere Roger).
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona el 04.10.11.

Els homenots de Nadal

Joaquim Nadal va presentar ahir a La 22 el llibre d'articles ‘Noves vides amb nom', acompanyat pels directors dels dos diaris gironins.
“Vull desmentir l'estereotip que els polítics no tenim cor, ni sentiments, i intento combatre la idea que som gent sense entranyes escrivint aquests retrats de persones, paisatges...” Així va explicar ahir l'historiador i polític gironí Joaquim Nadal i Farreras, cap del grup socialista al Parlament de Catalunya, la motivació principal que el va impulsar a escriure els articles que ha reunit en el llibre Noves vides amb nom (Curbet Edicions), continuació de les Vides amb nom del 2005, que ahir va presentar a la Llibreria 22 de Girona, plena d'amics i companys de vida i de militància. En un acte que, tal com va remarcar ell mateix, va coincidir amb la cloenda del centenari de la Cambra de Comerç –“això cada vegada és més normal en una ciutat tan activa com aquesta”–, Joaquim Nadal va tenir com a presentadors els directors dels dos diaris de les comarques gironines, Miquel Riera (El Punt Avui) i Jordi Xargayó (Diari de Girona). Els articles compilats en el llibre es van publicar inicialment en aquests dos rotatius i en altres diaris.
Miquel Riera va comparar els retrats literaris que fa Nadal dels seus amics de Catalunya, de fora, de la història i de Girona –com queden estructurats en el llibre– amb els Homenots de Josep Pla, pel coneixement profund que l'autor demostra dels personatges retratats, amb els quals comparteix amistat i complicitat, experiències i records. “Són retrats emotius, plens de detalls. En molts d'aquests articles hi ha un cant a la vida, tot i que la mort hi és molt present”, va dir Riera. Després Nadal hi va introduir un matís: “Procuro no distingir entre persones vives i mortes. A mi no m'importa el trànsit cap a la mort, sinó el testimoni de vida i la petjada que m'han deixat aquestes persones.”
Entre els retratats, hi ha Josep Pallach, Joan Saqués, Feliu Matamala, Jaume Curbet, Jaume Casademont, Anna Pagans, Just Manuel Casero, Tià Salellas, Miquel Diumé i un llarg etcètera que inclou també Chillida, el cantant Jean Ferrat, la comtessa Ermessenda i la Mariona, una noia de Palau que, quan era alcalde, li va demanar una plaça per al seu barri.
Jordi Xargayó va destacar la capacitat de Nadal per observar, interpretar i explicar la realitat més propera amb un estil acurat. L'editor Quin Curbet va definir Nadal com un historiador que va creant la seva pròpia història amb aquests articles i el va encoratjar un cop més a escriure algun dia les seves memòries, un projecte que Nadal no descarta o que, si més no, veu més factible que no pas que es posi a fer la competència a Jo confesso de Cabré en el terreny de la ficció.
Xavi Castillón, publicat en El Punt-Avui 04.10.11

“Els orígens no es poden perdre ni idealitzar”

Saïd El Kadaoui Moussaoui, a la llibreria 22 el dia de
la presentació del llibre (23.09.11) Foto: J. Sabater

El subtítol del llibre ‘Un català de soca-rel, gairebé'. Aquest ‘gairebé' és que no s'acaba de sentir català del tot?

Aquest gairebé està tret del llibre El buda dels suburbis, de Hanif Kureishi. Comença dient “Em dic Karim Amir i sóc anglès de cap a peus, gairebé”. En el fons ho veig més una virtut que un defecte, perquè el gairebé es pot aplicar a tot. Tots som gairebé bones persones, gairebé som bons professionals. Entenc aquest gairebé com l'espai per ser alguna cosa més.

A vegades ser català sembla gairebé una religió.

La veritat és que per a alguns sectors és gairebé com una religió. El que he viscut és una societat catalana que accepta molt bé aquest gairebé. Hi ha catalans d'origen extremeny o andalús i ara hi ha catalans d'origen marroquí.

Parlava d'altres orígens. Fa la sensació que són els que més els costa acceptar noves migracions.

En certa manera, el penúltim és l'enemic de l'últim. Psicològicament hi ha dues maneres d'encarar-ho: o rivalitzes amb aquests sectors o hi veus reflectit el teu mateix procés migratori, que en alguns casos ha estat dolorós.

Els catalans som bons acollidors?

A principis dels vuitanta tot van ser facilitats i la meva experiència va ser bona, tot i que ens trobàvem en un model més assimilador. Els orígens no es poden perdre, però tampoc s'han d'idealitzar. Són dues cares de la mateixa moneda. La idealització de l'origen és nefasta, però també ho és l'oblit.

Catalunya sempre ha estat lloc d'intercanvi de cultures?

Això és el més sa, i en bona part és el que fa Catalunya. Acceptar la complexitat i convertir-la en una qüestió més positiva. Per exemple, els joves marroquins podrien invertir al Marroc garantint-se un futur aquí i contribuint al desenvolupament allà. Aquesta complexitat ben portada és una riquesa. També és cert que si a tot Europa hi hagut problemes sempre és perquè no és una cosa senzilla.

Són debats infundats, el del burca o les noves mesquites?

No són infundats, però estan enfocats des d'un punt de vista molt injust. El tema del burca existeix, com existeix el fanatisme, però es dóna una visió distorsionada que amaga tots els altres moviments que són molt més majoritaris.

És culpa dels mitjans?

Els mitjans sou una part molt important perquè faciliteu un discurs o un altre. Cal més maduresa social per deixar de buscar només la diferència i el conflicte i posar l'accent en allò que ens uneix.Així hi haurà un debat més relaxat.

I els polítics?

Als polítics se'ls ha d'exigir la màxima responsabilitat. És impresentable que representants polítics facin discursos posant un altaveu en una part de la veritat, mentre silencien l'altra per buscar el conflicte. El discurs polític encara està molt immadur. Ho està en els partits de dretes, però també en els d'esquerres.

En el llibre parla negativament del concepte integració.

Quan la integració es converteix en un imperatiu i només hi cap una direcció passa a ser molt pejoratiu. En el llibre es diu que ho detesto, però no és tan així, detesto el que s'hi associa. En psicoanàlisi, integrar vol dir que diferents parts que poden semblar oposades formin part d'un tot. Si ho entenem així, ja m'està bé l'ús del terme.

El llibre es dirigeix al seu fill, però en aquest temps ha nascut una filla. Com passa amb els petits, li serà més fàcil a la filla...

Bé, de fet que em dirigeixi al meu fill és una trampa, perquè la voluntat és crear un diàleg amb el lector i permetre-li fer una mica el xafarder i portar-lo a la vida d'un altre per parlar dels temes que vols. M'agradaria que tant el gran com la petita, doncs, tinguin la cosa més treballada i no els suposi gaire problema. Algun petit conflicte poden tenir, però espero que en l'aspecte social ho tinguem una mica més treballat.

El que queda clar amb la lectura d'aquest llibre, però també en el primer, és que hi ha molta i molta lectura prèvia.

Suposo que per escriure s'ha d'haver llegit. En el meu ADN és molt important la lectura. De fet, gairebé em considero més lector que escriptor.
Dani Vilà, publicat en el Punt-Avui el 27.09.11

Anna Carreras presenta nou llibre a La 22

L'escriptora Anna Carreras (Barcelona, 1977) presenta avui (20 h) la seva tercera novel·la, Unes ales cap a on, a la Llibreria 22 de Girona, acompanyada de l'editor, Quim Torra, del també escriptor Jaume Puig, que en farà la introducció, i de l'actor Jacob Torres, que llegirà algun fragment de l'obra. El llibre, editat per Acontravent i que va ser finalista del premi Just M. Casero el 2009, descriu, en forma de dietari minuciós, poètic i alhora descarnat, el procés d'un embaràs. Carreras, establerta a Girona des de fa un parell d'anys, defuig la imatge convencional i plana amb què s'ha abordat sovint el tema de la maternitat i elabora, a partir de la seva pròpia experiència, un exercici d'estil en què cos i llenguatge es fonen amb cruesa.

Jaume Puig, Anna Carreras, Quim Torra
foto. Click Art



El Punt. 20.09.11

Anna Carreras desplega les ales a La 22

L'escriptora barcelonina establerta a Girona Anna Carreras va presentar ahir a la Llibreria 22 Unes ales cap a on (Acontravent), el dietari d'un embaràs en què l'autora s'enfronta a les pors del cos sense judicis ni cncessions. En l'acte va estar acompanyada per l'editor Quim Torra i l'escriptor Jaume Puig.

El Punt 21/09/11

Bezsonoff torna a la ficció amb una novel·la sobre la guerra d'Algèria

Entrevistem l'escriptor que publica 'La melancolia dels oficials' (Empúries)

Després de " La guerra dels cornuts" (Premi Just M. Casero 2003), 'Els taxistes del tsar' (Empúries, 2007), 'Una educació francesa' (L'Avenç, 2009) i 'Un país de butxaca' (Empúries, 2010), en què Joan-Daniel Bezsonoff (bloc) traça una geografia personal de la seva cultura i identitat, l'escriptor nord-català torna ara a la ficció pura amb 'La melancolia dels oficials' (Facebook). La novel·la arribarà a les llibreries el 8 de setembre. (Avançament de VilaWeb, publicat al número zero de la revista mensual.)

Diu Bezsonoff que 'La melancolia dels oficials' marca el seu retorn a la novel·la, però que no abandona la línia memorialista que l'ha ocupat aquests darrers anys: té al calaix una altra novel·la i el volum 'Les meves universitats'.
Si voleu llegir més, premeu http://bit.ly/p2Eu73
Montserrat Serra Publicat a Vilaweb 13.09.11
* A principis d'octubre és presentarà a la Llibreria 22.

Nazis i corrupció

Malgrat l'embalum del Jo confesso cabrenià, altres títols troben el seu espai en la nova temporada literària catalana, començant per la nova novel·la de l'escriptor de Sedaví Ferran Torrent, que també s'endinsa en el laberint de violència i horror dels camps de concentració nazis. Ombres en la nit (Columna / Bromera) transcorre a Viena després de la II Guerra Mundial i està protagonitzada per Santiago Cortés. És un gitano que ha passat cinc anys a Dachau i quan en surt s'adhereix a una organització extremista jueva que es dedica a eliminar els responsables dels camps. Perseguint el Dr. Eric Henkell, un metge que feia experiments al camp, Cortés anirà fins a València, on s'amaga Henkell. La data de publicació és el 20 d'octubre.
SI VOLEU CONTINUAR LLEGUINT L'ARTICLE PREMEU http://bit.ly/mRyiql
Valerie Gaillard el Punt-Avui 02/09/11

El diari de la transició de Montserrat Roig

L'editorial Acontravent publicarà a començaments de novembre un llibre inèdit en què Montserrat Roig (1946-1991) treballava abans de morir, Diari d'uns anys, recull dels articles en català escrits entre 1975 i 1980 i que constitueixen una crònica excepcional dels anys de la transició, anuncia l'editorial que dirigeix Quim Torra. El volum, que apareixerà pel vintè aniversari de la mort de l'escriptora, permetrà complementar els textos recopilats a Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (Ed. 62, 1992), un aplec també pòstum dels seus últims articles.

La nova temporada d'Acontravent comença amb un indubtable accent femení. A banda de Montserrat Roig, aquest mateix setembre surt a les llibreries Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te, la correspondència que han intercanviat Patrícia Gabancho i Isabel-Clara Simó sobre l'escriptura, la vida, el fet de ser dona, la política i el futur de Catalunya. El llibre ha estat prologat per Vicent Sanchis. I a finals de mes Anna Carreras (1977)publica la seva tercera novel·la, Unes ales cap a on (finalista al Premi Just M. Casero 2009) a on, un dietari d'embaràs del tot atípic, en què cos i llenguatge es fonen en un potent exercici d'estil, i que es presentarà el dia 20 a la Llibreria 22 de Girona.
El Punt, redacció 06/09/11

JO CONFESSO, de Jaume Cabré

El dia 1 de setembre arribarà a les llibreries l’ anunciat darrer llibre de Jaume Cabré, Jo Confesso (editorial Proa en català i en castellà editada per Destino) una novel•la de mil pàgines, escrites, segons indica el final del llibre el propi Cabré, entre els anys 2003 al 2011. I es nota.

Quan un parla d’un llibre o el recomana, la pregunta següent és, sobretot si ets llibreter, de què va? El llibre és molt intens i dens i va de tot i molt. Com per exemple és difícil, també, poder dir en poques paraules de què va la novel•la de Llorenç Villalonga “Bearn”; o el de la Mercè Rodoreda “La Plaça del diamant”, i fins hi tot, el d’en Joan Sales “Incerta Glòria” i, totes tres són novel•les de referència dins la narrativa catalana.

Jo Confesso, va d’un violí i, també, del protagonista, l’Adrià, que ens explica, ens confessa tota la seva vida i els seus coneixements sense ordre ni desordre, en el temps, amb els sentiments i en les situacions viscudes.

La immensa historia que ens explica Cabré, t’enganxa ja des de el seu inici i et costa deixar la seva lectura i, sobretot, la manera en que està escrita, aparentment complicada però a la que li agafes el fil, és un dels atractius més gratificants de la seva lectura.

Sens dubte, aquesta serà una de les novel•les catalanes de referència del Segle XXI.

Guillem Terribas / Llibreria 22

DAMIÀ ESCUDER



Damià Escuder. Foto: Quim Curbet.

Va arribar a viure en un Seat 600 pintat de colors que deixava als amics sempre que l’hi demanaven. Guru de la contracultura, la psicodèlia i la no-violència, va ser un dels primers hippies als Països Catalans. Va fundar una comuna amb Pau Riba a Formentera en una casa sense electricitat i una a Barcelona amb Lluís Racionero, que, com Riba i Sisa, el reconeix com el seu guia espiritual. Químic, filòsof i economista de formació, pintor i cineasta underground de vocació, artista de la pau d’esperit, va investigar amb Joan Oró, va protagonitzar els primers happenings al país i va filmar manifestacions a Londres. Amic de Jordi Pujol fins que el pare de CDC va implicar-se amb Banca Catalana i d’Oriol Solé Sugranyes fins que el militant anarquista va morir assassinat per la Guardia Civil, va ser un activista clau del Front Obrer Català, l’Assemblea de Catalunya, Pax Christi, la Marxa de la Llibertat i l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Va ser estomacat a les presons del franquisme, d’on Isidre Molas el recorda com un home extremament generós i intel•ligent. Se sentia alhora cristià i budista defensant l’universalisme amb un discurs precursor de la teoria de l’alliberament al qual Girona, la seva ciutat, mai no ha dedicat gens d’atenció, com a la resta del seu pensament, tot i que el govern municipal del PSC pretengués convertir-la demagògicament en una capital del diàleg religiós. Savi de mestratge interpersonal, era un dels conspiradors més lúcids d’aquest país. Es deia Damià Escuder (Sarrià de Ter, 1934-Barcelona, 2011) i sobreviu en el testimoni dels qui van saber veure que no era un orat, sinó un il•luminat. Deixa un munt de reflexions visionàries que són consignes de profeta: «Es manté encara la mateixa estructura de cacics retrògrads i ineptes. L’únic que diferencia els espanyols d’esquerres dels de dretes és que els primers volen un capitalisme d’estat i els segons un d’iniciativa privada. En nom de l’imperi, matarien els catalans i els bascos. Som com nens del Vietnam marcats pel napalm. Sóc l’únic que no es pot ser: un català d’esquerres que vol ser lliure. Per molt que tota la vida hem sofert racisme i genocidi, el nostre país sempre ha tingut un nucli que és com el tronc d’un arbre del qual no han pogut tallar les arrels ni impedir que rebrotés. Catalunya morirà si no aconsegueix la independència.»
Xevi Planas, publicat a Presència 28/08/11.

En memòria de Damià Escuder

Escuder, a la dreta, quan va rebre el guardó especial del jurat
dels premis de normalització lingüística de l'ADAC Foto: R.E.

Va aparèixer assegut al meu davant com un miracle. Llavors ja lluïa una barba ufanosa, crec recordar. Jo era mestre a l'escola de Gombrèn. M'estava a cal Xesc, a dispesa. Devia ser l'únic dispeser, a l'hivern. Al menjador coincidia amb algun camioner dels molts que feien el transport de les cimenteres del Clot del Moro. L'aparició del nou comensal era una alegre sorpresa. Ens vam reconèixer: “Damià Escuder!”, vaig dir. “Pius Pujades!”, va respondre. Érem vells coneguts de Girona que ens retrobàvem, per dir-ho fàcil, a la quinta forca.

Compartírem un cap de setmana llarg a cal Xesc. Ell s'estava de feia dies al santuari de Montgrony, on havia anat a amagar-se fugint de la policia de Barcelona que el buscava. Segons m'explicà, una amiga el va acollir a casa fins que el dugué al santuari per esperar que les aigües de la repressió es calmessin. Si va baixar a Gombrèn va ser només perquè el mossèn va tancar uns dies el refugi. Em deien els amos de cal Xesc que quan va arribar a l'hostal va demanar “una habitació oberta a quatre vents”. No crec pas que la tinguessin.

El diumenge a la tarda, sabent que tornava el mossèn, pujàrem tots dos a Montgrony –faltaven molts anys per a la carretera– a peu, rostos amunt, fins al niu de l'ermita. Férem temps asseguts al prat que domina l'àmplia panoràmica del país del comte Arnau, parlant una mica de tot. En Damià evitava explicar la seva situació. Només em va dir, compungit, que dubtava si fugir a França per la muntanya o si tornar a Barcelona. Sabia que del que fes en depenia molta gent.

Més tard vaig saber que havia participat en els fets del Palau de la Música, que era dels més actius protagonistes del repartiment de papers contra el règim. Probablement sabia molts noms, coneixia l'entramat organitzatiu dels moviments de resistència. Coneixia els mètodes expeditius de tortura del règim quan volia aconseguir informació. Potser sí que havia d'haver fugit a l'exili, si més no temporalment.

No ho va fer. Sense dir-me res, decidí provar la sort i no en va tenir. Passà per comissaria i anà a raure al penal de Sòria i a algun altre. Va quedar marcat, socialment i psíquicament, per a tota la vida.

Químic, filòsof, pintor, escriptor, de profundes arrels religioses (lluny d'estructures eclesials), rebel, imaginatiu, patriota ferreny, lluitador, Damià Escuder va morir el cap de setmana passat com va viure, incomprès i discutit: profeta d'un món utòpic, d'un país que tots hauríem de somniar per fer-lo possible. Tenia 76 anys. La cerimònia en sufragi de la seva ànima tindrà lloc avui a 2/4 de 10 del matí a l'església del barri del Mercadal de Girona.

Pius Pujades, publicat en El Punt-Avui el 16.08.11.

* Damià Escuder era veï de la Llibreria 22. Tots junts hem viscut "aventures" extraordinàries, al llarg de tots aquets anys.

Sexe i futbol prenen relleu a la novel·la de Lluís Muntada premiada amb El setè Cel

L'autor declara a l'acte de proclamació que Salt és un "laboratori social i polític" que haurà d'eliminar la xenofòbia.
El sexe i el futbol tenen una presència rellevant en la novel·la de Lluís Muntada L'Elegància del número zero, però seria enganyós pensar que l'autor ha tirat de beta d'aquests dos elements per atrapar el lector en una trama sensacionalista. Ben al contrari, Muntada ha posat el sexe i el futbol al servei de la construcció de la personalitat del protagonista, David, que evoluciona des de l'adolescència fins la maduresa al llarg de les pàgines d'aquesta obra literària "sàviament construïda", segons el jurat que ahir li va concedir el premi El Setè Cel de narrativa, en un acte de la Festa Major de Salt celebrat a la Biblioteca Pública.

L'Ajuntament de Salt convoca aquest premi a obra publicada, dotat amb 3.000 euros, i que en aquesta cinquena edició ha tingut un "nivell molt elevat", segons la valoració d'un jurat presidit per Vicenç Villatoro i completat per Miquel Berga, Albert Rossich, Robert Fàbregas, Jaume Torramadé i Guillem Terribas.

El premi s'atorga per votació popular dels lectors de la biblioteca, que eleven les seves propostes a jurat d'especialistes. Aquest any han competit amb la guanyadora les obres finalistes Manual de supervivència de Jordi Dausà, Maletes perdudes de Jordi Puntí, Arrels nòmades de Pius Alibek i Un país de butxaca de Joan D. Bezsonoff. Aquestes dues darreres van ser descartades per no isncriure's pròpiament en el gènere de la ficció. Per Albert Rossich, L'elegància del número zero presenta una "potència narrativa captivadora".

L'autor, director de la Col·lecció Josep Pla, es va mostrar "molt content" per haver guanyat un premi manifestament "independent" i va evocar l'efervescència cultural de la vila de Salt de fa trenta anys, esmentant alguns protagonistes com la família Sunyer, Josep Paulí, Miquel Berga, Guillem Terribas o el grup teatral El Talleret de Salt. "Avui" -va prosseguir- "Salt és un laboratori social i polític d'idees democràtiques cridat a marcar la nostra salut i la força que hem de fer per eliminar actituds xenòfobes".

L'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, va assegurar que l'objectiu de l'Ajuntament en convocar el premi és "promocionar Salt" i situar la vila en el mapa de la cultura, també en literatura. En aquest sentit, es va comprometre a obrir el jurat als membres de l'oposició i a demanar al jurat que estudiï tàctiques perquè el premi tingui difusió arreu de Catalunya.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 23.07.11. Foto: Marc Martí

Muntada rep El Setè Cel

L'escriptor Lluís Muntada va rebre ahir a Salt el premi El Setè Cel, per la novel·la ‘L'elegància del número zero', en un acte en què es va homenatjar Miquel Pairolí.

“L'elegància del número zero" té una potència narrativa que captiva des del començament. Hi ha una gran saviesa en aquesta novel·la”, va dir Albert Rossich com a membre del jurat del premi El Setè Cel a la millor novel·la publicada el 2010, per argumentar l'elecció de l'últim llibre de Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964) com a guanyador de la cinquena edició del guardó, dotat amb 3.000 euros, que organitzen l'Ajuntament de Salt i la biblioteca pública Iu Bohigas, on es va lliurar el premi ahir al vespre. Durant l'acte es va homenatjar l'escriptor Miquel Pairolí, recentment desaparegut, que va guanyar el premi El Setè Cel ara fa dos anys amb Cera.

El jurat, presidit per Vicenç Villatoro i completat per Rossich; Miquel Berga; Guillem Terribas; l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i el tinent d'alcalde de Cultura, Robert Fàbregas, com a secretari sense vot, va deliberar a partir dels cinc llibres més votats pels lectors de la biblioteca. En primer lloc, el jurat va desestimar dos dels llibres, Un país de butxaca, de Joan-Daniel Bezsonoff, i Arrels nòmades, de Pius Alibek, per considerar que no són obres de ficció i, per tant, no s'adapten a les bases del premi. El jurat, que aquest any ha hagut de prendre una decisió complicada per la qualitat de les obres finalistes, va lloar també el singular dinamisme de Manual de supervivència, de Jordi Dausà, però finalment es va quedar amb dos únics finalistes: Maletes perdudes, de Jordi Puntí, i L'elegància del número zero, primera novel·la de Lluís Muntada, que amb els seus dos volums de narracions previs, Espirals i Canvi d'agulles, va guanyar també els premis Just Manuel Casero i Mercè Rodoreda respectivament. Muntada, col·laborador d'El Punt, va manifestar el seu agraïment pel premi, subratllant tres motius: “Sóc un autor que necessita aquest tipus de suport, valoro especialment la independència i el criteri del jurat, i aquest premi rubrica també la meva estima per Salt, la ciutat del Talleret i de personatges com ara Miquel Berga, Guillem Terribas, Josep Paulí i la nissaga dels Sunyer. Crec que Salt és actualment un laboratori social i que marcarà molt el termòmetre de la nostra salut democràtica, per eliminar actituds xenòfobes que estan sempre a l'aguait”. Muntada també es va afegir a l'homenatge a Miquel Pairolí, que havia començat prèviament amb la lectura de diversos textos seus, recordant que era “un model de modèstia” i llegint també un fragment d'un correu electrònic que li va enviar Pairolí quan va aparèixer L'elegància del número zero, en el qual lloava la novel·la però l'advertia que no tindria una entrada fàcil en “el nostre univers literari”.

Pairolí i Paulí

L'acte es va obrir amb la lectura de textos de Pairolí. Miquel Berga va triar l'inici de Cera, on es descriu l'enterrament del bisbe Cartañà, i també un dels capítols del dietari Octubre, en què l'escriptor descriu amb profusió de detalls els ocells que veia des de casa seva. També d'Octubre, Guillem Terribas va seleccionar un text molt adequat per a l'ocasió, en què Pairolí evoca el caràcter tan seductor com solitari del seu amic Josep Paulí, fundador de la llibreria El Setè Cel, que dóna nom al premi. El director de la biblioteca infantil i juvenil d'en Massagran, Jordi Artigal, va reivindicar la primera novel·la de Pairolí, El camp de l'ombra, en un article que publicarà La Farga.

L'alcalde, Jaume Torramadé, va dir que El Setè Cel ha de ser reconegut arreu de Catalunya per ajudar a posar Salt en el mapa cultural. “Volem obrir el premi a altres sensibilitats i per això convidarem un regidor del grup que no governa perquè formi part del jurat”.

Text i foto de Xavier Castillón, publicat en El Punt 23.07.11

No ha estat un somni, no

No ha estat un somni, no.– Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.
Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l'avi.
Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l'olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre's el sol entre el Montseny i Rocacorba.
Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinats amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l'esperit.
Gràcies per les estelades nits d'estiu, compartides amb els amics, potser no lluny de mar.
Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.
Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m'han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l'alta nit reprenia del prestatge per tornar a un poema o a un paràgraf.
Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.
Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.
A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.
Miquel Pairolí, escrit per publicar en el seu recrodatori del funeral. 07.07.11. Foto: Jordi Gispert.

Has mirat aquesta terra

Fa més de trenta anys que ens unia una forta amistat amb en Miquel Pairolí. Ahir el matí, amb la seva germana Fina, repassàvem els papers que li havia deixat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em confessà que el va conèixer més en els darrers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha passat a mi. En els darrers mesos vaig anar a casa seva per primera vegada, vaig poder estar en el menjador sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra completa de Josep Pla. També el rellotge que il·lustra la portada del seu darrer llibre, Octubre. El seu hort i la deixadesa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per treballar-lo. Un altre dia, vaig estar assegut amb ell en el banc, al darrere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un llibre a la mà. Aquest dies vam parlar, com sempre, tant a l'hospital com a casa seva, de moltes coses, de la vida, de la gent, dels corruptes i, també, de la mort. De la malaltia que l'havia atrapat i que no el deixaria i que acceptava, amb una resignada i civilitzada ironia. I sempre, en les opinions i en les preguntes, anava més enllà.

Em costa pensar que ja mai més em vindrà a veure a la Llibreria i anirem a fer un tallat i parlarem de llibres, dels seus autors, dels seus contingut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.
Divendres passat va ser la darrera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava desconegut (físicament) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que possiblement era la darrera vegada. I vam parlar de tot i de res, vam plorar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escoltar (no de sentir, sinó escoltar) música, ni de llegir, ni mirar pel·lis a la tele... I llavors em va parlar d'una pel·lícula que a ell li agradava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agradava: Doctor Zhivago, el film de David Lean, basat en la novel·la de Boris Pasternak. Vam parlat del llibre, de la magnifica novel·la del guanyador del premi Nobel. Vam repassat escenes del film i vam recordar la immensa bellesa dels ulls blaus de la Lara /Julie Christie.

Ja no l'acompanyaré més, després d'un sopar o d'alguna presentació, fins a buscar el seu cotxe, que sempre l'aparcava al carrer Sant Francesc i fèiem la darrera conversa, fes fred o no.

D'en Miquel ens quedarà, a part dels records personals, la seva escriptura, fina i elegant; irònica i contundent, entranyable i planera.

Gràcies, Miquel, per compartir un tros de vida amb tu. Intentaré mirar aquesta terra amb els teus ulls.

Guillem Terribas, publicat en el Punt 07.07.11.

* Altres escrits sobre en Miquel Pairolí publicats en El Punt/Avui http://bit.ly/qfpcHt

Tot són escaires

La mort de l'escriptor i articulista, ahir a la matinada als 55 anys, consterna el món de la cultura.

Afeblit per la malaltia, es va acomiadar dels lectors el 29 de maig amb L'Escaire titulat ‘Teló'.

Des que el 29 de maig passat Miquel Pairolí es va acomiadar del seu espai d'opinió diari a L'Escaire, el món va començar a ser més obtús, una vastitud intricada i ruda, sense confins, sense fars, sense angles. Pairolí abaixava el teló comparant la seva concepció de l'articulisme, indestriable d'una certa idea de claredat i honestedat, amb la recepta d'un arròs. Era la seva manera d'alleugerir de transcendència un ofici que cada cop més tendeix a l'inflament i la vociferació, oposant-hi el sentit comú d'un sofregit casolà. Segurament no pensava pas, en el moment de divulgar la seva recepta, el seu “principi deontològic”, en cap d'aquests guisats de laboratori que s'estilen avui, sinó més aviat en l'arròs caldós de la seva pròpia mare, el que s'hauria servit a la taula de qualsevol dels masos veïns de Quart o de Palol d'Onyar, entre pagesos “que tenen l'honor d'haver treballat molt”, i al costat dels quals sentia una companyia immediata i amable perquè comprenia que llaurar era també una forma d'adoració, perquè amb ells assolia l'única certesa sostenible: “El seu camí també és el meu. Un compromís d'humilitat”. Quan va publicar aquell article de comiat, els lectors que l'havien seguit quasi cada dia a El Punt els últims deu anys, i feia poc també a l'Avui, confiaven que es tractés d'un adéu provisional. Fins i tot els més pròxims, hi confiaven. Potser l'únic que entenia que ja no hi havia tornada possible era el mateix Pairolí, sense estridències, sense dramatisme, amb una enteresa apresa dels epicuris i els estoics que tant admirava i feta a propòsit per facilitar, fins al final, el curs de la vida.

“Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida”, escrivia a tocar de la primavera en el seu últim llibre, el dietari Octubre (Acontravent 2010), que rellegit ahir, amb el pes de la notícia de la seva mort, als 55 anys, fa tant de bé i tant de mal. Fa bé perquè aquest és el llibre més important que ha conegut la literatura catalana recent, una celebració de la intel·ligència que sap reconèixer també l'emoció, sempre a ratlla, tibant com una corda de violí just abans de ser polsada, i fa mal perquè és ara, sobretot, que un s'adona de l'ondulant presència de la mort insinuant-se a cada pàgina, la mort dels amics, de la joventut, d'una determinada manera de viure enfonsant les mans a terra per treure'n fruit, la mort fins i tot d'una papallona amb unes ales de dibuix enigmàtic que en tocar-les deixen als dits un rastre de polsim blanc.

Avui les paraules són dures com pedres, no hi ha manera de fer-les dicibles, d'esmussar-ne les arestes com sabia fer Pairolí amb l'escaire a punt, i els que tenen, com hauria de ser a totes les redaccions del país, el seu ‘Teló' ben a prop de la taula de treball, se'l miren ara de reüll, amb les galtes enceses de vergonya per trair tan estrepitosament el seu consell de sobrietat. Fora de Girona , d'on va preferir no moure's exceptuant els pocs anys que va treballar a la premsa de Barcelona, tot això potser no s'entendrà. Tant se val. La cultura oficial, la cultura institucionalitzada, ha fet en general poc cas de Miquel Pairolí, de les seves novel·les, dels seus assajos sobre Pla i Lampedusa, dels seus dietaris, dels seus articles. No es prodigava a les tertúlies ni a les capelletes, i això resta puntuació al joc de la fama. En lloc de deixar-se enlluernar pels escenaris, escrivia i llegia a la casa que havia construït el seu pare al mateix terreny que l'avi havia humanitzat fent-hi obrir un pou abans de la guerra. Una producció com la seva, doncs, no se sosté perquè hagi estat l'obra d'una persona discreta, senzilla i bondadosa, sinó perquè darrere hi ha hagut talent, hi ha hagut intel·ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima profunda per la literatura.
Eva Vázquez, publicat en El Punt el 07.07.11 Foto: Jordi Soler

Les llibreries també noten la crisi

Les vendes cauen més d'un 10% i Cultura proposa crear un segell de qualitat per avalar-ne el servei.

Durant la presentació dels pressupostos de Cultura de la Generalitat -que retallen un 12,6% els de l'any passat-, Ferran Mascarell va mostrar la voluntat de la conselleria de crear "un segell de qualitat per a les llibreries de Catalunya" que seria vehiculat a través de l'Institut Català de les Indústries Culturals. El director, Fèlix Riera, va desencriptar el missatge del conseller: "Aquest segell de qualitat té la intenció de fer visible el valor de patrimoni que tenen aquests espais per a la cultura i el món editorial". Si Mascarell va dir durant la seva compareixença parlamentària que les llibreries "havien estat fins ara totalment descuidades per les polítiques culturals", Riera considera que el seu paper "és bàsic i determinant atès el seu alt valor prescriptiu entre el món del llibre i els lectors. Catalunya té un sistema únic de llibreries basat en una forta capil·laritat per tot el territori català i per una altíssima qualificació dels seus professionals".

L'atenció institucional que vol dedicar-se a les llibreries arriba en un moment en què el sector comença a notar els efectes de la crisi econòmica. "Som un sector que mai no ha passat per èpoques de vaques grasses, ni tan sols en moments de bonança econòmica -explica Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya-. L'any en què vam començar a notar que la cosa no anava bé va ser el 2009. Entre els més de 300 agremiats, les pèrdues encara van ser molt lleugeres. El 2010, en canvi, hi va haver una caiguda d'entre el 8% i el 10%, i durant el primer semestre del 2011 la baixada de vendes està sent una mica més alta que la de l'any passat. Ara mateix estem entre un 10% i un 11% de caiguda, i a curt termini no sembla que la situació s'hagi de corregir. Des del 2009, les llibreries catalanes han venut entre un 16% i un 20% menys".
Per Daura, la principal raó d'aquesta davallada és la crisi. "Ens trobem en un moment de recessió important. El llibre segueix sent un producte cultural més assequible que molts altres, i en els últims anys l'eficiència en la comercialització i distribució del llibre ha millorat sensiblement". L'alt percentatge d'atur i la por i la incertesa a gastar s'afegeixen a un problema estructural: "Seguim sent un país amb un índex de lectura baix". Segons dades del Gremi d'Editors de Catalunya, l'any passat només un 58% dels catalans es declarava lector: d'aquest percentatge, un 45% eren lectors freqüents; i un 13%, ocasionals.
"El sector editorial té com a particularitat l'alt dinamisme -continua Daura-. Oferim novetats constantment, i posar en circulació el volum de títols actual comporta molta despesa estructural. A tot això cal afegir -hi que el marge que els llibreters tenim és correcte però no és prou alt. Defensem el preu únic del llibre, però en moments com aquest, en què la demanda és més baixa, és un handicap ".
Reciclar llibres
"Hi ha la tendència a creure que si fem veure que no passa res vendrem més", diu Miquel Colomer, gerent de la llibreria Catalònia de Barcelona, fundada el 1924 per Josep López Llausàs, Manuel Borràs de Quadras i Josep Maria Cruzet . "Les vendes han baixat sensiblement, aquests dos últims anys. En un primer moment, la crisi va afectar sectors socials en què potser no hi havia un alt percentatge de lectors. Però ha estat quan la crisi ha començat a perjudicar mestres, professors universitaris i funcionaris, que ho hem notat de valent", remarca Colomer.
A més de la crisi econòmica, el gerent de la llibreria Catalònia considera que també cal tenir en compte el fet que "la lectura hagi de competir cada vegada amb més opcions de lleure" i que "els canvis al pla d'ensenyament, com el reciclatge de llibres, o la millora de l'accés a internet facin que també en el camp dels llibres de text hi hagi menys beneficis".
La cooperativa Abacus -que actualment té 37 llibreries repartides entre Catalunya i el País Valencià- s'ha especialitzat des dels seus inicis en els llibres de text escolars i el llibre infantil i juvenil. "Les lectures recomanades a les escoles ja no funcionen com abans, tampoc", reconeix Jordi Grané, responsable de llibreries. "Abans representava una part important del llibre infantil i juvenil que es venia. Des de fa un temps, aquests llibres se socialitzen: les escoles ja no fan comprar el mateix exemplar a tothom, sinó que els recuperen i aprofiten". A part d'això, Grané identifica dues tendències més, en el sector infantil i juvenil: "Per una banda, hi ha ara per ara tres sèrie s de llibres -els d'en Gerónimo Stilton, de la Tea Stilton i els diaris d'en Greg- que monopolitzen el 70% de les vendes del sector. Per l'altra, hi ha editorials que aposten cada vegada més per vendre llibres a un preu cada vegada més baix i de qualitat dubtosa". Tot i això, Abacus ha aconseguit que la seva reculada durant el primer semestre d'enguany sigui molt menys marcada que en altres establiments: "Respecte al 2010, que les vendes van baixar un 3%, hem baixat un 1% més".
En el cas de La Tralla, llibreria de referència de Vic, el fet d'abandonar el llibre de text escolar el 2007 va tenir conseqüències importants: "La nostra facturació va caure un terç", diu Guillem Bellafont, responsable actual del negoci familiar. "A partir de llavors les nostres vendes han anat caient a poc a poc però de manera sostinguda. La percepció de futur és que la cosa seguirà així, almenys mentre la crisi duri. En èpoques de més prosperitat, els beneficis tampoc no eren espectaculars: la gent es compra pisos i cotxes, però els llibres sempre estan en un segon pla".
Compres institucionals

Per a Antonio Ramírez, director de les llibreries La Central, la crisi general del consum a Espanya ha afectat les vendes, però no tant com altres factors: "Per a nosaltres, el gran problema ha estat la caiguda de les compres institucionals. La xarxa de biblioteques, les universitats i les institucions han reduït les despeses d'una manera dràstica: han baixat entre un 30% i un 50%". Ramírez creu que és molt més significativa la caiguda de la despesa pública en cultura que no pas les vendes a particulars, que en el cas de La Central han baixat entre un 3% i un 5%, en els primers sis mesos del 2011.
Menys títols i a un preu més baix

A Girona, la Llibreria 22 també està notant els estralls de la conjuntura econòmica. "De moment estem perdent entre un 10% i un 12%, enguany -diu Guillem Terribas, fundador i responsable de l'establiment-. Tinc la sensació que no acabarem l'any així. Hi haurà una recuperació lleugera entre l'octubre i el desembre. Amb tot el que ha passat els últims mesos al nord d'Àfrica, el turisme es concentrarà més a Europa, i com que l'ocupació a Catalunya serà bona, els beneficis faran que la gent compri més llibres. Durant els pròxims mesos tindrem la sort de la desgràcia dels altres", sentencia Terribas, que ha percebut que l'allau de novetats ha baixat una mica.

"La diferència entre els títols publicats l'any passat i aquest és molt petita. Es nota, però, que cada vegada hi ha una aposta més forta pel llibre de butxaca, tant pel nombre de novetats com per la qualitat amb què s'editen", diu Terribas. Guillem Bellafont, de La Tralla, creu que encara es publica "amb mentalitat antiga: títols cars i amb molt de disseny. Els llibres són molt bufons , a Catalunya, però només posats a sobre la taula".
Jordi Nopca, publicat a l'Ara el 03.07.11